" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/12/20

Vida d'un nàufrag ( XVIII )

 

El  foc s’ha extingit. Quan desperta, el primer que veu el nàufrag son petites volutes de fum dispersant-se cap amunt. Per un moment, no sap on es troba. El seu cos sembla formar part d’aquesta sinuositat tranquil·la dibuixada en tons grisos provinent de les cendres : les restes d’alguna cosa cremada, esgotada, purificada enmig d’una claror progressiva que les retines van seguint en un primer moviment. Com si fos dins un llit calent, el nàufrag s’hi troba bé ajagut com està de costat, arraulit de cames i braços. Així estant l’orella percep el cant d’aus a les capçades, abraçant el sol el qual penetra dins feixos per allí on aquelles li ho permeten. Poc a poc va retornant a la realitat mentre el somni, fulgurant, s’esvaeix. Entumit encara, es redreça i es queda assegut. Badalla i estira els braços, sentint-los allargassar-se mentre gira els canells i el coll, espetegant del seu anquilosament. Respira, s’aixeca. Els bosc, els arbres, l’ajuden.

Els arbres son de branques llargues i retorçades, des de ben dessota. Al nàufrag li venen ganes d’enfilar-s’ hi, com si fos Cosimo, aquell baró que decidí de viure-hi per sempre més. El nàufrag no només ho pensa per buscar aliment – sempre té gana – sinó potser pel desig d’arribar el més amunt possible i trobar – qui sap si fos possible – un camí diferent dins el bosc  del que li marca el mapa, per primer cop clar i diàfan, fins i tot empedrat. Inconscientment no es fia d’unes passeres enfilant cap un arbre de nom sinistre, com si hi pogués haver-hi una trampa amagada a qualsevol lloc, com si algú el pogués estar esperant. Pot provar-ho, té temps per fer-ho, de fet té el dia sencer. Així que s’enfila.

No li resulta difícil i a poc que puja ja troba una branca més ample per on passar a l’arbre del costat. Aquest fet l’anima, pensa en la troballa d’un camí  natural dins l’ arbreda. Ascendeix amb certa adrenalina alliberada fent-li bategar el cor més ràpid. S’ha d’acostumar a l’alçada. No pensa en si pot caure, a l’illa la por a cap accident no ha planat mai pel seu cap. En certa manera, el nàufrag ha deixat de tenir por a morir per “accident”. No ha de fer patir a ningú, cap persona s’amoïna per ell, ni el ploraria si morís. L’inconscient el fa ser més atrevit, dins les pròpies fronteres de les seves pors naturals i l’alçada, en aquest sentit, no és pas una d’elles; apart de la pròpia voluntat dels arbres – invisible però sempre viva - afavorint l’intent aquest de poder retornar a una activitat pròpia d’infants. Ell s’enfilava sovint als arbres, de petit : recorda un cirerer d’una casa veïna abandonada, o el pi del pati de casa, abans de que creixés massa i li tallessin les branques més baixes; recorda un pollancre vora un riu o l’alzina centenària d’un mas llunyà...després de gran ja no va pujar a cap més arbre. En cada època de la seva vida l’ésser humà fa coses que per raons més o menys imposades després no torna a trobar la voluntat ni les ganes de fer ; les oblida, com s’obliden els anys. A la vida del nàufrag van desaparèixer aquells arbres amables permetent-li de trobar un medi diferent, com passava quan es capbussava dins el  mar o quan agafava la bicicleta o llegia un llibre d’aventures. Ara, avui, a l’illa, dalt d’un, el nàufrag recorda la invisibilitat proporcionada per qui s’amaga dins d’ell, de la sensació de cert domini, de recés; d’interioritzar, de fer verdejar el cervell, els pulmons, el cor. Hi ha alguna una cosa de natural o, més ben dit, d’ancestral potser, en el fet de  pujar un arbre. I tot i l’absurd de ser invisible dins una illa deserta, el nàufrag ho ha fet, sense sentir-se gens estrany. Deu ser que , en el fons, no se sent pas sol o bé conserva part de l’infant que va ser en aquesta fogonada matinal que el sol esquitxa de vegades damunt el seu rostre. Aquí a l’illa en certa manera pot ser allò que vulgui ser. Dawan , recorda el nàufrag sense nostàlgia.

Així, avança entre els arbres, mirant de no perdre el camí massa de vista. Vist de dalt, va fent giragonses enmig del bosc, verd, amb crostes de negre allí  on les pedres negres son encara visibles. També pot divisar l’horitzó ara selvàtic, estenent-se pels quatre punts cardinals en diverses alçades ; una vista no gaire àmplia, doncs no ha trobat encara un punt on poder veure cap on acaba allò que des de la muntanya de la follia semblava una vall no massa grossa. El mapa és, en aquest sentit, poc acurat pel que fa a l’escala. Li manca proporció i perspectiva tot i la seva exactitud. Pel camí es topa amb aus sorpreses que alcen el vol enmig d’una xiscladissa de sons guturals i batec d’ales ; alguna ploma cau amb delicadesa arbre avall, el nàufrag la  segueix amb la vista com si volgués protegir-la malgrat la suavitat del seu darrer vol, restant concentrat, immòbil a la gatzoneta damunt una branca, esperant el final de tant petit viatge. Llavors es gira i prossegueix. Cerca una altra branca, per avançar. Sospesa les opcions i s’atreveix amb una ; a vegades, s’arrisca, sense ser massa atrevit ; el cos treballa fort aquí dalt, va notant un cert cansament a braços i cames, però la novetat d’ aquest anar superant proves en forma d’arbres als quals arribar, el fa continuar.

 Per sort sovint passa , dins els medis on l’home s’endinsa de manera impròpia, l’inevitable: finalment és en un arbre sense possibilitat de continuar. Tot i això, l’arbre en qüestió té una cavitat central prou grossa com per poder-se asseure i reposar una mica. El nàufrag està cansat. Es queda mirant les branques més altes, amb àmplies fulles d’un verd fosc. El cel del darrera és d’un blau esmorteït, cosa que li fa pensar que el sol deu estar a la part més alta del seu viatge particular, el migdia.

 El nàufrag pensa a menjar. Encara té alguna cosa al sarró. La treu i deixa aquest sobre un tou de fulles seques sota les cames, tapant un forat dins la cavitat. El sarró desapareix amb un so de fregadissa, com si llisqués sobre un tobogan; allarga el braç cap dins el forat aparegut de cop inútilment.

