El Procés , de F.Kafka. Spoiler

Acabo de llegir " El Procés " de Franz Kafka. Del llibre, ara que és fresc encara a la memòria, em quedo , primer de tot, amb totes les escales per on ha de pujar el protagonista. Les estances, els passadissos, els escenaris. Els personatges, secundaris. El capítol de la catedral, en segon lloc. El crit, les reflexions arran del conte amb el rerafons de la llei. La llei, la culpabilitat i l´absurd. La rigidesa, l´estatus, el poder. El no poder arribar mai al fons de la qüestió. La impossibilitat del canvi. Acusat, de què ? La ignorància de qui som, en realitat.

Un tros anotat : " -No - va dir el sacerdot,, - no cal pas creure que tot és veritat, només cal creure que tot és necessari "." Quina opinió més aflictiva ! ", va dir K., " la mentida se´ns torna l´ordre del món ".

I una breu descripció, subratllada : " Pertot arreu s´estenia el clar de lluna, amb la seva naturalitat i el seu repòs, que no han estat concedits a cap altra mena de llum ". És al darrer capítol, premonitori d´un final que no esperava.

ATENCIÓ : SPOILER !


Al final, el maten.

Nota : la traducció d´en Gabriel Ferrater és una meravella.

Nota (2) : A la portada de l´edició del 2016 hi ha un dibuix del propi Kafka, que reprodueixo aquí : " El pensador ".

Nota (3) : De cara a l´altre procés, llegir aquest llibre pot servir per entendre algunes coses.

Poemes

Aquest matí, obrint una llibreta de notes mig abandonada per  manca de lletra, m´he trobat una flor assecada entre dos fulls en blanc. A vegades un fa coses d´aquestes. Són petits regals que em faig dins del temps -  com missatges dins ampolles -. El millor d´aquesta mena de coses ve provocat per l´oblit absolut del quan i del com ; l´on és ben evident, com la X assenyalant el tresor dins l´illa deserta. El perquè és el més difícil d´explicar, tot i tenir la certesa - culpablement acceptada - de que ho tornaria a fer per les mateixes raons de sempre.

Xupa-xups

Com quasi bé cada nit, recullo la roba de dins l´assecadora. Després, buido el dipòsit d´aigua i netejo el filtre de les restes de teixit convertides en una massa blanca i informe, de tacte suau, com de cotó fluix. La roba sembla no haver notat aquesta pèrdua sensible i vaga, acumulada a cop de tambor girant, impertorbable i sorollós.

Sempre es perd alguna cosa, a cada dia que passa.

Igualment, però, se´n recupera alguna, de vegades. A dins la màquina alguna cosa es mou. Allargo la mà i en surt un tros de plàstic de colors, arrugat. Es tracta de l’embolcall d’un xupa-xups. Llavors, un somriure tímid flota dins el fred del safareig, brillant i envernissat de felicitat innata, fàcil  i senzilla, traspassant-lo als meus llavis el millor que pot.

Agafo el cossi, tanco el llum i miro, una estona, l’ impertorbable llunyania de les estrelles. A la butxaca la mà, inconscient, remou dubtes.  

Haiku d´hivern

I així, de sobte,

se´m mostren les arrugues

damunt del glaç.

( i la nimfa badalla )

Tecnologia punta

Van acabar acumulant quatre fotocopiadores a l´oficina : la vella, la qual encara estava operativa ; la nova, que va resultar que tenia una tara , descoberta pel tècnic assignat per la casa al fer-ne la instal·lació i posada en marxa ; la seva substituta, no substituïda perquè l´agent de canvi tenia ordre d´emportar-se la vella – i no la nova -, fet del tot impossible, doncs la instal·lació l´havia de fer un altre tècnic – diferent del primer, el de la nova – sense data definida encara i, lògicament, mentrestant no podien emportar-se la vella. A més, hi havia la fotocopiadora del pis de dalt, ja canviada, embalada i a punt per ser retirada. D´aquesta darrera, cap dels homes que s´havien presentat a l´empresa en sabia res.

El Sr. Mestres, resignat, les mirava totes reposant al vestíbul. Pensava en la primera fotocopiadora que havia comprat, feia quaranta anys : l´havia portat ell mateix de la botiga i l´havia endollat al lladre per compartir entrada amb el calefactor que es va emportar amb un descompte especial al fer la compra. D´allí també sortia el darrer cable endollat de l´oficina : el de la calculadora amb rodet impressor, eina indispensable del Juan Luis, primer comptable de l´empresa, jubilat feia anys, que treballava per les tardes al despatx del Sr. Mestres perquè el pis de dalt encara no existia. Al Sr. Mestres li va venir a la memòria el soroll – recordat amb rutina empallegosa i pesada -  d´aquell rodet girant totes les tardes, fent mirar de quadrar els comptes. En aquells temps analògics el Juan Luis, sempre atent a totes les despeses que anaven sorgint al dia a dia , no va entendre massa la necessitat d´una fotocopiadora, tenint com tenien el paper amb triple còpia per fer albarans i factures, per no parlar del paper de carbó, del qual encara en guardaven una bona reserva. Que se´n farien, dels fabricants de paper de carbó ?, li va dir amb cara de preocupació  per acabar sentenciant que no sabia on anirien a parar, si començaven a comprar màquines japoneses.

En acabat de deixar la darrera fotocopiadora l´operari li va dir que li havia de signar l´entrega : no calien papers ni bolígraf, només era questió de deixar anar un gargot amb el dit damunt la pantalla d´un mòbil i dir-li el seu nom i DNI. El Sr. Mestres, mentre es tancava la porta, es va mirar la punta del dit índex i es va recordar de l´escena famosa pintada al sostre de la Capella Sixtina. Després, baixant dels núvols, va donar la raó al vell comptable, deixant anar la vella sentència, mentre girava la vista de la bateria de fotocopiadores -segurament oblidades de la mà de Déu - ocupant bona part del vestíbul de l´empresa.