Cada dia de l´any

Passaran uns quants dies abans no m´acostumi a escriure l´onze al final de les dates. De petit, a escola, em passava el mateix. Tot i la il.lusió d´escriure un nou any a la llibreta dels dictats o a la del càlcul, sempre acabava, per inèrcia, reescrivint l´any que havia marxat, i llavors el tatxava i feia lleig. Així han quedat les llibretes, amb la meitat de les dates de Gener amb l´any illegible, perquè llavors el tipex no existia.

Ara no és tanta la il.lusió, i per això passa que cada dia de l´any d´altres anys sovint són dies més llunyans dels que recordava. Ho corroboren les dates apuntades a l´ordinador, que no s´esborren ni amb tipex. Ho he provat, però el blogger és inmutable en aquest sentit, i escrit rera escrit va fixant dia i hora, mes i any.I l´any quedarà marcat en l´arxiu amb el seu número, i allí dins tot el que hi ha escrit en dotze mesos. Simplificats en quatre números, al marge d´un full virtual.

Tinc una llibreta, guardada en un calaix. Allí hi escric a mà, quan en tinc ganes. O hi transcric algun poema, o algun fragment llegit. Ho faig a llapis, per poder esborrar tot el que jo vulgui . Hi ha dies de l´any que no esborro res, n´hi ha que acabo arrancant el full de tant esborrar. A vegades hi poso la data, perquè la llibreta té molts fulls i jo faig la lletra molt petita. Algun dia llegueixo el que he escrit en dies que ja no hi són, d´anys que ja no hi són. Escriure a mà és com sortir a passejar.

Cada dia de l´any canvien coses. A vegades voldria que res no canviés, però d´altres potser en canviaria una o dues. Però decididament sóc un desastre amb les dates. Avui diria que és vint-i-nou, de Desembre, del 2010.

Faig trampes, evidentment , i és que tinc un calendari. I si giro el full, m´hi trobo el blanc de la paret. Ergo...s´acaba l´any, un altre cop.

FELIÇ 2010 A TOTHOM !!!!!! ( merda, on he fotut el tipex ? ) .

Nèt i clar

“Un camí !
Quina cosa més curta de dir !
Quina cosa més llarga de seguir !
Quin so vulgar i estrany !
Un camí !...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany !
Un camí !... “

Poema de Nadal ( Cant III ), J.M. De Segarra

Segueixo el meu camí, avui humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina. El sol d´hivern m´acompanya de gairell, el pas franc s´atura sense presses : ara un pitroig, ara un tell solitari , ara el mar, ara la neu al Pirineu...Dins del bosc la quietud és gebradora : els brucs aguanten perles de les puntes dels seus branquillons, i un mantell blanc obagueja encara allí on no trepitja el sol. El vent bufa molt amunt, i ha alliberat de núvols el cristall blau, blavíssim, del cel blau. N´hi ha un, però, difós i blanc, perfecte en la seva petitesa, i té forma d´ull de dona. Me´l pica en una revolada del camí. El vent baixa un instant, i fa una escombrada tot despedint-se, i el sento com passa primer davant, després a sobre i finalment rera meu, removent les fulles dels alzinars. És el mateix camí que segueixo, humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina.

No em manca res, les cames van lleugeres, les bótes semblen mocassins. El sol deixa mig món glaçat i escalfa de tornada el rostre que vetlla el sud. Ni el record provinent de l´eco de la meva veu dins la volta tancada d´una petita cúpula, ni en això em puc queixar : és la meva veu dins una màquina del temps. Tant sols segueixo el meu camí, amb el sol d´hivern vora el mar, la neu al Pirineu, i el vell roquetar al meu costat. No em manca res, avui el camí és nèt i clar.

(24-12-2010, al matí )

Panegíric

La vista cau, no sense una certa voluntat de fer-ho, sobre el vell mapamundi pintat a la paret de la vella escola, la que van enderrocar ja fa uns anys . Els ulls prenen mesura a la petitesa del món conegut, als cinc trossets de terra envoltats d´aigua, i s´hi mantenen fixos i concentrats en totes les seves parts, fins un moment en que la vista es perd sense perdre el món de vista. Llavors procedeix, per norma general, a encaixar dos dels continents, l´africà i l´americà. L´encaix de la costa brasilera amb el golf de Guinea es produeix amb certa rapidesa, donat que aquest moviment es fa en una fracció de temps escalat a 1:75.000.000, és a dir, el mateix que es pot observar en una de les cantonades del paper quadriculat on reposa la ment. D´aquesta manera, els dos trossos de terra naveguen breus segons pel blau de l´Oceà Atlàntic – un blau cel solcat de ratlles grises molt primes – i s´ajunten sense fer massa fressa, allí per on hi han les lletres, en color negre, del gran mar que les separa. Res de més fàcil, d´altre banda : són dues peces d´un trencaclosques existent a tamany natural. Li han dit- de fet ho sap, perquè així ho va aprendre en una primera lliçó sobre les meravelles de la naturalesa- que, a més, podria continuar unint la resta de continents fins a formar-ne un de sol. Geològicament en diuen Pangea, i vol dir tota la terra, literalment.Perdut en aquella paret blanca, ho ha aconseguit algun cop, quan els ulls són prou llestos. És només un únic moviment – moviment d´autèntic virtuós – on tot encaixa, i les mateixes cicatrius de la terra trencada desapareixen sense deixar ni rastre. Com l´esperit dels díes de Nadal.

La trasl.lació d´aquest moviment a una escala de 1:75.000.000 costa d´imaginar. Per això, pensa, algú va dibuixar els mapes del món.

Bon Nadal

Segona fase

.

Avui fa sol. Estossegant com un vell cavernícola, he pogut veure la rosada sobre els vidres.

He passat fred, malgrat tot. Ara els ulls se´m tornen a tancar, assegut al sofà vora el sol, amb la manta de llana sobre el pit fosc i dos o tres versos a punt de caure al terra.

“ Quien no responde, parece
que nos entiende,
como las piedras o el viento”.

Com gotes d´aigua sobre un vidre.

I la sabata ?

Els nens tendeixen a treure´s les sabates. A l´hivern ho solen fer dins de casa. Ho fan sobretot quan juguen, i una manera d´endevinar la seva presència és descobrint aquests trastos inútils, sovint gastats , bruts i desaparellats,als llocs més inversemblants tractant-se de sabates : a sobre la tassa del wàter,dalt d´un armari, penjats d´una làmpara al sostre, al cossi de la roba bruta, al mig del passadís...La seva visió fa recordar en algun parell de sabates penjades dalt d´un fil elèctric, aguantant-se pels cordons lligats a tal efecte : petits tributs a un inconformisme no acabat de definir, una mena d´inconformisme anàrquic i alhora universal, com ho era en l´antiguitat un bon graffiti. En el cas del nens vindria a ser el mateix, perquè un nen és pura anarquia quan juga amb altres nens, i més dins de casa, una tarda de finals de tardor, quan els dies són més foscos. El divertit ve quan és l´hora de marxar, en les correcuites dins l´escampall generat per la invasió d´aquests petits monstres tot anant rera la recerca de la sabata perduda. Llavors el rebombori arriba al seu clímax, com si es tractés del final d´un combat.

