" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/11/19

Vida d'un nàufrag ( XI )



(dietari d'un llibre en blanc )

Bé haig de fer alguna cosa, aquí dins. Escriuré, doncs.

No sé si era un tsunami, però se li assemblava. Tots aquells ocells volant illa endins i jo, cap a la platja. L’instint mai falla i jo l’he notat, aquest malestar. Ja no em fa por; simplement, el segueixo. N’havia de passar alguna de grossa i quan he vist tota aquella nuvolada negre que venia i després, tot aquella calma, no ho he pogut evitar : m’he estirat i m’he quedat ben clapat. Vaig llegir en algun llibre que quan ve temporal s’ha de cercar una posició estable. Qui diu un temporal diu qualsevol desgràcia.  És curiós que quan pitjor pinten les coses, davant del desastre imminent, la meva ànima s’alleuja i una sensació de domini ple pren possessió del meu cos, de tal manera que fins i tot puc permetre’m el luxe de fer una becaina guaridora amb l’exactitud i pau d’un darrer sopar per un pres condemnat a mort. Al tancar els ulls sabia exactament el temps que podia dedicar a descansar.  Ni un bri d’aire, ni un ocell, ni tant sols el remor d’un onatge, només un lleuger xipolleig d’aigua i la llum del sol traspassant les fulles de la palmera sota la qual sovint m’ajec a dormir damunt la sorra blanca, em van deixar ben fregit.  L’horitzó era irrellevant davant la sensació d’extrema pau aconseguida. Jo soc així, els fets m’ho demostren i quan és evident – amb l’evidència de l’angoixa passada – la raó desconeguda per la qual puc preveure fatalitats, el saber del què es tracta   em fa feliç, malgrat el que vingui després. I em trec un pes molt gran de sobre, quan ho sé. I llavors em trobo molt bé i quan estic així el primer que faig es posar-me a dormir.

No recordo haver somniat res, durant aquella becaina, potser perquè la nit anterior en vaig acabar les existències dins el subconscient. Potser és el que els somnis se m’havien acabat o en tot cas...bé, mentre escric això m’he recordat d’una cita triada per un llibre escrit quan tenia una taula i tota la tinta del mon per fer-ho ; deia, si no recordo malament, alguna cosa sobre l’acceptació de la realitat, de com de fàcil és fer-ho per la raó de que intuïm precisament el contrari : res és real. Me’ n recordo, d’aquell conte d’en Borges, es deia “ El inmortal”. Aleshores llegia i llegia per adonar-me de totes les meves limitacions com a escriptor. Eren els dubtes de quan tenia, precisament, somnis.

És, d’aquesta manera doncs, com  va arribar la realitat. L’aigua em va despertar, al moure el meu cos. A l’obrir els ulls al cel, la negror dels núvols eren ben a prop. El vent bufava amb ganes. Vaig mirar el mar i vaig veure totes aquelles onades aixecant-se per damunt dels esculls que tancaven parcialment la badia. Eren enormes. Pel mig d’aquesta, una massa d’aigua havia anat entrant i  fent petita la platja. El meu cos ja començava a ballar al joc de les ones les quals, en processó, prenien possessió de la sorra, amb esperit de conquesta en direcció  a la selva. No vaig esperar a veure més. Vaig tornar a la meva cova, sense córrer. Córrer no m’ha fet mai cap bé, però tampoc m’ha ajudat massa no fer-ho. És un pensament contradictori, sense massa sentit. O potser amb tot el sentit del mon, vaig pensar mentre frenava les cames, alienes a la meva voluntat ferma i calmosa. La ment se’m dispersa en casos així on la urgència sembla voler accelerar-ho tot. Però la pluja ja queia sobre meu, i el vent m’empenyia endavant, sense aturador; fet, d’altra banda, que feia inevitable el camí a seguir i si tenia només un camí, no calia pensar en opcions.

