Haiku d´en J.J.Cale

Era sota la finestra. Era estiu. Era fosc. Estirat sobre el terra, el cap sobre un coixí. L´aire entrava del bastiment al pit, refrescant la nit. Alguns veïns xerraven. Si obria els ulls, veia algun estel, i el xiprer, observant-me. Si els tornava a tancar, el down tempo del passeig amb el trobador em feia somniar que algun dia escriuria com ell feia la seva música. El disc s´acabava massa ràpid. En Cale era per les nits caluroses d´estiu. Encara ho és, de vegades.

 El cap reposa

sobre un vell coixí.

Cale fon la nit

( J.J. Cale, 1938 - 2013 )

Radiografia

Dissabte a la tarda. El sol cau amb certa justícia, amb la certitud de trencar la suor a poc que es treballa una estona . Es trenca amb gotes que davallen sobre el front sec, s´arriben al nas o a les papelles. Una suor nèta, cristalitzant sobre els braços i les cames, amarant-se a la samarreta sobre el pit i l´esquena. Les carbassoneres queden calçades amb un bon tou de terra, els recs netejats perquè la terra espongeixi bé l´aigua. Només cal regar.

Un llamp descarrega, on el cel és més enblanquinat,més calmós, al lluny, al nord. Per on navega el sol, en canvi, s´hi ha dibuixat una negritud d´ombres, corrent indecises. A sobre el cap, bassetes a la vora del cel blau. La mirada es perd en els llamps, ben definits, estranys sota aquest cel de lletositats blanques.Són llamps com els que porta Zeus a les mans, radiografies sobtades dels ossos de les tempestes.

És estiu , fa calor.Els trons remugen com l´avenç de la cavalleria. No hi ha espetecs, hi ha només una remor de fons que fa alçar el cap del cos que va fent temps, aixant la terra. Una remor que fa fonedisses formigues i orenetes i esvalota les ales dels colomins sobre els arbres de més amunt. La vista, cada cop que s´alça, albira cels ben diferents, tots propers. Ara la blancor ja ha desaparegut i en formació, nùvols baixos i plomissos prenen el nord, avançant de front, amb els flancs coberts de més nuvolades vingudes amb una sobtada ventolera. Al sud, el cel és blau, tant llunyà com ho són uns quants minuts en una tarda d´estiu en una platja solitària. A ponent, el sol, eixint de testimoni ( és estiu ).

I comença a ploure, mentre un ciclista baixa solcant atemorit la pols del camí. Plou primer amb quatre gotes i després amb unes quantes més. La suor es refreda i el cos es mulla mentre es tanca la porta. Les gotes bombardegen el camí, els cabells regalimen, el sol il.lumina la cortina que es travessa. Les bruixes segur que es pentinen. I no cal regar.

Després, a la nit, fa fred. Entre dos pins, remor de vent encara, i una resta de núvols emblanquinats per la lluna, acabant-se de fer, fanalejant la nit. Rera seva, el firmament té un punt de profunditat inebastable, un pòsit d´apocalipsi, de segon terme ple d´infinitud negre. La petitesa d´un mateix augmenta per moments, la llunyania s´esten molt lluny, com dos segons dins un minut. La calma, després de la tempesta, sota una veu de dona, adormint el pensament. Mil.lions de gotes, xocant entre si.

Breus estades al paradís ( perdut ) (III)

L´home va força abrigat, tot i ser ja estiu. Té l´aire d´un vell protagonista d´alguna novel.la rusa, un home gran de cabells blancs i celles ferotges, de gest adust i enèrgic, amb l´orgull necessari per no sentir pena dels parracs llargs i pesats que envolten el seu cos llarguerut i encara fornit d´una autoritat d´antic drapaire de mirada perduda i estranyament profunda, del color blau com el de les aigües sempre estretes dels estanys a mig desglaçar que el voltegen més avall del seu refugi, el blau fronterer d´aquell blanc de neu perdent-se en el seu fons liquat d´ obscuritat incerta. Davant seu, una taula petita, feta de fusta de pi d´un color de grisenc marcat per la força dels elements...L´ombra, regint una petita frontera, trepitjada de segles ençà : un coll estret obert de forma natural dins parets granítiques de testes esmolades mirant el firmament. Damunt la taula, un gran llibre obert ; al seu costat, un tinter ; a les seves mans, una ploma.