Quan un era més menut que ara, recorda fer el mateix, a casa dels seus amics. Recorda especialment una habitació enmoquetada, ample, on jugava amb un amic d´infància, el Pepe. Era una habitació sense llits, perquè aquests estaven amagats dins un armari empotrat que ocupava tot el pany de paret en la seva llargada. Recorda un dia que jugaven a estovar-se amb uns guants de boxa vermells que tenia el seu amic. Potser van passar una hora estovant-se, sense sabates, perquè era agradable sentir els peus alliberats dins els mitjons, i els mitjons sobre la moqueta, com era agradable clavar-se cops de puny i no fer-se mal i no parar de riure fins acabar esgotats.

També se´n recorda un de quan sortia de casa el seu amic i l´aire fred de l´hivern refrescava les galtes envermellides mentre tornava cap a casa, ja de nit. Era una sensació difícil de definir, perquè les galtes ara són més aspres i semblen haver esborrat el record de quan s´era un petit monstre. Les pot recordar encara, quan s´ajup i agafa una sabata del vint-i-quatre rera la cortina i crida que ja l´ha trobat.

Llavors el petit monstre se l´encalça amb l´abric posat mentre et mira amb les galtes vermelles, rient com només ho fan els petits monstres, tot just abans de marxar.

Cara B

.

I bé ? Com te les veus ?- La tauleta és plena d´ulleres que el Xavi ha anat traient no sé d´on. El petit mirall reflexa el meu rostre canviat per aquest nou element, al qual m´hi hauré d´anar acostumant. Després d´unes quantes proves el diagnòstic de vista cansada sembla evident, però ja m´ha avisat l´òptic que ha copsat un lleu inici de hipermeotria, paraula que li he fet repetir perquè de bones a primeres no és una paraula que se´t quedi grabada al cervell.

No sóc bo triant, mai ho he sigut. O sigui que em deixo aconsellar. Montura fina, unes Calvin Klein, però potser les trobes massa cares. Em miro el preu i li dic que les de pasta negre ja m´estan bé. Són d´estil retro, estil anys seixanta. Em recorden les del Buddy Holly, sempre m´han agradat els dissenys retros. Mentre me les emprovo altre cop, el Xavi diu que m´estan bé. Total, només les portaré per llegir i a la feina. Per conduir m´hi veig bé, encara.

Encara...mentre surto de la botiga penso que mica en mica ja es va acabant un altre any. Encara tinc que fer un parell de recados, així que m´arribo a uns grans magatzems de la ciutat veïna. Encara no s´han fet les sabates que m´agradin, mai he sabut triar, i així vaig veient com les que porto dia si i dia també ja començen a descolorir el to de la pell, però encara poden aguantar una mica més, són prou bones i còmodes. A les sabates els hi acabo agafant carinyo, per això em solen durar anys. No escatimo diners, un cop m´he decidit, perquè sé que m´acompanyaren durant moltes i moltes passes. Però amb aquestes hauré de fer un pensament, un dia d´aquests, com he hagut de fer amb les ulleres.

Baixo a la planta baixa, i com un autòmat em paro a la tenda de discos. Tenda de discos...aquest nom ja és arcaic, i cada cop més en desús, definitivament d´una altre època. Mica en mica han anat tancant totes les tendes de discos. Ja ni els cd´s les fan aguantar. Encara recordo que quan em vaig poder comprar l´únic tocadiscs que he tingut mai, començaven a sortir els compact disc. Sempre he anat una mica tard. Jo continuava comprant vinils, fins que aquests es van acabar. Llavors vaig anar a parar al compact, tot i que els clàssics mel´s reservava per quan hi havia fira, i després per internet, de tard en tard. El disco semblava haver mort. Però vet aquí que tinc una sorpresa : hi ha discos a la botiga de discos ! M´hi paro, embadalit. Són noves edicions de vells clàssics, no n´hi ha masses, un parell de caixons. Els dits es mouen com feia temps que no recordava, com teclejant una guitarra per sobre les fundes. No hi ha cap criteri, però m´adono que hi ha discos de nova fornada : els dos dels Sunday´s Drivers, per exemple. I després em cau a les mans una portada...M Clan – Tarque / Ruipérez presentan.... Surten tots dos a la portada, i el disc té un aire retro, de color en blanc i negre envellit, amb un to sèpia. El cercle negre i les paraules Stereo em fan tornar a somriure. Me´l miro : un disc entra pels ulls. Me n´he comprat molts només per la portada, i pocs cops m´han defraudat. Aquest, per la part del darrera té tota una explicació el disc, dels temes i de l´estil, tal i com es feia antigament.Es llegueix bé, perquè un disc de vinil és gran, i per tant, no necessito ulleres. Està editat per Atlantic Records, una històrica del rocanrol americà, i és publicat del mes d´Agost.

Com quan tenia disset anys, l´agafo i me´l compro. La gent em mira una mica raro, i això que encara no porto ulleres. A casa l´obro, i trec el vinil de la funda amb suavitat, d´un negre brillant, amb els solcs que per l´amplada ja fan veure quina és la durada dels temes. Pesa força, això vol dir que el vinil és de qualitat. Antigament els feien més primets, només els que anaven a les emissores eren millors, com aquest. Torno a engegar l´aparell, el col.loco al plat, incremento el volum i deixo anar l´agulla. Després m´assento al sofà oreller, el de les audicions. I comença a sonar un disc potent de rock clàssic, sense enganys...la veu del Tarque és la d´un autèntic cantant de rhythm and blues, amb un acompanyament que els altaveus medeixen a la perfecció. El so viatja lliure, encara.

Veig el títol del disc : “ Para no ver el final ”, i encara penso que l´inconscient contraposa sovint realitats oposades, compensant- les. I recordo la frase d´un amic d´un amic meu que li va dir, referint-se a la vida : “Ara estem acabant la cara A. Encara ens queda la B, sencera”.

I havent- se acabat la A, m´aixeco i tranquil.lament, poso la B.

Queda

Enguany, no queden remors de fredor. Queda el fred, pur de cristalls, embolcalls de gebre arran de terra. Queda alguna fulla, encara enfilada , com una cadira buida dalt d´un balcó. Sota la solitària buidor queda altre cop la mort, i la pots agafar dins el teu puny i fer-la miques amb un petit cop de geni. Et queden engrunes seves aixafades al palmell de la mà, allí per on navega la ratlla de la vida. Més enllà queden mils de llums, com mils d´arrugues fines, imperceptibles, queden als dits del palmell de la mà al contrallum del temps. Queden unes mans fredes, un rostre fred, una mirada... queda l´inici d´un segon, pendent de caure.

