El nàufrag
s’ha quedat sense tinta. Per ser més exactes però, se li ha acabat la tinta del
primer cartutx que tenia a dins la ploma estilogràfica amb la que ha escrit al
llibre en blanc. En aquestes darreres línies ha escrit sobre el fet de pujar,
sobre la cosa aquesta de ser ja fora del submón de l’illa on estava ficat. Res
més lluny de la veritat. Com pots pensar, lector, de sortir d’aquest entramat
de galeries subterrànies simplement pujant cap a una llum sense res més que els
seus peus i les seves mans ? Els seus peus i les seves mans ! La llum costa més
d’aconseguir, si un no té res més per arribar-hi. I a més després d’una tempesta tropical que ha
deixat un rastre d’aigua i fang per aquesta pretesa via de sortida. Però res és
impossible, pensa ara el nàufrag. El nàufrag té la sort d’escriure. Escriu per
allunyar-se d’aquesta realitat de blaus lumínics des d’on ha tret el llibre per
mirar de fugir una estona, ara que no sap ben bé què fer. Li és francament
fàcil, li agrada, li convé fer-ho.
Quedar-se
sense tinta ha estat com un càstig per la seva mentida. Sense tinta doncs,
cerca a la bossa el recanvi pel qual va tornar a la gruta des de la platja quan
ja tenia a sobre el vendaval, jugant-s’hi la vida. Amb la mà remena l’interior
i no el troba. Obre més la bossa : hi ha encara una mica de fruita i el seu
encenedor, a més de les sabatilles esportives – el que queda d’elles-, el
llibre i la ploma. Res més. La bossa té forats, quan se la va fer amb trossos
de lianes la va teixir com va poder. No va pensar en el cartutx, ben guardat a
la seva habitació fins al dia d’avui. Quan el va recollir el
va entaforar a la bossa i prou. Quan se n’adona articula un merda que
l’eco li retorna feble i distant. Està desolat. Mirem-lo bé : grenyut , amb la
roba bruta i espellifada damunt el cos prim i ossut, flac. Aquesta és la
paraula : flac ; i ara, a més, sense flaca. El nàufrag es mira les puntes dels
dits, amb restes negres de tinta a les puntes. Un doble càstig, pensa, per
inventar-se coses i escriure-les. Ha de trobar una solució al problema perquè
sinó perdrà allò que encara el lliga amb la resta de la humanitat. Per a ell es
tracta d’un element més de supervivència, vital podríem dir. El seu intel·lecte
corre perill. Pensa en reomplir el cartutx, però, amb què ? La sang és el
primer que li ve a la ment. La idea d’escriure amb la seva pròpia sang és
suggestiva, a més de temptadora : la sang com a tinta existencial, paraules
escrites amb color de vellut roig. Recorda quan anava a donar sang, aquella
bossa on anava a raure tota l’espessor provinent del seu propi cos, com fluïa a
través del catèter en un viatge sense retorn...amb no res d’aquella bossa
ompliria el seu cartutx i podria seguir escrivint sobre la vida, seria ben
fàcil de fer. Després però, pensa en si no serà prou espessa, en si s’acabarà
assecant, en si hauria de barrejar-la amb aigua, en si funcionarà...decideix
deixar-ho per si no té més opcions. De moment, té un cert marge. Pot esperar
uns dies, si cal. El que ha de fer, és sortir d’allí dins. Però tampoc sap si
vol sortir, com li va passar després d’un temps d’estar-se en aquesta illa.