-         Punyeta ! – crida amb desassossec.

 Després sent un altre soroll, opac, d’alguna cosa aterrant dins un lloc clos.  i veu la negror del forat, força gran com per encabir el seu cos magre ; encara ha tingut sort, quan s’ha assegut. De pressa, doblega el cos i mira a baix, sense veure el sarró però  quedant sorprès de l’ample tronc gris de l’arbre ; del seu diàmetre i la seva forma, com de panxa inflada ; del diferent que és de la resta d’arbres del bosc. Llavors recorda un conte i identifica aquell arbre; o li sembla que l’és, l’arbre on és enfilat : un baobab.

Poca gent sap el difícil que és baixar d’un baobab. A diferència dels arbres per on ha transitat, aquest no té cap branca sinó és a la seva part més alta. Tot i això, aquest baobab ja deu ser gran, doncs el tronc és més aviat curt i l’escorça és força esquarterada ; s’ha encongit, com fan les persones grans. El nàufrag, a pesar del neguit de no saber si podrà recuperar el sarró, per un moment, se sent privilegiat, afortunat inclús. És damunt un arbre imaginari, almenys fins ara, quan l’atzarós i perfectament delimitat destí l’ha portat fins al capdamunt d’un . A més, els seus fruits son molt nutritius, com barretes energètiques naturals. Els descobreix de seguida, tenen forma de nespres molt grans, de closca seca. N’agafa uns quants i els llença al terra, aquí dalt no té amb què obrir-los. En acabat es queda dret, el braç damunt una de les branques, com si fos aquell personatge del conte, que no va arrencar les arrels dels baobabs del seu petit planeta, xuclant-li tot l’espai a la diminuta superfície d’aquell.

El nàufrag discrepa del petit príncep.

 -No sempre es pot tenir la raó, Antoine.- murmura per a sí mateix.  

Vet aquí un baobab, arbre anomenat de la vida, precisament quan ell va cercant “ l’arbre del penjat ” del mapa. Quina contradicció : no haguera sigut més fàcil dibuixar un arbre com aquell fent de referència ? El nàufrag pensa en la impossibilitat de penjar ningú d’un arbre així. Entotsolat fa un petit salt cap al centre de l’arbre sense recordar-se’n del forat. Se  n’adona quan és dins i cau, espantat, avall. La caiguda, inesperadament, no esdevé un trenca-ossos, sinó que és circular dins el tronc i el nàufrag i llisca enmig d’una obscuritat de túnel profètic.  Al cap de res, el nàufrag és a baix, assegut al costat del sarró a la base de l’arbre que forma una cavitat amb una petita entrada. Surt. Obre el sarró i mira de que no li falti res. Després mira cap amunt i somriu pensant que fa no res era allí dalt, com qui arriba a un camp base per retornar la vista al cim amb plena satisfacció. El baobab no és un exemplar dels que ha vist en fotografies, alts i imponents. Aquest és més baix, menys polit, més vell també , atrofiat potser però bonic, com ho és un vell amic retrobat al cap de molts anys.

El nàufrag mira de saber on és. Se n’adona de seguida, el camí passa just per aquí i a poc que s’hi fixa, sembla també acabar-se. Una nova extensió de terreny plana avall, però sense restes de pedres negres resseguint-lo. Si hi havia algun arbre del penjat, ara ja no existeix.

23/12/20

De pares a fills ...



 

... BON NADAL !

13/12/20

Pescant

 



Tiro la canya 

amb esquer de núvol blanc :

la mar s'endolça.

 


7/12/20

Les agulles

 

El lampista és parsimoniós de moviments,  tot ell sembla acoblat al seu cos gros i cepat, que utilitza amb lentitud premeditada i un punt condescendent amb ell mateix, com si mirés de controlar-lo amb un caràcter decididament flegmàtic, poc donat a la brusquedat. La seva veu, mentre es neteja les mans com ho faria Pilat si hagués fet servir un drap brut i vell, articula els mots sense obrir massa els llavis, monòtonament , mentre alça el braç i allarga un dit en direcció a l’agulla indicadora de la temperatura de la caldera :

-         Veu les dues marques que li he pintat, Sra. Emília ? – diu tot assenyalant dues ratlles negres pintades matusserament a banda i banda de la tapa circular de l’indicador.

Ella apropa el seu cos encongit per l’edat, i alça el cap, tot mirant-les. Pensa que fan lleig, així pintades tant negres, però es limita a assentir amb una somriure de comprensió.

-         Doncs l’agulla sempre ha d’estar entre elles. Si sobrepassa la de la dreta és que té massa aigua, vagi al tanto   que és perillós si això passa, n’ha de treure de seguida ; i si sobrepassés la de l’esquerra...-

-         N’hi falta...- s’apressa a dir l’Emilia, atenta.

-         Això. – afegeix ell mentre desa el drap a la caixa d’eines i la tanca.- però no s’amoïni – afegeix amb solvència -, l’he deixada ben ajustada. Veurà que l’agulla de totes maneres pujarà quasi bé sempre, sobretot quan la cale vagi a tope però ella ja es regula, ja veurà.-

L’Emilia, de totes formes, no acaba de veure clar perquè ha tingut que marcar-li per on ha d’anar l’agulla, si ja ha posat al dia la caldera. Però no li ho comenta al lampista perquè fa molts anys que el té i és un bon home, així que l’acompanya fins a la porta de l’entrada tot agraint-li el servei. Al tancar la porta es mira maquinalment l’esfera del rellotge de polsera. Observa les dues agulles més o menys fixes, la petita i la grossa. Tal i com estan posades en aquell moment formen un arc semblant a les que hi ha marcades a la caldera. Llavors veu passar inesperadament una tercera agulla, la dels segons, fent el camí entre les altres amb una rapidesa inusitada per a la seva vista cansada.

De sobte, té un neguit. Es dirigeix cap a la cuina donant-li pressa al seu pas garrell i es planta davant la caldera, angoixada. L’agulla segueix inamovible, just al mig de l’arc delimitat per aquelles dues ratlles negrotes fora de les quals qualsevol desastre pot arribar a passar sinó està a l’aguait. Se la queda mirant tot esperant un mínim moviment d’alerta però no passa res durant una bona estona. Després remuga alguna cosa per a sí mateixa i gira cua cap al menjador on s’asseu a la butaca, vora el radiador, ja ben calentó. El toca, reconfortant-se com qui reposa la mà damunt el llom d’un gos pelut vora una llar de foc. Es torna a mirar el rellotge i veu el pas de les agulles, la petita i la grossa, formant un nou arc, diferent i en certa manera alliberador, on els segons passen ara més tranquils, dins un camí sense sotracs.