Imaziguen

( continua, del darrer escrit )

El vell aixecà les mans brutes i les hi ensenyà, tot posant-se a riure. Remugà alguna cosa en un llenguatge que l´home jove no entengué. El rostre arrugat s´arrugava encara més al somriure, deixant-li al descobert una boca desdentegada, de llavis gruixuts. El color dels seus cabells era peculiar, d´un pèl roig aclarit per les nombroses canes blanques, un color de mel de romaní. Els seus ulls traspuaven la llum del color del mar, quan aquest remou la sorra en díes de vent. L´home jove l´observava, encuriosit per aquella figura que li volia transmetre alguna cosa, per aquells ulls i aquell somriure desdentegat, pel rostre solcat d´arrugues i els cabells del color de la terra del desert. Llavors parlà, per dir una sola paraula aparentment sense lògica .

Imaziguen- murmurà. D´alguna boirosa part remota del seu cervell sorgí aquella paraula, segurament una paraula apresa feia poc o molt de temps. La tornà a repetir, assenyalant l´home vell.

Imaziguen-

El vell li seguia ensenyant les mans brutes, per tot seguit abaixar-les i abastar-ne amb moviments amplis del braç l´inmens tiralinees que conformava la gran extensió de pedra. Aixecà la vista i també assenyalà el sol, i després el semicercle d´on partien les franjes cap a l´horitzó. Llavors l´agafà de la mà i el feu seguir, mentre seguia parlant amb una veu rogallosa i seca. L´home jove es posà a caminar rera d´ell, i notà unes gotes de suor que li baixaven del front. El ferm del terra feia ressonar els seus passos a voltes sobre la fina grava despresa dels blocs granítics, a voltes als herbois de les seves juntes...l´espai tenia una sonoritat diàfana, i la veu de l´home vell era com la que sortia dels altaveus d´un vell cinema en el silenci de la platea buida d´espectadors.

L´home jove repetí altre cop la paraula, i recordà el seu significat : home lliure. I així fou com aquell home vell passà a dir-se Imaziguen als ulls del jove, que se´l seguia escoltant mentre l´horitzó s´ampliava a cada passa nova que donaven.

sense temps ( II )

.

Al rost del camí, quarts de sis i lluna plena al bancal més fosc del cel. Al més lluminós, un joc d´espelmes apagant-se. Al rost s´hi respira l´aire fred, res és lluny ni aprop, hi ha només les passes sense petja sobre les pedres. I al moll de l´os de la tardor, la breu sort del temps sense temps.

Olives

Sovintejen les paraules, ajaçades dins sommorts plecs del pensament, com olives macerant-se dins aigües perfumades de sal i sajolida. Els olivets d´on provenen són seleccionats per una mena d´atzar molt limitat però desconegut de mecanismes establerts. Elles es deixen fer,ofegades pel nodriment de l´aigua fresca canviada dia a dia, establint-ne el temps capricis de volums, de colors, d´amargors mai acabades de destriar per l´aficionat que les guarda sense saber si acabaran un dia per delectar el paladar fi del qui les assaboreixi.

( “Aquella estesa de suaus capçades maragdines (…) li va produir la impressió d´haver arribat, després d´un penós errar, al port d´una terra de pau i de somni “). (*)

El cos de cadacuna assimila un significant propi aliè al seu significat, el qual creix en vida al costat de les altres. Sorgueixen instants de combinació perfecte, breus instants on sembla que la seva textura és de carícia dins la gola. D´altres en què tot té el moviment engavanyador d´un vestit maldestre, molest a l´hora de caminar. Deturen les paraules a vegades el caminar, i resten elles soles, com bibelots dins una vitrina. S´estanquen en plàcides aigües salades ,entre fines herbes d´inconsciència, perfent punts d´amargor per cobrar consciència d´enyor.

(“ Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d´aigua, hi penetraven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits” ). (*)

La memòria les destria, tant al llegir-les, com a l´escriure-les. I elles dibuixen imatges.

(*) Giani Stuparich, de "L´illa" (1942), Ed. Minúscula.

Fenòmens

M´esguarda la cara d´un home, penjat del fanal del davant de casa. De fa uns díes, em trobo amb el seu somriure al sortir-ne, dins un fons vermell i negre que em fa una mica de por, on a la inmaculada blancor dentrífica tan sols li falta l´estrelleta aquella de la falsa brillantor. A les nits, en la soledat del carrer, he sortit a veure si encara somreia, i m´ha semblat llavors un somriure més trist, més solitari, i també més sinistre segons com, sota la llum ataronjada del fanal.

En la rotonda d´entrada a la ciutat,hi veig un cartell amb la fotografia d´un túnel i un resplandor al fons, com de color blanc. A sota, un altre somriure, aquest dibuixat de color taronja, d´una sola linea convexa. Em fa pensar en un poema d´en Margarit, sobre trens antics. Per contra, sembla un anunci d´alguna religió de predicadors televisius, d´aquelles on el poder de la veu pot més que el de la paraula.

Hi ha un altre senyor penjat de vàries faroles a l´avinguda llarga que condueixo cada dia. Aquest té un somriure forçat, i em fa pensar que entre tants senyors somrients com em trobo de fa uns díes, estaria bé trobar-ne algun de seriós, si així li correspon al seu tarannà natural. En comptes d´un cel blau, al costat hi té un cel verd. Com pinten alguns el cel de planetes llunyans.

Una senyora també se´m repeteix, els darrers dies. Deu tenir la meva edat, potser una mica més gran i tot. També somriu i una gavina l´acompanya amb unes banderoles estridents, i com la sensació de gominoles, cotofluixos i ossets de peluix. Una cançó dels Hombre G em remou les entranyes cada cop que la veig.

El senyor de la piràmide somriu, penjat com els seus congèneres dels fanals. Sembla el somriure més cofoi de tots, i em recorda un paó endormiscat al capvespre, sense saber que el Nadal és a quatre passes.

Em barrunta el cap el motiu de tanta gent penjada de les faroles.Potser és que s´apropa alguna fira, o algun circ a la ciutat. Endebades, descobreixo sorprès les primeres llums de Nadal penjades on sempre, de nit, i apagades. Així és com venen ara els primers pensaments de Nadal, induïts de pressa burocràtica i comercial. Com les coloraines dels senyors penjats a l´enllumenat públic.

A la tauleta de nit hi tinc un llibre del Delibes, entre d´altres. És un llibre que parla de Castilla i dels castellans, dels de poble, a través de fragments de les seves novel.les. És un brillant escriptor mort no fa gaire, testamentari d´un món que ja no existeix.Llegia ahir un fragment de" El Disputado voto del Sr. Cayo" :

-Y ¿ ha pensado usted qué va a votar ?-

El señor Cayo introdujo un dedo bajo la boina y se rascó ásperamente la cabeza. Luego, se miró sus grandes manos, como extrañándolas. Murmuró al fin:

-Lo más seguro es que vote que sí, a ver, si todavía vamos a andar con rencores...

