Vacacional

Tots aquests àngels

esfilagarsant somnis.

Sota d'ells, l' ombra.

D' un llibre cap a altres llibres

(...)

Me encuentro frente al abismo de los significados, necesito apoyarme en un sorbo de café turco. El rabino me deja tiempo para asimilar. Después, concluye :

 - Ser condenados desnudos a la muerte. Ése fue el destino de mi pueblo en el siglo pasado, en el desierto de Europa. Desnudados antes de ser asesinados : los asesinos repetían como autómatas los preparativos de la crucifixión de un judío.

Confuso por las noticias, choco con una pila de libros que se derrumba por el suelo. Me siento mortificado, los recojo, me disculpo. Me ayuda, diciendo que no me preocupe por los libros.

 - No son frágiles, se dejan maltratar. Resisten más que nosotros al desgaste, a las heladas, a los exilos y a los naufragios. Su prodigio es que saben tomar el tiempo de quien lee. Abres a Homero y te lo encuentras a tu lado. Lo cierras y vuelve a sus siglos.

(...)

Erri de Luca, " La natura expuesta " ( 2016 )

Vida d' un nàufrag ( I )

L’ illa és deserta. El nàufrag hi arriba ; al cap de poc temps, un bagul, arrossegat per la marea, fa acte de presència. L’ obre , hi troba un llibre en perfecte estat de conservació, però no és el llibre que sempre va dir que s’ emportaria a una illa deserta, perquè totes les fulles són d’ un blanc més aviat esgrogueït. Hi ha, a més, una ploma estilogràfica, amb un sol recanvi de tinta. També hi troba un mapa, és el plano de una illa on una tirallonga de guionets sembla marcar un itinerari  fins arribar a una X , plantada al darrer racó de terra dibuixada amb precisió de filibuster lletrat.

El nàufrag pensa en un tresor, i després, en la set que té . S’ endinsa a la selva , camina dues hores ben bones seguint traces d’ animals fins que sent el so de l’ aigua caient. Surt en un clar; hi troba una llacuna d’ aigües cristal·lines alimentada per una cascada al fons de la mateixa, sorgint de l’ impenetrable verd. Beu assedegat, es despulla i es banya una llarga estona. Després s’ asseca al sol i pensa que té gana. Mira amunt i , efectivament, hi ha alguns cocoters, alguns fruits dels quals cauen sobre el verd maragda on s’ ha banyat fa una estona.. Mentre en recull un parell flotant recorda el que li va dir un norueg sobre la diferència entre un país com el seu i un altre semblant a on es troba ara : en aquest darrer, si un vol menjar, només cal posar-se sota una palmera i esperar. En el seu, per sort, no passava el mateix, però això eren més rics. El nàufrag, sospesant els cocos a les seves mans, troba que millor naufragar aquí on és ara que a Noruega.

Dona la volta a la llacuna i darrera la cascada descobreix una gruta, prou grossa per aixoplugar-se i fer-hi nit. Després es fa amb una liana una mena de corda al final de la qual hi enganxa un petit esquer que ha fabricat amb previsió abans de sortir de la platja, d’ un llarg clau que sobresortia d’ un dels costats del bagul, doblegat a tal efecte a cops de pedra. Lliga aquest sedal primitiu a una roca i després, inspecciona la gruta. Pocs metres endins, la foscor és total, però quan ha caminat una mica a les palpentes, disposat ja a tornar, una llum a la seva esquerra el fa seguir. A mesura que s’ hi apropa, veu que es tracta d’una boca de llum que ve de dalt, il·luminant una petita cambra on quasi bé el soroll de la cascada és inexistent. Un lloc perfecte per dormir.

Torna a la platja, agafa el mapa, el llibre i la ploma. Arriba a casa seva i ho deixa tot a la cambra. Arreplega llenya  ; utilitzant un pal prim i fent-lo girar sobre un tros d’ escorça seca, aconsegueix fer foc dins la part de la gruta que ha anomenat la cuina i sala d’ estar, just darrera la cascada. Mentrestant, a l’ esquer hi ha picat alguna cosa. Quan treu la corda de l’ aigua, un peix força gros n’ hi surt. Sembla una perca, tot i que no creu que ho sigui. Si és al tròpic, segur que no, tot i que no sap ben bé on és. El que si fa és fregir-lo i després se’ l menja amb la satisfacció més primitiva que recorda des de que és viu. De postres, un coco. Després aprofita encara una brasa i s’ il·lumina el camí cap a la cambra on ha decidit de dormir. Allí encén un petit foc, en un forat que ha envoltat de pedres. Després d’ ajeure’ s, obre el llibre. A la llum de les darreres flames extingint-se escriu una primera entrada al seu diari. Ningú la llegirà, això li sap greu perquè abans del naufragi tenia un blog on escrivia coses que li passaven o històries que s’ inventava o gent que coneixia. Inclús de vegades, algun poema, si s’hi atrevia. Ara només li queda aquell quadern trobat al bagul amb una ploma i dos cartutxos de tinta. Com un vell pistoler, pensa, al qual li queden dues bales al tambor. Somriu i abans de tancar el llibre, es torna a mirar el mapa del tresor. Un tresor en una illa deserta... joies, monedes d’ or ... com els cocoters, la selva, la llacuna, la gruta, el mar i la solitud, tot ha de ser així. Va pel bon camí si vol ser un bon nàufrag. Mentre s’ adorm pensa que farà si li agafa mal de queixal, en un tros de terra abandonat al mig de l’ oceà.