L’Emília es posa llavors la manta damunt les cames , engega la tele i mig s’adorm, guaitant de tant en tant la porta de la cuina, que s’ha quedat oberta per si de cas.

 

 

29/11/20

Astral weeks

 

Per aquelles coses de la vida, cada dia veig tot travessant el pont de la nacional, part de les parets plenes de nínxols del cementiri, precisament - i el cementiri és gran - aquelles on reposa el meu pare de no fa massa. Sempre l'havia vist, al lluny, sense fer-ne gaire cas. Ara m'hi topo de repent i sense voler-ho el pensament me'l retroba, en la seva absència. A vegades, com divendres, amb certa pesantor momentània al cor : sona Astral Weeks als altaveus, una cançó d'un vell vinil escoltat poc abans de morir ell, després de molt temps de no fer-ho.

Al final del dia, de la setmana, fosc, sol dins el cotxe, retornant a casa...estic a punt de canviar a la següent cançó però no ho faig, mentre el cotxe em porta a l'avinguda enmig d'un encongiment pel que som i cap on anem, aquest carreró sense sortida aparentment buit i negre. Al semàfor, la lletra segueix. Astral weeks és una cançó d'amor, d'un amor perdut i al final, el Van Morrison, que precisament no és profeta de cap religió que no sigui el rhythm and blues va fent morint aquesta lentament repetint una salmòdia arran d'orella, plena de significat : tornar a néixer, tornar a néixer...en un altre mon, en un altre mon, en un altre temps, no som més que estranys en aquest mon, en un altre mon, ben lluny, ben lluny...i la cançó aquesta, que sembla eternitzar-se com tantes d'altres d'aquest meravellós disc, gravada en la llista de cançons aquesta que guardo de cada any, fa poc, abans de recordar-me d'ell quan apareixen els murs blancs del cementiri...aquesta cançó d'aquest disc, avui veig que la va fer l'any que jo naixia, el 1968 (1),  Jo, que sempre he pensat el que deia Nick Cave en aquella cançó també d'amor, que no creia en un Déu intervencionista, me n'alegro que de vegades tingui algun detall amagat dins d'algun tema fet fa cinquanta-dos anys per ser escoltada ara en un moment més o menys precís, quan feia falta. Només per això, ja ha valgut la pena d'escoltar tota la música que he escoltat al llarg de la vida.

Tot agafat amb pinces, ho sé, però em va fer sentir millor, estimat, acollit en certa manera. A pesar de tot allò que em manca, a dia que passa més.

( 1 ) Suposo que alguna cosa s'havia fumat, al fer-la, ara que la re-escolto.


22/11/20

Boxa

 

Al vespre, tot passant com cada dia tornant de la feina vora el darrer parc de la ciutat, s’hi veu un parell de dies a la setmana un grup de joves practicant boxa. Amb tot això del confinament han instal·lat allí una mena de gimnàs adaptat per les circumstàncies : amb les gomes del ring n’han improvisat un lligant-les a tres troncs d’arbre i  un altre l’han abillat amb coixins d’aquells que serveixen per protegir les bases de les cistelles de bàsquet i el fan servir de sac. Així, un es dedica a colpejar-lo mentre dos aspirants, amb casc reglamentari i protecció bucal, es busquen amb els guants sota les llums esmorteïdes dels fanals. Finalment, el que sembla l’entrenador, va alliçonant el darrer dels pupils, el qual balla sol amb les seves Everlast d’sparring   tot movent les mans embenades al ritme del cos.

La gent alenteix el pas i es fixa en aquests esportistes tant poc donats a exhibir-se fora d’un gimnàs, poc publicitats, força inexistents en els àmbits de premsa o televisió...encara hi ha clubs de boxa ? Aquesta pregunta me la faig tot seguit de veure’ls com qui veu una pel·lícula antiga o recorda de quan encara feien toros, d’aquest enfrontament amb sang pel mig, primigeni, de dos homes pegant-se en base a unes regles, exhibint les seves habilitats en la rapidesa de moviments per esquivar i colpejar...quan veig alguna cosa relacionada amb la boxa sempre em ve al cap aquell boxejador de Gràcia que era parent de la segona dona del meu besavi Siscu, de cognom Gironès, nom que sorgia indefectiblement en alguna de les converses de les d’abans.

Al Josep Gironès li deien el canari perquè es veu que xiulava força bé. Durant uns anys ho va guanyar tot i va ser un ídol de l’esport català, segons explica el documental que més tard veig a casa, al vespre, titulat 138 segons, que es veu que és el que dura un assalt en boxa. Un documental on es dibuixa la vida d’un home trist i solitari en l’exili. Un home truncat per una guerra, exiliat i volgudament allunyat d’aquell mon que potser va estimar tant. Sense tenir la seva sang a sobre – la meva àvia era filla del primer matrimoni del besavi Siscu – miro amb tristesa la similitud de tantes vides arrencades i deixades de banda, oblidades, mai recobrades, misterioses i tanmateix, tant humanes. Més, possiblement , que les d’ara; que la meva, per posar un exemple.

 



138 segons. L'enigma Gironès: Aquesta és la història de Josep Gironès (1903-1982), campió d'Europa de boxa que va desaparèixer del ring misteriosament i es va convertir, temps després, en escorta del president de la Generalitat de Catalunya a la Segona República, Lluís Companys. Va fugir a Mèxic deixant dona i filla acusat de torturador. Mentre era a l'exili es va demostrar la seva innocència, però no va tornar mai. Què el va dur a retirar-se de sobte? Per què va fugir a Mèxic? El documental s'acosta a aquestes incògnites, una història de noms propis i, alhora, universal.

15/11/20

Polar.2

 

( amb les famoses mascaretes posades )

-          JomdiAlba  

-          JomdiÀlvar  

-         ¿ comdisquetdis Alba ?-

-         ¿ Itu Àlvar també ?-

L’Alba se l’abaixa :

-         Alba !

L’Àlvar se l’abaixa :

-         Àlvarrr !

