Sense paraules

I als grans magatzems, a la planta dels senyors, als provadors, hi ha una porta mig oberta i sembla que hi ha algú a dins, algú que em mira des d´un mirall. Els provadors són la sala dels miralls, uns enfrontats als altres en un llarg passadís a punt de trencar-se, si no és que algú s´hi mira i els omple de seguida de normalitat abans de tornar-se a buidar per assemblar-se a un decorat cibernètic imitant un cuc d´espai-temps artificial, un lloc d´aquells per on antigament es viatjava en el temps sense perill de crear realitats paral.leles, tant habituals avui en dia.

Clar que hi ha algú que em mira d´esquitllentes, allí, al darrer dels provadors, on tan sols hi ha un mirall enfrontant una realitat. La seva immobilitat m´hi fa apropar, em fa obrir la porta... i allí s´està, dret, gens impacient, brillant, lluint una jaqueta vermella i uns pantalons blancs amb posat elegant, provant-se, mirant-se amb ulls opacs, esperant algun gest d´aprovació sense resposta, qui sap si una parella de cos gràcil fent-li companyia. Les companyes, però, són més avall, a la planta de les senyores, on segurament hi haurà provadors amb miralls, potser més subtils i alegres, però segurament també amb un darrer provador amb la porta mig oberta on algú s hi emmiralla.

Als grans magatzems les plantes són totes iguales, com les escales mecàniques que hi menen, com els murs sense finestres i els vestits dels venedors, com els passadissos on la gent transita a temperatures d´estiu, i remena i remena sota la mirada atenta i quieta dels maniquins.Al provador, n´enxampo un movent-se lleugerament. Dissimulo i giro la vista, mentre somric de veure que hi ha almenys algú, dins els grans magatzems, saltant-se l´obvietat de una realitat passatgera.

Extra

El sol llambrega a quarts de nou, tot mirant de sortir de no sé on, d´algun lloc rera el vitrall del cafè, rera els pisos, rera algun turó que no arribo a veure. Fa pampallugues, com quan es mira alguna cosa amb un tel de llàgrimes als ulls o el vent mou la finestra mig oberta d´una mitja tarda insomne d´estiu. El sol és un ull ? I si ho és, plora ? Hi ha una senyora gran que em mira amb uns ulls blaus i petits, extraviada en algun lloc del cafè, mentre el seu fill espera pacientment l´esmorzar, com cada dissabte de l´any. L´acompanya, de braçet ; la fa seure; li compra un cafè amb llet ; mira de parlar-li , i marxen. Com l´italià aquell del twitter. El sol fa pampallugues, i el cafè em somriu, negre, cremós i calent. Tots els diaris seriosos, avui defensen la sàtira. I un cantant desconegut, a la ràdio del cotxe.

Petjades

Water, is taught by thirst.

Land - by the oceans passed.

Transport - by throe -

Peace - by its battles told -

Love, by Memorial Mold -

Birds, by the Snow.

L´aigua, s´apren de la set.

La terra, pels oceans navegats.

L´èxtasi - per l´agonia -

La pau - per les batalles contades -

L´amor, pel record dels que varen marxar.

Els ocells, per la neu.

Emily Dickinson  

(The wind begun to rock the grass)  

A lloc ( II )

Quiets, amb els seus cors de poeta, em miren; perquè el poeta és com ells, observa parsimoniós el que l´envolta, el que passa pel seu davant i deixa fer la resta al dictat del que s´imagina. Mentrestant  no mou un múscul, deixa la peülla a mitja caiguda, la crinera al sol i el cos rabassut i petit en una llarga digestió dels sentits. Seria com un estaquirot d´aquests que delimiten la seva llibertat, provisional i avorrida.

No creguis que un poeta és un heroi ni un Byron, em diuen dins la seva quieta mirada. Nosaltres som només a lloc, i t´ho expliquem així, per allò de les mil paraules.

I me´ls miro una estona més, mentre versegen l´hivern amb un punt de tristor pagesívola tot compadint-me d´aquesta vena meva, que no diu ni ase ni bèstia.

A lloc

Abans de les cinc el sol ja espurneja sobre l´antic campanar. La perspectiva canvia al pas del cotxe davallant l´estretor d´aquest carrer principal :  l´ombra aguda rera la pedra encesa i enllà, els cims nevats l´acotxen al meu pas, en un instant àlgid que el moment fulgura. Si m´aturés al punt just de perspectiva filaria un mirall brodat d´impossibles,de llums reflectides, enceses d´un capvespre. Plató m´hi ajudaria,si hi fos, ell i les seves idees.Hi ha algú, però,que em fa llums pel darrera ; llambregada raonable, irritada, a la meva vista d´oracle. Inevitablement, torno a passar de llarg. Més lluny, llisco pensant paraules d´aquestes, abandonades pel moment efímer.

I davallo la balconada, i prenc la vella carretera atapeïda de pegats negres, mosaic de tantes vides, i així vaig i així sóc fins que alguna cosa em salva. M´aturo on m´he aturat altres vegades. Ningú fa cas d´aquest tros de camp, d´aquests quatre arbres d´hivern. No hi ha campanar, ni poble ni casa. Hi ha un capvespre, uns quants núvols, la lluna, l´horitzó... hi ha molta llum apagant-se.

Tot és al seu lloc. I el moment arriba, amb el temps just per aturar-se.

Hi ha algunes coses que no han canviat,

coses breus i suaus, com les absències

que les primeres llums encenen al crepuscle.

Joan Margarit