Els gronxadors són buits de nens, dalt del petit turó. Vespreja. No fan
bufar l´aire a la cara de ningú i ningú riu ni s´imagina que
vola. No hi ha xiscles aguts; les ombres xineses no apareixen al
fons del cel blau-fosc, d´on el fil de lluna ja llambreja el seu
somriure. Els petits segons en què es gronxen sols, quan el darrer nen ja ha saltat, han
desaparegut.
És,
simplement, massa tard. Si deu anys passen volant, imagina´t vint o
trenta.
(...) Jo ho he entès d´aquesta manera : quan hem percebut aquest cistell com un objecte i després l´hem analitzat d´acord amb la seva forma i l´hem captat com a objecte, aleshores fem l´única síntesi que, lògicament i estètica, és permissible. Aleshores veiem que és aquella cosa i que no n´és cap altra. La lluminositat de la qual parla és la " quidditas" escolàstica, "allò" que una cosa és. Aquesta qualitat suprema, la sent l´artista quan la imatge estètica és concebuda per primera vegada en la seva imaginació. Shelley comparà bellament l´esperit, en aquest instant misteriós, a una brasa que s´extingeix. L´instant en què aquesta suprema qualitat de la bellesa, la clara irradiació de la imatge estètica, és captada lluminosament per l´esperit, que ha restat paralitzat per aquella totalitat i fascinat per aquella harmonia, és l´estasi lluminosa i silenciosa del plaer estètic, és un estat espiritual semblant en certa manera a aquell estat del cor que el fisiòleg italià Luigi Galvani, emprant una frase gairebé tan bella com la de Shelley, anomenà l´encantament del cor. (...)
James Joyce , " Retrat de l´artista adolescent " ( 1916 )
Avui
m´ha passat un fet poc comú com és el d´acabar la tinta primer,
d´un punta fina, i després, d´un Bic blau. Dos en un mateix dia.
Dos cops en que el traç blau s´anava destenyint dins una o dues
paraules. Maldes per escriure i estrenys més la punta. Però res, els
estris d´escriure solen tenir un final ràpid . A vegades, inclús, semblen
triar la paraula final on anar a morir. En el primer cas d´avui,
estava escrivint el mot desert, m´hi he fixat perquè ha estat just
la darrera paraula que volia escriure.
Aquesta
sensació sobtada de que s´acaba la tinta succeix poques vegades al
llarg de l´any, però no per això deixa de ser un fet que em penso
que cada cop està més en desús, com antigues costums associades a
objectes obsolets. No deixa de ser també, un avís : la tinta s´acaba.
Alhora no deixa de ser un petit triomf fruit d´una perseverança per
la qual sento un orgull certament absurd, com quan acabes un quadern
on escrius coses com desert.
En
fi... tornant avui, ja de nit, també m´ha passat un fet poc comú
al llarg del trajecte enmig d´avingudes il.luminades per centenars
de fanals : dos d´ells s´han apagat al passar just per sota amb el cotxe. Algun
cop ha passat que en comptes d´apagar-se s´han encès. De tant en
tant em succeeixen coses d´aquestes, a peu o amb cotxe. Llavors em sento
com si posseís algun poder ocult i m´espanto una mica. Però dura
poc, perquè quan arribo al semàfor – sempre hi ha un semàfor
esperant- me -, aixeco la vista cap a un fanal en concret i penso :
Apaga´t ! . I no ha passat mai que s´apagués perquè aquestes
coses només tenen cabuda quan no esperes res d´especial, com tantes altres de la vida.
I
bé, un té que protestar, al final. Jo protesto. Pel temps,
bàsicament. Genèricament, com un producte caduc. Tenia un conegut
que un dia em va explicar el que érem : envasos no retornables. El
temps no existeix, em deia un altre coneguda. De fet, és un invent
del´home, producte de la civilització, com les tauletes tàctils i
els mòbils androids, que són coses que no acabo d´entendre.- Li
vaig dir jo- Després va treure de la bossa el seu i-phone i va
teclejar alguna cosa. -Aquest pensament s´ha d´apuntar - Em va dir.
