Safari

 El nano – tot i el casc només pot ser un nano jove -, aprofitant que no passa ningú per aquest petit tram d’avinguda, excepte jo, canvia de carril i m’avança tot aixecant la roda de la seva moto, allargant l’exhibició fins a la rotonda que hi ha uns metres més endavant. El veig passar pel meu costat com si em fes homenatge, com un artista de circ trencant la monotonia d’aquestes darreres hores del dilluns ; més aviat – penso mentre admiro la maniobra – com si veiés una girafa a la sabana picant-me l’ullet, fent possibles realitats impossibles.

El xicot, just quan baixa la roda, accelera i emboca el carrer que s’endinsa en el petit barri de blocs de pisos antics ; el tub d’escapament sembla transmetre un aire d’ànsia de llibertat, de rebel·lia, de trencar ordres establerts ni que sigui durant una estona ; potser també de certa fatxenderia quan se sap fer alguna cosa millor que  d’altres. El cas és que al moment de girar, unes llums blaves s’encenen i un cotxe de policia arrenca disparat cap al de la moto. Presa fàcil, que penso, com el lleopard perseguint a la gasela.

Al passar jo davant el carrer veig que l’han “caçat”. Em sap greu pel nano, no ha de ser gens fàcil aguantar tanta estona damunt una sola roda.

Paraules d'amor

Afirma Cyrano que les amants dels poetes són un petit quelcom, com un somni bufat a l’ampolla d’un nom. Romeo, més jove, mirant sempre amunt, fa famós aquell silenci ! ¿ quina llum brilla a la finestra ? és l’Orient i Julieta el sol !. I Neruda, recitat fins a la sacietat : para mi corazón basta tu pecho, para tu libertad bastan mis alas... entre milions d’altres ...ahir, passejant ben d’hora al matí per l’extraradi de la ciutat vaig pensar en una idea per a  un conte ple de tòpics amorosos, de frases d’aquelles que a vegades et trobes escrites en una paret i et fan somriure amb condescendència, o que escoltes en una cançó de lletra més que dubtosa escoltada centenars de vegades però que segueix resultant balsàmica...hay cuatro rosas en tu honor dentro del vaso que te doy, son del color de tu ropa interior y huelen a rosas como tú ... fa fred i la cançó em fa pensar en aquests tòpics ingenus sobre l’amor, en com de necessaris son de vegades...l’espurna, la flama, l’incendi...les ones, el mar, la tempesta ... l’absència i el desig...com una novel·la rosa, omplir el relat amb dos personatges devots del seu amor únic i irrepetible, ple de tota aquesta superficialitat de creient d’ulls clucs, de tota una vida plena de magnífiques coincidències curulles de màgia per tot arreu, lluny de totes les reflexions contemporànies les quals, estadístiques en mà, confirmen la fi de l’amor entès com a etern, a pesar de que els amors eterns son els més breus. Contradiccions que porten a un contrapunt dins el relat.

Llavors em topo amb una calavera pintada dins una pilona d’un pont, tota blanca i sense boca. Els humans som incombustibles i encara morim d’amor, és clar. Segueixo caminant i el pensament canvia. Totes aquestes frases fetes porten dins seu la dolçor d’una veritat inacabada, aquella que fa portar la bena als ulls a l’angelet repartidor de sagetes. El contrapunt seria la bena que tant sovint cau entre els amants. la fi de la joventut, les conegudes etapes cremant-se, la paraula que salva un moment i enterra després, la terra eixorca i el desig de predir la catàstrofe, tal com diu la Blanca Llum, qui remata amb el contundent allò que vam fer va ser follar-nos la pena. Nous temps farcits dels vells temps.

I en canvi, per a alguns és amor sempre. El relat no canvia de frases fetes d’antics comediants. No en sabíem més, encara canta algú de gran. I per això tot es repeteix, d’una manera o d’una altre. A vegades només l’absència ens ajuda, idealitza el concepte. A vegades no som estranys sinó vells coneguts. Un altre tòpic de quan la veus per primer cop i tens aquella sensació de que la coneixes de tota la vida. A menudo me recuerdas a alguien  ... El cas és que escriuria el relat només per poder gaudir de tots els versos i versets plens de metàfores somniadores, destinades a un final feliç, gens literari, només per variar de registre i anar per fi de bracet amb tu, condemnada felicitat. 

