Automàtica.28

 

(...)

Papalloneja el desig dins el calze, com música dins la nit. L’ésser es distreu de tot el cansament dolç d’un primer dia de treball, a mitges tintes, paraules de benvinguda esmorteïdes per la tarda acabant de pintar un moble, una finestra, una fotografia d’un capvespre en blanc i negre, el natural  descoloriment dels mites, cromàtic d’esperances i nuvolades inexistents, xafogor dolça de suor a les parpelles, perlada en uns braços de morenor sobtada, cobrada d’un sol llunyà, d’una mar vista cinc segons, més a prop que mai i ... de sobte, llunyana. Cervesa fresca en copa petita, escumosa d’un primer glop llarg i gustós, del raïm acabat de collir i les figues, dolces per fi. Crida el Fogerty cercant la llum i la llum m’encega tot el dia fins que arriba la nit amb la seva espelma a la finestra, els ulls mig clucs, dorments de vida, cercant repòs. És diferent de la dels passejants nocturns, agafats de la mà, sense res més que el quart de lluna lliurant-se a tots els moments foscos , sense pes, de l’univers ? El mapa de totes les llegendes passades s’estén sota uns ulls volgudament glaucs, allí on descansen les penes, els neguits, les darreres desesperances però tanmateix llargues llums dins nits com aquesta, com fars, com son, volgudament , els teus

llagrimalls

(...)

L'espera

 

Estar-se quiet i no esperar res. Potser, tan sols, el temps. Passa el temps lentament, a cop de sol amagant-se rere les muntanyes. Veig, llavors, un contrallum al marge del camí : espigues, flors seques, herbes...totes alineades en negre. Penso en ombres xineses, mogudes pel vent suau de la plana. El so de la màquina nova, al disparar, m’agrada ; és suau i quiet, poc estrident. Les fotografies resultants son boniques.

El paisatge és sec, no hi ha bassals, la terra crostada i les restes de les tiges segades, punxegudes, d’un color groc dur, cruixen sota les botes al trepitjar-les, amb un  obscur, quasi bé  demolidor so , una mena de missatge profètic de la llum mentre mor, un dia més. Regnes. Palplantat, espero el pas d’una au xisclant a l’ocàs ; m’imagino un cérvol a contrallum, amb la cornamenta ben perfilada, observant-me. Potser és l’efecte d’haver estat llegint aquests dies “ A la pell del llop”, de la Kerstin Ekman. El protagonista hi veu un llop ; es tracta d’un caçador suec, a les acaballes de la seva vida. Records de caça, de natura, d’ancestres i salvatgia. De llibres, també. Jo penso en un cérvol, una àliga, un mussol, però el cérvol, més tard, assegut a la gandula del petit pati emmurallat de verd, se  m’apareix emmarcat per la llum de la porxada, mirant-me sense reticència. Tant difícil fora això com que jo escrivís bé.

Com Pessoa, per exemple, força inintel·ligible de vegades però transmetent la certesa, la veritat, l’autenticitat de les paraules bellament escrites.

“ Així, entre els murs alts de l’audàcia absurda, a les rengleres d’arbres i en els ensurts d’allò que es neuleix, un altre que no fos jo sentiria dels llavis trists la confessió negada a millors insistències “  .

Els murs alts de l’audàcia absurda...poca gent escriu així de bé. Pessoa era poeta, pel que sé, però aquest “Llibre del desassossec “ és, llegit amb la precaució i el distanciament necessaris, un llibre que se’n podria dir de vers lliure. I el protagonista, que escriu una autobiografia sense fets, podria ser jo. Podria, en certa manera, tot i que no. Jo espero el cérvol i mentrestant trobo ombres xineses. El sol i la llum segueixen al darrera, amagant tots els seus secrets.