( se les tornen a pujar )

 

-Aaahhaancantat !

-Aahhaancantada !

 

 


7/11/20

Retorn

 

"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris - vaig patir un xoc -. La veritat és terrible : descriure és destruir.

Per això cal anar amb molt de compte. El millor és no fer servir noms ; fer fintes, amagar coses, donar adreces amb molta cura per no temptar ningú a anar-hi en pelegrinatge. Què hi trobaria, allà ? Un lloc mort, pols, unes restes, com un cor de poma, assecades. "


Olga Tokarczuk, " Cos"  ( 2019 ) Ed.Rata - Traducció de Xavier Farré -

1/11/20

Diumenge

 

 

Sota la figuera el sol esquitxa les fulles de darrera llum. Els peus ja trepitgen fulla seca, fent-ne sentir el seu cruixit d’alarma : aviat les branques seran nues. Mentrestant les fulles van esgrogueint-se, tot morint-se. Al redós de la figuera, vora el tronc poderós i curt, ramificat, la meva figura encara és cega per qui passeja a prop, com si hagués desaparegut del paisatge a l’entrar en aquesta tosca cabana feta per sobreviure els estius. Des d’aquí veig com se’n va el dia; com el sol, ja desgastat, abandona tant l’escalf com l’enlluernada del seu vol cada cop més baix. Fora d’òrbita trobo a faltar la frescor sota la volta d’un bosc humit, les passes vora un riu o els dies i dies de pluges calmoses de tardor, com si fos aquella rialla perduda d’algú que hem estimat. La llum, però, segueix inalterable al pas dels anys. El passeig, estranyament buit, fa avui de cementiri. 

 

25/10/20

Vida d'un nàufrag ( XVII )



( Dietari d'un llibre en blanc )

Surto d'aquesta fosca muntanya de la follia banyada de blaus i negres. He tingut una experiència curiosa, avui, el que em penso és una visió tot i que no ho tinc clar, encara, doncs l'espectre -així s'ha autoanomenat ella - m'ha fet trobar el cartutx de tinta que donava per perdut i també, ara que hi penso, m'ha fet cridar el teu nom per segona vegada en aquesta illa. No recordo massa del que hem parlat. He arribat a l'ull dret cansat, molt cansat. Recordo que m'ha dit Dawan i també nàufrag sense nom, però jo en tinc un, de nom. Trobo que no s'ha de canviar el nom de les persones, malgrat existir la temptació de fer-ho. Potser només si es tractés d'un nom artístic o un pseudònim, com per amagar que qui escriu tot això no és un nàufrag, per exemple. Tant de bo ! Jo i la meva història, apòcrifes en la immensa història de la literatura no impresa. 

El cert però, és que trobo a faltar la llacuna d'aigües cristal·lines, la cova, la llagosta per sopar, els cocos, la rutina de l'illa abans de la tempesta...el mar també. M'he tornat mar-depenent. Soc una persona de rutines, quan n'agafo una em costa d'abandonar-la. D'algunes en faig, lògicament, vicis. Per sort puc seguir escrivint. Després de passar de l'ull dret a l'esquerra per un passadís secret tapat per una munió de ratpenats he pogut baixar...podríem dir que a terra, per anar a espetegar  dins un bosc humit, ple d'arbres molt alts. Abans de continuar he fet un esbós del rostre aquest fet de roca i arbres, mentre menjava la darrera de les provisions vora un broll d'aigua. Sembla una màscara, amb tota aquesta negror d'ulls i boca. El meu dibuix, vull dir, que res té a veure amb la realitat; per fer-ho hauria de ser bon dibuixant. Com Canaletto pintant Venècia. Mai he estat a Venice, suposo que perquè mai vaig tenir ningú al meu costat per anar-la a visitar. Un lloc complicat on anar, ara mateix. No surt al meu mapa del tresor.   

He trobat de seguida un camí  empedrat fent una llarga ziga-zaga per on discorro franc cap al que suposo "l'arbre del penjat ". Sí, el camí és fet d'ancestrals lloses de pedra fosca amagada entre el fullatge tendre del sotabosc, però l'impressionant son aquests arbres " cotoners" de branques esteses, movent-se a la minsa llum de la foguera, en aquesta nova nit, protegint-me de la meva soledat, vivificant el meu somni. Donant-me llum. Els arbres sempre fan bona companyia, per més tenebra i por que semblin generar.      

24/10/20

Canvi d'hora

 

Tirem enrere els rellotges.

 

M’ha costat molts anys

de saber si els matins serien més clars

o bé les nits més fosques.

Tot depèn d’una hora, diuen.

És ben fàcil, em diuen :

a les tres seran les dues,

les set matineres les sis

les vuit vespertines les set.

Sense entendre-ho massa penso

en quan el campanar

encara tocava de nit :

recordar de si eren dues o tres

les campanades del canvi d’hora.

Del dubte raonable.

I de quan les campanes, de sobte,

tocaven a morts.

 

Tot depèn d’una hora

i no sé pas si serà  meva.

 

Reculo les busques

amb llangorosa angunia

de si no serà pas mentida

que els matins siguin més clars ;

de si no serà pas veritat

que les nits siguin més fosques.

Però acabada de guanyar

aquesta darrera hora,

penso que, ben mirat,

les dues no son tocades.

.

.

.

O eren les tres ?

 


18/10/20

Vida d'un nàufrag ( XVI )

 

Entelèquia . Busqueu al diccionari i hi trobareu dues accepcions : una de filosòfica , que la defineix com la realització en una persona d’allò que ell és en potència ; i una altra de més comuna, definida com a cosa, persona o situació que només existeix en la ment sense realitat objectiva. El nàufrag ha fet una pausa i a partir d’aquesta pausa podem pensar en aquesta paraula en el més comú dels seus significats i en el perill evident de caure en la trampa aquesta de la metàfora del seu propi estat de nàufrag en una illa deserta. Una sospita mencionada ara per evitar judicis posteriors relatius al fil d’aquesta història la qual, malgrat no tenir masses al·licients, segueix endavant. Potser aquesta història, al capdavall, és només de realització, filosòficament parlant. Del significat de les paraules no en sabem prou i si parlem d’entelèquies, posem-les al seu lloc i en  aquest cas el lloc no és més que una illa, sense miratges ni mitges tintes. Tot això ho dic en defensa del nàufrag i al seu dret de voler xerrar amb algú de tant en tant i d’aquesta voluntat conciliadora per trobar-hi un significat al fet d’excusar-se un moment per fer-ho sense haver de passar per boig . Potser no caldria parlar d’això i deixar fer al nàufrag amb el seus soliloquis.  Les coses, tal i com no haurien de ser. Essent. De totes formes tothom voldria escapar-se de la seva història personal en un moment determinat ; aquesta és, segurament, la més comuna de les entelèquies, i la més falsa i alhora verdadera de totes. D’això va aquesta història, probablement. Concedim-li doncs al nàufrag, ni que sigui pitjant un moment l’stop i fer reviure antigues estàtues de sal. Sense cap mena de dubte.

