La moto no li funciona. L’ arrossega penosament pel
camí antic de la riera, poc transitat i que mena al poble per la seva vessant
oest. És una moto bonica, de color blau cel amb tot d’ acabats cromats i brillants a la zona baixa del motor i el
manillar, lleugerament ovalat als seus extrems. El motorista va perfectament
abillat per portar una màquina d’ aquesta mena : camisa a quadres, xupa i botes de cuir, texans
blaus, barba llarga de tons clars com la mirada, d’ un blau més clar que el de
la moto ; i el casc a l’ alçada del colze, petit i negre. Sembla sortit tot ell
d’ un anunci de cervesa de doble malta.
Però ara, en comptes de cavalcar-la amb so d’ àngel de
l’ infern, amb prou feines la manté dempeus mentre la va tibant cap endavant . Es
para cada cinc o deu metres per reposar. Quan passa davant meu, es torna a aturar
i jo me’ l quedo mirant un moment. Esbufega, cansat. Llavors em somriu, més de
vergonya que de resignació, del qui ha triat el camí més costerut i llarg per evitar creuar-se amb
massa gent, sovint coneguda. És jove, més del que la barba li mira d’aparentar. Tot
ell, quan segueix camí amunt i es va perdent de vista, sembla arrossegar no només una moto, sinó tot
un somni, que de cop i volta ha adquirit el pes considerable de la derrota. Momentània,
si més no, per allò del que diuen de les aparences, que sempre...enganyen.
