( 2 x 1 )

 

Per un moment ,

darrera (enfront ) d'aquesta llum

em ( et ) vaig fer somni

Janey, no perdis el cor

 

Gavines al cel del polígon. Ja fa uns anys que les veig, abans no n’hi havia. De primeres vaig pensar sinó eren senyals d’algú que coneixia i em va fer pensar – i tornar a obrir també – el llibre del Juan Salvador Gaviota, que és un dels primers que vaig tenir, documentat amb el meu nom i una data, el 14 d’octubre de 1983. Tenia quinze anys. Més tard – la grafia és ja adulta – hi vaig escriure uns versos a llapis, al costat . Deien així :

El volar de la gavina

és assossegat i tranquil,

però pot convertir-se

en frenètic i exaltat.

És això el que fa l’home,

volar alt o baix

dins l’encreuat infinit

de la bonica llibertat.

Qui sap si va ser quan les vaig començar a descobrir damunt el polígon, una mica fora de lloc, sense mar a prop. Abans escrivia versets d’aquesta mena, quan creia que era poeta. Ara només ho faig en comptades ocasions, quan el cos m’ho demana. La darrera fa més o menys un any, un dia de primavera. El llibre és una edició molt bonica, plena de fotos. Russell Munson n’era l’autor. Pel mig del llibre, a més, n’hi ha unes de sobreposades en quatre fulls de paper de seda, on s’hi veu l’efecte d’una gavina volant, davallant, cap a una roca en una platja on hi ha dues gavines més. Recordo que em va captivar tot aquest embolcall de llibre, segurament més que la història, que era de redempció. A la feina, ahir, una senyora que es passejava pel showroom va dir-li a una companya : em puc quedar una estona ? és que em flipa tot això que teniu aquí. Em flipa, va dir. Una senyora més gran que jo, de cabells blanquíssims. El cas és que si jo avui hagués tingut quinze anys  també ho hauria dit : em flipa això d’aquestes fulles de paper de seda . Però ni tant sols hauria dit és guai, als meus quinze anys, simplement un m’agrada, que avui està també molt en boga. Ara tenim una noia nova treballant a l’oficina. Té vint-i-dos anys. Diu coses d’aquestes també, una petita anella clavada al nas, un tatuatge al braç, fi, simulant un collaret amb una tanca on hi ha dibuixat un penjoll que és el signe de la vida en egipci. Porta unes ulleres que li van una mica grosses, de carei fi ; vesteix roba lleugera, dessuadores i una mena de pantalons que no sé si son de xandall o de pijama. No l’he vista mai amb texans. Té un rostre de nas clàssic, ben dibuixat, llavis prims i barbeta ben definida, cabells llargs més aviat foscos, els ulls petits i expressius, que s’aixequen ràpidament i que enxampo ullant-me quan surto del despatx, com si fos un professor. Jo me la miro fixament i de seguida els abaixa. Llavors somriu. Som de caràcters semblants, dins una oficina on es xerra molt. Em fa sentir un senyor gran, i em fa gràcia, perquè mai no ens solem veure com realment som fins que apareix algú i t'ho recorda, sense haver de dir res. 

Sol a l’oficina, vaig organitzant la feina de la setmana entrant. Responc un parell de correus pendents, tanco l’ordinador. A fora fa fresca. Ja no hi ha gavines. Al cotxe torna a sonar la cançó que aquesta setmana he descobert de nou. Un single perdut de l’Springsteen que m’agradava molt, al seu temps. Ara l’escolto en una versió feta per ell mateix, amb tota la cadència d’una cançó country. L’escolto en bucle, cosa que normalment no em passa sovint, com la d’escriure versos o pensar que feia jo amb quinze anys i aquella lletra encara poc treballada que miro avui a l’obrir el llibre de les gavines altre cop. He fotografiat algunes gavines, també, al llarg dels anys, tot i estar poc a la vora del mar. Aquí al polígon van aparèixer buscant menjar. Deixalles. Vora aquí, ja fa uns anys, va construir la central de reciclatge l’ajuntament de la ciutat, tota de fusta sostenible.  

 

Un salt d'Àngel ( II )

 

-         Els peixos son esmunyedissos, i les meves mans – vaig afegir ensenyant-les-hi ben obertes per tot seguit tancar-les lentament – triguen força a cloure’s , en canvi tu deus ser molt més ràpid de reflexes, n’estic segur – Ell es quedà assegut damunt el ciment del muret que ens separava de l’oceà, encuriosit. Mentre somreia movia les mans tot obrint-les i tancant-les ràpidament. Llavors em va demanar d’aixecar la meva mà un altre cop per enfrontar les dues ;  amb prou feines cobria amb la seva el meu palmell.

