Un salt d'àngel ( V )

 

( la Luisa )

 

Plovisquejava mentre s’anava fent fosc. Ella mirava endavant, asseguda tranquil·lament, xerrant de tot una mica. Ja hi havia anat abans, en l’Autobianchi , el seient estava just a la mida per encabir còmodament les seves cames, que eren força boniques per cert. Vestia un vestit lleuger d’estiu –  ja estàvem al mes de Juny – de color clar que feia ressaltar la morenor de la seva pell. Em va sorprendre la seva joventut, m’esperava algú igualment xerraire, igualment de la terra, amb aquell deix de parla suau que de cap manera en ella tenia el to de saudade que sempre havia imaginat sortint de llavis de dona portuguesa ; potser és que només havia escoltat fados en aquella llengua però el cas és que, igualment, algú com ella havia de ser més gran, sobretot si s’entenia bé amb en Peter. O això em vaig imaginar : totes les bones amistats d’en Peter tenien una relació molt propera, generacionalment  parlant, a la seva ; jo n’era l’excepció, tot i que, en certa manera, la meva relació amb ell era una extensió de la que tenia amb el pare.

Així que me l’anava mirant conduint de tornada de l’hospital, sense fer massa cas del que em deia, preguntant-me què devia de tenir per haver atret la seva atenció; mirava el seu rostre de perfil i el comparava sense voler – altre cop amb deformació professional – amb el de la Lisa.  La Luisa tenia unes faccions ben definides : boca, ulls i nas perfectament proporcionats, emmarcats dins l’oval de la cara ; el nas tenia una petita protuberància a la punta que trencava amb gràcia una bellesa pel demés clàssica, que els cabells acabaven de definir, llargs i lleugerament rinxolats, des de les seves arrels abundoses fins a les puntes caigudes a mitja espatlla, els quals subjectava en un gest mecànic de la seva mà esquerra, força inútil d’altre banda, rere l’orella. A diferència de la Lisa, tenia el cos viu, d’una vivacitat pròpia del tarannà de les persones extravertides. Els plecs del seu vestit no paraven quiets.  No m’estranyà gens de veure com a en Peter se li il·luminà la cara de satisfacció al veure-la, com un gat sorprès per un raig de sol al mig d’una sesta avorrida, esperant les moixaines de la mestressa acabada d’arribar.

El silenci va fer-me tornar a la realitat. La Luisa em mirava ara, com comprovant alguna cosa.

-Perdona – vaig dir jo amb to d’excusa – a vegades em distrec fàcilment.

-Ja ho he vist a l’hospital, que et distreus. Estàs amoïnat per ell, no ? –

Me la vaig mirar preguntant-me si ho sabia, ella, allò del càncer.

-En Peter també ho fa, això de quedar-se mirant les boires. Deu ser cosa comuna als artistes.- afegí girant el cap cap a la finestra –. Ja era fosc, havíem sortit de Funchal i transitàvem per una carretera nova, farcida de túnels nous, aquests ben il·luminats.

 -Està molt prim, el pobre. Ja ho ha sigut sempre, de prim, però ara...-  vaig aventurar jo per copsar si ja ho sabia. Ella girà el cap, el seu rostre s’encenia i s’apagava al pas dels llums del túnel on acabàvem d’entrar.

-Se’n sortirà d’aquesta. – Em va mirar als ulls fugaçment per després canviar de tema.

- I de què us coneixeu, vosaltres dos ? Sembles molt més jove que ell , deus tenir la meva edat, si fa o no fa. – Jo me la vaig mirar.

- Quaranta...quants ?- vaig fer jo burleta.

- Apa, home, a mi no m’enredes, com a molt quaranta. Jo en tinc trenta-vuit.- respongué rient.

- Doncs l’has clavat, n’he fet quaranta fa dos mesos. El meu pare i ell eren amics. Pintor com ell – vaig continuar llavors, explicant-li la història de com havíem seguit en contacte, inclús després de deixar Anglaterra.

