Breviari ( XV )

 

·         Poso la tassa a la cafetera. Tiro el sucre i pitjo el botó. M’he oblidat de posar la càpsula i cau aigua calenta dins aquella. Torno a pitjar el botó i rectifico ; buido d’aigua la tassa mentre en ve al cap el fet de tantes coses que em surten malament. Esperes cafè i surt aigua.

 

·         Cleantes, que era un filòsof grec, afirmava que el destí guia a qui l’accepta però arrossega a qui li oposa resistència. La pregunta a fer és clara.

 

·         M’espero una bona estona a l’estació, de matinada, a que passi un tren. Assegut i una mica cansat, penso en tots els que he perdut fins ara. No ho tinc clar, Cleantes.

 

·         I qui vigilarà al vigilant ?

 

·         Faulkner altre cop, i el d’ahir va ser un cop contundent, sinó definitiu. Un sol paràgraf, iniciant un conte, Pennsylvania Station. L’ofici d’escriure. Sort que no és el meu.

 

·         Sense Déu, només queda la mort. I ja poden dir missa tots els ateus del món.

 

·         L’home diu gracietes, com els adolescents a escola. En veu baixa. Durant l’enterrament en diu unes quantes, incòmode dins l’església. El mort i ell es porten pocs anys. Espero veure un nen, però quan em giro veig un home gran i refet. “ Sembla mentida- diu -, encara em sé el parenostre “. Després riu, amb veu rogallosa. Sarcasme defensiu.

 

·         Recuperar trossos d’ànima, com qui recupera un estil d’escriure, el pols a les mans tot encadenant paraules.

 

·         Avui, l’autobús de línia del poble s’ha espatllat just davant de casa, al vespre. Es dona la coincidència que estic llegint “ Passatger del final del dia”, del brasiler Rubens Figueiredo. Passa dins un autobús. Tothom sembla cansat.

 

·         Bergounioux escriu al seu diari, com si res : “ Me desperto la oscura sensación de estar en otra parte, la impaciencia de recorrer mundo “. Molts escriptors matarien per escriure un inici de novel·la com aquest.

 

·         Títol per a una novel·la – o un  conte -  : “ La mecànica del plor “.

 

·         Paraules a recuperar : ferroveller, caravanserrall, alfòndec.

 

·         Soroll. Definir-lo com quan no hi és o com quan no cal fer-lo, o com aquells famosos silencis coneguts com a molt sorollosos, terriblement incòmodes.

 

·         Utilitzen el mateix clavicordi de Mozart, dins la seva casa de Salzburg. El so de l’època, com les demos d’ara, sense arranjaments, com la diva sense maquillatge, com un dia lluminós d’hivern. El mite, més humà.

 

·         “Una quinta portuguesa”, d’Avelina Prat. El tipus de pel·lícula que m’agrada, on tot passa pausadament. Solituds compartides.

 

·          La veritat sona a traïció , per això moltes vegades la gent no vol saber res d’ella, sobretot quan s’adjectiva com a crua.

 

·         Oikumene, univers. Als primers mapes coneguts es representava com una illa.

 

·         El pare de la senyora treballava  a la Myrurgia, la fàbrica de colònies. Explica que, a l’arribar a casa cada dia li feia olorar les mans, per desenvolupar així el sentit de l’olfacte. Havia d’endevinar a què feien olor. Ara, de gran, la senyora fa les seves pròpies essències : en té una a cada habitació de la casa. Per a ella, segueix gastant la 1916, que fa olorar a la noia que li fa el massatge. Tot això ho escolto al  box del costat del que em trobo jo on faig rehabilitació del meu accident de cotxe: corrents elèctriques i una placa que m’escalfa l’esquena. Històries de cada dia. Coffe and cigarretes.

 

·         M’escriu el carrer on s’ha d’enviar el material : carrer de Carme Chacón. Em ve de seguida al cap la imatge de la política ja morta fa uns anys. Potser per això posen noms als carrers, perquè algú la recordi.

 

·         Aphro vol dir escuma. Diu la tradició que Afrodita va néixer de l’escuma, concretament de l’escuma de les onades del mar. L’aiguabatre la devia engendrar.

 

·         Hi ha gent que de joves son molt joves i de grans son molt grans.

 

·         Hi ha dies que soc com una mina anti-persones.

 

·         En una esquerda invisible entre dues pedres del pedrís del pati hi ha nascut un petit pensament de flor diminuta. En canvi, a la jardinera, regat tot sovint, un s’ha  acabat assecant. Vinyoli ja ho deia, tot és ara i res .

