Compensació

Encara que, en general , avui  no ha sigut un dia fi, he notat que el sol bategava càlid i l'airecel es podia olorar fresc amb la puresa d'anunci d'aigua ; a més, el compact-disc del cotxe - que fa mesos m'expulsa sense cap criteri obres d'art musicals en una avaria que millora notablement el meu alt nivell de paciència -, de cop i volta s'ha mostrat generós amb en Van Morrison, i el lleó de Belfast ho  ha aprofitat per recordar-me la poètica del vam néixer abans que el vent i sempre serem més joves que el sol , i com el llibre que s'obre i et permet passejar per l'època d'Horaci i tancar-lo per retornar-lo als seus segles, així jo, he assaborit un bon rhythm and blues abans de retornar al meu futur particular el qual i com he dit abans, no ha estat gaire fi, avui. I això ha fet el dia millor, compensant-lo.

  

Raons de ser

Avui escric escoltant la ràdio per l’ordinador. Un podcast del programa “Toma uno” de Radio3, i comença recordant que avui, en Tom Petty haguera fet seixanta-nou anys. Amb la cançó “wildflowers”, del 1994, un disc que recordo haver comprat a Andorra, al Sant Eloi, quan encara aprofitàvem un dia d’esquiada per comprar mantega i melmelades franceses , omplir fins dalt el dipòsit de benzina i afegir-hi un cartró de Chesterfield americà al contraban habitual d’aquells dies on l’IVA havia substituït les mancances del règim d’anys anteriors, els de la infantesa, quan fer uns kilòmetres per Andorra o França era com aterrar en un altre planeta, més encara com anàvem disfressats amb monos i “descansos” que ens feien sentir com una mena d’exploradors retornats d’alguna galàxia perduda. Cues interminables i llums de tots colors passant vora el baf dels vidres on la neu dels esquís es fonia amb llargs regalims desdibuixant la nit on de vegades, la lluna eixia més tard, quan la carretera ja baixava, tranquil·la i serena cap a casa.

M’he recordat d’aquells temps dels quinze anys, avui, tornant a pujar un turó on feia anys que no hi anava. És curiós com alguns camins no s’obliden, sobretot si s’han fet molts cops durant una època de la vida. I aquest és un d’ells. La raó, senzilla : en aquella època, sense carnet de cotxe, tot el que caminava era des de casa. I per arribar fins dalt d’aquest turó, podia esmerçar dues hores ben bones, i seguir encara dues més, abans de tornar. Llavors caminava amb gos, i no hi havia ningú. Aquesta tarda, tampoc. Llavors el camí era menys fressat, i el senglar no hi deixava quasi bé rastre. Ara el bosc és més brut tot i que si es mira bé, segueix generant les mateixes sensacions segons els trams : fins que no s’arriba a la zona de roca, el bosc transita en giragonses que a l’inici puja amb força i després, transita per un pla on els pins, allargassant-se amunt, deixen les branques de sota seques i sense llum ; per aquest tros de camí, refet avui, m’he preguntat si la sensació de solitud d’aquells quinze anys, amb tanta vida per davant pendent de desaprofitar - un altre sentiment arran de camí -, era la mateixa d’ara. Aquesta tarda pensava tot allò dels trenta-cinc anys inalterables dins un bosc, de certa absurditat per refer un camí gens bonic que anava recordant a mesura que el tornava a trepitjar, com si seguís les molles de pa deixades pel qui vaig ser.