Soc un romàntic, sense cap mena de dubte. 

Picant pedra

 

Toca escriure, m’he dit moltes vegades impensadament. Toca escriure. La veritat és que no ho faig no perquè no tingui temps, ni per mandra ni per totes aquestes raons peregrines fàcilment excusables per les volatilitats del dia a dia que porten sempre com a única raó plausible el sempitern cansament ; aquest, a més, confirmat per la meva doctora al preguntar-m’ho – et sents més cansat, oi ?  em va dir convençuda fa un mes  quan els resultats de l’analítica van tornar a mostrar una alteració significativa de les tiroides  – i confirmar-me després l’excés en la reducció de la medicació que em feia passar de l’hiper a l’hipo en pocs mesos de diferència, diferència que jo, d’altra banda, no noto mai en excés per ser la meva personalitat, diguem-ne, força neutral degut al meu tarannà de picapedrer del temps, entès el temps com una roca de granítica sabuda. Jo no esculpeixo pas el temps, no el cisello, no li dono forma ni bellesa, no tinc suficient temps per fer-ho. Amb l’escriure em passa el mateix.

No ho faig, efectivament, per no caure en la trampa aquesta de fer el més fàcil : escriure només per continuïtat, per pura il·lusió creativa, per l’esperança obaga de rebre llum com si d’un vici es tractés. Busco la paraula vici al diccionari, hi llegeixo un munt d’accepcions, però n’hi ha una que m’agrada especialment : defecte, imperfecció, inherent i que sovint altera quelcom en la seva essència. Llegir significats de paraules al diccionari ja és en si mateix un vici d’aquests, com si esperés respostes per les meves consideracions al respecte. Perdre allò que mai s’ha tingut i tanmateix, estar convençut de la possibilitat de ser un bon escultor algun dia, i no un simple picapedrer. L’essencial és invisible als ulls, va deixar dit l’aviador francès. Si s’altera, deixa de ser-ho. Escric per vici, quan ja no puc aguantar més sense fer-ho. La temptació de l’irredempt, cercant joies per a la seva inexistent corona.

Ahir vaig preparar la terra per plantar patates. Aquesta terra flonja i dúctil, amarada d’aigua, treballant-se sense massa esforç. Feia un fred contagiós i plàcid, després d’una nevada breu i abundant, que va deixar traces damunt la muntanya. També vaig plantar pèsols. La lluna creix i així ho mana. Al sortir de l’hort, el sol em va acompanyar. Vaig fer fotos i vaig caminar dins aquests silencis hivernals poc freqüents, que conviden a la contemplació callada del paisatge, quan aquest s’amara de breu bellesa, refulgent de somnis, d'escalfor inesperada. Vaig pensar a escriure-ho. Finalment ho he fet avui, amb el lògic cansament de sempre. 

  

 

 

 

 

Any nou

 

Començo un any nou. M'agradaria ser una mica com el burro aquest que vaig fotografiar fa un parell de dies. Poder reposar el cap damunt un any de llom suau i guaitar el present de cada dia amb mirada plàcida i un punt mandrosa. Sense esperar res més a canvi. Descansar de la vida sense ànim de lucre, sentint l'ànima en coses com aquestes.  

Avui he baixat a l'hort. Des d'allí he vist mitja muntanya enfarinada. He calçat una estona les cols, sota una fina pluja freda. La terra és ben molla. A la tarda he passat fotografies de la càmera a l'ordinador. He vist la dels burros, abans d'aquesta una d'un cavall blanc, vell, que pasturava dins un tancat. Em va seguir el pas al llarg d'aquella, acompanyant-me en silenci, només trencat pel so de les seves peülles damunt el fang. Tenia la mirada trista i resignada. Quan ja no podia continuar més, em vaig aturar i llavors  vaig mirar els seus ulls negres, sempre insondables. Ens separava la porta que delimitava la propietat,  el cadenat , els ferros punxeguts. Jo era a fora i ell a dins, però la sensació era de companyonia. Em vaig acomiadar i va girar cua, amb parsimònia . Un cavall ben blanc.

Després em vaig topar amb els burros, sense tanques al voltant, tots vora un feix de palla xopa. Ben lliures però sense moure's massa. Fent la seva feina de burros. Llavors vaig seguir caminant, sense cap mena de pressa.