En faré un twitt.- Un twit ? Un estaquirot en anglès ?- Em mira
estranyada i tecleja. Al twitter, una piulada, home !- Ah, vols dir
aquests xiulets que se senten als mòbils... – No, això són
avisos del whattsup...- Ella segueix amb lo seu : - El que m´agradaria és veure si es
converteix en quelcom viral.- Quelcom viral ?- li vaig preguntar. Li brillaren un moment els ulls, els tenia preciosos rera les ulleres fosques de sol.Van guspirejar com si fossin ulls de dibuixos animats nipons. M´ho va explicar, es veu que passa com les malalties, que es poden
encomanar de seguida o no. Li vaig dir que si era greu. No,
generalment dura poc, és com un..”subidón”...tecleges a favor o
en contra saps ? El tema està en destacar...és com els youtubers
-Youtubers ? - M´ho va explicar , es veu que són gent
que pugen videos d´ells mateixos al youtube, i que per alguna raó desconeguda,
agraden a molta gent.- Són virals , els youtubbers – Malaltissos,
doncs. -Eh ?- va fer ella...mira, al facebook ja té deu likes, l´he
apuntat, també.- Llavors em va dir que m´apropés i em demanà que
somrigués i ens vam fer una selfie que penjà tot seguit a l´Instagram amb
el títol de jo i el meu amic filòsof no retornable. ( Jo,
sincerament, encara tenia al cap lo dels likes...)- Ah, vols dir que agrada,
el meu pensament.- Estava cofoi, de ser-li útil en alguna cosa i d´haver estat a la vora de la seva cara un parell de segons - Bé...de fet, el pensament és meu,
ara- em digué somrient.Se´m va quedar cara de decepció innocent. -De totes
formes és que el pensament no era meu, era del meu amic, jo només
te´l comentava.- No importa de qui sigui en realitat, l´important
és que sigui instantani – afegí i de sobte, li van sonar com un repic de campanes de l´aparell. - El twitter ? Se´m va ocórrer de preguntar - Ella va riure, ensenyant-me una renglera blanca de dents perfectes.- Ets la pera, de debó... no, és que me n´haig d´anar, se´m fa tard.- S´aixecà d´una revolada i es posà el trasto aquell a la bossa. Llavors em feu dos petons a l´aire -
Adéu, wuapo, ens veiem- I marxà. Va fer quatre passes i ja retornà la mà per treure el telèfon, com si fos dins un anunci molt cool.
Ja
porta una bona estona caminant quan se n´adona. Damunt les roques i
enfonsades dins el fang de la vora dels bassals, hi ha petjades
fresques d´algú que no fa gaire estona ha passat per allí. A partir d´aquest moment es va fixant més en el terra.
Se li ha despertat un instint de caçador propi en ell : la vista i
l´oïda se li aguditzen, ensuma l´aire i accelera el pas cercant la
propera pista. Es bo seguint pistes. Pot saber per on ha passat, on
s´ha aturat, inclús si s´hi fixa una mica bé, què ha fet i
perquè ho ha fet. I ho farà, amb la seguretat de trobar qui busca.
Coneix bé el camí i en sap les seves lleis : darrera seu aviat tindrà qui el persegueixi també a
ell. Però no per això li deixarà pistes, si no cal.
Només les estrictament necessàries.
Darrera
seu, algú començarà el mateix camí. Veurà les petjades però no
en farà cas, perquè a ell no li interessaran les pistes que han
deixat els altres caminants: si han fet una cabana per aixoplugar-se
o han enterrat els ossos d´alguna bèstia que han caçat ; si han
deixat les restes d´alguna foguera o un cor dibuixat en l´escorça
d´una alzina. No, només voldrà que el camí el porti a
lloc i res més. Només necessitarà que aquell sigui clar i prou.
Això si, mirarà sempre enrere, per por a ser perseguit.
Algú
el perseguirà, perquè és inevitable. La por necessita seguir el
seu rastre, i aquest pot convertir-se en anhel. Es trobaran, així,
alguns perseguits. Un amb la corda al coll, l´altre amb les bótes
foradades. Sense masses esperances, no es mouran de lloc.
