Mutacions ( pleniluni )

.

Les cases fetes pels homes, el bosc, el cel, la negror de la terra i del núvol escombrat...tot allò era Déu. Aquella llum momentània que cremava el pensament i, com una subtil columna de fum s´esvaia en la memòria, dins la claror d´un pleniluni... també era Déu.

( variació- plagiada en part voluntàriament- de la lectura d´un conte, "Els Sants", de D. Buzzati. )

"Què és un mirall? L´aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l´ànima. I del món ".

(Merçè Rodoreda, del pròleg de "Mirall Trencat" (1974)).

Cinc mil i un dilema

Abans d´ahir em vaig fer canviar les escombretes del cotxe. Les velles ja feien el soroll clàssic de plàstic ressec sobre vidre de quan comença a ploure, estovant-se amb celeritat si la pluja és més forta i creant arcs d´aigua difosos que brollen de les puntes obertes ja gastades. Aquest fet provoca jocs interessants per a la vista però d´un cert perill alhora de conduir, sobretot ( i com quasi bé passa sempre ) si els arcs mencionats queden just a l´alçada dels ulls, quan llavors s´enten que si segueix plovent amb certa habitud no hi haurà més remei que canviar-les per unes de noves.

En general, tendeixo a allargar la vida d´aquesta mena d´estris ( estris , per altre part, mancats de qualsevol element nostàlgic o perdurable aparent, però que acabo apreciant d´una manera ridícula) més del que seria escaient, com qui triga a anar tallar-se el cabell durant una temporada més llarga del que és normal, sense causes aparents. Potser cal buscar-les a mig camí entre la mandra i una voluntat amagada de perdurar un estat inevitablement finidor, una mena de resistència pacífica al pas del temps. Així sembla funcionar la cosa amb aquest tipus de coses, fins que canvies. Llavors, sorprenentment, et trobes bé amb el cabell curt altre cop, potser perquè has decidit fer més cas als afalacs de la mestressa que t´acaba de prendre el pèl que del propi cabell escampat miserabement pel terra de la perruqueria.

Amb les escombretes passa quelcom semblant.Un cert orgull absurd, barrejat amb un cert plaer bessó al pas d´un netejavidres per sobre un ensabonat de vidre m´envaeix amb el funcionament d´aquelles, i me n´adono al moment propi de la primera escombrada d´aigua ( clara i transparent de pluja provinent del nord, la millor de totes per gaudir de l´espectacle ), aquest moment inesperat on d´una passada el vidre resta eixut en un tres i no res pel ball de la nova parella perfectament sincronitzada a tal efecte. És una meravella de sincronia, silenciosa i fulminant alhora.

Aquest moment però, té que arribar. Mentrestant, les escombretes noves són noves perquè hi veig un petit adhesiu a ambdues en el ferro que les aguanta, i això suposa una novetat digne de menció als meus desplaçaments de diari. Romanen baixes, agafades al vidre. Tot d´una comença a ploure, a mig trajecte, i les gotes apareixen del no res. Les d´avui són més aviat d´un terme mig, d´aquell tipus de gotes que al posar-se sobre el vidre mig ovalat del parabrises s´aguanten amb igual inclinació, volubles però fermes, entremig de punts d´aigua que no assoleixen un estatus pròpiament dit de gota. Un estatus, per altre part, format pel caprici d´un núvol que va omplint el parabrises i la resta del cotxe amb un repiqueteig sèc d´impactes breus i continus durant tres o quatre minuts, els suficients per mostrar-me un petit univers col.locat expressament per posar-me davant un dilema : Netejo el vidre ? O no el netejo, i espero els primers regalims que desfacin aquest inesperat quadre de sol.lidesa tant i tant líquida , reflex pur i solitari d´un cel d´estiu al Pirineu?