- Tu ets escultor, això sí que m’ho va explicar en Peter.- va seguir ella després. I em mirà les mans. -Semblen de manobre.- digué tot assenyalant-les.- El meu pare les tenia iguals de grosses. Ell era paleta, saps ? Va construir la casa on viu en Peter ara. De fet, era casa nostra.- afegí tot passant els dits  de la mà dreta pel vidre entelat.

Va callar, com si s’adonés que potser havia parlat massa. O més aviat es quedà pensarosa. Vam sortir del túnel per tot seguit entrar en un altre. Amb tot aquell joc de llums me la mirava com si mirés una pel·lícula on els fotogrames anessin al ralentí.

-El pare va morir i jo vaig haver de vendre la casa. Va ser quan el vaig conèixer, ja de primeres em semblà un home bo, després el temps em va donar la raó.-

-En Peter és un home bo, efectivament -. Vaig corroborar jo. Ella esclafà a riure. Me la vaig mirar, estranyat.

-Perdona, però no ho puc evitar - va dir quan va poder parlar - els anglesos teniu una manera de dir les coses a vegades tan fina amb aquest idioma que teniu i aquests posats de lord  que no podeu reprimir...-

- Ja, i la manera de vestir, suposo –

- Això ja no té remei, em temo – i tornà a riure, aquest cop acompanyat per la meva, de rialla, que tornava a sortir per segona vegada aquella tarda.

Va ser un trajecte agradable. No podia evitar de comparar les dues dones, la Lisa i la Luisa, tan diferents una de l’altre. De la Luisa ho sabia ja gairebé tot : havia viscut uns anys fora de Portugal i de la illa. Havia iniciat estudis a Lisboa de periodisme que no va acabar. Va viure a Londres una temporada, fent diverses feines. Amb els diners que guanyava, viatjava. Tot això va durar uns anys, fins que va haver de tornar pel seu pare, que havia emmalaltit. A Seixal havia encetat un petit de negoci de plantes ornamentals, que conreava ella mateixa en unes terrasses a poca distància del poble. Poios, en deia d’aquelles terrasses. N’estava orgullosa de les seves aves-do-paraiso, les hortènsies, camèlies i més flors que li va enumerar ... la llista era llarga. Vivia en un pis petit al centre del poble.

-L’illa de les flors li’n diuen oi ? – vaig fer jo quan ja aparcava a casa d’en Peter. Ella, a l’igual que la Lisa, preferia baixar caminant fins a casa seva.

-Sí, però a mi m’agrada més   jardim adormecido.

-Jardim adormecido ?- Vaig repetir jo mirant de no perdre aquella bellesa de paraules.

-Sleepy garden- va traduir ràpidament-  tot i cada cop sembla que va perdent més el nom- va respondre ella mentre obria la porta per sortir -    

-No serà per a mi, estic força cansat.- vaig mig badallar, estirant els braços. Feia temps que no conduïa tanta estona seguida.

Va tornar a saltironejar el seu riure, al que ja m’anava acostumant.

-Bé – va afegir – me’n vaig. Ha estat un plaer, Gareth. Ara que  en Peter ja ens ha presentat, em veuràs més per casa seva. Mira que n’arriba a ser, de cerimoniós, en Peter, de vegades.

Jo me la vaig mirar, les claus de la casa a la mà.

-Em sento una mica més intrús, ara que m’has explicat que aquesta era casa teva –

-Ui, no, no, en Peter ja es va encarregar de fer-la seva amb tots els seus quadres i les pintures, per no parlar del Whisky , les salsitxes i aquelles cornes que mai acabo de saber què son i que diu que li recorden els pubs anglesos. I la pedra que té al pati...que l’has vist, la pedra que té al pati, tota negre i lluent ?-

-No, la veritat és que no he sortit gaire al pati, des de la terrassa ja hi ha una magnífica vista. Una pedra dius ? -