 

Però cal seguir.

 

El nàufrag toca l’estàtua amb la que parlava, tot comprovant el seu estat petri. Ressegueix els trets del rostre de la dona amb els dits, els quals cauen damunt el cap del gos ajagut als seus peus.  “ La muntanya de la follia ” quedarà enrere. Al mapa aquest nom és escrit a la part de dalt de la meitat del pergamí doblegat. Amb cura, el desplega totalment i mira l’altre part, la qual no ha estudiat massa. Des de la talaia on és ara mira d’esbrinar cap a on ha d’anar. El camí marcat de fletxes segueix per un bosc dibuixat toscament fins arribar a una mena de clar on hi ha dibuixat un arbre amb el nom de l’arbre del penjat. En efecte, hi ha dibuixats no un, sinó varis cossos penjats de les seves branques, i al nàufrag, per lo diminut d’aquests li recorden vagament aquells ninots de sucre penjats en un arbre de Nadal, perquè n’hi ha per tot arreu de les branques. Mira al seu davant, cap avall, cercant la manera de baixar d’aquella mena d’ull on ara és. L’aigua del riuet des d’on ha arribat cau avall formant un petit salt d’aigua. S’apropa per mirar i veu la trena líquida – com una llàgrima, que pensa ell tot recordant  els ulls d’ella i els seus mirant-se  – com cau lliure fins lliurar-se a un petit gorg a la base de la muntanya, uns deu metres més avall. Estirant una mica més el coll, veu que a sota d’on és ara hi ha un altre cavitat, però no troba cap pas per on poder baixar. El sol és ben amunt, deu ser migdia. El lloc ofereix una vista preciosa de la vall que s’estén als seus peus. El mar no el veu, ara. El nàufrag gaudeix de la llum. Dawan. No el preocupa massa de seguir el camí. Hi haurà una manera de baixar, d’això n’està segur. Examina les parets de la gruta. S’hi apropa.

 

Una de les coses que sempre li havien fascinat de les cases antigues eren les portes amagades que hi havia en algunes d’elles, dissimulades dins postissos de fusta recobrint la paret , entapissades seguint la línia de portes d’un armari i d’altres maneres diverses, algunes de ben curioses . Al obrir-les, de vegades un petit pas menava a una altre cambra o bé ho feia directament. A casa  d’un amic seu, de petit,  n’hi havia una de ben amagada al fons d’un armari i del qual partia un passadís secret fins al pis de sota. Travessar-lo, a l’igual que imaginar-se d’obrir aquelles portes camuflades, era  traspassar parets com ho faria algú dotat d’un poder especial .Més que encantar-li, l’encantava, com si de repent fos en algun altre lloc, com en certa manera passava...de repent. Era difícil d’explicar aquella sensació però definia, si un es parava a pensar, en aquesta possibilitat de poder canviar coses o habituds massa interioritzades, com ho son dues cambres aparentment incomunicades entre si. Sempre hi ha una manera de sortir malgrat sovint no la vulguem veure.

 

Així que el nàufrag es troba tocant la roca freda de la darrera paret de la muntanya de la follia, cercant una porta amagada o alguna manera de poder sortir d’allí. Examina la roca d’ambdós costats, fica les mans entre la vegetació que hi creix vora el final, on la llum hi penetra suaument, buscant indicis d’alguna cosa – argolles, politges, alguna nova cavitat...- que li doni una idea de com qui fos que va fer el mapa, va poder baixar i seguir el camí.  Cansat, es mira la cova on és amb perspectiva, esperant descobrir alguna cosa. La única destacable son les dues figures de pedra, esculpides a poca distància del tallant de l’entrada. Les van cisellar sobre dues roques que ja eren allí , una més gran que l’altre ; se n’adona perquè la base conserva la forma natural de la pedra.  La dona no té res a veure amb l’espectre amb qui ha parlat però el gos és exactament igual. Potser és el gos que ha donat vida al seu espectre, modificant-ne el rostre i els vestits. La dona esculpida li recorda per la seva postura a la de la sirena de Copenhage però un pèl més llangorosa, observant, però amb la ment en un altre lloc, cansada probablement d’esperar amb la impossibilitat aquella del qui mira lluny l’arribada d’un destí perfent-se a mesura que s’acosta, sense saber on és però percebent-lo amb l’esperança agònica de tot el temps passat fixat en els seus ulls, oberts però sense la lluïssor de l’iris que d’altra banda, si existís, li conferiria al rostre una vida inexistent, fora de lloc. És la figura tallada en si mateixa, la seva feminitat en la natura de les seves formes, la que li atorguen el vincle del sentiment probablement etern, lligat a la pedra i a la seva condició de dona. El nàufrag es pregunta sinó enyorarà pas el mar, que des d’aquí no pot veure.

 

L’entorn, vist així, s’aclareix. És la dona, el seu anhel, la seva frustració. Crida, li ha dit l’espectre. Crida com vas fer a la caverna dels noms perduts.I el nàufrag crida el mateix nom, arquejant l’esquena, el rostre alçat cap al sostre , tancant els ulls... esperant un miracle. Tot seguit sent el so de moltes ales damunt seu movent-se i una munió de cossos negres sobrevolant-lo fa que s’ajupi : milers de ratpenats fugen cap enfora tot deixant al descobert com una mena de passatge dins la pedra, albirat entre la runa d’un  mur natural damunt l’obertura dissimulat pels petits animals ocults fins aleshores dins la foscor de la volta de la caverna. El nàufrag segueix la línia d’aquesta mena de passatge secret tot veient com continua en paral·lel en direcció a la seva dreta. ¿ No és dins l’ull d’una mena de rostre de pedra, com li ha dit l’espectre ? Si és així, potser el passatge porta a una altre cavitat, l’ull dret, per dir alguna cosa...dues cambres unides per un passatge secret...al nàufrag no li costa massa enfilar-se fins al lloc descobert de manera tant desconcertant. Un cop dalt segueix el camí de pedra, semblant a un recorregut per dins una muralla, on la llum es filtra des de fora per petites escletxes. No cal caminar massa, els passatges secrets solen ser curts. Després de una lleugera davallada, desemboca dins una altra cavitat, d’entrada semblant a l’altre però molt menys profunda. Abocant-se a fora, no li resulta difícil trobar, aquest cop sí, un roquetar graonat per on baixar fins a la base de la muntanya.     