 

·         Una trista notícia : a Dinamarca han retirat totes les bústies de correus dels carrers. Ja ningú mai més podrà tirar cartes escrites a mà en una d'elles, ni ningú les podrà rebre. L'espera es farà eterna.

Cercant

 

" En gran medida, uno posee tan solo aquello de cuanto carece porque se ve obligado a buscarlo. Se vive buscando. Todo el mundo busca algo,".

R.Walser, " Historias de amor " ( Ed.Siruela, 2025 ).

Un salt d'àngel ( IV )

 

-La Luisa segurament sap qui son. Si s’estan a Seixal de ben segur que ho fan al “ Farol “, és l’única dispesa per turistes que hi ha al poble.-

-La Luisa ?- vaig fer jo estranyat.

En Peter somrigué i em mirà des del fons del coixí amb aquella mirada falsa d’haver-lo enxampat dient alguna cosa que no havia de dir. El somriure, en ell, aconseguia de manera fàcil que els petits ulls desapareguessin sota les parpelles, les quals s’estiraven com xiclets dins la seva cara prima i llarga, ossuda. Llavors semblava el rostre d’un clown en plena actuació, però sense pintar.

-És clar, encara no t’havia dit res de la Luisa- afegí amb lleu sornegueria-. Ella és de Seixal mateix, de vegades passa per casa i m’endreça les coses, em cuina, parlem una mica de tot...és una amiga de quan vaig venir aquí a viure. Sempre ens hem entès bé – afegí vagament mentre estossegava. M’indicà el vas d’aigua, el qual vaig apropar-li. Aixecà el cos i redreçà el coixí, deixant el cos més dret, eixorivit.

-Aquesta tarda segurament vindrà a veure’m- continuà tot fent un gest amb la mà com indicant la inutilitat d’alguna cosa -.Ja li he dit que no cal que vingui però no fa cas, com tu.- I tornà a somriure, mirant-me els ulls. Suposo que en unes altres circumstàncies li hauria preguntat per aquella dona amb la que s’entenia “bé” i de la qual fins aleshores no en sabia res, però no estava d’orgues, en aquell moment. Volia que m’ho expliqués. Ell ho endevinà de seguida, la seva mirada es va remoure resignada i fou llavors que m’explicà la veritat :

-Mira Gareth, el ronyó no l’acabo de tenir bé del tot, podria ser que tingués càncer , per això m’estic aquí, m’estan fent proves. –

Ja me l’esperava una cosa així. Sense saber-ho per no amoïnar-me massa, ja m’havia passat altres vegades de la certitud de certes coses. I aquesta era fàcil d’endevinar, només calia veure’l.

-Què vols fer-hi ? , em feia mal el costat, orinava sang...em pensava que eren pedres, ja n’havia tingut alguns episodis.- Jo vaig assentir, pensarós.

-Però no...- vaig mormolar per a mi mateix.

-No-contestà lacònicament.

Vam quedar en silenci. Em vaig aixecar, vaig anar cap a la finestra. La vista del mar ho seguia omplint tot. Em vaig girar.

-I ara que se suposa que faig ?.-  Sabia el que em diria, és clar.

-Va, que no estic pas per morir-me- esbufegà en Peter- Segurament en uns dies tornaré a ser casa, i m’agradaria que hi fossis, això és tot. Tu tens feina per fer, i jo necessito la casa oberta i que no m’atabalin massa. No cal que vinguis fins que no tinguis alguna cosa per ensenyar-me. Ja saps a què em refereixo.... per això has vingut fins aquí, no ?- acabà ell per afegir després : -A més, què punyetes faries aquí cada dia ? Tocar-me els nassos, ja ho saps prou- va dir per acabar sense pujar en cap moment el seu to de veu, que seguia inalterable, com si parlés amb ell mateix.

-Home, he vingut per veure’t a tu també, per estar amb tu – vaig dir queixant-me- I de moment no és que ens hàgim vist massa.-

-Ja, ja ho sé, això – contestà tot tornant al mig somrís tot assenyalant-me les meves mans – per aquestes tenen problemes pendents per resoldre. Perquè sinó no t’hauria convidat...oi ?-

Murri, em coneixia com si fos el meu pare, en pau descansi. I vinga tornar-me a mirar les mans. Semblaven el centre d’un mon sense respostes. Ja de seguida ho va saber, quan vam parlar el darrer cop per telèfon. Ni sé perquè em va trucar, potser només per saber de mi, de la feina, de com anava, de la mare...en fi, va ser dir-li allò de que estava buscant idees que ja em va tornar a fer-me el sermó del jo i les meves idees, sempre amb el mateix concepte aquest de la idea, quan el que havia de fer era esbossar, pintar, esculpir, cercar idees però treballant !  i que per fer-ho el millor era canviar d’aires. Vaja, que hi anés, sinó tenia res millora fer.

