Els altres

Quan va arribar el funcionari Otàvitx, la gent feu un passadís perquè pogués passar. L’expectació era gran però tot i així,  l’Otàvitx actuava amb la parsimònia del seu ofici, com si en aquell moment allí no hi hagués ningú més que ell, doncs disposava d’aquella íntima satisfacció de seguir essent qui era, malgrat tenir tots aquells ulls plens d’esperança damunt la seva persona. I què era per a ells l’esperança ? es preguntà per a sí mateix mentre es treia de l’infern de l’americana una gran clau de color negre, quan estigué davant la gran porta.El funcionari Otàvitx sabia de què estava feta, aquella esperança. Vana però suficient com una pàtina d'or damunt qualsevol quincalla. Ell, però, sabia ben bé que no era feina pas seva preguntar-se res, així que va introduir la clau al forat amb cop sec i ferm ;  després va restar uns segons quiet, el suficient per poder copsar aquell darrer instant de silenci abans de trencar-se,quan, al fer-la girar,  el so del pany enretirant-se ple de  fredor metàl·lica provoqués el sospir alleugerit de moltes goles seques. Tothom, llavors, s’enretirà de seguida de manera automàtica, amb murmuri de passes curtes, com mesurant les estrictament necessàries perquè el vell funcionari tingués l’espai suficient per obrir el batent, el qual començà a grinyolar pels perns movent-se dins els seu eixos giratoris, inactius durant tant de temps passat; un tant de temps que al vell Otàvitx li havia semblat una altra broma de mal gust per part d’alguns d'ells, esperant ara aquell darrer gest per part seva.  

A mesura que s’obria la porta una profètica llum es va anar filtrant cap a l’interior, una claror cada cop més intensa fins a convertir-se en un feix de llum rectangular que encegà tots els presents . Exultant d’alegria, la massa avançà amb ordre de milícia cap a l’exterior, fins a fer-se fonedissa, amb la celeritat de la lliçó apresa de frases fetes. Amb tota la lògica del mon , el ja oblidat funcionari Otàvitx, aleshores, va sortir de la penombra del darrera la porta i es quedà ben sol al llindar de la porta. La seva ombra s’estenia desmesurada i llarga fins a la darrera foscor de l’interior de l’edifici enmig d’una pols la qual, imperceptiblement pesant, anava retrobant el seu lloc damunt el sòl ple de petjades humanes. Abans de tancar, però, havia de fer una darrera ronda per totes les estances finalment buides. L’edifici era immens, però ell tenia temps i gens de pressa. Allí dins, el significat d'aquella paraula perdia tot el seu sentit. Mica en mica, l’Otàvitx va poder anar veient de cua d’ull, al llarg del seu trajecte,  com els vells esperits, amb les seves vestimentes translúcides, repoblaven l’indret, fent-lo altre cop seu. Sense alegria ni tristesa, plàcidament alleugerits, ja no haurien de passar cap por per esgarrifar ningú amb el sol fet de la seva presència i les seves costums tranquil·les i anònimes. 

Per fi tornarien a la normalitat dels llocs habituals, tan poc freqüentats com les seves vides, exhaustes de pandèmia.

Paper vell

" Hace treinta y cinco años que trabajo con papel viejo y ésta es mi love story. Hace treinta y cinco años que prenso libros y papel viejo, treinta y cinco años que me embadurno con letras, hasta el punto de parecer una enciclopedia, una más entre las muchas de las cuales, durante todo este tiempo, habré comprimido alrededor de treinta toneladas. Soy una jarra llena de agua viva y agua muerta, basta que me incline un poco para que me rebosen los más bellos pensamientos, soy culto a pesar de mí mismo y ya no sé qué ideas son mías, surgidas propiamente de mí, y cuáles he adquirido leyendo, y es que duarnte estos treinta y cinco años me he amalgamado con el mundo que me rodea porque yo, cuando leo, de hecho no leo, sino que tomo una frase bella en el pico y la chupo como un caramelo, la sorbo como una copita de licor, la saboreo hasta que, como el alcohol, se disuelve en mí, la saboreo durante tanto tiempo que acaba no sólo penetrando mi cerebro y mi corazón, sino que circula por mis venas hasta las raíces mismas de los vasos sanguíneos. "

Bohumil Hrabal, " Una soledad demasiado ruidosa " ( 1971 ).