Llavors he sortit a la roca, i tot ha canviat. La caminada, aquí, canvia radicalment. Aquí la roca és diferent, més blanca i compacte ; en alguns punts, es pot fer una petita grimpada i el paisatge sorgeix com per art d‘encanteri, és el que passa sempre quan se surt d’un bosc tancat. Al cel les nuvolades s’arrepleguen distretes, amb el sol jugant a cuc-i-amagar ; el pas s’aferma damunt la pedra, fins arribar al cimal, on s’hi accedeix com a un altar, amb una petita escala natural que hi mena . Dempeus, la vista és bona, fresca, boscosa i neta, sense ser una meravella. L’aire porta alenades de tardor, amb tocs d’aigua que no sé ben bé d’on cauen. Dos quarts de set i el sol decideix fer una darrera escapada i tot s’il·lumina. És una sensació agradable, com un premi a l’esforç d’haver pujat fins aquí. Com si aquesta llum damunt el paisatge tants cops vist donés significat als anys passats, a pesar dels pesars.

La música ha seguit al programa mentre he anat escrivint aquestes ratlles. Música amb botes, que diu el presentador. Country, americana, música d’arrels, amb cert punt de flor salvatge. El que millor he sabut fer fins ara, és no parar de caminar.

Jeroglífic

¿ A QUINA ESTACIÓ - DE LES QUATRE ANUALS - ENS TROBEM ARA MATEIX ?

A primera vista

Caldria actuar, més que esperar. Absurd.

Va, mou-te !- em diuen-.

Fes que passi alguna cosa !- em repeteixen.

Jo no soc bon actor, i a més mai he sabut dir mentides, sempre m’enxampen. I el que penso de veritat és que actuar és forçar les coses perquè passin, i això, en si mateix, és malbaratar l’ status quo de la realitat, que té els seus propis tempos. Per això m’agrada la feina que faig, m’ hi trobo com peix a l’aigua. Dins una peixera.

 ( Sona Pink Floyd per alguna banda, la de la portada amb un home cremant-se )

En la majoria de casos, a més i sinó sempre, passen masses coses i prou feina porta saber com i quan passen, i perquè passen. Que passi el que no ha de passar és la millor de les coses passades. Quan no passen les coses en el moment que un desitjaria que passessin, vull dir. I és per això que hi ha qui pensa en l’acció : les petites revolucions de cada dia, en diuen els terapeutes de butxaca .  Llavors és quan apareixen aquest tipus de frases a pilota passada, tan aparentment boniques però alhora tan inútils. Que no passi el que un desitja no és un problema. Heràclit ja anava per aquí, quan deia allò de que mai ningú es banya en el mateix riu, a pesar de semblar sempre el mateix riu. A més – segueix pensant mentre manté  el cap girat rambla amunt, sortint del seu somieig protector, alleugerit de cop per tan estranya reacció del seu cor - ara ja és massa tard. Però no és pas culpa meva.

Efectivament, mentre en Dionís pensa tot això, obre els ulls al que passa quan sent el dringar de monedes dins el platet. Encara és a temps d’albirar la dona del vestit vermell  com un puntet lluminós i diminut escapant-se del seu radi d’acció, poc habituat a miratges passatgers com aquell; abans de girar-se finalment  i, davant la impaciència de la concurrència pagana, tornar a representar com un autòmat la breu pantomima de l’estàtua movent-se.   

Paral·lel

La tovallola resta penjada a l’estenedor, ben sola. Està la pobre una mica atrotinada, amb les vores ja fent fils, onejant amb la resta de tela on, en lletres grosses i negres, una sota l’altra, hi ha escrites les paraules  sand, sun ,fun, ocean i surf ; de fons, blaus i tons foscos dibuixant el que sembla un mar de traç gruixut, d’estètica norantera.

Amb el vent que fa aquest matí d’octubre, més que una tovallola, sembla aquella estora màgica i voladora del conte aquell de fa tant de temps , que algú ha decidit treure de les profunditats d’algun armari d’alguna casa d’estiueig d’alguna localitat costanera on ningú apareix en anys, perquè tal i com està, no pot haver sortit d’enlloc més. Un cop més, el record de la platja torna havent perdut una altra oportunitat per visitar-la. La idoneïtat del dia sempre resta en la ment, idealitzant-lo. Quan arribi, serà fantàstic de recordar.