Busco ajuda. Miro al voltant. Tothom fa una escombrada : els vidres nèts de quatre gotes emprenyadores. Llavors sóc conscient de les escombretes noves. Amb les velles, com a moviment propi ja vell, probablement ni hi hauria pensat, i el soroll lent i raspós , anodí i insensible, bandejaria l´aigua com sempre ho havia fet, ni més ni menys. Amb les noves, és una altre cosa. El sol fet de pensar en el moviment perfecte d´eixutesa inmediata, em crea el dilema pel fet que l´espera del moment adequat ha provocat l´aparició de la bellesa de quatre gotes caigudes. D´aquest moviment que imagino mentre abaixo inconscientment el dit anular de la mà que subjecta el volant, de la patxoca d´aquesta estrena, del petit plaer de la novetat. I miro l´ univers ixent del meu parabrises, aturat davant un semàfor en vermell , i penso en que només són quatre gotes.

Quatre gotes ? Arrenco altre cop, i mentre vaig conduint, miro de fer un ràpid càlcul del nombre de gotes que poden haver-hi al parabrises. A veure, si el parabrises fa un metre d´amplada...no, un metre no, millor metre i mig, per més o menys...posem...mig metre d´alçada...això fa ( cinc per cinc vint-i-cinc, ens en portem dues...cinc per una cinc més dues set, passem la coma ) zero setanta-cinc metres quadrats. Que són set-mil cincents centímetres quadrats. Miro el parabrises i acoto un centímetre per un centímetre. Pot haver-hi una mitja de quan ? Una gota ? Dues terceres parts de gota, si comparem volums ? Això farien, pel cap baix, unes cinc mil gotes.

Cinc mil gotes al parabrises del meu cotxe !. La xifra em deixa una mica perplex, com quan et diuen que un ocell pot volar cinc- mil quilòmetres d´una tacada buscant l´escalfor d´un estiu llunyà. I no vol ploure. I s´estan així, com mirant-me. Tot plegat em fa somriure, i penso en lo sonat que dec semblar si ho explico a algú, tot això. I torno a engegar la ràdio, mentre arribo al meu destí.

Per la tarda tornarà a ploure, i els regalims finalment ja hi seran, en la foscor del dia caigut , delatant un canvi inevitable, com el dels cabells caiguts. Però durarà poc, perquè un moviment perfectament sincronitzat n´el.liminarà totes les restes... silenciós i fulminant alhora.

Amb comoditat

Mires com tothom és dalt de l´escenari . Mires, com si fossis l´única persona asseguda al darrer seient del galliner. Mires, des d´un segon plà, i t´adones on ets, allí on volies ser. Et sents còmode.

La comoditat de veure´s sorprès per dues tòrtores resseguint en vol rasant els marges d´un camp airejat per solcs profunds de terra roja i humida. Seguir-los en el seu voleiar fins copsar, en un punt de la seva escapada, tres ombres plomades i negres, com tres gàrgoles esperant el judici final dalt d´una catedral ruïnosa i buida, d´un bedollar allargassat i famèlic. Ensopegar amb una muntanya enfront mentre avances, guanyant perspectives movedisses d´absents fonadures ; potser l´horitzó de més enrera, l´antiga fi del món on morien els vaixells més agosarats, lloc ignot pendent de descobrir. Revisitar des d´una finestra la blanca rosada de l´ametller ; i la d´un altre, una mica més enllà, quan la finestra esdevé un quadre entre dues parets al retorn de les pròpies passes. També ( i perquè no ?) un carrer solitari al matí, la remor bufada i fresca de raïms grocs caiguts d´ànima viva, fugissera i latent.

Còmodament radiant, un cel nèt i venturosament clar. Còmodament, sense tenir consciència de sol, tant sols la seva llum fulgint davant un vel transparent de vidre glaçat. Una pàtina de gel fi desfent-se en un racó d´ull, encaramellant-se a mitja galta.

El coixí és tou i càl.lid, a aquestes hores de la nit. Les paraules es fonen, manllevades d´enteniment. Moren sense remei, restant els seus òssos sota la llum d´un satèl.lit lactant d´aquell somriure acomodat al seu paper de no respondre preguntes sense resposta.

Treient punxes

Obro l´estutx vell de llapissos de colors : n´hi ha de llargs i de curts, d´una marca o d´una altre, la majoria esborrades pel pas de pells fines i maldestres . Tots són massegats i amb la punxa xata o mig trencada, la fusta embrutida.