Vaig arribar a la llacuna. L’aigua queia per la cascada torrencialment i ja les ribes estaven negant-se ; no veia quasi bé res degut a les ratxes violentes d’aigua i vent ; vaig aconseguir entrar a la cova fent tentines : a l’estar per sobre el nivell de la llacuna encara no era inundada però no trigaria massa a fer-ho i llavors estaria atrapat. Què podia fer ? No m’ho vaig pensar gaire estona. Vaig arreplegar provisions, el plano, el meu llibre i la ploma. Tenia igualment tres torxes que havia reservat per si volia tornar a la galeria. Tenia el meu encenedor particular, un taco de fusta molt dura – tropical, com l’illa - amb un forat al mig on feia girar un pal ajustat per poder guspirejar i començar cremar els trossets de liana seca d’on treia un bon foc. Ho explico perquè aquest enginy és potser el meu tresor més preuat, hores d’ara. El porto sempre al lloc més protegit del meu sarró. Potser no té molt de sentit explicar-ho, però la calor del foc a terra ha donat sentit a la meva condició humana, en un sentit més pur, en aquesta illa deserta. Necessito un bon foc no només per rostir aus i peixos, sinó també per escriure. Ara mateix m’acompanya el crepitar d’un de ben petit en aquest lloc on em disposo a passar la nit, assenyalat al mapa com el Clos d’en Jonàs.

Hi he arribat més fàcilment del que em podia esperar. El camí cap a la Caverna dels noms perduts ha estat ràpid, però un cop allí, tot ha canviat : la tempesta ha fet entrar l’aigua per la galeria del Port del diable fins omplir la caverna i fer pujar el nivell d’aigua ben bé un parell de metres ; veient aquesta crescuda i al fons, la galeria transformada en riu tronador trepitjada feia un dia, he entès el perquè del nom del Pas dels ofegats . Tots els noms amb els seus significats i pendents d’anar-los descobrint. El bot que vaig emprar en la meva anterior excursió i que no vaig pensar a amarrar ha anat a la deriva fins aturar-se davant les escales de pedra, enfonsades en la seva part baixa, aproximadament a la meitat. Les he baixat amb cautela enmig del bramul de la tempesta ; la caverna amplificava amb so propi tota l’ànima d’una hecatombe, com mai n’he escoltat cap. Per aquell so m’hauria d’inventar un nom, doncs no sabria com definir-lo ; només puc dir que tota la tempesta viscuda en el camí cap a la cova s’havia redimit en aquell so dins la Caverna dels noms perduts, donant sentit a una altra paraula, la d’amic. Escoltant-lo, vaig sentir el frec de l’abraçada d’algú proper, no sabria dir més.

El bot semblava posat allí expressament, m’esperava. Hi he pujat amb una sensació d’alleujament i m’he posat a remar seguint el corrent en la direcció correcte, en això el mapa no anava errat, i no era pas una casualitat; les circumstàncies, si son les adequades, sempre provoquen els mateixos resultats i, com una lluna plena amb unes paraules xiuxiuejades a cau d’orella al moment adequat, no calia fer res més sinó esperar que passés : la barca ha lliscat fins el costat més septentrional de la caverna i tot d’una, ha desembocat en una altre galeria, estreta i fresca, on el bot s’ha passejat suaument sota un llit de sorra blanca fins arribar a una segona gruta, on ha encallat per la pròpia força de la lleu embranzida que portava, en una platja subterrània de contorns encara vagues a la meva vista.

I aquí estic, de moment. En aquest lloc semblant a l’estómac d’una balena. Nàufrag després de ser nàufrag i mirant de  naufragar altre vegada. És la meva condició natural, ara. Queda poca tinta, al cartutx. Ara miraré on soc, després de dormir una estona. Els ulls se’m tanquen...


23/11/19

Breviari (VI)



-          La vida, en desús.

-          Beethoven, la novena. Surt d’una finestra desconeguda, a tot drap. Un contra-atac solitari i implacable a tot el trap sorollós que surt dels tacas adolescents, dia rera dia.

-          Elimino un xat al whatsup de la feina. És d’una persona morta. Fa un temps, vaig rebre un recordatori al Linkedin per felicitar una altra persona morta. El mon virtual, en diuen.

-          Sempre, una paraula a evitar com el que, sense accent.

-          A l’aire lliure, pampallugues davant els ulls, com si la realitat fos ja un dubte, a punt de desconstruir-se.

-          A vegades em ploren els ulls. Penso si no tindré un sobreeixidor, a les parpelles.