 

-        Son petites encara- digué una mica decebut-

 

-       Hi ha peixos petits per aquí, segur que n’has vist molts amb aquestes ulleres tan xules – em vaig apressar a contestar-li – a més, per pescar millor una xarxa.

 

-         No- va respondre ràpidament- per pescar el millor és un fusell subaquàtic, però la mama no me’l vol comprar, diu que soc massa petit, però també tinc uns peus d’ànec, veus ? – aixecà un dels peus per ensenyar-me’l – vaig molt ràpid bussejant, si vull, saps ? –  

 

Vaig somriure mentre aixecava la vista. La dona s’havia aixecat i ens observava amb la mà fent de visera damunt els ulls. Vaig copsar la bellesa d’aquell cos de seguida, avaluant la possibilitat de fer-ne un esbós. Deformitat professional, suposo. No semblava neguitosa, simplement ens guaitava, quieta, immòbil com una estàtua. De sal, vaig pensar.

-         -Agafaràs fred- li vaig dir al nen. Llavors vaig assenyalar amb el braç a la dona. -És la teva mare ? – Ell aixecà la vista. La dona va moure la mà i ell li retornà la salutació.

-         -Sí, és la meva mare. – Llavors girà el rostre i em mirà al canell, on hi portava el rellotge.

-         -Un minut i mig i arribo fins al moll. Em cronometres ?-

-        - Clar que sí. Vinga. Preparats ? Llestos ? Ja ! –

 El nen es capbussà I el tub de respiració es va anar allunyant, tal com havia vingut – potser més ràpid i tot – cap al moll on la dona s’havia assegut tot esperant-lo, els peus dins l’aigua, recollint-se els cabells en una cua curta, mirant-me darrera les seves ulleres de sol. O així ho volia creure jo. Va trigar exactament  un minut i vint segons a arribar. De seguida es va girar i va cridar :

      -  Quant ?-

      -  Un minut i vint segons – vaig cridar. Ell va aixecar les braços victoriós.

      -  Nou rècord ! Nou rècord ! .Mama, mama has vist ?- va afegir mentre es treia els peus d’ànec i els llençava damunt el moll per tot seguit pujar per l’escala al moll.

 

(***)

Ella li va assenyalar la tovallola.

-         -  Sí, ja ho he vist. Su, asciugati, fuori l’acqua è freda.-

-       - És el mateix que m’ha dit ell.- contestà el nen estirant-se damunt la tovallola calenta pel sol.

Va tenir un petit calfred, però de seguida s’hi va trobar bé. S’havia allargat força, el darrer any, va pensar ella. Ja en tenia deu. Els cabells, xops, li regalimaven d’aigua. La Lisa li eixugà amb rapidesa mentre ell remugava tot girant el cap i mirant-la.

-Qui és aquell home ?- li preguntà mentre li mirava de pentinar amb els dits el serrell.

-No ho sé. M’he fixa’t en les seves mans grosses, només, i li he dit que segur que podia pescar peixos amb elles. Té les mans molt grosses, saps ? Molt més grosses que les teves i les meves juntes.-

-Això li has preguntat, Paulino ? Chiedi alcune cosa...-va dir ella mirant-se les seves, que eren de dits llargs, més aviat ossudes, amb els artells marcant-se a cada moviment que feia.

-¿ Che cosa, mamma ?-

-Niente, mi diverte le tue domande-

-Sembla simpàtic, és anglès-

-Inglese ? Que t’ho ha dit ell, això ?-

-No,  però parlava d’una manera que era difícil d’entendre. Com els anglesos.-

Ella va riure.

- I els americans que parleu bé ?-

- Oi tant, millor que tu.. i que ell –

Ella s’estirà al seu costat, de costat. Tenia calor, de bona gana s’hauria remullat, però allí no hi havia cap dutxa. Mirava el seu rostre, les galtes pigallades, les pestanyes molles, els ulls clucs. Tenia la pell bruna com ella però les faccions les havia heretat del seu pare, així com alguns gestos que tenia, com ara quan es passava les ungles per damunt la cella en actitud abstreta ; de vegades també, serrava les dents inconscientment, com ara, estirat com estava i amb els ulls tancats. Se’l mirava amb nostàlgia, el seu fill, quan hi veia aquestes coses.

