Independence day

El marfull, florit, aboca la seva discreció de matoll mediterrani davant la incipient florida dels pruners de gemmes inflades, rosades.El marfull es mereix més, perquè a més, fa molt bona olor. Diuen que ja anem cap a la primavera, l´equinocci ; el sol, cercant el seu zenit. Les setmanes passem ràpides, com les rutines. Pocs dies de festa, cap sortida, cap estona per anar a córrer, però si per nedar un dissabte al migdia després de treballar i poder practicar el giravolt a l´arribar a la punta dels vint-i-cinc metres blaus i lleugerament salats, on el cos llisca a un altre ritme,on el pensament segueix el seu propi camí mentre aquell, gira i torna a girar mirant de fer el gir perfecte. De vegades ho aconsegueixes, no tant bé com la companya del carril del costat, la qual desenvolupa el gir perfecte, amb magnífica sincronia del moviment d´anques, modelades com pedres dins un riu.Tu, en canvi, no tens cos de nedador. Al final, cansament als braços, a les cames, als pulmons. Migdiada massa llarga però inevitable. Les moreres s´han d´esporgar. L´avi se´n va recordar, de les seves moreres, al seu llit de mort. Recordeu d´esporgar les moreres ! I aquest any és una mica massa tard, però la feina cada any es fa més difícil, perquè cada any creixen una mica més i l´escala, molt llarga, ho és menys, i els equilibris – algun de precari – obliguen a apuntalar el cos entre branques i graons...ja veurem quan no hi arribi, potser ja no ho hauré de fer jo. De mentres l´avi, content. La feina, malgrat tot, és tranquil.la; el sol radiant i el fred, suau. El matí, gentil. S´apropa el bon temps i encara no has vist la neu aquest any. I no la veuràs, no t´enganyis massa, l´hivern comença tard i s´acaba massa aviat, i les tardes per llegir i escriure ja han marxat, perquè mentre hi ha sol, la necessitat hi és, d´estar-se a fora, d´aprofitar cada minut ; això si, amb la manca de pressa per la manca de temps- no hi ha plans a fer ni càlculs per portar-los a terme-. Llegeixes el diari, t´interesses per un article on es parla dels pisos robotitzats. Aprofitar l´espai, moure un armari per rails amb el mòbil, amagar-hi el llit a la part de sota, canviar les utilitats. L´espai. Una pila d´anys llum per arribar a una galàxia on hi ha uns quants planetes més o menys com el nostre. Curiós, això dels telescopis, el que són capaços de veure. L´espai. Un bloc de pisos, ja antic, d´arquitectura probablement efímera . Del darrera, un espetec de finestres. En una d´elles, la novetat de una làmpada de peu model Holmö. Desentona, vist de fora. No hi ha la cal.lidesa ni l´espontaneïtat ni la imatge aquella de caliu del catàleg d´Ikea , amb les seves fletxetes de colors i els mil.lers de coses i cosetes que devores amb la mirada. El millor, definitivament, és als catàlegs. Per això cal deixar-los de banda i mirar de que, simplement, s´encengui alguna bombeta, ni que sigui en diumenge. 

Diumenge, al matí

Baixa per davant meu. S´agafa a la barana – els vint-i-dos graons són costeruts – i a cada pas el cos es mou de dreta a esquerra com un vaixell dins una mar brava. Gorra de llana i bufanda, abric gruixut, tot i que el dia és suau, ben bé primaveral. S´atura al penúltim escaló, i observa els brots de la figuera. Després continua i el primer pas en terra ferma és com el de l´alpinista fent cim. Mirant-lo, em faig la il.lusió d´estar veient la meva figura amb quaranta anys més del que tinc ara. S´atura davant la porta metàl.lica que delimita el terreny, ara propietat de l´ajuntament. Es mira el petit candau que n´impedeix l´accés, i s´estranya del fet. El tiba, com si esperés despertar-se de cop d´algun somni incòmode. Mentre és allí palplantat passo pel seu costat, es gira i em veu.