Després de llegir una estona més, mentre m´adormia, hi vaig caure.

Mitjons

Dos díes de vent, complets, són poc freqüents pels meus barris, com ho poden ser la boira baixa o els arcs de Sant Martí. Novembre dóna díes així, a ple sol , amb una nitidesa d´ombres a les parets i als terres poc freqüents també. Els vents semblen barrejar-se, amb escenes curioses, com la de les fulles centrifugant-se en cercles a les aceres, o les mates de salze saccejant-se amb la força d´un petit terratrèmol a les seves arrels, o l´estranya visió d´un grup de gavines – si, gavines - amb les ales esteses i els cossos momentàniament quiets, mirant d´adaptar-se a la bogeria dels corrents. Hi ha un moviment com de tirar endavant la cinta on és gravada el pas dels dies, la impressió de que algú està fent dissabte engegant l´aspirador i ficant-lo per tots els racons per acabar posant ordre a l´ordre de les coses. Així ho sembla quan el corrent defalleix, i al vespre tot resta tranquil.

Llavors es veu la lluna com un tall de síndria,amb el color sèpia de l´albada nocturna, sobre un núvol. Mirant-la quan ja no queda res del tràfec del dia, penses que algú, amb les presses, l´ha penjat de qualsevol manera. Com si aquest algú s´hagués recordat a darrera hora - un cop ha assecat amb calma el vidre de la volta celeste i ha anat penjant els estels a mesura que es feia fosc tot xiulant alguna antiga melodia - que allí hi faltava alguna cosa.

En díes així és quan descobreixes, al treure´t els mitjons abans d´anar al llit, que els has portat al revés tot el dia.I fas un somriure, mentre t´aixeques i te´n vas a respatllar les dents xiulant una vella melodia, tot pensant que les coses, sovint, són més fàcils del que semblen.

Vianda cuita ( poema )

.
Rostres llunyans, ocells dins gàbies tristes.
Llima l´oreig els arbres
i talment l´avinguda és viva.

Olor a vianda cuita.

L´espill és ample, la cambra buida.
Remou el pas d´homes i dones
i ara i abans, mai després, ( la sastreria ).

Olor a vianda cuita.

Migdies perduts, disfresses penjades.
Enquadra la vida tres mirades
i una a una i rera l´altre...

Olor a vianda cuita.

Vianda cuita

De la finestra, a peu de carrer, l´olor de vianda cuita, calenta i tova. S´enlaira amb la vista, del fum de les plates remenades amb sengles girapeixos a l´aire del migdia, cap als arbres nous. Caducs i nous, caducs i joves, pintats de grana pujat, de formes perfectes i fulles d´ànima decorativa, esteses encara més decorativament sobre les llambordes del color del forn on van ser emmotllades. Apareixen sota aquests, movent-se pels carrers, com rius de vagues corrents, rostres de nou encuny, descuradament ben vestits, irreconeixibles dins un cosmopolitisme universal, ample i previsible, somrient al sol del migdia.

S´enlaira l´olor de vianda cuita, ara sobre altres façanes : olor de mongeta tendra al migdia de l´airecel remenant fulles lanceolades dels darrers refredats, davallant amb colectiva bellesa sobre entapissats grocs remugant al pas dels vianants : una noia formosa carregant una caixa de fruita, un bar amb les finestres obertes, amb taules de pi i cadires metàl.liques lluny d´esnobismes incòmodes, esmorzars i aperitius d´olives arbequines i truites de patates. Un barri lleig, de blocs de ciment polits, acabats de pintar de color gris, mig tapats per arbres que han anat creixent sota el refilar virtuós i alegre d´ocells engabiats als balcons, sota rostres i figures abillats de tons grisos, cetrins i somnolents alguns, de mirada llunyana en d´altres, de xivarri de nens jugant al vell camp de futbol. L´envolta una tàpia de totxos pintada per enèsima vegada de blanc i al mig encara dormen les velles guixetes metàl.liques color blau cel, com sagristíes tancades davant d´un altar. Barri desconegut, i en canvi, reconegut de cop i volta , tant com el desvinclament de l´altre, el meu. Aquí s´hi fa la mateixa vianda cuita ara que abans.

Vianda cuita sobre el barri de la meva infantesa : a l´antiga pastisseria, un xino. A l´antic colmado, un bar de copes. A sota casa, la mateixa pizzeria. Al balcó, les persianes baixades. I a la caixa, dos caixers automàtics nous. Rera l´edifici, el terrat i els patis dels veïns, i els jocs, i el gat de la senyora Rosa. Hi són perquè allí ja no s´hi pot tornar. Rostres de nou encuny al travessar els carrers, la vella sastreria encara és miraculosament oberta, any rera any, com l´edifici vell i atrotinat, d´aquells on els ocells s´hi senten còmodes sota els seus aiguavés. Més amunt, a l´antic local del cine Regina, una exposició de pintura : un quadre d´en Carnicé, de dimensions cares, obre la vista al Pedraforca a l´hivern. Meticulós paisatgista, els colors absorbeixen els sorolls del carrer, encarant a l´altre banda del vidre un altre dia assoleiat. Travessant una llenca de neu s´hi veu una figura negra i petita, algú emportant-se l´olor de vianda cuita lluny dels carrers on al girar-me, una altre figura negre, alta i esprimatxada, em mira amb posat trist davant un llençol blanc ple de pel.lícules on els actors secundaris s´han anat esfumant de mica en mica.

I malgrat tot, encara m´agrada passejar- m´hi, algun Dissabte al matí.

sense temps

.

pel record d´alguns

passar com la tardor

pel temps sense temps

Breu història d´un bon dia

Si l´edat d´un home es coneixés pel seu aspecte físic, la d´aquest home en sobrepassaria la cinquantena, i ho faria amb escreix, però sense l´atreviment d´afirmar que ja en té seixanta. El pas del temps es reflexa en els seus cabells, abundants de grisos i blancs; en un pit esprimatxat dins una camisa a quadres arremangada de mànigues rera els colzes, oberta als dos primers botons sota el coll i mal tancada per sota, sobresortint però sense deixar-se caure sobre uns texans eternament descolorits, mig caiguts per manca de malucs, on els descosits de les vores tapen la llengüeta d´unes bambes blanques que fan l´efecte de no haver-se estrenat mai . En un cos així, el cap sembla més gros, i hi destaquen dos ulls descolorits i clars, d´òrbites rodones i independents, com les d´un peix rera un aquari. Així ho semblen, engrandits rera els vidres d´ unes ulleres de montura metàl.lica, d´aquelles que mai saps si han passat de moda o no.