-       -  I no t’ha dit com se diu ?-

El nen va obrir els ulls i li va dir :

-       -  Li podem preguntar quan vingui . Ha deixat la motxilla aquí .- afegí tot         assenyalant una motxilla força atrotinada amb una tovallola que sortia per dalt. La Lisa va girar  el cap cap on indicava el seu fill. Ni s’hi havia fixat , en aquell detall, ni en l’home ni en quan la podia haver deixat allà. Tenia el costum de no mirar massa la gent amb la que es creuava, la que tenia a prop. De lluny era diferent. Com ara. S’havia redreçat i l’observava, allà al fons, d’esquenes, observant l’oceà.

 

(***)

 

El nen s’estirà a la tovallola. Ella semblava preguntar-li alguna cosa. Parlaven. Des de la distància que me’n separava jo no els podia escoltar. Els gestos d’ella, en la distància, desprenien un aire de protecció. Li tocà el cap, s’estirà al seu costat. Parlaven d’ell ?. El nen s’estava ben quiet, com esperant escalfar-se el suficient després de sortir de l’aigua. És un joc divertit de veure converses d’altri, sense saber res del que diuen, dona joc als possibles. Ella estava en una posició semi ajaguda, de costat, com si fos al llit. Així, mig nua, el joc podia desviar-se cap altres mons, més suggeridors. Vaig fixar aquella imatge al cervell, la d’ella i el nen, per mirar de recordar-la. Era natural, gens forçada, fruit de la confiança. Era real i viva. En podria treure alguna cosa. Llavors el nen va assenyalar la meva motxilla. En aquell moment vaig girar-me, intuint que potser mirarien en la meva direcció. No volia que m’enxampessin mirant-los ; de fet, no volia semblar cap intrús, ningú que pretengués res, menys encara algú amb ganes de trencar la seva solitud i, sobretot, la meva. Allí hi havia anat a no haver de ser res, especialment per a ningú. Em vaig quedar , doncs, mirant l’oceà, la vista morta en l’horitzó, pensant en com era d’enganyosa aquella línia que separa el cel de l’aigua. No m’han agradat mai, les línies rectes.

En aquella hora del matí encara no hi havia massa gent, tot i que de mica en mica s’anava omplint. Em vaig capbussar per retornar al moll, amb braçades lentes. L’aigua estava freda però el sol anava fent la seva feina, a mesura que s’alçava. Em vaig anar apropant. Al moll hi acabaven d’arribar una colla de gent jove, anglesos com jo, que ràpidament van saltar a l’aigua, enmig de rialles i crits.

-Després saltarem del trampolí – va dir un.

-Ui, no, quina por !-va respondre una noia. -És molt alt.-

Jo vaig passar entre ells fins arribar a l’escala. Hi vaig pujar. La mare i el nen ja no hi eren. Vaig mirar pel voltant, però no els vaig saber veure. Llavors, un pèl decebut, vaig treure la tovallola de la motxilla i alguna cosa va caure a la mena de moqueta que cobria la fusta. Era una closca de petxina,  bonica, amb tons marrons barrejats de blanc,  dibuixant damunt d’ella el relleu de tot de línies rectes, partint d’un únic centre, d’allí on hi havia hagut vida alguna vegada.

 

 

Collita

 

Vaig collint faves mentre plovisqueja. És una pluja distreta, de núvol passavolant. Repica sobre les fulles verdes de tot el que és nou, em sento envoltat de fins moviments, com de violins allargassant notes tendres per una platea on es copsa l’avenç de la vida, així, en minúscula ben petita. Mentrestant surt el sol, i el degoteig queda ben visible, completant un quadre perfecte de primavera, d’Abril. M’ajup i m’aixeco entre les rengleres del meu petit sembrat tot omplint la bossa. Dos ocellets, doncs son ben petits, entren fent giravolts juganers per l’airecel fins branquejar al lledoner, que ja és ben verd. Allí juguen als enamorats. Joc d’ales rialler i festiu, amb tota aquella inconsciència i despreocupació innata dels qui vam ser joves alguna vegada, tot observant-los en posició d’espantaocells amable i condescendent.