-Ja he fet alguna cosa- vaig defensar-me jo.

Em mirà i tornà a somriure. No calia que li digués res.

-La italiana, segur. No hi ha res millor que una dona bonica per començar. Ja saps que la inspiració sempre té forma de dona, t’ho he dit algun cop això, oi ?-

-Sí, com la immortalitat. Sempre... -

- ... buscant-se però sense trobar-se mai.- reblà ell la frase tantes vegades repetida. Rigué complagut, per primera vegada des que havia arribat. Jo vaig riure també. Riguérem junts, més relaxats.

Llavors aparegué la Luisa per la porta oberta de l’habitació.

 

 

Love is in the air

 

Volia dinamitar l’amor. Per aquest efecte va disposar cinc cartutxos – de dinamita, no cal dir-ho- enganxats amb una goma elàstica negre i un temporitzador acoblat a un detonador, on marcar el compte enrere per així poder salvar la seva integritat física i aconseguir destruir del tot aquest concepte falsarialsejat que unia homes i dones i que tant de mal li havia fet. Estava del tot decidit, per la seva part ja  havia desestimat- en igual mesura que l’estimava - massa la idea com per tirar-se enrere. Només pensava en la possibilitat de no haver-se de preocupar més de si algun dia ... en fi, que volia assegurar-se’n. Ho va ficar tot dins una bossa i va sortir ferm amb el seu propòsit al carrer, tot cercant el lloc idoni on col·locar la càrrega explosiva.

Fou a primera vista, és clar : la va veure i el cor li començà a bategar més del compte. Espantat, va subjectar la bossa amb força contra el cos, pitjant el detonador sense voler. Com se sol dir en aquests casos, tot va saltar pels aires.

Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa. 

  

Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.

Bourdeaux

 

Bourdeaux : ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta, no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.

Miro la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga, plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.

Dissabte al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua, quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes, boniques, acollidores.

És quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells, el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies, ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :

-Precisament per això, tu i jo no ens veurem mai més –

Em sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los. Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - , menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.

Llavors em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa, no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas, però, la deixo aquí.

 

 

Estiu

 

Avui , altre cop, l'estiu. Marxa una primavera poc viscuda, poc assaborida : la celeritat de les setmanes passant no troba masses moments per ancorar la vida una estona, gaudint de cada petit canvi ; només, potser, els del pati, del perfum de les roses i els lliris a l'esclat de les margarides a la rocalla, del pol·len dels pins i els plataners al cant de les caderneres, l'aparició dels rats-penats i el pic de la puput dins el tou de la gespa, de l'ombra verda de les moreres a les flors de les atzavares, els baladres i finalment, les hortènsies, a punt per a la nit més llarga de l'any. I el til·ler de la casa veïna, buida de vida, espessint-se a cada dia que passa. Me'l miro cada matí des de la finestra de la cuina, ara que ja és clar. El dia, tant llarg que sembla i tant curt que es fa.

De fora estant, quatre caminades per tenir cura del vol de les orenetes, la floració de l'estepa i altres flors silvestres, alguna lluna de capvespre, una mica de mar. Poca cosa més. La feina de la casa, alguna lectura que s'allarga més del compte, pensament de com seguir un conte mig començat sense final assegurat. Dubtes sobre si val la pena, conclusions fàcils de poc recorregut.  Rellegir per aprendre, seguir el final de una part dels diaris de Bergounioux. De repent diu : " ... Por delante, el vacío,la oscuridad,lo aún sin nombrar, la espesura, el tenaz misterio de nuestras vidas ...". Això ho escriu al final d'un dia de gener de 1985. El futur, vist així, sona pessimista, però el salva la darrera frase. I dins d'aquesta, la tenacitat aquesta del misteri de les nostres vides. No escriuré cap frase semblant. Almenys pensada i meditada. 

Tres mesos per davant d'una època que per a la majoria de la gent és la millor de l'any. La pròpia experiència m'ensenya que no tot son flors i violes. L'estiu també té sequedat i tristesa, però sobretot té calor, cada cop més calor. Sort de la piscina, quan hi puc anar. Sort de poder estar sota un arbre. Sort d'aquesta frescor nocturna, quan arriba. I sort de quan tot s'està quiet, com aturat el temps, com passa algunes nits d'estiu. Llavors m'assec i penso en ser feliç.

