" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/9/21

Amb el seu permís

 

Li voldria preguntar, amb el seu permís, si aquest cansament que tinc ara mateix no és degut a aquesta impossibilitat d’expressar-li amb les paraules adequades – aquells mots tan necessaris pels quals només puc sentir un fort enyor, l’enyor de quan es posaven on calia per escriure alguna cosa interessant – el motiu pel qual he acudit a vostè amb l’esperança de que em pugui ajudar.

I és que, amb el seu permís, li explicaré la idea a partir de la qual volia elaborar una nova història. I si em permet afegir, el to de la narració, el qual havia de ser, a l’inici, un pretèrit del qual em vaig voler desdir de seguida al llegir en una entrevista a una autora coneguda, qui deia que aquest era un recurs inconscient propi de principiants. Bé, potser tenia raó i de fet jo sempre he pensat en mi com a un etern principiant. Li diria el perquè, però no el vull avorrir amb cap explicació que hores d’ara, sincerament, no serviria per a res.

D’altra banda, i amb el seu permís, deixaré de fer servir la primera persona per continuar ; la primera persona sempre m’ha donat més facilitat per expressar-me però alhora m’ha semblat millor escriure en tercera persona, per no identificar-me massa amb algun principal personatge que  mai podria ser algú com jo. Per un tema de principalitat, vull dir. Un no agafa el to d’una història així com així, ja m’entén. I parlant de tons, el d’aquesta història havia de ser, per tant, neutre i a ser possible, escrit sense presents ni pretèrits ni condicionals. Una història amb un futur perfecte . Seria començar així, per exemple :

-Amb el seu permís ... –

Qui diu això haurà entrat en aquesta mateixa habitació – per aquesta mateixa porta metafòricament tancada -, haurà deixat un plec de papers escrits en aquesta mateixa taula i davant seu, li haurà dit allò de que ...

( qui l’escriu haurà abusat dels punts suspensius expressament )     

-S’hauran de repassar un parell de coses però la peça és digna de mestre –

I llavors, amb el seu permís, vostè afirmarà serenament i dirà :

-L’hauré de llegir, doncs -.

( una primera persona obligada, amb el seu permís )

I al vespre, un cop l’haurà llegit, haurà pensat en com és possible que no, que abans no s’hi hagués fixat ( utilitzant un pretèrit anterior, efectivament,  ja em disculparà vostè i l’autora coneguda ) en una tria tant i tant precisa de les paraules, aquestes mateixes per les quals ha estat escrit aquest relat i de les quals ja no s’haurà de dir res més. Perquè l’afer de veritat, la història que haurà llegit , no haurà estat pas escrita.

Impossibilitat, senyor, haurà estat el seu veredicte, després. I amb tota la raó del mon no haurà entès res de res. I retornant a un cert futur més simple, com en  l’obra mestra desconeguda, quedarà un tros  d’aquesta ben visible amb tota la resta polida tantes vegades que ja no en restarà res. I tot això per la voluntat pròpia d’un perfeccionista obsessiu, incapaç d’escriure realitats palpables, allunyant-se ja definitivament d’arguments plausibles, escrivint corpus invertebrats producte del cansament que abans li esmentava.

Ja ho sé, sí, que hauria de saber-ho tot sobre vostè. Abans d’iniciar res, tot ha d’estar planificat fins al més mínim detall. Però vostè, ara mateix, no és ningú i en aquest estat, hauria de poder contestar-me. Ja veig que no m’entén. Potser hauria de començar per deixar de pensar que és un home ?  Un altre clixé mastegat ... I si és una dona, diguem-ne, exuberant ? Físicament i intel·lectual. Llavors què em diria ? I si és un nen de cinc anys ? I si és un esperit nocturn, o un de diürn ? I si fos un arbre ?  Un gos ? O, més senzill, Txèkhov  en persona ? Parlaríem de cirerers, li explicaria de com la gomosis pot acabar amb el meu del meu jardí, de com potser l’hauré de tallar com tots aquells seus, que sempre he imaginat sense fulles ; però sobretot li demanaria aquesta explicació – m’entendria, de ben segur - i em diria : mira noi, parla del que vulguis amb sentiment, però sempre que no es noti, que no sigui evident. Elimina tot l’innecessari, ves al gra. Justament el que mai faig, li diria.