Nº Història : 1673560 ( i IV )

Durant la nit, el meu veí del davant, l’Àlex, de vuitanta-cinc anys d’edat, s’ofega. Està connectat a una màquina. Es queixa de la mascareta. La Irene i l’Abril es va tornant per atendre’l. La seva tos és d’una profunditat que em sembla inabastable, fins al punt de que quasi bé em fa mal a mi i tot. Tot i això la seva veu és força juvenil i sap explicar ben bé tots els problemes que té, sense demostrar massa ansietat. Hi ha un moment però, que es mostra més nerviós, doncs li costa de respirar. Hiperventilació, li explica a una de les infermeres. Es queixa. La infermera consulta al metge, qui li comunica que li aniria bé una mica de morfina, per alleugerir-li el nerviosisme. Morfina...el darrer recurs. El metge, llavors, endevinant els nostres pensaments, trenca el silenci de seguida per dir-li que no pensi exactament això, que si fa les coses bé tot anirà millor. I, efectivament, millorarà. Pel matí, ja s’instal·la amb ell la que suposo la seva dona, per la veu afònica i gastada, gruixuda. Més tard en dubtaré, quan se l’emportin cap a planta. D’esquenes, una dona prima, de cabells curts i rossos, lligats en una breu cua. Sembla molt més jove del que la veu indica. A l’Àlex ja l’han desconnectat de la màquina.

A mi també em vindran a veure. Durant el matí i ja per la tarda, fins que em donin l’alta, cap a la una de la matinada. Entremig, més animat, m’imagino com aquells personatges vitals que decideixen canviar de vida arran d’un fet traumàtic. Radicalment. L’obligació obliga a fer-ho, de vegades. I què canviaria, jo ? De casa, de feina, de dona ? Somric de cara al llençol en blanc, inclús m’aguanto el riure, quan penso que l’únic que hauré de canviar probablement serà de cotxe. Tinc casa i tinc feina, i no me’n queixo pas. No tinc dona ni fills. Estic a punt de fer cinquanta-set anys.

Socorro, socorro, socorro ! És vora la una del matí, l’home del 34 crida puntual com un rellotge. Espero a la traumatòloga, que ha de passar a donar-me els papers de l’alta. M’han donat sopar, m’han tret tots els tubs als quals estava enganxat. Tinc el cos ple de pegats adhesius amb petites anelles al mig. Restes de carnaval, ara que llegeixo Lispector. Me les vaig traient amb paciència, abans de vestir-me. A l’avantbraç , encara hi ha l’agulla enfonsada a la vena, una via encara oberta a la intimitat del meu cos, de la meva sang, del meu pensament que vaig desgranant als fulls del quadern mig de bitàcola on hi aboco de tant en tant trossos de la meva vida. Amb gest decidit, arrenco aquest darrer lligam amb el BOX número 32 d’urgències. És més llarga del que em pensava, l'agulla, tota plena de restes de vermellor fosca. Em miro el braç, la petita ferida oberta, d’on només hi sura una petita gota de sang, ben espessa. Penso en la sort de que només hagi estat aquesta gota la vessada. La meva petita imprudència em costarà un morat allargassat al voltant de la punxada durant forces dies.

Aixeco el cap. La cortina està tota plegada cap a un costat. El Barça, finalment, ha marcat a Guadalajara. Em diuen que , a fora, ha estat plovent tot el dia. La traumatòloga finalment arriba i em dona els papers. Ja puc marxar.

 

Nº Història 1673560 ( III )