Per altre banda, si el nom d´un home es pogués conèixer per la seva edat, per la seva procedència, o simplement, pels pormenors de la cultura social i familiar d´una època més o menys concreta, el d´aquest home podria ser el de Manel. Parla un català del país, però quan canvia al castellà – fet habitual dins la seva dil.latada vida- ho fa amb l´accent arrelat del “xarnego”, que és una amalgama d´accents del sud- del cordobès, del sevillano, del granadí, de l´extremeny, de l´almeriense- nascut sense ordre ni concert, sense lleis establertes, als barris obrers i perifèrics de les grans ciutats industrials de l´àrea metropolitana. Un accent que denota mestissatge, que mostra una dona al seu costat, uns veïns, una vida. Potser per això encara es fuma un Ducados al bar de la cantonada amb el primer cafè del matí, i després agafa la furgoneta – la coneguda fregoneta dels nadius – i se´n va a arreglar rentadores per la casa Pauls, que aguanta el comerç al centre amb penes i treballs. I té ja la filla casada, que fa de perruquera, mentre el gendre busca feina perquè l´obra està aturada. Arribarà a casa mentre la dona surt a fer el torn de nit netejant despatxos a Barcelona, i algun cap de setmana que coincideixin, marxaran a la caseta que s´han anat fent a Comarruga des de fa trenta anys, i passejaran per la platja a l´hora baixa mentre es dónen de la mà...

Però aquestes vides es deconeixen, com es desconeix el nom del Manel. La gent entra i surt de les vides d´uns i altres, i una cara, un gest, una veu, es pot reconèixer tres o quatre anys després de veure-la per darrera vegada. Una cara és una cara, però el Jofre, malgrat la recorda, no li ve el seu nom al cap. Tanmateix, el de Manel li sembla escaient al rostre reconegut. Ell ( el Manel ), segur que el sap el seu, perquè és l´únic nom que deu conèixer rera aquell mostrador. Pel Jofre en canvi, hi ha milers de cares, milers de noms, inventariats per l´ordre del costum i la freqüència de tracte.

Al Jofre li agrada jugar a endevinar noms. Així que dóna la volta, i li passa pel costat. Li somriu, i mentre li obre la porta el saluda :

-Bon dia, Manel.-

Els ulls de parpelles mig caigudes s´acaben obrint, i la seva veu ronca i nasal – d´això també se´n recorda – li desitja un bon dia, amb un somriure de complicitat.

En l´ordre dispers de les coses

.

En l´ordre dispers de les coses un raig de llum, reflex d´una finestra en una altre, fent possible el naturalment impossible.

En l´ordre dispers de les coses un raspall de dents, amb el perfil esborrat de les pròpies dents.Quan ja és dins la boca raspatllant-les, la visió de l´altre nou, oblidat per la rutina dels gestos de sempre.

En l´ordre dispers de les coses una lluna en quart creixent, un avió traspassant-la, i dos versos : “Cuánto tiempo / náufrago de la luna”.

En l´ordre dispers de les coses, un gol del Messi.

En l´ordre dispers de les coses, una cervesa, quatre bolets acabats de fregir i tres salsitges, ben calentones.

En l´ordre dispers de les coses, una escridassada inútil i cansada, una queixa, un suspir...un Divendres.

En l´ordre dispers de les coses, un casament al cementiri.

En l´ordre dispers de les coses el record de quan la viruta tapava bassals d´oli , i els papers de diari fregats al passadís.

En l´ordre dispers de les coses, un llibre a la prestageria, cap per avall.

En l´ordre dispers de les coses, la corba d´un coll de dona, feta d´infinits càlculs matemàtics i reduida en un plec sobre la pell.

En l´ordre dispers de les coses, un arbre, al mig de la ciutat. Un semàfor i un radar, observant-te.

En l´ordre infinit de les coses, colors lanceolats.

Matins, díes, setmanes.

Matins

.

“Les herbes fan una olor intensa. Els arbres despullats, tocats de color de vinagre i d´or vell, tenen una pompa decrèpita. L´aire és viu. Una ramiola de vent fa caure, planejant, les fulles grogues. En els recons emboscats, la humitat s´hi concentra, blava i espessa. Sobre la molsa til.lilen les gotes d´aigua freda. El temps – la tarda – passa ràpidament. La llum es dissol en el crepuscle. És la tardor. Tot fuig en una fugacitat trèmula. Temps de bolets...”

...Temps de bolets. Inici de tardor. Els arbres encara no són despullats, l´arç és curull de baies rojes, les primeres cireretes d´arboç tenen l´aspror i la dolçor del bosc més intens. L´aire refreda els matins de la fugacitat de les tardes. Si l´estiu és l´època de les tardes amb les seves llums interminables, la tardor ho és dels matins, amb les seves llums trencades i esbiaixades, estàtiques.

La navalla s´obre i es tanca, el vímet s´omple d´olors de terra, d´aigua i fulles, i sembla – ho és – un quadre vital d´aquests matins endinsat al bosc, entre molsa i esbarzers. Sorolls pocs, alguna espantada d´ocells, alguna refilada que et fa quedar dret respirant bonhomiosament. Les hores són curtes si la collita és bona. Surts del bosc amb totes les olors arrapades al cos, pensant com retenir-les per quan faci falta. El cap reposa dins la petita vall, amb el seu rierol tresquejant furtiu i alegre.

La tarda és fugaç, com bé diu Pla (*). La llum dissolent-se convida a estar-se rera la finestra, amb una altre de més càl.lida, a tocar d´ulls. La tarda convida a la mitja becaina, a llegir Pla i a replantejar-lo. La tardor fa entrar més música dins aquestes tardes, i es redescobreix Haydn amagat entre les guitarres, com l´estàtica llum d´un record, amagat rera un matí de tardor.

( * ) "Les Hores ( El pas de l´any)" ( 1953)

El viatger extraviat

Un pagès va anar a Barcelona
a comprar un paraigua
perquè no en tenia cap.
Veient que es posava a ploure
li va dir al botiguer:
me´l podria embolicar ?
És que es podria mullar.