-Sí, una bona pedra, un monòlit quasi. Doncs mira-la, jo crec que t’agradarà, potser més que la italiana aquesta que no conec-  Digué somrient-me com si ja ens coneguéssim de tota la vida. És a dir, que va somriure una mica mofeta.  En Peter li havia preguntat per ella, és clar, no se’n va poder estar.- Ves que no la guardi pera tu, en Peter. La pedra eh ?- afegí acomiadant-se amb la mà mentre girava el cap tot assegurant-me que ja ens veuríem. Es va allunyar i me la vaig mirar com m’havia mirat la Lisa i en Paulino baixant pel mateix carrer costerut. També la podria esbossar, vaig pensar llavors. Dibuixar-la. Seria interessant de comparar-ne la capacitat de poder-ho fer. Amb la Lisa no me n’havia acabat de sortir. Feia dies que no havia agafat un carbonet, m’havia sentit insegur i maldestre. Demà potser hi tornaria.

Vaig entrar a la casa meditabund, tot pensant en aquell nom, jardim adormecido. Algunes coses dormien dins meu, també , segurament com li devia passar a en Peter, a la Luisa, a la Lisa i a tothom que havia viscut una mica. Sinó seriem tots com el Paulino i tindríem espurnes als ulls tot el dia. Vaig somriure dins la foscor de la casa, fins entrar al menjador, que era ampli i gros, la seva peça central. No vaig encendre cap llum, la llum de la lluna entrava neta per l’ampli finestral amb vistes al mar. Vaig estirar-me a la chaise longue que en Peter tenia estratègicament col·locada rere aquell. Era comodíssima. Passava un aire fresc per un dels vidres una mica oberts que havia deixat abans de marxar. Silenciosament la casa em protegia. De fet, segur que no havia canviat massa. La lluna i el mar, observats des d’allí , de ben segur que no. Em vaig adormir de seguida, amb la sensació aquella de mans buides.

 

Miroir d'Eau

 Endreço les fotografies del petit viatge fet a Bordeaux a principis de Juliol, després de "netejar-les" i seleccionar les "bones" dins una carpeta. M'apareix la del nen jugant al Miroir d'Eau, quan ja vesprejava. M'hi vaig passar una bona estona, jugant amb la càmera a buscar reflexes dins l'aigua, de la gent passejant, del dissabte acabant-se. De la del nen ja no me'n recordava. En una primera foto, el veig corrents pels bassals amb un dinosaure a la mà de joguina. Xipolleja feliç, els peus nus ; observant la fotografia me n'adono de la petita calcomania enganxada a la cama. No puc endevinar què és, només es veu una massa de color sense cap mena de detall. De petit també m'enganxava calcomanies, als braços sobretot. Al cap de pocs dies, desapareixien. Tampoc recordo el motiu d'aquelles, no sé si les compràvem o més aviat les regalaven al comprar alguna porquerieta de les que agraden als nens. Sempre regalaven cromos o petits adhesius o alguna imatge per col·leccionar : xocolates, iogurts, bonys, xiclets ... qui sap si alguna calcomania ... el nen sembla un nen dels d'abans, com ho era jo ; els nens, quan son nens encara son iguals a tot arreu, i no canvien massa d'ara a fa anys.

I és que els nens son nens fins que deixen de ser-ho. Hi ha una segona fotografia, del nen. S'està dret, mirant el terra atentament. El dinosaure és a terra, però el nen no sembla buscar-lo. Mira el terra, i per com s'ho mira, em penso que observa el seu propi reflex dins l'aigua. Com si s'adonés de qui és ell per primera vegada. Sorprès. Un primer pas cap al mon adult, sense ser-ne conscient. Ell, com a persona. Potser no és així, és clar, perquè de nens a tothora mirem sorpresos coses noves. 

El dinosaure, però, com en aquell conte famós, encara és allí. I en aquest cas, en un sentit positiu, perquè l'acabarà agafant-lo oblidant el petit lapse en què ha descobert una part d'ell mateix. Segurament no el recordarà mai, aquest dia corrents pels bassals del Miroir d'Eau. O potser sí, ves a saber. Els records d'infantesa son només moments seleccionats per una memòria juganera. L'estiu tot just acaba de començar.