10/10/20

Breviari ( VIII )

 

·         A vegades els ocells fan cagarades.

 ·         Avui ja és tard. Demà ho tornarà a ser.

 ·         Sovint penso en com esmerçar el temps que no tinc. Llavors m'imagino fent un munt de coses, i sempre surten bé. 

 ·         Llegeixo :  “En la seva última etapa, el grup s’ha allunyat del folk i la psicodèlia dels inicis i ara abraça un pop sintètic amb tocs electrònics “. Sobtadament m’entra el dubte de si Bach va evolucionar o no. El Fary segur que no.

 ·         ...i després la perllonga, en fa la seva hereva...

 ·         La llum als capvespres de tardor allargassa totes les ombres, donant-les el favor d’una vida breu però equànime, gens amagada. Ombres netes i gens malintencionades.

 ·         L’inspector Maigret  no troba sentit a una lletra que diu : cirerers de flors rosades / pomers de flors blanques. ¿ No son les flors dels pomers rosades i la dels cirerers blanques ?. La dona amb qui conversa li diu si qui parla és el policia . Ell s’estranya : - ¿ Perquè ? – pregunta.-  Perquè per a mi – li contesta la dona – és poesia i  per a vostè, només un fals testimoni.

 ·         Frases inútils plenes de poesia, com aquelles instruccions de muntatge amb dibuixos esquematitzats on el text no sol acompanyar el sentit de les fletxes.

 ·         Hi ha un batec i t’ho mires tot per mirar de retenir-lo, sabent de la impossibilitat de repetir-lo. Com aquella frase no anotada just abans de caure adormit.

 ·         “ L’aigua corre despullada / amb peixets que duen plata / i a la riba un pescador / que té el temps a la butxaca...” ( Joan Barceló )

 ·         El colom es grata l’esquena. Vist frontalment, sembla que no tingui cap i quan mou una pota, fa una mica de iuiu.

 ·          Caminant me n’adono del fet de que mai s’acaba d’arribar enlloc.

 ·         Llegeixo l’horòscop al diari amb la vana il·lusió de que els fils de la meva vida els mou algú altre. D’això me n’adono especialment quan parla dels meus fills i de la meva parella.

 ·         Un espontani salta al camp al partit Mallorca-Barça. El problema és que no hi ha públic a l’estadi. O si ?

 ·         Recordar frases escrites sempre fa servei. Deia Pla que dels morts cal fer-ne morts. I és així de cert.

 -         Sempre hi haurà noves cançons per descobrir.


3/10/20

Polar

 

-Hola Maria José, soc la Maria José. ¿ Que hi és la Maria José ?-La Maria José li diu que sí que hi és, la Maria José. 

Li passa la trucada tot pensant que mai demanen per ella, quan ho necessita. Sent la coneguda olor de la multitud.


18/9/20

Automàtica.21

 

(...)

 les músiques al súper. Les músiques al cotxe. Les músiques a la feina. La paciència. Els diners i les petites glòries concedides al pas del temps : la caixeta aquella petita on s’hi posa el missatge, on tot hi tenia / hi té ? cabuda. Te’n recordes ? La paciència a la carnisseria del súper, la nit, el final del dia. Una vaca em mira, enmig d’un prat. Al fons la carretera que no s’acaba, només en surt un trosset, un trosset de carretera darrera un prat, més llarga o més curta, acabant-se qui sap on,  Que s’acaba. I la vida, i potser aquesta ? I respiro a fons i s’entelen les ulleres i es desentelen al ritme de les pulsacions, com si fos una manera de viure i de veure, de sentir, de pensar, d’existir. Su turno, i un número digitalitzat de color vermell com si fos una data límit, inamovible. Su turno. L’esquellot de la vaca és massa bonic, una campana al coll que no sona. Una vaca bonica, tallada a trossos davant dels meus ulls. Su turno. El guant metàl·lic a la mà esquerra, el ganivet a la dreta i el cop sec damunt la fusta : les costelles son a punt. Les barres de neons liles al sostre. L’asèptic-isme.   El cansament. La fosca, el seu mon i en Josfe. Les paraules redemptores : verdolaga, xicrandes, amura, cobricel...i també, avui, de propina,

malfondre

 (...)

6/9/20

Tot cercant un haiku


Arrenco males herbes amb les mans, de la terra acabada de regar. Son petites herbes, fàcils de treure. Plançons de gram, trèvol, verdolaga, blet...sorgits del compost casolà per on sorgeixen algunes  bledes, que deixaré créixer al seu aire, sota la protecció de tomaqueres, carbasseres, mongeteres...M’ajup doncs - que diria el menorquí - entre fulles , canyes i flors. Després m’aixeco i prossegueixo amb la regada pausada d’aquest primer diumenge de setembre. Ho faig amb la regadora de ferro colat : l’aigua surt per la carxofa, alegre com pluja caient d’algun núvol despistat, tota en rajolins mesclats de llum tremolosa filtrada entre ombres vegetals, embassant breument la terra ; escolant-se fins  en un breu i darrer fil més gruixut d’aigua, seguit del degoteig final, de certa tristesa proverbial. El bidó, però, és encara força ple i amb passes repetides, calmoses, m’hi arribo i la carrego altre cop.

Me n’adono de la mà ennegrida de terra. La baixo sota el raig i la terra torna a la terra, xopa i amb alguna cosa dels meus dits, no sabria dir què, potser  d’olor de pell sortida del llit, de pensament buit, de senyal inadvertida. L’aigua és fresca a la mà, me l’eixugo als pantalons mig bruts. Miro les maduixeres que ja han tornat a fruitar, al seu racó d’obaga. Ara son més dolces, tot i no ser tant grosses com a la primavera.

