Ahir vaig conèixer un gos. Un gos desconegut. Jo era al costat del meu cotxe, acabant d´esmorzar. El matí era plujós de mena, d´aquells matins de tardors antigues. El bosc, xop fins al moll de l´os. De bolets, una mostra minsa però de qualitat premonitòria de bona temporada : un rovelló de sang, tres o quatre carlets primerencs, cinc fredolics de cos robust, unes quantes potes de perdiu i la reina de les reines, una llenega negre d´almenys sis centímetres de barret, en un estat d´absoluta perfecció . Una troballa que redimia els dos darrers anys de perniciosa sequedat tardoral.
Vistes les coses es podria dir que era feliç, en la mesura lògica i natural del que es pot entendre per felicitat, que és lleugera i passa inadvertida pel qui l´assoleix. La meva eren unes hores dins un bosc penetrant-me sota capes successives d´humitat, de minuts, de lent caminar i de lenta observació del sotabosc, dins un silenci on la pluja n´augmentava o en baixava el to per, simplement, incorporar-lo a redós d´una monotonia paral.lela a la preuada solitud regnant, parenta no gaire llunyana tan de l´un com de l´altra ; o també la d´un so nou, metàl.lic, el de una xapa dringant, lligada a un collar d´un gos que s´apropava cap a mi.
No més gros que un perdiguer, de pelatge negre exceptuant coll i pit més clar, cames curtes i fortes ; d´ulls trists de gos abandonat, mirant de fer amics. D´això no me n´adonaré fins més tard, quan constati que no hi ha cap amo al darrera. En aquest moment he de pujar al cotxe, per baixar uns dos-cents metres avall de la pista, fins a la cruïlla de Les Refardes. El gos em segueix durant el curt recorregut. Aparco i baixo. El gos remena la cua. Miro pels voltants; em quedo quiet provant d´escoltar algun crit d´alerta cercant-lo, però el degoteig d´un roure sobre el capó del cotxe esdevé la única resposta. Llavors s´hi afegeix altre cop el so de la xapa enganxada al collar. M´hi fixo, hi ha alguna cosa escrita. És un número de telèfon. Alleugerit agafo el mòbil i truco. No hi ha cobertura, és clar. Sóc al cul del món del Vallès, que per a mi és el cul del món. I com tothom sap, al cul del món no hi ha mai cobertura. Aquesta queda aproximadament a uns vuit quilòmetres i un centenar de metres més amunt. Així que em quedo mirant el gos i decideixo seguir el meu itinerari previst. Potser el millor és no fer-li cas, a veure si marxa.Agafo el cistell i travesso el petit gual sota el qual baixa l´aigua omplint gorgs dins la roca. El gos em segueix ; mentrestant s´inicia un nou brot de pluja semi-intensa.Em poso sota un pi. Constato que l´aigua s´ha filtrat finalment dins les bótes de muntanya. El gos pixa al tronc de l´arbre i etziba dues coces de sorra a sobre. Després se´m queda mirant, com preguntant-me què fem ara. La pluja comença a calar dins la roba.
La molèstia de tota aquesta pluja dins meu em resulta en certa manera, reconfortant. És bo recordar de manera regular el que són les inclemències del temps, patir- les una mica, adonar-se de la pròpia vulnerabilitat del propi cos, d´una fragilitat poc valorada. Aguantar, ni que sigui unes hores, el progressiu enfredoriment del cos ; caminar amb els mitjons mig xops i notar certs alleujaments ridículs, com l´escalfor d´una butxaca encara seca. Penso en tot això i mesuro, alhora, la possibilitat de marxar cap a casa.Els temps dels exploradors semblen haver-se acabat. El gos em segueix mirant. Penso en la possibilitat del seu amo patint un atac de cor, estès en algun lloc sense poder demanar ajuda. ¿On és l´amo ? - li pregunto al gos. ¿T´han abandonat, t´has perdut...on vius tu ?- La pròpia veu, escoltada aquí on no sé si mai he arribat a dir res, em resulta de lo més estranya. Al gos no, sembla ben bé que se la sàpiga de memòria com és la meva veu: tant, que em respon amb una mirada entenedora, tot dient-me - ¿ i a qui li importa on és l´amo ? Ara hi ets tu - Després gira cua i es posa a caminar pel camí, i jo el segueixo.