Floreta

 

És una flor petita, de color groc. La planta d’on brota té tiges llargues, que ja s’assequen. A la tardor hi ha flors així, de plantes que es moren. A simple vista costa d’apreciar la seva bellesa; és només quan trec l’objectiu macro de 60 mm. i enfoco que aprecio tots aquests petits detalls, com si hi posés una lupa a sobre. Encara em sorprèn aquesta perfecció de formes, la llargada fina del sèpal dins el qual, el taronja dels estams s’observen, difuminats pel groc naixent dels pètals, amb transparència de gasa. Em sorprèn aquesta posada en solfa de la vida que hauria de normalitzar però que no faig, com qui mira un miracle del tot terrenal. I ara, quan tot es marceix, aquesta petita flor té, a més, el caràcter de la darrera heroïna del camp que s’extingeix, que s’asseca, que tanca un cicle. Si pensés, aquesta flor, pensaria en quin mon trist ha vingut a néixer, sense primavera, sense saber-ne res, de la primavera, com una nena nascuda en temps de guerra.

Tinc sort de veure la tardor sabent que hi ha hagut abans una primavera.  

Omplint minuts

 Segueixen passant els minuts, en les acaballes del cap de setmana. Avui he fet una paella, aprofitant el fumet fet fa una setmana. Ha quedat prou bona. Al matí he anat a córrer, sense presses. Com sempre, al passar pel bosc que uneix dos trams del recorregut habitual, descanso i camino. La pluja del dimecres s’ha notat, i a més, hi ha rosada. Es respira bé, fa bona temperatura i mentre camino m’adono que ja estem a dia vint. Les setmanes tornen a agafar la seva velocitat de vol habitual, com d’habitude, inevitablement.

Llegeixo al diari sobre la setmana del llibre en català. En un programa de ràdio entrevisten al premi Trajectòria d’enguany, que no he llegit mai, en Ramon Solsona. Ahir em vaig comprar un llibre de contes del Joan Todó. Solsona és dels que escriu sabent-ho tot abans de començar, diu que per això triga més a escriure llibres. Sense voler – com la fugacitat del setembre – desconfio d’aquesta mena d’escriptors. Faulkner feia el mateix ?  M’agradaria saber-ho. Mentrestant segueixo fent l’aperitiu amb Walser, qui escrivia, de ben segur, a raig fet. Fets com a trossos, als seus contes “d’amor” , plens de sarcasmes amables, una mica absurds si es vol – plens de desmesura absurda potser - estan plegats de paràgrafs d’una lucidesa extraordinària, amb algunes descripcions brillants, fetes amb un domini lingüístic exuberant. Ahir descrivia un home tot enllaçant un adjectiu inicial amb un altre que el tornava a definir, i així successivament.

“En los negocios me pareció un cándido niño ; en la candidez, un artista ; en el arte, un diletante de una extraordinària envergadura ; en el dilentantismo, un tipo simpático, cruel y inofensivo ; un cuáquero en la inocencia, la crueldad y la simpatia, y un conspicuo realista en el cuaquerismo “.

Bé, per aquestes coses m’agrada aquest llibre i per extensió, qualsevol escriptor capaç. Les vessants son infinites, en aquest sentit. Tot això mentre faig un cafè a la cuina, dissabte fresc al matí de Setembre, encara amb la son als ulls però descansats ells també, com ara. Després, més tard, vaig escatar una porta amb paciència per acabar massillant la fusta, força malmesa a la part de sota. Ara només cal pintar-la.

M’aturo per sopar. Uns tomàquets de l’hort banyats amb oli verge extra vingut de Jaén, regal d’un client agraït. Dos llesques de pa, per sucar. Els minuts segueixen passant, ara mig endormiscats. Fa un parell de dies, em van posar un foto al grup explore de Flickr, que és com una distinció especial. Els “likes” es multipliquen. Els comentaris felicitant-me, també. La comunitat , les xarxes socials, em sento una mica orwellià.Hi surt un corb a la foto sota un fons de cel i muntanyes blaves. La vaig fer el darrer dia de vacances, a dalt de La Mola. Sempre n’hi ha que em semblen més boniques i miro, objectivament, de cercar les raons de l’escollida. No ho sé veure, però se suposa que qui escull ho fa amb criteris ben concrets – deu ser algun programa engendrat  per la famosa IA ?-, potser no de perfecció però si d’una certa espontaneïtat on tot hi juga, potser aquest cel baix  o el corb mateix i tot allò que veu en el seu vol. I el fons blau.