La tenacitat aquesta del misteri de la vida.

Compliments

 

A vegades entenc coses. Uns versos, per exemple. Avui, en un programa de ràdio al que m’he afeccionat – Ciutat Maragda a Catalunya Ràdio – n’han dit uns  de J.V.Foix. No s’entén res, em sembla que deia qui els recitava. A mi m’ha semblat entendre’ls però el que m’ha sorprès és adonar-me’n d’aquesta aparent facilitat meva pel fet de que algú amb criteri poètic demostrat en digués el contrari, cosa que m’ha fet pensar en termes valoratius capacitats meves que mai puc confrontar amb l’opinió d’algú altre. La d’escriure, per exemple. Vaig a cegues. Abans tenia uns quants lectors que de vegades em felicitaven pel que havia escrit, i això em feia sentir vanitós : somiava en publicar i ser reconegut. Aquesta dèria fa temps que sé que s’ha acabat  perquè ara ningú llegeix res del que escric. Potser algun passavolant ; potser alguna amiga que un dia em va dir que no deixés mai de fer-ho. La veritat és que no ho faré, la raó és ben simple : tinc poques coses bones a les que agafar-me, i escriure és una d’elles, com la de llegir-me, cosa que m’agrada fer, no pel sol fet de gaudir de la lectura – això seria en excés narcisista i ja ho soc una mica, ho confesso  - sinó pel de recuperar escrits de ja un passat llunyà, que no recordava. Hi ha un orgull de fer una feina continuada en el temps, i d’aquest fet de que ningú del meu entorn més proper no en sàpiga res, d’això.

Hi ha coses que no sabem de la gent que coneixem. A vegades penso què deu ser, com això de l’escriptura en el meu cas. Penso que algú té una vida més aviat anodina i llavors, és clar, apareix la pregunta sobre el propi jo projectat als demés. Un amic meu, en un sopar d’amics meus, va dir que jo era discret. Me n’adono que no sé gaire coses de ningú, en realitat. Alhora, sé que de la majoria no m’equivocaria de gaire si digués que no amaguen massa de res. Avui dia potser s’ensenya més del que s’amaga. Es diu potser més del que se sap. S’oblida tot més fàcilment.

A l’hort les tomaqueres van pujant força bé. Tres pebroteres s’han assecat a les dues setmanes de plantar-les – que em planteja sempre l’eterna pregunta de perquè uns sí i d’altres, en canvi, no -. Hi haurà patates i cebes, de qui poc. He tret vuit o nou quilos de cireres – i això que només va sobreviure mig arbre de la gomosi de fa tres o quatre o cinc anys -. Moltes nespres també. Carabassons ja veurem. Una petita serp verda es va enganxar a una xarxa però va aconseguir de fugir després d’ajudar-la a distància amb el rasclet – sort que la vaig veure perquè la vaig sentir abans xiulant defensivament com només ho fan les serps-. Raïm, perfent-se. Flors a l’olivera, figues sortint. El perer finalment fa peres quan toca. A veure què passa. Vaig regant cada dos o tres dies. 

S'apropa l'estiu.

Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: Tu, qui ets? I aquell?
-L'espantall de cad'u a la plaça sense armes,
Bouers d'ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d'impúbers penitents, 
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra-. 

J.V.Foix,  de "Les Irreals Omegues"

 

 

Pornogràfic

 

Planteges una mirada i s'oblida un cor. La mètrica, descuidada, cerca l'artifici. La lírica de la realitat, evitant crueses, executant el filtre per ficcionar-la. Ella es deixa fer : els registres sols fixen cossos pneumàtics - és l'escuma dels dies del Boris - lubricant-se, deixant de banda tot allò que no es veu. La nuesa tot ho amaga. Les bosses sota els ulls, negres, es disimulen com les petites cicatrius sota els pits. Tot es feina de prestidigitador,de mag, focalitzant l'atenció allí on es fa necessària  per amagar la realitat del truc dins un joc de mans i de llengues que enganya tothom. Només la dona que veu trossejada la seva eina de treball sap com s'ho ha manegat, però n'amaga el secret. Li paguen per fer-ho. Lluirà la seva bellesa fins a extrems impossibles. Al final potser morirà i no serà precisament d'amor. La joventut és curta.