-Déu vos guard – em diu amb veu esquerdada. La salutació em deixa parat i em fa somriure. L´home és de la generació dels del Déu vos guard. No en queden gaires, d´aquests. L´oïda es fa amable i el diumenge, diferent. El saludo amb un bon dia que sembla situar-lo a lloc. Es mira altre cop la parcel.la mentre li passo pel costat. Em giro. Resignat al fet del tancament , fa en direcció contrària a la meva, garrell el pas com un vell cowboy de pel.lícula en blanc i negre.

Jo, cap al tros, d´on encara tinc la clau. L´ametller rosat – sota el qual les abelles brunzen frenètiques sobre la catifa virginal – se´ns queda mirant, marcant les distàncies entre tots dos.

Pastilles

La noia es mira el pot petit, de plàstic ataronjat, que té a les mans. Al seu reflex damunt del mirall, els ulls eviten aixecar la mirada. Amb les que queden, pensa, segurament n´hi hauria prou. Mentrestant, al pis de dalt l´home gran fa recompte de totes aquelles que s´ha de prendre per no haver de patir les mancances d´un cos vell i cansat. Pensa sense por en si val la pena, al capdavall.

Finalment un d´ells se les pren i al vespre, al baixar les escombraries, l´home gran li agraeix la deferència de cedir-li el pas al cancell de l´entrada. Les bosses queden juntes damunt la vorera amb el ressò del bona nit llunyà, sorgit en la foscor de les escales. 

Negligé

Al febrer, els matins ja no són foscs. La claror i els matisos de les primeres llums, dibuixen el seu particular espectacle diari fonent el cel de blaus, blancs, liles i roses, potser de taronges segons com cauen damunt la vista, rera tots els murs de la ciutat. Al meu carril – el dels lents – la gent engega curt als semàfors. Pel retrovisor veus alguns ulls girats a llevant davant el calidoscopi que encén el dia.Abans d´ahir, particularment, els núvols ventats sobre-manera tenien perfilats els seus contorns sense cap estirabot de línia mal ocupada, i un to propi dels cels ovidians, dels de dits de rosa. No es pot defugir una immensitat d´aquesta mena inclús en un dimarts qualsevol, fora dels circuits on la parada esdevé obligatòria. Cel i terra mai han estat tan separats un de l´altre, i uns quants interrogants travessen la ment mentre em miro amb ulls avars el més momentani dels impossibles.

En canvi, pel carril del costat, passen els fitis magnànims dins els seus estris voladors, aliens al passeig de més amunt, on el rosa arriba a escolar-se fins a ponent de la volta celeste, aquí i allà amb les transparències subtils de negligés adormits encara, de restes de somnis tebis, d´ulls i cabells desendreçats, de pell fresca. Fins allí on pot arribar el dia que comença, terrenal d´esquelets d´arbres, aiguabarreig i distòpia de carrers, asfalt i feina, pendents de batre.

I cap on van, les flors viatgeres ?

Les flors són viatgeres, algunes més que altres : viatgen més lluny i sovint més de pressa. Veus ? - digué l´avi al seu net, assenyalant un boixac vora un altre boixac. El nen observà les dues flors, exactament iguales, separades un mig metre entre elles. La vista va anar més enllà ; i després més enllà encara...una línia de punts taronges seguia fins ves a saber on. Després de la pregunta que la ment infantil feu a la del seu avi, aquest li explicà la història de cap a on van les flors viatgeres, i ho feu sota l´olivera gran de la Farinera, una tarda calorosa d´estiu.

La seva sorpresa, llavors, fou semblant al seu somriure quan li explicà a aquell marrec amb els ulls vius i oberts de bat a bat el mateix conte de les mateixes flors, – ara agrelles saltant pels marges de l´hort i traspassant tanques metàl.liques, una tarda de primavera d´enguany – viatjant pel temps amb la seva celeritat habitual. El nen alçà la vista per seguir el morat dels pètals de la primera a la segona flor, un mig metre més enllà. I continuà més enllà encara, fins ves a saber on, mentre escoltava la història, ja antiga, que li explicava aquell home gran sobre cap on van les flors viatgeres.