A l’hort planto més mongeta, vist l’èxit de les de finals d’agost. La mongeta omple el canyissar amb lleugeresa, ufana. Les tomaqueres van finant, tot i fer més flor. Aquest estiu la calor n’ha fet caure moltes, no ha estat un bon any, almenys per a mi. Tot i això, els tomàquets segueixen essent molt dolços. Les carxofes ja surten. Llauro una estona, amb el sol ja amagant-se. Rosats d’aurora al cel, s’acaba el dia amb parsimònia. Ara recordo que m’havia emportat el portàtil per treballar un pressupost llarg a casa. Ja demà al matí al despatxet on m’estic masses hores al dia, suant la cansalada a la meva manera.

Demà, vint-i-u de Setembre.  

Breviari ( XV )

 

·         Poso la tassa a la cafetera. Tiro el sucre i pitjo el botó. M’he oblidat de posar la càpsula i cau aigua calenta dins aquella. Torno a pitjar el botó i rectifico ; buido d’aigua la tassa mentre en ve al cap el fet de tantes coses que em surten malament. Esperes cafè i surt aigua.

 

·         Cleantes, que era un filòsof grec, afirmava que el destí guia a qui l’accepta però arrossega a qui li oposa resistència. La pregunta a fer és clara.

 

·         M’espero una bona estona a l’estació, de matinada, a que passi un tren. Assegut i una mica cansat, penso en tots els que he perdut fins ara. No ho tinc clar, Cleantes.

 

·         I qui vigilarà al vigilant ?

 

·         Faulkner altre cop, i el d’ahir va ser un cop contundent, sinó definitiu. Un sol paràgraf, iniciant un conte, Pennsylvania Station. L’ofici d’escriure. Sort que no és el meu.

 

·         Sense Déu, només queda la mort. I ja poden dir missa tots els ateus del món.

 

·         L’home diu gracietes, com els adolescents a escola. En veu baixa. Durant l’enterrament en diu unes quantes, incòmode dins l’església. El mort i ell es porten pocs anys. Espero veure un nen, però quan em giro veig un home gran i refet. “ Sembla mentida- diu -, encara em sé el parenostre “. Després riu, amb veu rogallosa. Sarcasme defensiu.

 

·         Recuperar trossos d’ànima, com qui recupera un estil d’escriure, el pols a les mans tot encadenant paraules.

 

·         Avui, l’autobús de línia del poble s’ha espatllat just davant de casa, al vespre. Es dona la coincidència que estic llegint “ Passatger del final del dia”, del brasiler Rubens Figueiredo. Passa dins un autobús. Tothom sembla cansat.

 

·         Bergounioux escriu al seu diari, com si res : “ Me desperto la oscura sensación de estar en otra parte, la impaciencia de recorrer mundo “. Molts escriptors matarien per escriure un inici de novel·la com aquest.

 

·         Títol per a una novel·la – o un  conte -  : “ La mecànica del plor “.

 

·         Paraules a recuperar : ferroveller, caravanserrall, alfòndec.

 

·         Soroll. Definir-lo com quan no hi és o com quan no cal fer-lo, o com aquells famosos silencis coneguts com a molt sorollosos, terriblement incòmodes.

 

·         Utilitzen el mateix clavicordi de Mozart, dins la seva casa de Salzburg. El so de l’època, com les demos d’ara, sense arranjaments, com la diva sense maquillatge, com un dia lluminós d’hivern. El mite, més humà.

 

·         “Una quinta portuguesa”, d’Avelina Prat. El tipus de pel·lícula que m’agrada, on tot passa pausadament. Solituds compartides.

 

·          La veritat sona a traïció , per això moltes vegades la gent no vol saber res d’ella, sobretot quan s’adjectiva com a crua.