Sospira,
assegut en una pedra. Mira endavant i després amunt, cap al trosset de llum per
on ha intentat de pujar vàries vegades. El camí de guionets al mapa no trenca
de manera tant brusca, Del Clos del Jonàs segueix les passes que ha
seguit per dins les entranyes de l’illa, almenys pel poc sentit d’orientació
que encara li resta allí dins. Ha seguit probablement el mateix camí, amb
lleugeres giragonses fins arribar al punt on creia que no podria continuar, on
s’ha hagut d’arrossegar per seguir i on el dubte de l’atzucac l’ha fet estar a
pocs metres de recular. Però no ho ha fet. Ha seguit fins aquella mena de
passadís blau on es troba...espera però ! Passadís has dit ? El nàufrag torna a
treure el mapa, les mans tremoloses. Hi ha un paratge escrit amb lletres mig
esborrades, just on podria ser ara. S’apropa el pergamí al rostre, el suficient
per poder veure que, efectivament, la paraula que no aconseguia desxifrar
podria ser passatge. Un passatge blau ! The blue passage ! Tot escrit
amb lletres diminutes, ben juntes. Té sentit, té plenament sentit, que pensa el
nàufrag. Ara es mira, altre cop, el mapa amb uns altres ulls, els de la
redescoberta. Seguint l’estela del camí, veu la tirallonga fluir altre cop cap
un altre lloc, enmig d’aquelles lletres borroses. Les lletres també poden ser
una trampa, de vegades.
S’aixeca i camina. Torna a admirar la bellesa silenciosa d’aquells blaus. Baixa fins on la galeria porta a una paret. Un cop davant d’aquella veu que la galeria pren curs per a la seva esquerra, davallant lleugerament. El terra torna a ser humit ; al cap d’una bona estona de caminar mig a les palpentes – els blaus han anat disminuint a mesura que avança – sent un fort soroll d’aigua, més endavant. Segueix caminant fins descobrir , en ambdues parts de la paret, dos sortints d’aigua, com si fossin dos desaigües provinents de més amunt. A partir d’aquest punt, un riu parteix en la única direcció que pot mantenir, però no és un riu cabalós : les aigües discorren tranquil·les dins la galeria, doncs ara el sòl s’anivella i sembla com si el seu discórrer s’endinsés en un mon més civilitzat, semblant al de les antigues termes romanes que el nàufrag havia visitat temps enrere...mira el sostre mentre camina, els peus nus enfonsats fins als turmells dins una sorra fina de platja. El pas dels cartaginesos, apuntaria en el seu mapa particular; ha pensat en Cartago, en les seves ruïnes, en la frescor d’antigues galeries per on l’aigua discorria enmig de canalitzacions de pedra. Se n’adona que ara no s’ha d’imaginar, com llavors, del pas de l’aigua enmig de la sequedat d’estiu al nord d’Àfrica. Ara és dins unes d’aquelles galeries, podria estar vivint perfectament en l’època romana , pel sol fet de l’existència de l’aigua, donant sentit a l’obra humana, que acaba enrunant-se i perdent les seves raons de ser. Però a l’illa no hi ha cap resta de termes romanes, ni de cap gratacels tampoc. Té un mapa, que li assegura que algú altre ha trepitjat, ha vist, ha sentit els mateixos llocs per on transiten aquells guionets seguits pel nàufrag, amb les seves sensacions, les seves passes, els seus sentiments també ; el nàufrag té el seu mapa particular, travessant ara la història d’algú altre, un desconegut del qui mai arribarà a saber pràcticament res però amb qui pensa cada cop més, com passa sovint en l’inici de moltes passions, siguin de la mena que siguin. No té la impressió d’haver seguit un mapa, sinó de descobrir algú a través d’ell i, d’aquesta manera, potser a ell mateix. Amb aquests pensaments, el camí s’amplia, com si, d’alguna manera, el més difícil ja hagués passat, o almenys hi hagués una pausa per poder descansar.
El nàufrag
no trigarà a trobar una sortida a l’exterior. I no es tracta de ninguna petita
cavitat semblant al forat d’una avenc. No. El nàufrag arribarà a una sortida
natural de dimensions que podria qualificar de descomunals, vist el que ha
vist. Com si fos l’entrada per on ha acabat sortint, com la conca d’un ull
excavat en la roca d’una muntanya, cobert d’espessa vegetació. I com a totes
les entrades, el nàufrag hi trobarà un vigilant, d’esquenes a ell, assegut en
una roca, de cara al que sembla una vall amagada, potser al centre de l’illa,
potser en aquest lloc on tot bon pirata amagaria un tresor, si en tingués un
per amagar. O un nàufrag per trobar.