Penso a fer un haiku mentre faig la collita abans de marxar : la mà, la terra, l’aigua...aquest gest simple de posar-la sota la carxofa de la regadora ; aquesta petita joia de l’aigua escolant-se entre els dits, la lleugera brisa de sud i la llum, movent-se amb delicadesa dins el meu tros. La pau de s’horteta . Respirar moltes vides. Potser masses coses per escriure en un haiku.

 

Moltes més coses

hi ha darrera el raig breu d’aigua

damunt dels dits 




29/8/20

Al súper

 

Al súper s’hi està bé. Porto la llista de compra de la mare, que em fa cada setmana des de lo del confinament. Començo per la fruita i, més concretament, pels plàtans. N’agafava bastants, al pare li agraden. Avui n’agafo menys . Me n’adono d’aquest fet, igual que quan, a l’acabar amb la fruita,  passo de llarg de la nevera per agafar el pot de gaspatxo : se’n prenia una tassa cada vespre, ara a l’estiu. Després venen els Actimels, un pel matí, acabat de llevar, amb la pastilla de Parazatemol. N’agafo sis menys. Passo per la carn, avui xai i llonzat de porc. El tenen maco, en demano dos talls. De formatge, tampoc n’agafo. Havent sopat, en menjava un bon tros. Aigua, llet, begudes...de caldo Aneto en prenia a l’hivern, substituint el gaspatxo de l’estiu. Fa setmanes que no n’agafo però al veure el brick amb el nom ben gros penso en la muntanya aquesta, que va anar a pujar amb quinze anys d’amagat de la seva mare i després vam pujar amb ell cadascun dels seus fills al passar el llindar dels deu anys. Recordo aquells primers passos darrera les seves botes amb pas segur i lent. Cal buscar sempre l’escaleta, em deia.

Segueixo pel cafè, el sucre, l’oli...no necessitava gaire més  per viure. No agafo cap fulla d’afaitar, ni les compreses que feia servir a la nit, per evitar escapaments inadvertits. A l’acabar em miro la llista. La mare ha agafat la de la darrera setmana i ha anat tatxant totes aquelles coses que li agradaven a ell. Jo li he afegit avui un parell de iogurts amb maduixa al fons, que sé que li endolciran la pena.

Ara ell dorm, en una cambra d’hospital. Ens diuen que està tranquil, que no pateix. La sang de mica en mica li va envoltant el cervell. Ahir a la nit, no sé perquè, se’m va desfer un nus que tenia a l’estómac, des de feia una setmana. Vaig pensar sinó és que ja la seva ànima va sortir a fer un vol, se’m va apropar i em va xiuxiuejar arran d’orella que tranquil, que amb nouran-tres anys la seva vida ja era plena. I a vessar.

Avui me n’adono que al súper, ahir vaig començar el meu dol particular, abans no passi res. I ho he pogut escriure.

 

( J.M.B.  6/2/1927-01/09/2020 ).  

24/8/20

Núvols

 

" La nostalgia es tan sólo la sombra de una nube "

H.Hesse

15/8/20

Vida d'un nàufrag ( XV )

 

PAUSA

 

-         I tu què ets exactament ? –

-         Un espectre, és clar. Aquí només puc ser això. Què et pensaves, que seria algú real com la vida que potser voldries tenir ? –

Silenci. El nàufrag es queda mirant l’espectre amb cara de resignació. Quan l’ha vist ha sospesat la realitat aquesta a la que ella ha fet menció. Ha adoptat la figura de la darrera dona  coneguda, aquella dona apareguda del no-res, caminant per aquell camí tants cops recorregut, amb un gos negre grossíssim, un gos perfecte per estar-se ajagut davant una xemeneia d’una gran mansió shacksperiana, observant avorrit els tràfecs humans. Va vestida  amb uns shorts de color clar, samarreta color salmó, sabatilles per caminar a muntanya ; els cabells castanys tallats arran de nuca, els ulls d’igual color, grossos,  el nas curt i punxegut ; els llavis, prims. Tot plegat exactament  com el record clar i nítid que guarda d’ella el nàufrag.

-         És agradable almenys – contesta ell després de contemplar-la llargament.  – Vull dir, que siguis tu .-

-         Soc aquí per parlar, ja ho saps això no ?. No és el que volies fer quan et vas entrebancar expressament en aquell camí on ens vam trobar ja fa...  ? – . Calla, com si hagués estat a punt de dir alguna inconveniència.


El nàufrag somriu, recordant l’escena. Si una cosa creia que sabia fer bé era simular una ensopegada amb sí mateix. De fet, a vegades ni calia simular-ho però a ella, pel que sembla, no se li va escapar aquella entrebancada forçada. El nàufrag es mira la dona i veu que és exactament igual de freda i de distant  que aleshores. No li molesta gens, no pas com certes interrupcions aclaridores amb cert aire de superioritat del qui es pensa que ho sap tot, de l’inici al final.

 

-         Escolta – li diu ara amb veu baixa – m’agradaria de deixar de banda aquest fil narratiu... vull dir tot això del nàufrag i de l’illa... – Ella se’l mira, com sabent de què parla. Mira  la gran vall que té davant els ulls i mira el seu gran gos negre ajagut als seus peus, amb posat d’alerta, altiu, quiet , inamovible. Mira la gruta d’on ha sortit ell, ho mira tot com contravenint la seva afirmació, però també se’l  mira ara com si les paraules les acabés d’estar escrivint ella. Com si pogués fer-ho, com si volgués, de sobte, aixecar-se i emportar-se’l on ell desitgés.

-         Si t’expliqués que llavors només quedaria la nostra conversa, sense llocs ni pensaments ni impressions ni explicacions ni metàfores com la d’aquest gran ull de pedra dins el qual estem parlant. No trobes que quedaria una mica trist, tot plegat ? Buit, vull dir.-

-         No sé si ho saps, suposo que sí. Tinc el mapa i els llocs on he estat, i un llibre a mig escriure. Però mira’m ara, val ? Mira’m la barba i el rostre xuclat i les pellofes del meu vestit i les ulleres mig trencades. Almenys ho podem deixar de banda, com si estiguéssim...no sé...en un cafè parlant com m’agradaria haver fet amb tu algun dia-

-         Jo no et veig així – respon ella.