( cançó que era popular )

Avui he anat a Barcelona, amb el paraigua sota el braç. M´agradaria haver anat a algun museu, però els Dilluns feiners tanquen. Així que he anat a mirar llibres. Travesso Plaça Catalunya, plena de coloms i de sol i d´estrangers. Fa calor. Avui que he estrenat màniga llarga i jersei, la ciutat sembla mantenir la temperatura ideal pel turista que ulleja plànols i fa cua per pujar al bus turístic, aquests d´estil anglosaxó de dos pisos, plens a petar de la ciutadania del món disposada a fotografiar qualsevol racó del centre de la capital, des de la façana de El Corte Inglés a la darrera estrella del sostre de la Casa Batlló. Les terrasses encara són buides, i el Passeig de Gràcia se´m fa llarg i d´una amplitud insospitada. Les aceres són permanentment plenes i camino tenint l´estranya sensació de que la gent m´observa com si fos un alienígena, és a dir, com si fos un barceloní de pura cepa, amb la seva camisa a quadres, els seus texans negres, les sabates de pell marró un pèl atrotinades i el jersei sobre l´espatlla, a més del paraigua caminant desimboltament pels territoris ocupats. Fins i tot una noia rossa, jove, probablement anglesa, em musita un perdón ininteligible i em demana per les Amblas. Despistat com vaig li demano perdó amb un altre perdó, i ella em repeteix mirant de pronunciar la R inicial, més fort, però sense aconseguir-ho del tot. No saben el que és una erra ben pronunciada, els anglosaxons, deu ser perquè ningú es diu Ramon.

Tot just arribo a la llibreria i em sento alliberat de la relativa opressió dels edificis, dels carrers i del trànsit. Fa massa temps que no baixo a Barcelona. Els llibres resten pacífics a les lleixes. N´hi ha molts per obrir, per fullejar, per llegir...m´hi estic una bona estona. M´adono que la dependenta em mig coneix, em mira amb certa sorpresa al topar-nos a l´escala que puja al pis de dalt : cafetería, humanitats, art i assaig, ciència...vaig darrera un llibre d el´Einstein, que trobo : “ Mi visión del mundo”, entre tractats de física i matemàtica. La mestressa és prima, més baixeta que jo, nervuda i moguda, de cabell curt. Calça unes bambes d´aquestes sense cordons, senzilles, de ballarina, de color blau fosc. Té un aire de bibliotecaria francesa de poble, si n´hagués de conèixer alguna, amb el rostre angulós i sobri. Bé, potser també podria ser una escriptora novaiorquesa de pel.lícula de Woody Allen, si hagués vist alguna pel.lícula sencera del Woody Allen. Mentida, n´he vist dues : “La maldición del escorpión de Jade” i la de Barcelona. Ah, i la de “Match Point”. Menys la del mig - deu ser perquè Barcelona i les Ambles ja fan una mica de tuf i han perdut tota la peculiaritat dels escrits d´en Pla o la Rodoreda – em van agradar força.

Surto,surto (és que la llibreria té dues portes). Em noto l´esquena un pèl carregada – tota la setmana que em fa la murga, quan m´aixeco als matins semblo un iaio de noranta anys- i camino recte com si portés un tauló lligat a l´esquena. El sol al sol escalfa, o sigui que trio caminar entre els plataners, on hi ha menys gent tret dels que ja dinen a les terrasses. Una colla de japonesos es disposen a gaudir – el verb aquest té doble sentit al passeig de Gràcia – de dues llesquestes de pà amb tomàquet i pernil serrano, o bé d´una fantàstica Seafood paella ( i olé ). Un dels joves, amb els cabells engominats i alçats com els del Koji Kabuto enfoca amb una càmera descomunal – uns quaranta centímetres d´objectiu- a un altre que té al costat amb els cabells blancs, d´aquells oxigenats que es veuen d´una hora lluny, molt pràctics quan es va en grup. Una parella escandinava se´ls mira, ara a ells, ara a la carta, intentant esbrinar amb aquella cara de no entendre gaire cosa, el que els hi diu la traducció a l´anglès del mundialment famós pà amb tomàquet; i a la vegada, quin dels pèls del nas quedarà finalment retratat pel canó fotogràfic que tenen al davant.

A aquesta hora, la poca gent que treballa surt de la feina, o de casa, i alguna conversa es deixa caure a les oïdes en un pulcre català de Barcelona, que és com el castellà de Madrid, però una mica més piju ( oseaquehacecomounpocodecalorahora ). A Plaça Catalunya, finalment trobo tres homes autòctons, asseguts a la vorera, aturats, parlant d´oportunitats perdudes. Miro al cel i l´aigua com brolla de la font, i al Ken Follet, tornant a aparèixer ara als laterals d´un autobús.No sé si qui llegeix això ho sap, però el Ken Follet ha escrit una nova novel.la. Tot plegat em recorda un acudit de l´Eugenio sobre el golf.

M´havia de quedar a dinar, però avui sento enyorança dels núvols, i els museus són tancats. I la gent sembla tenir molta pressa. Així que travesso la plaça i entro a la boca del metro. Torno content, una mica com el pagès de la cançó, amb el paraigua dins la bossa, no sigui que es mulli.

I dedicat a l´estranger, aquesta petita faula :

“ El ciudadano y el viajero”

Mira a tu alrededor- dijo el ciudadano-. Este es el mercado más grande del mundo.
Seguro que no- dijo el viajero.
Bueno, puede que no sea el más grande, pero sí el mejor-dijo el ciudadano.
En esto te equivocas-dijo el viajero-.Te aseguro que...

Enterraron al extranjero al caer la tarde.

R.L.Stevenson, de “Fábulas”

I és que Barcelona és la ciutat més maca del món. Bé , sinó la més maca...

Equilibri al precipici

Al camp abandonat, l´antic solc és prou fons perquè encara el noti el peu quan el trepitja. La rosada impregna les tiges a tocar de terra just perquè els primers pinetells alçin mill.límetres de les seves caputxes marrons, i mig cistell de la seva carn tendra, del seu flaire barrejat amb la de l´all i el julivert, arrodoneixin la primera truita de la temporada.

Sobrevola el corb clacant l´abandó dels pins, sota un cel gris. La flor s´ha anat marçint. Un lleuger cop d´aire al clos obert alça l´estam mort i deslliura part de la despulla. Tot hauria de seguir el seu procés, però una mena de darrer esforç sembla sorgir de dins la pròpia flor marçida, com un braç, com una mà que diu que no. Aferrant-se al seu particular precipici, sorgeix l´equilibri de l´efímer.

Pocs metres més enllà, el desequilibri, enlairat sobre la rosada del matí, entre fulles seques i molsa verda, aliena al pas de les hores dels seus veïns. Minúscula, llambrega el món trist que la rodeja. I somriu.

Formes perfectes fent-se i desfent-se sobre solcs enrunats. I mentrestant, el camp reclama mans per llaurar nous terrossos. Que la terra escampi olors de noves collites.

Petit apunt

Desfilen núvols baixos, ben separats i enrinxolats de blancs interns, grisencs de baixos per la oblicuïtat del sol tardorenc. Desfilen allargassats en retirada, en perspectiva, com dibuixats en làmina de dibuix tècnic, el.laborats de més gran a més petit, de més aprop a més lluny, sota linees invisibles dibuixades amb llapissos de punta molt fina, esborrades pel pinzell blau de l´atzur més blau, el més nèt i polit deixat per les quatre gotes espolsades com aigua de colònia sobre els rostres i les mans, invisibles com el mestral enllestint pàtines transparents d´oxígen pur, enjogassant columpis buits, fent arribar veus de mainada a punt d´entrar a escola.