Acabo d’omplir la verdor de la collita amb unes quantes fulles de bleda, de tronxo ferm i blanc. Ventre i melic de dona. Al tancar el cadenat em quedo guaitant el petit verger que és ara l’hort. Pel meu costat, passa un noi estrany, ara corre ara camina. Va picant de mans de seguida que veu algun estol d’ocells, espantant-los, com un professor mirant de posar ordre a una classe ingovernable. Xerra sol, el noi, paraules indesxifrables. Sembla alemany, tot i que no sabria dir-ho. S’allunya riera amunt, ara corre, ara camina. Pica de mans. Qui sap on va, la seva vida.

Al vespre acabo de llegir el Breviari Mediterrani del Pedrag Matjevecic. L’he gaudit molt, aquest llibre, llegint-lo els dissabtes al matí, tot esmorzant a la cuina. La pau de la cuina i de la lectura, el somieig, el sentit aquest de desinflar-se, física i mentalment, tant necessari de vegades.

 

Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.    

 

Un salt d'àngel ( I )

El record d’ella s’enfonsa dins les aigües de Porto Moniz. Fa anys d’allò. Tenia un fill, de set o vuit anys. Guarda, guarda ! li deia amb veu greu, de vellut, a tothora. El Paulino era un nen bellugadís, alegre i garlaire. En aquella època, les piscines naturals arran de mar mantenien encara cert aire de prehistòria : hi havia una mena d’espigons que les tancaven entre les roques que les delimitaven, els quals lluïen com petits murs sobresortint quatre o cinc pams de l’aigua, evitant l’onatge fort d’aquella punta de la costa de Madeira.  A dins, les aigües eren calmades enmig de petites illes de roca plenes de forats per on els peixos deambulaven pel seu fons d’aigua oceànica, freda i lliure, de salvatgia que no agradava tothom. A la Lisa no li feia gens de gràcia, de banyar-se allí, però pel contrari en Paulino s’hi podria haver passat  totes les vacances, capbussant-s’hi dia i nit. Ella, mentre no li treia l’ull de sobre, prenia el sol damunt el petit moll de fusta que flotava a l’entrada d’aquell pintoresc lloc, des d’on et podies llençar directament a l’aigua sense haver de trepitjar cap còdol incòmode sota els peus. La Lisa era morena de pell i de cabells, una dona bonica, amb un cos de salze que es gronxava harmònicament a cada moviment que feia, sempre sinuós i calmat. Hipnotitzava, aquell cos de dona; tant, que no sabria dir si no  vaig acabar per idealitzar-lo, a força de pensar-hi. Alguna deessa antiga, de ben segur, devia niar als salzes, com ho feia als joncs o a la mirada d’un felí, proveïda de silenci.

En Peter, aquell any, m’havia convidat a la seva casa de Seixal, a la costa nord de l’illa, on vivia de feia ja un temps. Ell era pintor de vella escola, format a Londres. Paisatges i demés, olis i aquarel·les, subtils, de colors poc vius, una mica emboirats com la seva mirada d’ulls melindrosos, plens d’una pau com la que es respirava en aquell poble assentat en un tros de terra amb forma d’urpa, on hi vivia una nodrida colònia d’anglosaxons. De seguida vaig veure que un anglès s’hi podia sentir bé, en aquella illa plena d’humitat i sol, sota aquells murs de muntanyes on cada pam de terreny pla s’aprofitava al màxim. La boira i els núvols sovint l’envoltaven. En Peter guanyava el suficient per no haver de treballar massa, com sovint em deia quan viatjava a Londres, molt de tard en tard. He de dir que jo soc escultor.

Ell era vint anys més gran que jo, el vaig conèixer a l’enterrament del meu pare, que era també pintor; es coneixien com es coneixen els artistes, és a dir, que eren amics de taverna. Llavors jo tenia just vint-i-cinc anys. Tos dos estàvem afectats per aquella mort, ell potser més que jo, el pare va morir d’un infart sobtat amb tant sols quaranta-cinc anys.  De seguida vam congeniar i per simplificar-ho una mica, es pot dir que jo vaig ocupar el lloc del meu pare a l’Old Tweedy, on la fèiem petar un o dos cops per setmana. Hi ha gent amb la que t’hi sents bé, ja de bon començament, malgrat totes les aparences mundanes que pugui haver-hi d’entremig, malgrat edats i maneres de ser. Encara recordo el breu panegíric que em va fer del pare, potser és la persona que me’l va descriure millor sense cap mena d’eloqüència innecessària, mostrant-se ja llavors tal com era i com l’he vist sempre, és a dir, un home més aviat silenciós que somreia amb els ulls, afable. L’afable sempre té, alhora, un deix de tristesa, d’acceptació del mon tal com és, una cosa que jo aleshores no entenia i m’admirava a la vegada en ell,  l’home que ara ja devia rondar la setantena d’anys i que mai havia sentit cridar ni enfadar-se per a res. Inclús quan el van haver d’ingressar a l’hospital de Funchal per una pedra que se li havia format al ronyó, uns dies després de la meva arribada, no es va queixar.  Ell de seguida em va dir que no calia que l’anés a veure cada dia, la capital quedava lluny i jo havia d’aprofitar millor el temps per descobrir l’illa. Podia agafar el seu cotxe si volia , un Autobianchi de l’any de la picor que vaig trastejar aquell matí per la única carretera que anava a Porto Moniz.