 

·         Oikumene, univers. Als primers mapes coneguts es representava com una illa.

 

·         El pare de la senyora treballava  a la Myrurgia, la fàbrica de colònies. Explica que, a l’arribar a casa cada dia li feia olorar les mans, per desenvolupar així el sentit de l’olfacte. Havia d’endevinar a què feien olor. Ara, de gran, la senyora fa les seves pròpies essències : en té una a cada habitació de la casa. Per a ella, segueix gastant la 1916, que fa olorar a la noia que li fa el massatge. Tot això ho escolto al  box del costat del que em trobo jo on faig rehabilitació del meu accident de cotxe: corrents elèctriques i una placa que m’escalfa l’esquena. Històries de cada dia. Coffe and cigarretes.

 

·         M’escriu el carrer on s’ha d’enviar el material : carrer de Carme Chacón. Em ve de seguida al cap la imatge de la política ja morta fa uns anys. Potser per això posen noms als carrers, perquè algú la recordi.

 

·         Aphro vol dir escuma. Diu la tradició que Afrodita va néixer de l’escuma, concretament de l’escuma de les onades del mar. L’aiguabatre la devia engendrar.

 

·         Hi ha gent que de joves son molt joves i de grans son molt grans.

 

·         Hi ha dies que soc com una mina anti-persones.

 

·         En una esquerda invisible entre dues pedres del pedrís del pati hi ha nascut un petit pensament de flor diminuta. En canvi, a la jardinera, regat tot sovint, un s’ha  acabat assecant. Vinyoli ja ho deia, tot és ara i res .

 

·         Una trista notícia : a Dinamarca han retirat totes les bústies de correus dels carrers. Ja ningú mai més podrà tirar cartes escrites a mà en una d'elles, ni ningú les podrà rebre. L'espera es farà eterna.

Cercant

 

" En gran medida, uno posee tan solo aquello de cuanto carece porque se ve obligado a buscarlo. Se vive buscando. Todo el mundo busca algo,".

R.Walser, " Historias de amor " ( Ed.Siruela, 2025 ).

Un salt d'àngel ( IV )

 

-La Luisa segurament sap qui son. Si s’estan a Seixal de ben segur que ho fan al “ Farol “, és l’única dispesa per turistes que hi ha al poble.-

-La Luisa ?- vaig fer jo estranyat.

En Peter somrigué i em mirà des del fons del coixí amb aquella mirada falsa d’haver-lo enxampat dient alguna cosa que no havia de dir. El somriure, en ell, aconseguia de manera fàcil que els petits ulls desapareguessin sota les parpelles, les quals s’estiraven com xiclets dins la seva cara prima i llarga, ossuda. Llavors semblava el rostre d’un clown en plena actuació, però sense pintar.

-És clar, encara no t’havia dit res de la Luisa- afegí amb lleu sornegueria-. Ella és de Seixal mateix, de vegades passa per casa i m’endreça les coses, em cuina, parlem una mica de tot...és una amiga de quan vaig venir aquí a viure. Sempre ens hem entès bé – afegí vagament mentre estossegava. M’indicà el vas d’aigua, el qual vaig apropar-li. Aixecà el cos i redreçà el coixí, deixant el cos més dret, eixorivit.

-Aquesta tarda segurament vindrà a veure’m- continuà tot fent un gest amb la mà com indicant la inutilitat d’alguna cosa -.Ja li he dit que no cal que vingui però no fa cas, com tu.- I tornà a somriure, mirant-me els ulls. Suposo que en unes altres circumstàncies li hauria preguntat per aquella dona amb la que s’entenia “bé” i de la qual fins aleshores no en sabia res, però no estava d’orgues, en aquell moment. Volia que m’ho expliqués. Ell ho endevinà de seguida, la seva mirada es va remoure resignada i fou llavors que m’explicà la veritat :

-Mira Gareth, el ronyó no l’acabo de tenir bé del tot, podria ser que tingués càncer , per això m’estic aquí, m’estan fent proves. –

Ja me l’esperava una cosa així. Sense saber-ho per no amoïnar-me massa, ja m’havia passat altres vegades de la certitud de certes coses. I aquesta era fàcil d’endevinar, només calia veure’l.

