Estiu

S´acaba, com sempre ja - si la memòria no em falla- , amb la xafogor dels primers dies de tardor. Amb la darrera onada, la primera, pendent d´arribar encara. Aquest any tampoc he anat a saludar-lo allí on viu. Fer-ho altre cop, a aquest pas, serà com quan érem petits, quan apareixia de sobte rera un revolt al sortir de l´autopista. Era blau, càlid i era suau també. Tenia un punt de sobrenatural, perfectament assimilable. De petit, tot això no tenia importància, com la felicitat del dia o la profunditat del son a la nit.

Kolia

" Yo siempre le contaba las mismas historias, ella se las sabía de memoria. Pero aparte de mi, no tenía a nadie más con quién hablar de su hijo : los demás maestros, unos no lo recordaban, otros habían muerto, otros se habían ido de Chebachinsk. Pobre Kolia, ni tiempo le había dado de echarse novia, y sus amigos, todos, cayeron en el frente. La buena mujer siguió viniendo durante unos veinte años. Un dia no se presentó. me encontró su vecina, me dijo que había muerto y que le había pedido que me devolviese el cortaplumas...Y ahora, probablememnte, soy la única que se acuerda de ese chico. Después de que me vaya, nadie lo recordará.Como si nunca hubiera existido. "

Aledandr Chudakov, " El Abuelo" ( 2000 ) - Automática editorial (2016) -

D´allí on no toca mai el sol

" Segur que heu vist, a les cambres més amagades d´aquests edificis, on no hi toca mai la llum del sol, com el daurat d´un paravent o d´una porta corredissa capten la llum distant del jardí i la reflecteixen com en un somni ".

Junichirô Tanizaki

Denotant la vida que passa, sense pas previ, per la llacuna dels meus pensaments, immòbil i maldestre, tracto d´arreplegar el sentiment. On és ? - pregunto a deshora – On és ? - repeteixo ara sobre la superfície llisa on el roc ha encerclat l´instant de la pregunta amb l´eco del seu pes minse -. La resposta no té cabuda física ni probable, es queda empassada en els solcs profunds de l´intangible, aquesta lluerna sorgida de l´espora de l´àngel bufat d´aquella flor marcida de la dent del lleó, amansida ara per l´improbable transformat en impossible : el desig.

Tanmateix, l´esclavitud regna com goja dins la llacuna, al fons del tot on els rocs s´amunteguen com talús d´una tomba anònima. El seu rostre, el plec perfecte de tots els fulls, esdevindrà el definitiu. Etern com l´esperança. Podries ser tu, si sabés on m´habites.

En aquest tros de terra ( presagis )

Un raig de sol cau sobre aquest tros de terra. N´és un de sol. Precisament avui, penses amb l´ull ficat rera la càmera. Altres cops - poques vegades - has tingut premonicions d´aquesta mena però no per aquest tipus de causa. Les has patit. Penses si ara en serà una de bona. I no ho expliques a ningú, perquè aquestes coses no serveixen per a res. Ningú se les creu.

Pobre i afortunat a la vegada, quan treus l´ull del darrera la lent, el sol segueix il·luminant aquest tros de terra i només queden badant quatre núvols passatgers. Després et topes amb cinc excursionistes alemanyes, de no més de vint anys. Penses si això tindrà algun altre significat, són els primers estrangers amb els que et topes per aquí. Això no és normal. Alemanyes ? Podrien ser austríaques o suïsses...europees, segur. Lligues caps i en treus una conclusió ràpida, que no precipitada. Et somriuen amb dolcesa al passar pel teu costat mentre fas per canviar un dels objectius de la càmera. Fa interessant, fer aquestes coses. A saber el que pensaran. Der katalanische fotograf , diran. Si, segur que no són alemanyes.

Al cap d´una estona, un grup d´excursionistes, ara jubilats i autòctons. Primer en passa un i baixa per un camí i darrera seu un seguici, que tiren per un altre camí. El criden, en castellà. Jordi, es diu. Que a donde vas por ahí. Aneu al Llor ?, respon ell seguint el seu camí. No. Doncs tranquils...ja ens trobarem. Ho diu com qui sap on va.El darrer a passar   se´l mira, es para i diu : Este Jordi es un caso. Es un nómada. Et quedes amb la paraula nòmada. Som nòmades, nosaltres ? No. Aquest home no acaba de tenir els conceptes clars. És com la veïna, que davant la profunditat de l´atzavara diu que li produeix claustrofobia. Que ella mai tindria esos cactus en el patio de su casa. En fi, algú ho havia de dir, que deia aquell.

Avui la pell està fina. Tires per un camí per on mai havies transitat abans - la mania de no tornar mai pel mateix lloc - i et topes amb una tanca d´entrada a una finca. Mires el mapa. Vas bé. Aquest mòbil nou que tens és més útil del que et pensaves. Mires a la dreta i no hi veus cap tancat que et privi el pas, és més, hi ha un pas prou clar per travessar. Un altre senyal ? No les tens totes però tires. Al mapa diu que passes ben a prop de la casa però no diu res de passejar-te pel seu jardí. El camí, però, és franc. Així que no pares i quan sembla que quasi bé t´hauràs d´aturar i trucar al timbre per preguntar si el camí continua per dins la casa, un desviament, molt poc senyalitzat però clar. I si, el camí rera la casa de seguida s´enfila. No deu ser un lloc habitual de pas, penses.

Passes i enfiles, el bosc es va cremar fa uns anys. Els troncs de  les alzines encara ho testimonien. L´alzina és forta i autònoma. No s´ha de replantar, com un roure. Ella tota sola s´alça del tronc mort. La vida continua, i aquest és un altre senyal.El bosc creix, en aquest tros de terra.  

Al capdamunt de la cinglera, el vent  presideix una estona, Després, la calma. 

Hummingbird

En la tornada de la cançó – quina bonica metàfora aquesta de la tornada d´una cançó – el Tweedy diu que et recordis de recordar-me, encara dempeus al teu passat, com un colibrí voleiant ràpid ; tan ràpid com fins a noranta vegades per segon, que és el que explica l´ornitòleg de veu acadèmica i neutre al vídeo que mires sobre el hummingbird, en l´original anglès. Noranta vegades per segon les veus com veuries les hèlix d´un avió rodant, és a dir, veus la superposició de noranta batecs en un núvol transparent de formes reduïdes i borroses. Així es va diluint el passat, amb els seus rostres a la memòria del que no tornarà. Així de ràpid s´esdevé, i malgrat tot, l´hèlix que va rodant fins arribar avui. Dempeus al teu passat has decidit aturar-te i fixar les seves ales d´alguna manera. Del llapis n´han sortit, tornant cap a la cançó. Desdibuixant-la cap on tu voldries trobar-la.