Després d´esmorzar

Engrunes. Deixo engrunes de pensaments. De paraules amb qui parlo, de mirades a qui miro.D´olors, de mans donades, de llavis desfets. Les que menys, les de qui estimo. Són com engrunes de pà de pessic. N´hi ha que són com un vas de cafè a mig acabar, deixat en algun lloc de la taula, refredant-se. Algunes queden anotades, en un tros de paper. I d´altres, les altres, es llencen per la finestra, al netejar les estovalles.

Engrunes. L´ara del després, quan sembla que no queda res, de res.

Darrer ball

A l´avinguda, els plataners encara són força plens de fulles. Fulles seques, totes elles, d´un color ocre tancat de fa ja unes setmanes. Fulles agafades a les branques com relíquies penjades sobre la figura d´un sant. És estrany, perquè al poble aquests mateixos arbres són ben pelats de fa díes. A ciutat, el ritme de la natura és més lent que als pobles, i m´agrada pensar que és per compensar el tràfec dels afers dels homes, sempre accelerat sota les bombolles on viuen. Aquests arbres són com l´invitat que arriba de vacances i es troba sol en un dia qualsevol de Gener, com el d´avui. Si, els arbres semblen els hostes, però en realitat no ho han estat mai. Sota l´asfalt sempre hi ha a punt un arbre per créixer.

No és que hi siguin totes, les fulles. Les que queden són les més petites, i n´hi ha les suficients per veure l´arbre prou ple per pensar que aquestes fulles, que es van quedar a mig fer...però el pensament es queda aquí, perquè si he aixecat el cap ha estat perquè les fulles van caient. El matí és plujós i el vent va a batzegades sense ser intens, però si el suficient perquè aquest primer i darrer ball es pogui seguir, no només seguint la vista a una sola fulla caient sense més història sobre els parterres o a les voreres de l´avinguda, sinó en tot el seu conjunt. La solitud d´una fulla caient és sovint inapreciable, fins que n´hi ha moltes damunt al terra. Aquestes, en canvi, han decidit de caure juntes. De formes nítides, d´ estrella a mig fer, escapçades per una tija petita i forta. Livianes, volegen, com avions de paper. És estrany, penso. Com si aquella tardor fos aquesta, al mig de la ciutat. El record d´aquesta mena de fulles  és molt clar i elegant, d´elegància de ballarins. La davallada és alegre, en contra de tots els tòpics que es poguin a arribar a pensar. I això que aquestes, les darerres fulles inacabades, no han vist tot el que havien de veure. Però això no té importància, veient aquest darrer ball.

Després recordo perquè he vingut, avui. I m´afanyo, com la resta dels mortals.

A primera vista

 Tots dos han sortit

de dins el bosc.

Atrets, qui sap si

 per l´amplitud de mires,

a camp obert

s´han sentit sols,

i vulnerables.

No és casa seva.

Ella s´atura

Ell també

Ells ulls dialoguen 

un breu instant.

I sona la música...

Racons

L´home del temps no l´ha encertat del tot avui. Es veu que havia de ploure tot el dia, però voltant el migdia, el sol va clarejant alguns racons. En vagabundejo alguns : la paret de pedra, la porta, la finestra; les flors rere les reixes, una mica empresonades...a la Rue de la Vigne hi manca alguna cosa, i tracto de fer-ho possible. El que aconsegueixo és inventar una veu, una rialla, una breu protesta afectuosa...però pels voltants no hi ha una ànima, tret de les del cementiri, sempre mirant a llevant, rera l´absis de l´església, romànica, de bonic campanar amb forma de cadireta.

Els arbres són nus, alguns espectacularment nus, ben bé com si no ho sabessin, com si la frondositat de les seves fines branques, més nues encara, es valguessin per si soles per voltar d´una pudorositat la seva figura assaltada i vençuda pels vents dels tàrtars. Hi ha algun niu buit també, niu buit de qualsevol remor de vida, colgat per allí dalt esperant com esperen les gemmes dels nous brots aturats pel qui mana els seus silencis. Perquè no hi ha pràcticament sorolls, els meus moviments tant sols em demostren que sóc viu.

El sol hi ha díes que surt quan no toca, obrint clarianes vestides d´humitat entre nuvolades que viatgen tranquil.les. De clarianes, també n´hi ha dins meu, quan l´home del temps s´equivoca. Mentre enfoco una creu, unes flors i un arbre de fons, sona el migdia des de la cadireta. I entre campanada i campanada m´allunyo vestit també de silencis, preuant l´or del sol sobre aquesta terra.

Renovació ( d´intencions )

No és que començi res. No és que acabi res, tampoc. El que faig no és sinó continuar. Algun home savi va dir que el present només és el vincle que uneix passat i futur . Una carretera per on es camina potser és la metàfora perfecte del pas del temps, del present continu, d´aquell pas a pas i amb bona lletra de quan resseguia els quaderns de cal.ligrafia.

És per això que continuu, tot i que sovint les carreteres per on transito no siguin com aquesta: planeres , obertes i sense marcar ;  amb expectatives allí on es perden, a punta d´horitzó.A pesar dels pesars, no em queixo : com deia un altre home savi, tot es pot fer si es fa amb mesura, i és per això que jo, definitivament, no sóc cap savi, perquè voldria tornar sempre que volgués a carreteres com aquesta, fins a l´avorriment. M´adono de la meva falta de saviesa, un problema del continuar fent el mateix camí és que les pròpies limitacions es van fer més evidents  a mesura que s´avança. Les falses modèsties, com les aparences, van per altres camins.

Pel demés  hi han els mapes, les bitàcores o les màquines de fer fotos. Hi són només per unir vincles, per canviar-los o simplement, per tornar-los a somiar.

( voltant per la Cerdanya francesa, 04-01-2014 )

( entrada número 500 )