Em diria que no ; el gos bordaria, l’arbre remugaria; l’esperit diürn aixecaria una cella, i el nocturn badallaria; el nen faria que no amb el cap i la dona exuberant somriuria amb la condescendència de la fatalitat, sense necessitat de dir res més.

Poleix-te i amaga totes les vísceres de l’estómac on van a parar tots aquests pensaments. Ningú les ha de saber, aquestes coses. No demanis permís per a res. Escriu , punyeta, escriu ! Això no sé qui m’ho ha dit. Un editor segur que no.

Si, sí, es clar, hauré de dir jo, però ... amb el seu permís ... un té el seu to, l’estil si es vol dir així, la manca d’arguments.

Cal ser pacient.

 

 

19/9/21

Jugar a pilota

 

Una colla d'adolescents reunits al final de dos carrers ; o potser, per ser més exactes, al principi d'un i a l'acabament d'un altre, com si esdevingués el lloc simbòlic d'una transició :  formant una rotllana irregular, inquiets, parlen sense massa sentit ; més aviat sembla que posin a prova el nou gruix de les seves veus com barítons abans d'iniciar un concert, conscients - amb aquesta inconsciència pròpia de la joventut - de que alguna cosa està passant. Una pilota de plàstic - amb aquell soroll jovial de les pilotes de plàstic quan boten, tant diferents de les bones pilotes de cuir, un soroll que em recorda alguna cosa i me'ls fa mirar - va d'un peu a un altre, d'esma,  sense aquell ímpetu del joc practicat entre ells des de que tenen memòria, on aquella era el centre d'atenció només aparèixer ; un centre gravitatori al voltant del qual tots ells eren, possiblement, els millors. 

Ara, en canvi, la pilota resta passada sense efecte ni rosca, sense ser partícip d'aquella jugada magistral on ella acaba entrant per tota l'esquadra d'un porteria imaginària. El camp de joc s'ha eixamplat definitivament; i la pilota només hi és d'habitud, com la darrera de les joguines deixades al fons del garatge de la infància.  

12/9/21

Discromatòpsia

 

De petita, era la més blanca de les ovelles . Amb els anys, però,  i sense fer res d’especial - fer res era la seva especialitat - es convertí, per a desesperació seva i sense saber ni voler-ho, en l’ovella  negre del ramat. D’aquest fet, ningú en va fer massa cas perquè dins d’aquest futur de realitats consumades, ser-ho de debò  ja no tenia cap importància.

Ella, tanmateix, les veia ara totes blanques. I això l’entristia molt.




9/9/21

Polar.4

 

-Bon dia –

-Home, Bondia, bon dia.-

-Bon dia Bonanit, trucava per la Bonatarda, a veure què fa.-

-Ja veus Bondia, que t’he de dir ? La Bonatarda s’ha d’esperar, com jo.-

-Pobre Bonatarda !. Bé, ja trucaré a la tarda doncs, Bonanit.-

-Millor a la nit, Bondia, per la tarda na Bonatarda ja no s’espera més-

-A la nit no, Bonanit ? No em diguis que tu i la Bonatarda, a la tarda...-

-¿ A la nit ?- No, Bondia, no, ja m’agradaria...-

-És clar, és clar, Bonatarda.-

-Bon dia, voldràs dir.  

( riu )

-Ai caram, Bonanit, ja m’enredes una altre vegada, veus ?-

-I ara Bondia : Bona nit doncs, Bondia !.-

-Això. Bon dia, Bonanit !.-

7/9/21

Haiku

 



De blau ben fosc

s'encén la nit més llunyana

amb dolç record