L´home remuga sense dir res, aparentment concentrat mentre escriu alguna cosa al marge dret de la fulla a punt d´estrenar, una fulla que no és de les primeres del llibre, a simple vista esgrogueida però perfectament estabilitzada, d´un grammatge d´ incunable encara verge, lligat i relligat a un llom de cuir negre, un llom, que com tota la coberta, és bast però ben fort, enllustrat, curosament gastat pel pas dels anys del qui l´ha obert i l´ha tancat en moltes ocasions. Un llibre destinat a l´eternitat, que pensa l´estranger quan, sorprès, s´adona de la presència de tan singular personatge en tan remot indret, un cop hi accedeix pel costat de la llenca de neu que, amb més d´un metre d´alçada, sembla protegir l´entrada de la gent que com ell, desitja retornar al seu lloc d´origen, o almenys, arribar-se a la frontera on poder albirar, ni per lluny que sigui, els passos del retorn a la seva pròpia terra.

Breus estades al paradís ( perdut ) ( II )

Matinada. Una ullada al cel, marinat de blau fosquíssim. Després de tancar la tenda, ensotalada dins la darrera vall, després d´un cafè amb llet de sobre i fogonet, després de carregar la motxilla, llisquen les rodes del cotxe una mica més amunt, després de travessar el riu. Els dits cerquen la rodeta,de forma automàtica, com ho fan cada dia de la resta de l´any. Un aire de bossanova i saxo em segueix encara quan començo a caminar, un parell de quilòmetres més amunt.

Muita calma pra pensar e ter tempo pra sonhar...quero a vida sempre assim

La nostàlgia es vesteix d´un altre aire, abans i tot de començar.Després de tot, després d´uns quants anys de no venir, deu ser que em faig gran.

Centenari

( Imatges i veu : David Moragas )

Breus estades al paradís ( perdut ) ( I )

Enmig dels revols del congost de Ventamillo – una carretera inalterable als anys, de continues giragonses tallades en la roca, una mena de porta a un paradís perdut, potser, qui sap, al de la infància; potser, qui sap, al retrobat al llarg dels mateixos anys inalterables al creuar-la –, un cabirol, jove, de banyes encara curtes, amb les peülles sobre l´asfalt com sabates de taló aturant-se en una llarga pasarel.la. Elegant, amb el port de l´hereu d´una nissaga ferèstega, resta dempeus mentre redueixo la marxa tot encenent els quatre intermitents. M´aturo a uns pocs metres d´ell, els suficients per veure-li els ulls interrogants espurnejant dubtes. Durant uns instants ens mirem, el riu sempre tronant a sota nostre. Qui o què sóc jo ? I ell ? O ella, que penso ullant la seva bella estampa, la seva mirada, el seu posat afincats en una femeneitat que no puc evitar relacionar a les d´ antigues deeses.

L´estrany que sóc jo per a ella es transforma en un breu gir del seu hàbil i àgil joc de cuixes, que la fan enlairar-se a les roques costeneres. Gràcilment se´m queda mirant un instant més, i no deixo que se m´escapi. Tanco els intermitents i engego. Marxo jo primer, agraint-li la benvinguda mentre s´allunya el seu perfil pel retrovisor. Al cap d´una estona, la vall apareix després d´uns quants anys de no fer-ho. Si hi han segones cases, aquesta és la meva.

Tanka de Juny

Finalment, Juny.

Et contaré un secret :

Veus aquell cim ?

Papallones hi volen

crestejant ses arestes.