-Què vols fer-hi ? , em feia mal el costat, orinava sang...em pensava que eren pedres, ja n’havia tingut alguns episodis.- Jo vaig assentir, pensarós.

-Però no...- vaig mormolar per a mi mateix.

-No-contestà lacònicament.

Vam quedar en silenci. Em vaig aixecar, vaig anar cap a la finestra. La vista del mar ho seguia omplint tot. Em vaig girar.

-I ara que se suposa que faig ?.-  Sabia el que em diria, és clar.

-Va, que no estic pas per morir-me- esbufegà en Peter- Segurament en uns dies tornaré a ser casa, i m’agradaria que hi fossis, això és tot. Tu tens feina per fer, i jo necessito la casa oberta i que no m’atabalin massa. No cal que vinguis fins que no tinguis alguna cosa per ensenyar-me. Ja saps a què em refereixo.... per això has vingut fins aquí, no ?- acabà ell per afegir després : -A més, què punyetes faries aquí cada dia ? Tocar-me els nassos, ja ho saps prou- va dir per acabar sense pujar en cap moment el seu to de veu, que seguia inalterable, com si parlés amb ell mateix.

-Home, he vingut per veure’t a tu també, per estar amb tu – vaig dir queixant-me- I de moment no és que ens hàgim vist massa.-

-Ja, ja ho sé, això – contestà tot tornant al mig somrís tot assenyalant-me les meves mans – per aquestes tenen problemes pendents per resoldre. Perquè sinó no t’hauria convidat...oi ?-

Murri, em coneixia com si fos el meu pare, en pau descansi. I vinga tornar-me a mirar les mans. Semblaven el centre d’un mon sense respostes. Ja de seguida ho va saber, quan vam parlar el darrer cop per telèfon. Ni sé perquè em va trucar, potser només per saber de mi, de la feina, de com anava, de la mare...en fi, va ser dir-li allò de que estava buscant idees que ja em va tornar a fer-me el sermó del jo i les meves idees, sempre amb el mateix concepte aquest de la idea, quan el que havia de fer era esbossar, pintar, esculpir, cercar idees però treballant !  i que per fer-ho el millor era canviar d’aires. Vaja, que hi anés, sinó tenia res millora fer.

-Ja he fet alguna cosa- vaig defensar-me jo.

Em mirà i tornà a somriure. No calia que li digués res.

-La italiana, segur. No hi ha res millor que una dona bonica per començar. Ja saps que la inspiració sempre té forma de dona, t’ho he dit algun cop això, oi ?-

-Sí, com la immortalitat. Sempre... -

- ... buscant-se però sense trobar-se mai.- reblà ell la frase tantes vegades repetida. Rigué complagut, per primera vegada des que havia arribat. Jo vaig riure també. Riguérem junts, més relaxats.

Llavors aparegué la Luisa per la porta oberta de l’habitació.

 

 

Love is in the air

 

Volia dinamitar l’amor. Per aquest efecte va disposar cinc cartutxos – de dinamita, no cal dir-ho- enganxats amb una goma elàstica negre i un temporitzador acoblat a un detonador, on marcar el compte enrere per així poder salvar la seva integritat física i aconseguir destruir del tot aquest concepte falsarialsejat que unia homes i dones i que tant de mal li havia fet. Estava del tot decidit, per la seva part ja  havia desestimat- en igual mesura que l’estimava - massa la idea com per tirar-se enrere. Només pensava en la possibilitat de no haver-se de preocupar més de si algun dia ... en fi, que volia assegurar-se’n. Ho va ficar tot dins una bossa i va sortir ferm amb el seu propòsit al carrer, tot cercant el lloc idoni on col·locar la càrrega explosiva.

Fou a primera vista, és clar : la va veure i el cor li començà a bategar més del compte. Espantat, va subjectar la bossa amb força contra el cos, pitjant el detonador sense voler. Com se sol dir en aquests casos, tot va saltar pels aires.

Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa. 

  

Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.