Com el jersei de cotó fi, sense fer nosa. Com unes poques fulles seques, arran de les aceres.

Y miro al que yo he sido

un instante olvidado

de algún dia de Octubre

José Hierro

Hams celestes

“Des de feia anys, l´enigma de les dones belles no havia cessat de fascinar-lo. Les seves característiques, aquelles que les diferenciaven de les boniques, eren difícils d´escatir. Una línea de separació, potser, però inestables, un trencament com se´n veuen de vegades a la superfície de les aigües o com l´articulació de dues fulles d´un mirall, denunciava la seva naturalesa fugissera. Tant si eren fidels com infidels, totes produïen la mateixa impressió d´estar sempre agafades per alguna cosa, per algun lloc, per hams celestes potser, que elles mateixes ignoraven.”

Dones boniques, dones belles. Kadaré diferencia entre aquests dos tipus de dones, a la novel.la “L´accident”, que explora una relació tempestuosa, estranya, una relació d´amor-odi on hi intervenen tercers, inconnexa, complexa i molt difícil de definir, gens amable, dura i on el final, la mort, resulta ser l´inici de la novel.la.

El cas és que en aquest fragment m´aturo, Kadaré es fa mirall deformat de la idea clàssica de la bellesa, i em fa pensar en una particular visió de la bellesa femenina. Aquesta visió no és cap versió de la famosa bellesa interior, sinó que més aviat té a veure amb el llenguatge del cos, tot i que tampoc seria ben bé això.

Tota dona té algun tret propi que la fa bella, si un s´hi fixa bé. En aquesta bellesa, l´element físic existeix, i en aquest sentit, elements com un somriure, una profunditat ocular, una ganyota, una arruga, una cella arrufant-se, una mà sobre una galta, una veu trencada, un tic involuntari, un creuament impacient de cames... el simple contorn d´una esquena pensativa. Aquest element físic és pur moviment fugisser, i transmet la idea d´ aquesta linea de separació que tan bé defineix l´escriptor com a hams celestes. Associat a aquest moviment n´hi ha un altre : el d´una idea, el d´un pensament, el d´una emoció, que per minsa i petita que sigui s´expressa en trets subtils físics personals i intransferibles, els quals transmeten, en certs moments concrets, (moments que són, d´altra banda, d´una indefinició absoluta ), una idea pròpia de bellesa molt i molt momentània, com un pessic que fa aturar la mirada i fixar-te en ella.

La bellesa és sempre temps i espai, i algú o alguna cosa, generalment viva, al mig. L´esquer viu d´un ham sense canya, llençat a diari per assaborir la brevetat d´un misteri. La raó, altre cop, queda a les fosques de mirades indiscretes.

Primer somni de tardor

Canvia l´estació, diuen, una nit plujosa de Dilluns. El cos forani rep de matinada l´escalfor perfecte de la manta sobre el llençol mandrós, i amb aquella, la imatge dispersa del primer somni de tardor perdurant en la mansa tebior silenciosa del coixí.

Perduts els somnis durant les xafogors estiuenques, el baròmetre conscient de la seva inconsciència li deixa una primera imatge : ell conduint, amb el vell fuster de casa, el Fornells, al seu costat. Hi ha música dins la cabina, són vells standards americans, coneguts però sense una concreció clara de la melodia, només trossos de lletra repetits per la veu indefinida de l´acompanyant quan sona la tornada del tema. Ell se les escolta sense escoltar, la mirada perduda endavant, a les primeres cases del poble. Les cases són albirades estàticament, permanentment a igual distància al davant del parabrises sense que el cotxe, però, deixi de rodar. És com el vell truc de cinema de fer passar una pel.lícula rera el cotxe per crear la il.lusió del moviment, però al revés. El vell fuster de cara plàcida i mig adormida continua marcant les lletres, en un anglès perfecte. La presència del menestral es perceb, però és alhora aliena, com la música de fons. Ell no és ja dins el somni, sinó dins el record del somni. La diferència denota que ell ha traspassat el seu jo conduint dins la cabina, convertint-se en un ell que l´observa, però que s´allunya sense remei del cotxe, de la música, del vell Fornells al seu costat i del poble que no acaba d´arribar mai.

Mentre aixeca la persiana d´un dia fosc pels núvols tapant l´albada, pensa que el Fornells ja és mort. Mira el llevant de la primera llum esquitllant-se somorta. Inspira , expira. Badallant, estira els braços i l´espinada, traient-se la son del cos, mirant de recordar quines cançons sonaven dins el cotxe. Però només hi ha una imatge, encallada en el temps com un disc ratllat.

El dia, com l´estació, només acaba de començar. I el somni continua, ara ple de records.

...and Thursday is all so sad

Finestra verda

.

La finestra contradiu el pas del temps vetllant les flors dins l´estança. El vermell de les flors contradiu l´estiu de fora, fa pensar que a l´hivern no tot és mort. La pintura verda supura la fusta , com la crosta d´una ferida, i contradiu cridanera els estatus de bellesa de les revistes de decoració. Altrament, si passessim revista al cor, potser no hi trobaríem un vidre tant nèt on s´hi reflectissin el blau i el blanc pertanyents al nom d´allò sabut de sobres, i si aquest vidre hagués de contradir alguna cosa potser seria el mateix reflex d´aquest pensament.

Les contradiccions sorgeixen, continuen, com nafres de la mateixa idea de bellesa que dóna la finestra verda.La nafra de l´arrebossat esquarterat allibera la paret de pedres incompresiblement tapades durant anys. La bombeta groga, ara apagada,és de les que ja no s´estila, però roman penjada d´una tirallonga verda on d´altres bombetes de colors vius il.luminen sense vergonya l´alegria imaginada a les nits fredes de Nadal. L´alegria de quatre bombetes enceses de colors, no es contradiu pas amb l´altre alegria, la dels gratacels il.luminats a les nits més curtes entre tones de ciment de la ciutat més gran ? Mai una bombeta m´ha semblat més ben formada i bella, mai tant ben col.locada dins l´aire que la separa d´aquesta finestra.

L´ombra de la bombeta és dintre la finestra . Contradiu el negatiu la llum que la rodeja el positiu del seu relleu nítid, definint-la sense edat pròpia. L´edat no importa perquè la bellesa no en sap, de les invencions dels homes. Qui pensi això s´adona que el seu és un pensament sense temps precís, vague absolutament, d´una vagància d´estar assegut en una banc observant una finestra verda sense fer res més, sota un bona ombra d´un bon arbre de Plaça Major d´un poble, al final del camí d´un altre poble, d´una altre plaça, d´una altre façana i d´una altre finestra.

