El record d’ella
s’enfonsa dins les aigües de Porto Moniz. Fa anys d’allò. Tenia un fill, de set
o vuit anys. Guarda, guarda ! li deia amb veu greu, de vellut, a
tothora. El Paulino era un nen bellugadís, alegre i garlaire. En aquella època,
les piscines naturals arran de mar mantenien encara cert aire de prehistòria :
hi havia una mena d’espigons que les tancaven entre les roques que les
delimitaven, els quals lluïen com petits murs sobresortint quatre o cinc pams
de l’aigua, evitant l’onatge fort d’aquella punta de la costa de Madeira. A dins, les aigües eren calmades enmig de
petites illes de roca plenes de forats per on els peixos deambulaven pel seu
fons d’aigua oceànica, freda i lliure, de salvatgia que no agradava tothom. A
la Lisa no li feia gens de gràcia, de banyar-se allí, però pel contrari en Paulino
s’hi podria haver passat totes les
vacances, capbussant-s’hi dia i nit. Ella, mentre no li treia l’ull de sobre,
prenia el sol damunt el petit moll de fusta que flotava a l’entrada d’aquell
pintoresc lloc, des d’on et podies llençar directament a l’aigua sense haver de
trepitjar cap còdol incòmode sota els peus. La Lisa era morena de pell i de
cabells, una dona bonica, amb un cos de salze que es gronxava harmònicament a
cada moviment que feia, sempre sinuós i calmat. Hipnotitzava, aquell cos de
dona; tant, que no sabria dir si no vaig
acabar per idealitzar-lo, a força de pensar-hi. Alguna deessa antiga, de ben
segur, devia niar als salzes, com ho feia als joncs o a la mirada d’un felí, proveïda
de silenci.
En Peter, aquell any,
m’havia convidat a la seva casa de Seixal, a la costa nord de l’illa, on vivia
de feia ja un temps. Ell era pintor de vella escola, format a Londres.
Paisatges i demés, olis i aquarel·les, subtils, de colors poc vius, una mica
emboirats com la seva mirada d’ulls melindrosos, plens d’una pau com la que es respirava
en aquell poble assentat en un tros de terra amb forma d’urpa, on hi vivia una
nodrida colònia d’anglosaxons. De seguida vaig veure que un anglès s’hi podia
sentir bé, en aquella illa plena d’humitat i sol, sota aquells murs de
muntanyes on cada pam de terreny pla s’aprofitava al màxim. La boira i els
núvols sovint l’envoltaven. En Peter guanyava el suficient per no haver de
treballar massa, com sovint em deia quan viatjava a Londres, molt de tard en
tard. He de dir que jo soc escultor.
Ell era vint anys més
gran que jo, el vaig conèixer a l’enterrament del meu pare, que era també
pintor; es coneixien com es coneixen els artistes, és a dir, que eren amics de taverna.
Llavors jo tenia just vint-i-cinc anys. Tos dos estàvem afectats per aquella
mort, ell potser més que jo, el pare va morir d’un infart sobtat amb tant sols
quaranta-cinc anys. De seguida vam
congeniar i per simplificar-ho una mica, es pot dir que jo vaig ocupar el lloc
del meu pare a l’Old Tweedy, on la fèiem petar un o dos cops per setmana. Hi ha
gent amb la que t’hi sents bé, ja de bon començament, malgrat totes les
aparences mundanes que pugui haver-hi d’entremig, malgrat edats i maneres de
ser. Encara recordo el breu panegíric que em va fer del pare, potser és la
persona que me’l va descriure millor sense cap mena d’eloqüència innecessària,
mostrant-se ja llavors tal com era i com l’he vist sempre, és a dir, un home
més aviat silenciós que somreia amb els ulls, afable. L’afable sempre té,
alhora, un deix de tristesa, d’acceptació del mon tal com és, una cosa que jo
aleshores no entenia i m’admirava a la vegada en ell, l’home que ara ja devia rondar la setantena
d’anys i que mai havia sentit cridar ni enfadar-se per a res. Inclús quan el
van haver d’ingressar a l’hospital de Funchal per una pedra que se li havia format
al ronyó, uns dies després de la meva arribada, no es va queixar. Ell de seguida em va dir que no calia que
l’anés a veure cada dia, la capital quedava lluny i jo havia d’aprofitar millor
el temps per descobrir l’illa. Podia agafar el seu cotxe si volia , un
Autobianchi de l’any de la picor que vaig trastejar aquell matí per la única
carretera que anava a Porto Moniz.
Abans però, em vaig
parar a Ribeira de Janela per pujar a un
mirador des d’on s’albirava perfectament tota la costa nord a vista d’ocell. Madeira
és plena de miradors, tota plena de desnivells, de precipicis, aigua i verdor ;
enmig i travessant-les, les levadas, camins de sèquia totalment plans, que porten
encara avui les aigües d’una part de l’illa a l’altra. Algunes creuaven la roca
per túnels, n’hi havia de força llargs. En Peter em va recomanar especialment
el lloc, per la seva magnífica vista sobre el poble on vivia. Pronunciava
aquell nom portuguès com si es tractés d’una dona estimada de feia molt de
temps, amb nostàlgia presagiada, com si en qualsevol moment es pogués esfumar
només que tanqués els ulls. Xxaixxaal, deia, amb tot el deix de la seva
llengua nadiua, amb plaer; semblava que fos
la única paraula que podia pronunciar sense que es notessin les arestes
del seu propi idioma, un anglès més aviat dur, provinent del nord, que un bon
dia va agafar el poc que tenia i va marxar, sense donar masses explicacions, cap
a aquest tros de terra que em trobava jo admirant.
I, efectivament, la
vista allí de Seixal era magnífica, per un nouvingut com jo. De fet, la vista
era magnífica per allí on es els ulls es posessin, per qualsevol lloc. Es
respirava una pau absoluta, l’aire era lleugerament fred a aquella hora del
matí ; vaig pensar que per a en Peter no deuria ser pas difícil de trobar
inspiració per pintar, potser fins i tot jo podria trobar la inspiració que
temia haver perdut. Més aviat la idea. Lluitava per no perdre aquesta idea, la
qual semblava difuminar-se a mesura que passava el temps. Em vaig mirar les
mans, mentre contemplava l’oceà ; les aigües rebien tímidament les primeres
llambregades de llum i amb elles, els meus dits aixecats van mostrar-me la
perspectiva de cel i aigua rere el primer pla del que en definitiva eren les
meves eines de treball, unes mans que la feina havia endurit i que se’m
mostraven aspres, de pell endurida, fortes. I grosses.
-Tens les mans molt
grosses, segur que pots atrapar peixos amb elles – El nen s’havia aixecat les
ulleres de pesca i se les mirava amb els seus ulls grans i vius. Parlava un
anglès amb accent americà, fent ballar les paraules amb un deix llarg que en
boca d’un adult hauria semblat una mica desconsiderat però que en boca d’ell
era graciós, fins i tot còmic, com si imités algun personatge de pel·lícula de vaquers
; de fet, però, només era fruit del costum de barrejar-lo amb l’italià, que era
l’idioma de la mare. Jo estava recolzat en un dels espigons breus que delimitaven
les piscines, el nen havia sorgit sota el tub que havia vist avançar amb
lentitud cap a mi enmig de l’aigua fins que no va poder seguir més. Hi havia un
petit graó de roca sobre el qual es podia mantenir dempeus. Així estant me’l
vaig quedar mirant mig somrient, mentre em tornava a mirar les mans per segon
cop aquell dia.