-         Ah no ?-

-         No. Mira’t el genoll si et plau.-

 

( el nàufrag se’l mira , tot observant la ferida per on hi surt un regalim de sang seca, com si s’hagués acabat de caure. Després es mira a sí mateix, tal i com ja ha estat descrit alguna vegada )

 

-         Em veus fora de lloc, suposo. De ser cosa dels espectres, que veieu coses que no son-

-         I de la ferida, què me’n dius ?- replica ella amb to irònic.

-         La ferida hi és, és cert. Saps que ets una mica seca parlant ? No somrius mai, tu ? Et faria més guapa, segurament-

-         Vaja, veig que m’afalagues. Aquestes coses les tindries que haver fet abans, amb altre dones. Vols que parlem de les dones que has estimat ? T’aviso que no tenim molt de temps, les topades amb espectres solen durar poc.- El nàufrag sospira.

-         No acabaríem amb les dones que no em van correspondre...d’això has vingut a parlar ? –

-         Jo només soc l’espectre d’aquella dona que vas conèixer. No li hauries volgut explicar coses de la teva vida ?-

-          

( l’espectre se’l mira i ara sí, li somriu. Està alterant el to de la nostra història, com un convidat no volgut, diguem-li de pedra, cobrant vida. El nàufrag se la mira i abaixa els ulls,incòmode, amb la por clàssica de fer el ridícul explicant la veritat ).

 

-         Sí, però per això hauria necessitat parlar amb ella no una vegada, ni dues ni tres, sinó més.-

-         I ho vas fer amb totes aquestes dones que afirmes que no et van correspondre ?-

-         Les vaig estimar i elles a mi no. Vet-ho aquí. –

-         I de les que et van estimar a tu ? I no em miris amb aquesta cara de sorpresa. Saps que hi ha dones que t’han estimat, i molt. –

-         No, no ho sé. Mai he estimat les dones que em convenien, saps ? I amb algunes anava errat però me’n vaig adonar massa tard. No podem girar cua i canviar les coses, és la llei aquesta de la vida que sempre et fa veure les coses quan ja no toca. – L’espectre se’l mira, silenciosa, amb els seus ulls vius. Després d’una estona, li respon.

-         Es clar que sí, però en cap sentit. Mai se sap el que pensa ningú de veritat, aquestes coses son així de sempre. Si no en parles, si no et comuniques, no s’hi pot fer res.-

( El nàufrag té un dubte, força evident )

 

-         ¿ Perquè em mires així ? –

-         ¿Com ?-

-         Com si em volguessis dir alguna cosa més. Tens uns ulls molt bonics...ja t’ho he dit, això , no ? –

-         Veus de que serveix parlar, doncs ? Em pots dir com t’agraden els teus ulls, i jo et podria dir com m’agrada la teva manera de mirar les coses, de com cerques l’inexistent amb una fe gens perceptible, inimaginable. Mira aquesta muntanya amb forma de rostre : els rocs i la vegetació han cisellat uns ulls, una boca, un nas...sense fer-ho massa clar com ho fa la natura quan es tracta d’imitar l’home...tu i jo ara volem saber dels dos, però ara ja torna a ser massa tard i malgrat tot parlem, deixant de banda el fil narrador que dius, com en el somni aquell que vas tenir. -

-         Saps res del meu somni ? –

-         Em mires els ulls oi ? –

 

( ... )

 

-         Veus ? hem aconseguit despistar algú, com quan la nit t’acorralava i vas acabar cridant el que aquell home et deia. Que cridaves ?-

-         Dawan...-

-         Sí, cridaves a la llum, ho sabies ? –

 

( ara deixem que ella observi el rostre d’ell, que allargui la mà de dits llargs i prims, que l’acaroni com si volgués treure-li una taca invisible, deixant el tou del dit polze li acariciï el pòmul; deixem, en fi,  que el nàufrag entengui el significat d’aquella paraula, i del que va venir després...)

 

-         No...però té la seva gràcia-

-         El què ? –

-         Que després em trobés uns ulls quasi tant bonics com els teus-

-         La Cristina, clar – El dit rellisca i la mà torna a redós dels seus braços,  creuant-se mentre estira el cap endavant.

-         Sí, ella era això suposo, això que dius tu, la llum. I ho he buscat després tota la vida. Per això m’entrebanco de vegades. – Rius ? – El nàufrag troba el seu somriure certament bonic i somriu ell, també, al seu torn.

-         Deixa’m riure, Dawan. T’haurien de dir així, Dawan, tu que no tens nom.-

-      El meu nom...- hi pensa el nàufrag, amb el seu nom - Aquí només soc un home seguint un mapa i ara...bé...res, ja t’he dit què m’agradaria, espectre sense nom. Però jo de llum, res. Més aviat soc mig cec, ara mateix.-

-         Estimar-me potser t’agradaria, Dawan ? Això ja no és possible, bé que ho saps.-

-         Sempre he estimat espectres, en certa manera. I sí, m’agradaria, penso que no em costaria gens. Tu eres diferent, de veritat que t’ho dic. M’ha agradat tornar-te a veure. Ja no em sembles tant estirada, ara que he parlat amb tu.-

-         Almenys ets sincer de paraula. Això agrada a moltes dones, t’ho puc assegurar. I d’altra banda...els espectres ho som bastant d’estirats, si això et consola. Però en fi, ara haig de fer de vigilant, que és el que mana la història. Segur que ja saps com anirà la cosa...un vigilant de pedra , cisellat amb forma de dona, amb un gran gos als seus peus mentre surts de les entranyes de les muntanyes de la follia...ara rius tu...-

-         No era el títol d’un llibre, això ? A les muntanyes de la follia.


Ella no sembla saber de què li està parlant. Se n’adona però del seu temps, acabant-se.

 

-         Mira’t el mapa i segueix el teu camí. I un consell : per seguir el teu camí posa’t les sabatilles aquestes tant noves que tens. I no cal que em donis les gràcies després. I si cal, crida, com vas fer a la caverna dels noms perduts.-

 

( i dit això el nàufrag cerca les bambes a la bossa i quan es posa la primera, nota alguna cosa que hi ha dins. Hi fica la mà i hi troba un cartutx de tinta. Emocionat, aixeca la vista vers l’espectre i amb sorpresa i certa tristesa veu una figura de pedra amb forma de dona asseguda, amb un gran gos als seus peus ).

 

És com si tot tornés a començar. El nàufrag torna a ser el nàufrag.

 

-Gràcies – mormola.