-Quin has dit que vols ?-
-El marró, per pintar la foca.-

Busco a veure si n´hi ha un de marró. Vaig treient llapissos, fins que apareix. És el més curt de tots, sense punxa.

-Espera, que busco la maquineta-

Trec la maquineta, de metall, encara de fulla afilada. Trec punxa. Al ventall brut de la capa exterior li succeieix un de nou a mesura que faig girar el llapis. Se sent un “crec”.

-Vaja, la mina deu ser trencada-

Ho torno a provar, i no afino tant, aquets cop. Surt una punxa prou maca.

-Té-

Ell l´agafa i comença a pintar la foca, estirat al terra, mig cos sobre el bloc de dibuixar. Assegut, vaig treient punxa a la resta de llapissos. Els ventalls van caient, com serpentines...de colors. Les punxes surten, afilades, renovades d´un orgull primigeni, de capsa nova acabada d´estrenar. Vistos així, semblen riallers, i les serpentines...somriures.

Filomeidés, llegueixo avui al diari. Literalment, “ el que estima el somriure”. Un article adequat al dia, que parla d´Afrodita i la complicitat dels somriures, d´Stendhal i Ortega, d´Azorín i Pessoa. Cita Trapiello a Pessoa : “ És ridícul escriure cartes d´amor, però més ridícul és no fer-ho”.

Jo tinc un manat de somriures acabats de fer. No sé què en pensaria de tot això, en Pessoa. El cas, és que avui, no voldria semblar massa ridícul.

L´alçada d´un pont

" En tinc prou amb el que ha vingut del carrer (...) que, tal com ens perdem, es perd" .

( Italo Calvino, "Requiem" ).

Si, havia deixat de fumar. I ho havia fet per ella. L´amor té aquestes coses, substitueix amb escreix els vicis més arrelats, si fumar es pot considerar un vici. Per això, quan tornà a encendre aquell cigarret, manllevat traïdorament, el mateix sentiment l´envaí al sentir el soroll del paper cremant-se.

Aquell sobtat crepitar bellugà en un racó del seu cervell una frase dita feia força temps, arran d´una conversa versada en dones amb el bo del Fulgenci, client habitual del Cafè de l´Hotel. Home de saviesa acumulada pels negres brebatges matats en interminables partides de botifarra, recordava com li havia deixat anar una de les seves brillants metàfores mentre llençava l´as de bastos parsimoniosament : “ Una dona sempre acabarà demanant-te que et llancis d´un pont, Bartrina. Del que es tracta és de que sàpigues escollir el pont . Tria´n un de ben baix, i així potser sobrevisquis a la clatellada .” Aquesta mena de sentències eren aleshores font de rialles entre el jovent, de somriures murris entre els homes de més edat, i de l´habitual sortida del Paco, impertèrrit observador d´ulls eternament mig aclucats. Rera la barra, tot netejant amb drap blanc un d´aquells gots de vidre amb els que es servien els "carajillos" ( petits i rodons, amb dues fines linees decoratives tallades en paral.lel a l´ample del diàmetre ) , al.ludia sense voler al propi oblit de les paraules provinents del carrer : “ Fulgenci, no t´hauries de morir mai “.

Inhalà el fum, profundament, d´aquella primera calada, mentre la bellugadissa retornà a l´atmòsfera d´olors de caliquenyos d´havent dinat del cafè de l´Hotel; de les amples vidrieres endormiscades per l´ombra de les persianes, velam enfosquit d´escletxes de llum invariablement desplegat per combatre la sequedat del sol de primeres hores de la tarda, el qual queia a pols sobre la plaça del poble; de lo gustós del cafè i el cigarret mentre s´asseia a la vora dels cridaners i esvalotats jugadors de cartes, tot rellegint per enèsima vegada les desgastades fulles en blanc i negre de “El Mundo deportivo”; de la frescor d´una tarda d´estiu, sense més pressa que la de retornar a casa passejant sota els plataners centenaris que ombrejaven el carrer principal de la vil.la mandrosa dels llargs dies més llargs i despoblats dels seus vint anys.