El cos es va posant a lloc, per dins també , després de la sacsejada. Ara mateix recordo que, a l’hora de dinar, fent la mateixa ruta de sempre, els carrers de la ciutat s’havien convertit en una mena de passeig de tardor pel bosc ; la pluja intensa del matí tot just   havia entapissat d’ocre  l’asfalt d’alguns carrers  on hi creixen plataners a ambdues voreres. Era un escenari inèdit, ideal per fotografiar,  vaig pensar ; les roderes dels cotxes tot just havien   obert dues línies damunt l’asfalt,  dibuixant una mena de camí  enmig de la ciutat cobert encara per la humitat densa formant lleus boirines damunt l’asfalt i on, amb la lentitud dels derrotats, grups de fulles es deixaven anar de les branques amb un balanceig segur i tranquil cap a la catifa que era el terra. Tot molt plàstic i efímer com una sortida de sol damunt nuvolades capricioses per on aquell fa màgia on no la sol fer : la natura envaint amb magnificència la ciutat, posant en evidència  la  seva grisor i terrenal  presència que la majoria  mai sembla apreciar, ni en aquestes comptades ocasions. La gent, dins i fora dels cotxes, no miren mai més enllà de la seva rutina cansada dels dies, o això em sembla observant-los. La veritat, però, és que així va ser  aquell breu  recorregut, el mateix dia de l’accident. Al vespre  ja havia desaparegut tot, excepte el camí a fer. Una mena de regal, una àncora on mirar de salvar l’ànima d’amargors que em podrien convertir en l’amargat que no voldria arribar a ser, amb el conegut adjectiu de “vell” al davant.  Un ying compensant  el yang de  la nit, fent-lo     potser més comprensible.  Consolant-me. .

Número 1673560. La infermera, amb mascareta de colors, passa la pistola lectora pel codi de barres lligat al meu canell mentre mira amb atenció el monitor on s’hi reflecteix la seva mirada com si poués misteris de vides humanes. Als auriculars s’enceta el “lamento della nimfa” de Monteverdi. Tinc Joseph Roth a les mans, he anat llegint la història de “El cap de l’estació Falmerayer” i descanso una mica abans d’arribar al final del conte. Em faig una mica l’adormit mentre la noia fa la seva feina silenciosament.. Falmerayer, un home a qui li canvia la vida quan coneix una senyora alemanya. Un perdedor, segons diu el seu traductor, en Raúl Garrigassait a la contraportada, l’home que perd l’honestedat de la seva antiga manera de viure. Em consola pensar que almenys jo no l’he perduda mai, aquesta honestedat. Ja és molt antiga, difícil de perdre . Una honestedat força solitària, de fet, regada de vegades per raigs de sol darrera cortines blanques. La infermera repassa les bosses de sèrum i marxa, sense cap perfum deixat al seu pas per recordar, com passa en el conte, on el perfum de dona persegueix el seu protagonista. La nimfa no acaba d’aparèixer. S’acaba la música. Em trec els auriculars i miro de dormir una mica.

 

Nadal

 

"Vora el torrent, sobre cada una de les seves ribes, creixeran tota mena d'arbres fruiters ; no se'ls pansirà la fulla ni se'ls acabarà mai el fruit. Cada mes produiran fruits nous, perquè aquesta aigua surt del santuari. Els fruits seran un aliment, i les fulles, un remei."

Ezequiel 47, 12

Bon Nadal .

Nº Història : 1673560 ( II )

 

Giro una mica el cos, les lumbars del costat esquerra es queixen. No he pitjat encara el botonet vermell per si vull alguna cosa, però no sé si vull res. La nit – si és que es pot dir així – no ha estat ni curta ni llarga. He dormit a estones, sense somni de cap mena. Cada quart d’hora, el braç dret se m’infla i se’m desinfla. Llavors giro el cap al sentir l’avís de finalització – un “mec” semblant a quan algú falla una resposta en un concurs – i miro l’estat de la meva pressió arterial, la qual resta estable dins els límits permesos ; en verd, les meves pulsacions : ara mateix marca 68 , altre cop l’any de naixement, m’estaré morint ? em pregunto retòricament doncs sempre ens estem morint una mica més a dia que passa. Retorno a la consciència de la joventut perduda, una mica llunyana ja, als rostres de les infermeres més joves que el meu, al dels pacients la majoria més grans, quedo així com entremig ? De què ? Al país dels cecs el borni és el rei, això diuen. Filosofo, ara que no sé si vull res.