En l´hora següent, el gos em retorna als temps, anys ençà, de quan sortia a caminar amb un altre gos, ja mort. Fa exactament el mateix : ara m´obre pas pels camins del bosc, ara recula per veure on sóc per després desaparèixer i retornar quan aturo el pas. En tot aquest procés, el segueixo amb la mirada, li passo la mà pel llom lleugerament quan s´atura al meu costat, l´esperono davant algun pas difícil. Ell em busca i jo a ell. Però ell fa més, arreplega tots els seus moviments al meu voltant combinant un cert instint salvatge aparellat a la necessitat domèstica - suposo jo - de ser a prop d´un ésser humà, de fer-li companyia i de, és clar, protegir-lo dins un medi que li és més hostil que a ell mateix. I de tot això, anys ençà, no me n´adonava. El costum i sobretot, la joventut amb tota la seva despreocupació, em feien més proper a tots els instints més naturals que animals d´aleshores. Curiosament ara el que miro de preservar és el purament animal, racionalitzant-lo.
Al final, el gos es fa fonedís durant una bona estona. He seguit alguns camins vora les masies dels voltants, no fos cas que reconegués algun paratge i tornés a casa seva. Penso que potser he tingut sort i l´hem encertada. Tot i així ja el trobo a faltar. Enfilo cap al cotxe, sortint del bosc i travessant un camp abandonat. Quan ja sóc a punt d´arribar, el dringar torna a sonar. El gos apareix al meu darrera, s´atura i seu sobre les potes del darrera. M´observa, a uns cinquanta metres, al mig del camp sense conrear. Després gira el cap seriós, solemne, cap al nord ; aixeca lleugerament el musell i ensuma l´aire humit del migdia.El coll clar, llanut, es replega per protegir-lo del fred. El vigilant del camp de sègol, que penso tot recordant la novel.la de Salinger. Encara no sé si s´ha perdut o què, si és lluny de casa seva, si té l´amo que l´espera. No es queixa, no pidola, no s´apropa demanant res. Em té una mica desconcertat, sembla vetllar-me fins que abandoni el que sembla el seu domini.
Em preparo per marxar. El vaig ullant mirant que no s´adoni. El gos em mira. Finalment em poso a la gatzoneta i el crido. Estira les orelles i acte seguit ve cap a mi, corrents. Cedeixo quan s´atansa i li faig unes magarrufes al cap, d´aquelles que agraden als gossos, Em decideixo i obro la porta, abaixo seients i el convido a entrar. El gos no dubta ni un moment. Puja , tanco la porta i marxem, tot enfilant la pista de retorn on la cobertura em donarà una resposta o no a la seva situació.
Durant el trajecte el gos es mostra intranquil, tancat allí dins. Obro la finestra. El gos apropa el cap i respira, alleugerit, ben a la vora del meu. Una altra sensació perduda, com la de l´olor forta del pelatge xop. Quan arribo a lloc, baixem tots dos. Ràpidament truco al telèfon. Contesta la veu d´un home, amb la parla lenta i tranquil.la del pagès de la comarca. Si, el gos es meu. Visc a les Refardes, el gos deu haver sortit a fer un vol... deixa´l allí a la cruïlla, que havent dinat l´aniré a cercar si no ha tornat. Ara no sóm pas al mas. Ah, i moltes gràcies per trucar. Em miro el gos desconegut. Ell , igual, la mar de feliç. El faig tornar a entrar. Mira que m´has ben enredat, punyetero - li dic mentre tanco la porta. En Salinger jeu i em mira amb els seus ulls trists.
Torno a refer el camí, ara de baixada. Per calmar-li la incomoditat ara li poso música. La música relaxa les bèsties, diuen. Amb mi funciona. I a ell també sembla relaxar-lo el Kiwanuca mentre canta allò del Home, again. Quan sóc a lloc, obro la porta del darrera altre cop. En Sal jeu tranquil.lament, ben bé com si fos a la vora del foc.- Au vinga va, que es fa tard - i ell baixa i fa cap al camí de les Refardes.
Jo vaig donar la volta per tornar a entrar al cotxe. Era palplantat al mig del camí, de perfil, el cap girat cap a mi, observant-me mentre marxava. Com aquell gos abandonat a la carretera d´un antic anunci publicitari. Mentre feia una darrera ullada pel retrovisor vaig pensar en que no era pas ell l´abandonat, sinó més aviat jo. Potser és que quan ens vam veure per primera vegada, va copsar alguna cosa trista als meus ulls, semblant a la seva.