Abans però, em vaig parar a Ribeira de Janela  per pujar a un mirador des d’on s’albirava perfectament tota la costa nord a vista d’ocell. Madeira és plena de miradors, tota plena de desnivells, de precipicis, aigua i verdor ; enmig i travessant-les, les levadas, camins de sèquia totalment plans, que porten encara avui les aigües d’una part de l’illa a l’altra. Algunes creuaven la roca per túnels, n’hi havia de força llargs. En Peter em va recomanar especialment el lloc, per la seva magnífica vista sobre el poble on vivia. Pronunciava aquell nom portuguès com si es tractés d’una dona estimada de feia molt de temps, amb nostàlgia presagiada, com si en qualsevol moment es pogués esfumar només que tanqués els ulls. Xxaixxaal, deia, amb tot el deix de la seva llengua nadiua, amb plaer; semblava que fos  la única paraula que podia pronunciar sense que es notessin les arestes del seu propi idioma, un anglès més aviat dur, provinent del nord, que un bon dia va agafar el poc que tenia i va marxar, sense donar masses explicacions, cap a aquest tros de terra que em trobava jo admirant.

I, efectivament, la vista allí de Seixal era magnífica, per un nouvingut com jo. De fet, la vista era magnífica per allí on es els ulls es posessin, per qualsevol lloc. Es respirava una pau absoluta, l’aire era lleugerament fred a aquella hora del matí ; vaig pensar que per a en Peter no deuria ser pas difícil de trobar inspiració per pintar, potser fins i tot jo podria trobar la inspiració que temia haver perdut. Més aviat la idea. Lluitava per no perdre aquesta idea, la qual semblava difuminar-se a mesura que passava el temps. Em vaig mirar les mans, mentre contemplava l’oceà ; les aigües rebien tímidament les primeres llambregades de llum i amb elles, els meus dits aixecats van mostrar-me la perspectiva de cel i aigua rere el primer pla del que en definitiva eren les meves eines de treball, unes mans que la feina havia endurit i que se’m mostraven aspres, de pell endurida, fortes. I grosses.

-Tens les mans molt grosses, segur que pots atrapar peixos amb elles – El nen s’havia aixecat les ulleres de pesca i se les mirava amb els seus ulls grans i vius. Parlava un anglès amb accent americà, fent ballar les paraules amb un deix llarg que en boca d’un adult hauria semblat una mica desconsiderat però que en boca d’ell era graciós, fins i tot còmic, com si imités algun personatge de pel·lícula de vaquers ; de fet, però, només era fruit del costum de barrejar-lo amb l’italià, que era l’idioma de la mare. Jo estava recolzat en un dels espigons breus que delimitaven les piscines, el nen havia sorgit sota el tub que havia vist avançar amb lentitud cap a mi enmig de l’aigua fins que no va poder seguir més. Hi havia un petit graó de roca sobre el qual es podia mantenir dempeus. Així estant me’l vaig quedar mirant mig somrient, mentre em tornava a mirar les mans per segon cop aquell dia.

  

Automàtica.32

 

(...)