Soc viu, tanmateix. He sortit il·lès d’un accident de circulació prou fort. Després de fer-me un electrocardiograma, l’infermer italià que em va rebre al BOX nº 32 em va etzibar : “ Tu corazón LATE “, amb aquella cantarella italiana tant peculiar i una mica empallegosa dels italians. Ulls foscos damunt la mascareta, el cap ben afaitat i brillant, alt i fornit, llueix un penjoll amb el mapa d’Àfrica damunt el pit d’abundant pèl que li surt per l’obertura ample de la bata com si portés una camisa oberta en ple estiu a la platja. Xerra pels descosits, xerra amb tothom, fa broma, li agrada la seva feina i ser allí,  això em diu quan li comento que els que som allí estirats probablement voldríem ser en un altre lloc diferent. Més tard em dirà que si per la nit escolto algun vaffanculo o un porca puttana que no em preocupi massa, que només és ell fent la seva feina. I se’n va, després de posar-me en vena el sèrum – aigua amb sal i agua amb sucre em diu , i , al mig, un protector gàstric – , deixar-me el botonet vermell a mà i marxar tot estirant la cortina , deixant-me sol amb ella al davant. El meu cor batega...cony d’italià, l’ha ben clavada. Em miro les gotetes que comencen a baixar pels tubs del gota a gota. Al Giovanni ja no el veuré més, sentiré encara la seva veu voltant la zona però de fet, a la matinada, sobre les quatre o les cinc, el més semblant al silenci plana darrera la cortina. Només hi ha el so de les màquines endollades als cossos, que semblen parlar entre elles i de vegades inclús, emetre conjuntament una melodia de sons de màquines antigues, com aquella famosa de la pel·lícula “Encontres a la tercera fase “. Comunicació.

Vaffanculo. Cony d’italià, em fa parlar malament.   

 

Nº Història : 1673560 ( I )

 

Davant meu, la cortina blanca ; més a prop, el llençol que em tapa, també de color blanc; la bata que m’han posat, igualment blanca, lligada pel coll, nua l’esquena. Llavors giro el cap per mirar-me el braç i més enllà, el canell, on m’hi han posat una polsera del mateix color, seguint aquesta línia blanca del meu pensament : allí, entre el meu nom complet i la data de naixement hi ha escrit un número de història, que és el 1673560, tot tancant-lo un codi de barres on quedaran gravades les constants vitals. Les meves.

La setmana vinent faig anys, aquest és el primer pensament que tinc al veure la polsera. Després retorno la vista al llençol, on els dits del peu, per sota, dibuixen la sort d’un cim muntanyós a punt d’ensorrar-se a poc que jo ho vulgui ; de moment no ho faig  perquè els ulls s'atansen damunt la cortina blanca, blanquíssima i correguda, del BOX nº 32 on m’haig d’estar durant vint-i-quatre hores. En observació, m’han dit, tot i que ningú m’observa. Sense menjar ni beure res, han afegit, perquè d’aquesta manera s’asseguren de que no tingui cap lesió interna, malgrat totes les proves que m’han fet abans, TAC inclòs. Estic estirat en un llit amb rodes, i no em puc moure d’aquí. Del cotxe, en canvi, hi he sortit pel propi peu.

Lesions internes...en tinc unes quantes que no trobaran pas. Ara tinc moltes hores,  moltes hores per passar amb aquesta cortina blanca al davant meu, que es mou lleugerament, ara que m´hi fixo més. Oneja per la seva part de dalt, degut a l’aire que surt de una reixeta dalt del pladur. Darrera la cortina, ombres de llums al sostre, de gent passant, de veus parlant, de queixes sordes – durant la nit un pacient ha cridat vàries vegades socorro, socorro, socorro sense massa intenció, mecànicament, com si fos un darrer recurs barat per atreure l’atenció  de ningú en concret, d’algú que se sent sol - , de sons de màquines...tota una  realitat que se m’amaga de forma lleugera a la vista però que se’m permet escoltar, inclús d’intimar amb ella  mentre intento d'abstreure'm-hi sense aconseguir-ho per poder fer un riu sota la flassada, pensant encara en com és que soc aquí. Tanta blancor... la cortina movent-se podria ser de brisa marina rere la qual la llum del sol i el so del mar bressolant-me, quan escolto l’oxigen entrant-me pels narius. Sí, és ben bé com l’oratge, que penso, podria escriure sobre això, per evitar de pensar en aquests cinquanta sis anys que ja s’escolen cap als cinquanta-set, ara que he vist la data de naixement a la polsera. La realitat aquesta quieta, obligada, de cortina i llençol blanc. De cosa buida, sense emplenar. Sort encara que no és una pàgina en blanc. Tinc son

 

 

Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits