Arribada

 

Semblava que volien sortir corrents i aquest jove desig es convertí en aroma, anant allí on ningú es pensava que podien arribar. 

Converses

 

Converso amb la verdor de les pesoleres, les seves fulles de folíols el·líptics, agafant-se als cordills blancs per on s’enfilen, a dia que passa, més amunt.

Converso amb l’abella escalant la florida de les faves, les ales bategant estàtiques les darreres alenades de la tarda.

Converso amb l’esquerda de la terra regada, per on la patata neix amb timidesa expectant.

Converso amb un cor d’enciam de roure, decidit a fer-se gran.

Converso amb les gemmes de la flor del cirerer, rebentant costures abans del gran esclat.

Entremig converso amb algun mort, demanant-li opinió.

Converso amb la ceba i l’all tendres, sense esmentar l’acompanyament exquisit que li faran a la fava dins l’ olla pel diumenge de Pasqua.

Amb els ocells no, ara ja només conversen entre ells.

Però converso amb la blavor de la borratja i els grocs i taronges dels boixacs.

També converso amb la carxofera, que és com una vella amiga. I amb les olors dels porros i el julivert, acabats de collir.

Assegut en una cadira de canya de Manila, converso amb el sol de ponent, mirant de demanar-li disculpes per ser de vegades un pèl llunàtic.

I a pesar d'això, em diuen que no xerro massa.

 

Vida d'un nàufrag ( XX )

 

Mecanografiar el desastre. La il·lusió aquesta de poder fer-ho. La fera rondant el petit campament on el nàufrag dorm, plàcidament. El foc gravitant, alertant, desfent possibles atacs, morint-se en brases, fumejant. Tantes idees per colrar una pell blanca en negre, per transformar una identitat, per deixar a l’instint fer la seva, però totes inútils. El fracàs és com la falç a l’estiu, que ho talla tot deixant el camp lliure. El gran felí s’apropa i ensuma el pobre home, arraulit. Se’l mira, silenciós, com quan un es mira qualsevol bitxo  sense intenció de matar-lo però fent-ho de repent, amb aquest sentit profund per la seva insignificança, en un acte paradoxalment inconscient, impròpia d’altra banda en animals dits irracionals, com és el cas. Només és cosa d’homes, l’odi, la rancúnia, la pena... sembla pensar la fera, que s’està allí observant-lo fins que se n’allunya, amb pas cadenciós.

Només és un home ...

I l’home camina, no sabem si amb el sigil llegendari del tigre bengalí o bé amb la fam carronyaire de la hiena. Camina per la prada allunyant-se de la roca vora la qual ha passat la nit. La pedra negre del mapa, un illot fitant el camí que ara, se li torna a fer una mica interminable, on el nàufrag té aquesta sensació que més tard – o més d’hora, si és que ja ha estat escrita, la seva vida com tantes històries passades – recordarà com la dels primers passos donats sense saber d’on prové. D’on ve, aquest nàufrag ? Ara ja en sabem una mica més i tal com diu l’home del somni, sap que torna a ésser pel sol fet de caminar.  I mentre ho fa, mira el cel d’aquesta illa on es troba per cercar certeses, tot i que el blau lluminós del matí no és el millor lloc on cercar lògica ni racionalitat. Al nàufrag aquest blau sempre li ha semblat estrany, un mena de paper embalant aquest regal que és la vida, de la qual a dia que passa entén menys coses, quan potser hauria de ser a l’inrevés. Diuen que els homes savis son aquells que dubten, que s’interroguen sobre tot allò conegut cercant-hi veritat i al final deixen anar aquella frase de que jo només sé que no sé res. El nàufrag no vol caure en aquesta temptació pròpia de descreguts, s’agafa a totes aquestes petites coses com la del cel estranyament blau, sense entrar a buscar-li raons ; té, en certa manera, por de perdre una virginitat enfront totes les sorpreses vingudes, precisament, del desconeixement, com qui escolta una cançó nova cada dia i li agrada, per més diferent que sigui de l’anterior. Tot és música, pensa el nàufrag, sense pretendre recordar aquest moment observant el cel i la seva estranyesa agradablement blava. L’equilibri del ser o no ser. El nàufrag aixeca una cama dreta, tot recolzant la mà esquerra ben oberta, inclinant el nas fins al polze per provar-se d’aquesta manera absurda i una mica pueril que té aquell perfectament intacte. Es queda rígid, inamovible, satisfet. Després, tranquil, continua avançant.

De totes formes, és conscient del fet d’estar-se allunyant del seu particular lloc de partença. Cada cop més, com més lluny és de l’oblit. No sap  si tornarà a veure la llacuna d’aigües cristal·lines. La recorda bé, la placidesa quieta, verda i transparent de la seva darrera llar ; la recorda tant bé com les altres llars del seu passat, en aquest sentit el nàufrag no té cap moment de reinici perquè ho recorda tot. Té bona memòria, malgrat mai ens arribi a dir res sobre si mateix.  Comparar-se amb algú altre ; d’alguns altres , possiblement de tots els altres , el fracàs ha contribuït a produir un cop de sort inesperat, el del silent grafisme de les paraules, anotades en un llibre en blanc. Per ell sabem que ha baixat per dins un baobab, cosa realment extraordinària. Té el seu periple, el nàufrag, ha deixat enrere la darrera solitud per abastar-ne una de nova. L’existència s’anella com grillons en la cadena d’un condemnat, i el seu soroll no és res més que el pas dels anys.

 Aquesta darrera frase fa aturar el nàufrag , per anotar-la al seu llibre. Quan ho ha fet, nota que les herbes de la prada s’han anat fent cada cop més altes, molt més altes, fins no permetre-li de veure l’horitzó. La llum fa espurnejar part de les espigues, bordes, fines, rossejades i gràcils al breu toc de la brisa, propera a una primavera inexistent. Una primavera sense dona però amb tots aquells moments, perfums, moviments que tot sovint la natura ensenya de manera femenina. El nàufrag ara sembla bussejar dins aquesta herba alta i si el miréssim a vista d’ocell, només entreveuríem el seu tosc capell amb forma de vaixell dirigint-se a un punt on hi trobarà el gnòmon d’un rellotge de sol , sobresortint com el pal major d’una nau navegant en un mar de cabelleres rosses netament oníriques, certament somniades, però diferents. De fet, abandonades dins un mapa.

Breviari ( IX )

 

·         “ Elevación del seno con acceso crestal simplificado “. Llegit a la sala d’espera del meu dentista, en una paret plena de diplomes i seminaris amb el seu nom en cada un d’ells.

 

·         Les bambes noves son molt lleugeres. Quan surto a córrer em sento més lleuger, i corro amb estil, el cap alt, finament. Fins que arriba la maleïda pujada de la muntanyeta. Aquí no hi ha bambes que valguin. Dos nois joves em sobrepassen amb escreix xerrant de les seves coses.

 

·         Llegir bons llibres em fa adonar del difícil que resulta escriure bé. Alhora, escriure mediocrement bé em fa gaudir molt més de les bones lectures.

 

·         Escriure aforismes denota mestratge. Potser per això jo no en sé escriure. Valery en sap molt : cal ser lleuger com l’ocell i no com la ploma. Per posar un exemple.

 

·         Passejo pel bosc a la tarda. Hi ha una quietud, hi ha silencis, res de vent ni de cap soroll sinó és el de les meves passes caminant. De repent se sent el crit d’una au rapinyaire, que em fa adonar del misteri aquest de no ser enlloc, de no ser – sense cap testimoni que ho certifiqui – ni jo mateix qui és dins el bosc. Podria desaparèixer i no passaria res.

 

·         Un pinyol – de pi pinyoner – ha germinat dins un test : la tija ha sobresortit del seu cor, blanc transformat en verd als seus primers brots, ; les closques romanen encara agafades, en un equilibri incert i d’un color marró fosc. La pluja fa de vernís. Un espectacle cromàtic de no més de cinc centímetres d’alçada, d’una puresa esbalaïdora.

 

·         Diu Wordsworth que la llum es perd en la llum, comparant-la a la debilitat, que es perd d’igual manera en la fortalesa. Per entendre-ho cal ser poeta.

 

·         Al carrer, dins un cotxe aparcat, damunt el quadre de comandament, una vareta màgica argentada. Algú se la deu haver deixat allà per error.

 

·         Converses passatgeres d’adolescents indesxifrables.

 

·         Després de tres anys, m’adono que el meu gorro d’hivern és reversible : per dins és d’un color fúcsia, molt llampant : queda igual de ben posat que quan és del color burdeos habitual.

 

·         A l’arbre de l’inici del carrer on treballo ja li han caigut totes les fulles. Hi descobreixo les restes d’un niu. Penso en els ocells com uns sense-sostre.

 

·         Avui he conegut una dona impossible. Respon al nom d’Alejandra. Treballa en un banc i m’ha fet pensar en l’inici de Joc Brut, de Pedrolo. Ha estat molt amable.

 

·         Fer-se gran : explicar coses del passat que no interessen la gent jove.

 

·         El dolor pel dolor : una cura intensiva.

 

·         Un dependent posa un maniquí nu damunt d’una taula, com si anés a consumar algun sacrifici ritual de “grans magatzems”. La gent , discreta, passa pel costat i se’ls mira de reüll.

 

·         Crida al seu gos : es diu Neula . Som en dates nadalenques.

 

·         Diu Baudelaire : “ els teus ulls son la cisterna d’aigua dels meus neguits “. Doncs per això serveix la poesia, humanitat !!!

 

·         Llegeixo un article a L.V. d’un tal Arnold Schwarzenegger. Confirmo que es tracta del famós actor,  conegut per films com “Conan el bárbaro“,”Depredador” o “Terminator “. Les he vistes les tres. Mea culpa. L’article no aporta res que no sàpiga.

 

·         L’Ordre de la Creu del Fènix de la República Hel·lènica. El clàssic títol del que te n’assabentes al llegir una esquela.

 

·         La lluna es pon, de matinada. Discretament ; no com l’altre , més dramàtic i pompós, potser una mica begut i tot.

 

·         Hi ha gent “naturalment” divertida. Els que no ho som, per més atractiva que sembli la idea, mai hauríem de pretendre ser-ho.

 

·         Dita antiga : “ Això pesa més que un matrimoni fals “.

 

·         A vegades, escriure suposa treure’s de sobre el conegut “nus de la gola”.

 

·         A l’etiqueta promocional hi diu : “súper-econòmic, suavitzant blau concentrat a 2,49 “. Pensa en tot el temps que ha passat des de la darrera vegada que va anar a la platja a veure el mar, aquest  blau, suavitzant i concentrat element.

 

·         Matrícula de cotxe : KFK. Kafkiana.