Estries de llum, com les de pollastre. Crispy chicken strips seria una manera de començar un poema, com aquell dels mistos en aquella pel·lícula que es deia Paterson , on l’Adam Driver feia de poeta i de conductor d’autobusos, on es fixava en els petits detalls com feia el seu poeta de capçalera, en William Carlos Williams. Em venen els noms tots seguits deu ser per l’oxigenació excessiva del cervell, massa aire pur potser, massa pau i fins i tot una bellesa excessiva dins aquest silenci de matí assolellat on seria massa d’hora per llevar-me massa aviat no sé perquè però no, l’hora és perfecte i els noms i cognoms relacionant conductors amb actors i poetes i el rostre aquell de la dona estimada quan li pregunta si el poema és d’amor i li diu que si és per a ella sempre és d’amor i les estries de llum, les olors dels romanins florits i la pedra i el camí fins arribar a la carena sense nom recordat, i penso sinó posar-li el teu com ho feien els antics conqueridors de terres verges. I així, les paraules, brollant de sobte de forma natural dins el cervell mentre camino. Les tinc que recordar per escriure-les després, tanmateix estic lànguid, quantes coses es solucionen dient tanmateix o alguna cosa així cantava Antònia Font, i el poema del gat amagant-se dins els test com s’amagava, viu, dins els versos del poema com en un truc de màgia i és així com el dia irrepetible es pot aturar, escrivint uns versos o el que surti. Miro el meu oblit com qui recorda el desconegut, aquesta frase l’haig de recordar, oblit i desconegut, podria encetar un poema o acabar-lo, son dues paraules només, la resta ja tornarà, estries de llum i capses de mistos, i els noms i llavors el bassal i la pols invisible dels pins, daurada, a les vores. Invisible com tu fins que troba l’aigua on expressar-se i dibuixar una cabellera rossa i uns peus nus a la vora del mar. El veig, el mar, fent de teló de fons rere Collserola ; em giro d’esquenes per veure’l com si m’hagués seguit, protegint-me, cuidant-me en la distància com un àngel de la guarda de qui no sabem res però que de vegades sentim a prop, de vegades hi ha àngels que salven vides. M’aturo. Voldria escollir la llibertat per a no ser lliure d’estimar-te, per a no dependre per res de mi mateix en la decisió aquesta de sentir-me obligat a desxifrar si és meu o no, o teu o dels dos o com se fa o com s’oblida el desconegut. Soc un illenc quan miro el mar. L’estrepa és plena de capolls, i la pols dels pins, invisible. Com tu. M’endinso al corriol i baixo al camí. El conductor somriu , el poeta diu que ha descobert que veu les coses belles dins les estranyes hores en què passen com jo avui pensant-ho amb l’orgull del vençut. Estiro una mica les cames cansades i ja a l’asfalt, em poso a córrer altre cop. Ho escriuré, estries de llum, oblit i desconegut, Paterson, Driver, Williams, la pols dels pins, el mar i tu, però també aquella paraula que ahir em va agradar tant , tot llegint coses del Mediterrani, que no recordo però vaig anotar, que vaig significar com un antic lloc on reposaven els contes de les mil i una nits i que els antics anomenaven

caravanserrall

(...)

 

Home

(...) " Les flors de casa...i aquell empelt que vaig fer d'un roser mediocre a un roser de gran classe i que l'empelt va matar, que se li va menjar tota la saba per alimentar-se només ell. Ben endins d'aquesta cosa que no es pot tocar però que palpita per alguna banda i que se'n diu l'ànima. L'home és més savi que tot.Tot ell condicionat per fer viure el seu cervell. L'home rei, l'home tigre, l'home lleó.Home, home. Si tot és home jo també sóc home. " (...)

Mercè Rodoreda,  " Paràlisi" ( Tots els contes, Edicions 62 ,1979 )

Conjugacions

El present era per construir coses noves .

El futur és derruir-les.

El passat hi serà per recordar-les.

Primer ball

 

Aquest matí vaig una mica tard, el suficient - cinc o sis minuts tan sols - per veure com el sol enlluerna un grup d'ametllers damunt el talús de la carretera ; son encara florits, però  una intensa i diminuta verdor envolta la blancor que va desfent-se i caient damunt l'asfalt del matí, cobert d'ombra. Es parla molt dels ametllers florits però poc d'aquests primers brots de les fulles, i menys encara de com mariden, un parell o tres de dies, amb la flor més primerenca : dins el destí de les coses vives l'adéu d'unes és la benvinguda d'altres, principi i fi, fugacitat vestida d'eternitat. Bellesa instantània, com el cant dels ocells escoltat del llit estant, ben a les fosques. Com moltes d'aquestes coses, no dura gaire estona, perquè la percepció dura el que triga a passar el cotxe per aquest tros de mon paralel, abans d'entrar a la gran ciutat, on res d'essencial canvia massa. La música que escolto parla de seguir ballant.

https://music.youtube.com/watch?v=2mJKZRgaTPM&si=XQjvmclGfH9EL1XL

(  el youtube ja no inserta videos al blogguer, això és que no els hi deu sortir a compte fer-ho).