La saviesa del difunt Fulgenci retornava com l´olor dels seus caliquenyos embutits quan pintaven bastos, quan l´alçada del pont li produïa vertígen i preferia veure´l adormit dins la boira de la seva felicitat. En Bartrina apagà el cigarret abans de fer la segona calada. La deixà al cendrer, entre tres o quatre de més antigues. En alguna d´elles, encara hi romania el vermell de les restes d´un pintallavis.

( pel Josep, que me la va dir fa un parell de dies )

En terres llunyanes

Una geografia desconeguda, descoberta en un estrip de paret de roca, entre runes d´un vell convent excavat dins una balma on l´aigua goteja dins piques mil.lenàries. Cau l´aigua a comptagotes, en sons que van dels aguts als greus en funció de la profunditat dels clots on xipoleja : riallera i trista a la vegada, la caverna eixampla la profunditat del so. La meva illa, la d´avui, és un negatiu de cel i terra, curiosament delimitada pel més hàbil dels pintors. No s´ha deixat ni una punta, ni un cap, ni una badia dins el tinter. Em meravella descobrir- hi a cada racó inhabitat, a cada tros de costa verge, un afinament tan fideligne a la realitat d´un mapa que no trobareu a cap Atles conegut.

La cançó és l´embolcall del meu missatge. Sempre m´ha agradat, aquesta.

Caufield, Holden . Empatíes

(Fragment)

( d´uns papers mig oblidats )

Recordo que sonaven dues cançons : una que feia...”one night in Bangkok” i l´altre la de l´Alaska y Dinarama...”ni tú ni nadie, nadie, puede cambiarme”. La discoteca, ves a saber, perduda per les afores de Madrid. Dos col.legis, un de nens, i un de nenes...un viatge de fi de curs, un hotel, l ´Asturias, per on podia deambular el mateix Holden Caufield capficat dins la seva rebel.lia anti-tot.

Jo anava colat per una noia que em parlava en francès. Evidentment em prenia el pèl, però jo me la creia. Havíem begut, poc però el suficient per no saber ben bé on parava. Només m´atreia aquella veu parlant-me en francés. Els companys s´ho montaven com podien. A l´Hotel, corredisses entre habitacions, professores controlant. Sóc dins un lavabo, en la foscor, amb tres amics més. Em diuen que calli. Jo ric i parlo en veu alta. Em tapen la boca. La porta s´acaba obrint, i em trobo sol, enmig d´una habitació il.luminada, unes quantes noies...i una professora ( sic ).

Ella es gira i em fa un petó, mentre intento comprendre el que em diu. És francès, el puc reconèixer. Els companys se n´enfotraran a costa meva, però tant me fa. El francès amorra els llavis d´una dona que és un escàndol ( o així m´ho ha semblat sempre ). La noia parla amb les amigues, i riu, i riu, i riu...res més. Zero en capacitat per lligar, deu en romanticisme idiota que no porta enlloc. Però la noia era francesa, segur. Fi de la història.

El professor Q., mig adormit encara, em ve a buscar a recepció. Parla amb la professora, que em va assenyalant molt seriosa ( jo em faig el despistat o l´adormit, o ambdues coses), i després pujo amb ell a l´ascensor. Jo callo. Ell calla. M´enten, encara que jo no ho sé. Li agrada Supertramp, ho sé perquè quan li vaig donar al xòfer la cinta del “París” perquè el posés a l´autocar, tothom es va queixar fins que ell va dir que l´escoltaríem, com havíem escoltat la resta de cintes. Bé, el cas és que no passarà res més. Al llit, i a dormir. Fi de la història.

Holden Caufield. Salinger. “El vigilant en el camp de sègol” ( 1945 ). Llibre clau per entendre una ment adolescent.

Descansi en pau.

“Ell i la seva dona anaven caminant, parlant, sense fixar-se en el seu nano. El nano era fantàstic. Anava pel carrer, en comptes de per la vorera, però ben arran. Feia com si caminés per una línea ben recta, com fa la canalla, i tota l´estona cantava i cantussejava. M´hi vaig acostar per sentir el què cantava. Cantava aquella cançó : “ si un cos agafa un cos quan ve pel camp de sègol”. (...) Em va fer sentir millor. Va fer que ja no estigués tan deprimit.”

( Fragment )