Breviari ( II )

• ·         Els núvols, fent-se la toilette.
• ·     Una dona, passejant el gos. La dona és menuda i el gos, un Sant Bernard, la segueix dòcilment. Mai havia vist que el gos fos més gran que l’ amo.
• ·    La frase principal, la frase subordinada. En teoria una domina l’ altre, però a la pràctica és l’ altre que canvia el relat. Una petita lliçó per a subordinats com jo.
• ·   Qui ha sigut nen, ha tirat alguna vegada bombetes a la revetlla de Sant Joan. És el petard més inofensiu i fàcil de llençar. Escombrant-ne les restes al pedrís, una barreja estranya de papers de colors i restes de pólvora sota els peus d’ espart. Entremig, alguna vareta cremada d’ estels fugaços.
• ·    Al capdavall potser no era tan interessant, allò que vas pensar a escriure ahir mentre t’ adormies. És el consol de l’ oblit.
• ·     Olors fresques , un matí on tot em xiuxiueja a cau d’ orella : Marxa ! Un, dos, tres dies nus. Els desaprofitaré, com sempre.
• ·   Passa una avioneta : un i dos cops se sent el brunzit del seu motor des de dins l’ oficina...memòries d’ Àfrica.
• ·     Una illa deserta, plena de gent.
• ·     Una gran frase : “ les portes de la justícia són obertes per a tothom, com l’ Hotel Ritz “.
• ·    Camp de gira-sols : diuen que sempre orienten la seva faç cap on va el sol, perseguint-lo. No n’ hi ha cap que miri cap un altre lloc. El cerco i no el trobo, però no desisteixo.
• ·    La clandestinitat dels somnis : el seu record resta en algun lloc dins el cap, ocult. Això mentre somnio despert.
• ·     Vanos movent-se,  com papallones estàtiques.
• ·     Qui canta els seus mals espanta, diu algú ben informat. El problema sorgeix quan qui canta espanta als demés.
• ·    Una persona truca a la feina. Li pregunto d’ on truca i em diu que d’ enlloc. Li pregunto qui és i em diu que ningú. Sinó fos que entenc les seves respostes, podria tractar-se d’ un inici inquietant de novel·la de terror.
• ·     L’ anonimat destrueix noms propis. Els pseudònims, identitats.
• ·   El sol cau a plom . Des de dins de casa, observant al defora, és com si hi hagués tempesta : sota arbres i sostres tothom hi cerca refugi.
• ·    Estic preocupat : la doctora em diu que estic baix de pulsacions. Ho rebla afegint que aquest fet és molt positiu per realitzar qualsevol tipus d’ activitat física . Assegut al sofà, segueixo buscant la inspiració.

Ungla de gat

Ungla de gat. M’aturo a contemplar aquesta planta, arran de camí. Vista així, m’ ha vingut al cap de seguida la imatge de la Sagrada Família de Barcelona. Ben bé sembla una vista aèria del conjunt de les torres, a una escala prou petita per treure’ m un somriure tot pensant en l’ adjectiu natural. Li faig una foto i un cop a casa, la curiositat m’ empeny a cercar informació : de Gaudí – com del modernisme en general – és ben sabut que rebia la inspiració de la natura. La sorpresa és quan en vàries pàgines on es parla del disseny del conegut temple expiatori, s’ estableix com a probable que l’ arquitecte es fixés en aquesta planta per idear les torres del mateix. És ben bé el que he pensat sense saber que en Gaudí devia un dia fixar-s´hi de la mateixa manera.

Potser, penso llavors, jo guardo una visió semblant en l’ observació de la natura i concretament, en el paisatge propi de la meva terra, que era el mateix de l’ arquitecte. Potser tinc aquest geni per veure les coses d’ una altra manera, com ell. Potser podria a fer alguna cosa meravellosa que justifiqués el camí que les meves passes segueixen. Llavors penso que no, el fet d’ aquesta versemblança entre la ungla  de gat i la Sagrada Família que he apreciat és degut a que, precisament, les torres ja han estat fetes mentre que quan en Gaudí s’ hi va fixar, va ser dins la seva ment que la idea va lluir del no-res. Mig decebut, contemplo la fotografia que he fet, però em consolo amb la mica més de coneixement adquirit, tant d’ arquitectura com de mi mateix. Com de botànica i de noms bonics com ungla de gat que, de fet, no m’ ho recorda pas.