( trad. Monika Zgustova,Ed. Galaxia Gutenberg )

Breviari ( VII )

  

·         La balança resta en equilibri : per cada notícia bona n’hi ha quatre o cinc de dolentes. I és que a força d’escoltar-les o llegir-les cada cop sembla que pesi més la una i menys les altres. És el problema de tenir el mon a l’abast de la mà.

·         Txèkhov : “ l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules “. Avui en dia hi ha molts que la practiquen, aquesta sentència escrita en temps de Tolstoi. Amb poc d'èxit, per cert.

·         Hi ha qui et mira pensant-se el que no ets.

·         L’òliba em mira, amb uns ulls quasi tant grossos com els meus plens de sorpresa : tracta de saber qui soc jo. A mi em passa el mateix.

·         M’he adonat d’un quadre, lleugerament torçat a la paret. Amb gest senzill, el redreço. Si el clau està ben posat, resulta molt fàcil fer-ho. Equilibri.

·         Escriure com qui fondeja un riu amb un sedàs, cercant palletes d’or. Em penso que tots els rius tenen el seu boig cercant-les. Fins i tot el Llobregat.

·         Cioran. Escriptor romanès, establert a França. Es veu que li agradava fer bricolatge, la jardineria i caminar molt. Com a mi. Cercaré de llegir-li alguna cosa.

·         No es pot dir a cada moment “ ara ja està” ( fet ). És un signe evident de maduresa ( o decadència ).  

·         Del col·legi salta una pilota pel damunt la tanca del pati. Res fora de lloc sinó fos perquè quan m’hi fixo, rodolant per la vorera, hi veig tot el mon dibuixat a sobre, imitant la famosa bola que abans hi havia a moltes escoles. L’aturo amb el peu i l’elevo a les mans, amb bon toc. Me la miro i penso si la pilota imita el mon o bé el mon a la pilota. També, si, per alguna raó, s’ha aturat tot. Els xiscles habituals de l’hora del pati m’ho desmenteixen ; així que, delicadament, la llenço altre cop per sobre la tanca. La Mafalda no ho haguera fet millor.

·         “ Tinc molta educació perquè en gasto poca “. Frase que podria ser d’en Capri. Pel qui me la diu, ja podria ben ser.

·         La senyora diu que s’ha deixat el billetero a casa. Hi ha paraules que moriran amb senyores com aquesta, i jo les trobaré a faltar, quan no hi siguin. A ambdues.

·         Cioran. Posposo la seva lectura. Amb Schopenhauer, de moment, ja vaig fent.

·         Quan un crític de llibres fa de psicòleg, canvio de crític. Darrerament soc molt crític amb els crítics de llibres. Suposo que perquè trobo a faltar força les crítiques del Robert Saladrigas ( e.p.d.) a L.V.

·         A la cadira de rodes que aguanta el meu pes mentre escric, li ha saltat la darrera  roda. Ara estic més estable.

·         Ell sap que va tard abans de ser tard. Per això sempre és molt puntual.

·         Els braços de la fornera son molt prims, escanyolits, d’aquella mena de braços que et fan pensar en un camp de concentració. No m´hi havia fixat, en els seus braços i ja sé perquè : avui és el primer dia que va amb màniga curta.

·         La gent, aquest genèric que ningú entén.

·         Amb tot això de les fases penso en aquella pel·lícula de l’Spielberg , “ Encontres a la tercera fase “. M’haig de llegir que podré fer i no podré fer, en aquesta fase. Ara mateix però, segueixo en llibertat condicional. Dita altrament, vigilada. 

Tardana

A la calç blanca d'una paret,

unes heures, un baladre...

i un roser.

Escanyada en l'ombra

de la seva tija més alta

- com una darrera paraula-

una rosa,

perfumada pel vent.

Dempeus al seu costat

té la meva alçada ;

me la miro com es mira

una reina,

serenament i confiada.

Emperò la marinada

posa música i la fa esclava :

balla Salomé

amb els seus set vels

de llangorosa vida.

Voluptuosa i amarga

m'hipnotitza,

m'amanyaga,

 m'empresona a ulls clucs

sense metzina,

mentre del meu coll

creuant la línia d'ombra,

la dalla enfila

com botxí d'ànimes

que creiem justes.

A la calç blanca d'una paret

unes heures, un baladre...

i un roser.

Davall, el pedrís,

ple de rosada.