-          El gimnàs, el temple d’avui en dia. Quan era petit, els gimnasos tenien noms orientals i la gent hi anava a fer arts marcials. N’hi havia un, prop de casa, de nom  Tao-Do.

-          Diuen que mai és prou tard per iniciar alguna cosa. Potser sí, però cal pensar en   mantenir-la o, si més no, saber com acabar-la.

-          En Zeni, la Raya i el vals d’en Trabal. Els primers amors, devastadors.

-          “En mi mundo el raro eres tú”. Frase llegida sota una matrícula d’un Horizon vermell, feta amb la unió de lletres adhesives de color negre. En majúscula. El conductor es veu ben normal.   

-          Avui tenia un judici per estafa. Es tractava de deu euros que vaig donar a una presumpta associació de sordmuts. Després d’esperar una bona estona, m’han dit que estava anul·lat . Es veu que no localitzen l’estafador. Lògic. Després m’han preguntat si no m’ho havien notificat. No. Després em diuen que ja m’avisaran.  Després me’n torno a casa. Vuit euros de pàrquing i sis de peatges. Això en fan catorze. Kafkià, tot plegat.

-          Pensar, més que treballar, ens farà lliures.

-          Penso en una cançó, dissabte al vespre. No em surt el títol. L’endemà al matí, passa una persona davant de l’hort escoltant-la pel mòbil. Aquest truc no me’l coneixia.

-          Nedant penso en escriure un conte sobre un dofí fet dona, ara que l’aigua de la piscina és salada. El conte tindria una cita d’en John Cheever , alguna cosa així : “ Ser abraçat i sostingut per aquella aigua color verd clar no semblava tant un plaer com la represa d’una condició natural...”. L’aigua, però, no és d’un color verd clar.

-          Es diu Ulises, i és una dona ja gran. Sí, es diu Ulises. Tenia una botiga que es deia Deportes Alpinos. Feia segles que no la veia, però trobo que es conserva força bé.

-          U de novembre , dia dels morts : enterro faves i pèsols al tros.

-          I té res d’especial, el Pont de Vilomara ? Resposta : El Pont de Vilomara.

-          Podar un arbust com es poden uns versos. No se’m dona massa bé, però almenys hi ha més llum, al pati.

-          Llegeixo Montaigne, citant Marcial : “ Veritablement ningú gaudeix de més seguretat que un mal poeta “.  Vist així, soc un Baudelaire en potència.

-          “Para morirse uno, tienes que estar vivo”. Cándido, fuster ja gran qui, de moment, no pensa a jubilar-se.



16/11/19

Al bosc




Al bosc, ningú se n'adona de la meva presència. Ni tant sols jo, sotjant el roure. Aquí estic com un animal de companyia, rebent carícies del seu amo.



2/11/19

Notes d'oficina



Tots quatre membres de la família mengen xiclet. De maduixa. Tots quatre masteguen com ho fan els inexperts, és a dir, amb una quantitat de goma excessiva a la boca, fent-los nosa al parlar. Amb els llavis estranyament brillants estan tots a punt de bavejar i l’olor de maduixa postissa ho omple tot. Diria que algú els ha drogat, però potser no. 

***

Ha trobat la seva calculadora enmig d’una carpeta de tarifes que guarda en una lleixa al costat de la seva taula. El client ha fet un bot davant el crit d’alegria d’ella davant la troballa. Era la seva calculadora. L’entenc perfectament : jo m’estimo la meva i potser més la grapadora, per això li vaig dir que el millor era deixar de buscar-la, cosa que no va fer fins que ho va deixar estar. Jo he après a fer-ho, amb els anys, encara que hi ha altres coses, però, que un cop perdudes no es tornen a trobar mai i a diferència de una calculadora – i no sé perquè -, no s’acaben d’oblidar. La inspiració, per exemple.


***


El nou rellotge de l’oficina té el vidre col·locat més endavant que l’antic que hi havia abans, degut al seu cos més gruixut. Aquest fet fa que la llum del sostre s’hi reflexa de tal manera que, segons com giro el cap, hi puc veure una papallona, un molí, un cos de dona...tot menys l’hora, cosa que tampoc importa massa, al capdavall. Ahir, mentre m’hi entretenia, algú em va dir si em passava res, al coll.