Una altre finestra d´un altre estiu i d´un altre mes d´Agost. El més curiós ( i contradictori ) és que la finestra sembla sempre ser la mateixa, com la vaguetat del que fa vacances. Però com bé deia l´Einstein, mai és ben bé així: l´espai i el temps són coses relatives. Encara més, suposo, enmig del record d´una finestra verda en ple mes de Setembre.

Estiu

.

El cel semblant a una pissarra mal esborrada, de quan l´esborrador s´ha quedat a la lleixa pendent d´espolsar i arriba la primera classe del curs . L´ambient sèc, clàssic del prelitoral, és d´una evidència de llibre de text entre els roquetars de baix relleu, per on els corriols deambulen entre alzinars i pins encara més baixos, alguns com bonsais gegants, de verd lluent i escorça ample i ben definida. El recorregut té un cert desnivell, i a estones, quan el vent es deixa anar per alguna bafarada sobre les copes atapeïdes, simula el camí com si fos de ronda marina, amb el so permanent del mar bressolant els sentits.

La calor és agraïda, la suor és la del cos en moviment: una lleugera pàtina al borrissol de les cames, al front, a l´esquena...s´esborra als pocs minuts d´aturada. El camí és un joc per destriar olors, instal.aldes dins l´aire càl.lid, més calent encara que tebi; fragàncies alliberades per l´aigua de les primeres pluges de Setembre. Les pinasses, romanins, farigoles, badianes...encimenten humus delicats de fons d´estiu.Aquest sembla empenyorar a la terra els seus elixirs pacientment guardats, a canvi no només d´enfruitar els seus perfums per endolcir records sinó també amb la secreta voluntat d´allargar uns dies del que ja sembla el darrer cant del cigne : el de les papallones i les petites llagostes fent de sherpas pel qui camina ; el de les mosques brunzint en les voltes obagues i humides ; el de l´esquirol gros i de cua vermella rossegant les darreres pinyes madures; el de la figa negre endolcint el seu cor vermell. El de la gla i la castanya, enfortint-se dia a dia.

Es camina filtrat pel sedàs del bon temps. N´és potser el dia que s´assaboreix més, com és ara el gust i la varietat de la fruita, amb els primers raïms regalimant als bols de les cuines. La frescor dels bosquets travessats és simbiòtica d´aquesta darrera calor, pujada del càlam de la terra per la progressiva llargada de les nits. La sequedat és pura, mediterrània, pulmonar. Les móres ennegreixen, les baies son rojes. L´estiu perdura, indecís, com voleien indecises les ales de les papallones, sense fer soroll.

sent ( i ) ment

.

11 de Setembre, 2010

Desordre

Encenc per primer cop les curtes al tornar al vespre. En dos o tres dies els pocs minuts perduts de llum diària s´arrepleguen sobre les vuit tocades. L´aire circula, com els núvols al cel, que el van tapant. Dotze hores abans, sense ser tocades encara les vuit, ara del matí, no he abaixat els vidres del cotxe. No hi he pensat fins que he fet el gest maquinal de pujar les finestres. A la ràdio, el programa musical dels matins tornava després de fer vacances. Ja no me´n recordava. Les dues darreres setmanes sonava el Flor de Pasión ,en diferit. Música prehistòrica de finals dels cinquanta i els seixanta. També fa un temps que algun dia escolto el Preludi, de Catalunya Música, amb l´Olga no sé què de presentadora, que té una veu de senyora de seixanta anys, i en canvi, la vaig veure a una foto no fa gaire a la web, i és una noieta que deu sobrepassar la trentena justet justet. Fa temps que no escolto les notícies pel matí. Bé, ni al matí, ni a la tarda ni al vespre. Ho vaig deixar estar, ara només llegueixo el diari el cap de setmana : les sabatinas intempestivas del Morán, l´article del Trapiello, el Juliana, l´Alcoberro i la Rahola, que em fa riure una estona. I les notícies per sobre, de reüll. Poca cosa més, el Culturas de tant en tant i el Babelia del País, quan esmorzo al Viena algun Dissabte perdut. No sé perquè explico aquestes coses, a qui li pot interessar ? Potser algú que pateixi d´insomni, ves a saber. Però del que es tracta és d´escriure, avui. No sé perquè, però escriure ja em va bé ara, sigui el que sigui.

Surto a fora havent sopat. Han caigut quatre gotes, i fa aquella olor humida de quan plou lo just per embrutar-te el cotxe. No falla qüasi bé mai, Dissabte me´l vaig rentar . Els plataners del carrer tremolen lleugerament, i em quedo mirant una estona com llampegueja cap a l´est. L´olor aquesta és com premonitòria, com lo dels vidres i les llums del cotxe. Està bé perquè és diferent. El terra lleugerament xop ja fa diferent aquest Dilluns, com una ombra que he vist juganera sobre una roca, com els llamps i una trista notícia que he rebut fa una estona. Potser també algun estat d´ànim decaigut tot llegint algun blog. Això també el fa diferent.

Torno a l´ordinador cantussejant la tonada d´emisió del Flor de Pasión, pensant en si val la pena que algú llegueixi tot això. L´acabaré eliminant, tard o d´hora. El Juan de Pablos és un crack de la ràdio. Te l´escoltes més a ell que la música que posa, sembla que t´expliqui un conte o reciti Shakespeare en comptes d´explicar-te històries de cançons perdudes. Com no l´he vist mai, me l´imagino com el Charles Laughton, l´actor anglès. Deu tenir alguna cosa seva, entre cínic i falsament petulant. Però en fi, que acabo. Volia escriure sobre l´ordre de les coses, de sobre com un joc de finestres i llums semblen canviar les coses, i acabo posant una cançó de l´Adriano Celentano. Una mica psicodèlic, tot plegat. Deu ser cosa del temps, que fa moure els penells de les teulades de les cases.

La pluja, ara, torna a caure amb una mica més de força. Sempre m´ha semblat com una ovació.

Bravo, Adriano !

Retorn sense retorn

...I hola què tal i què ja s´han acabat que ràpid i com va tot i tot bé i res aquest any a casa uns dies a la muntanya i s´acaben quan ja t´hi acostumes sembla mentida quina merda però sort que hem tornat n´hi ha que no ho fan saps el Z. mort Dilluns passat...si... el càncer sembla que si... no som res quina merda què hi farem treballar si ens deixen i fer-les l´any que ve i ara què a veure fins final d´any Setembre se´ns farà llarg dia a dia ja saps si any empeny ...si...l´has vist Masquerano bon reforç res nen res un passeig passo mira tarifa nova...

He pensat en el Z. , aquesta setmana. A mitjans de Juliol va aparèixer amb una gorra calada, fent broma, com sempre. Semblava que se´n sortia.

El viatge de tornada mai és el mateix que es va fer a l´anada. La vida és vida mentre es viu i la mort no és mort fins que no arriba. Escapar-se no pot ser l´unic camí per escapar-se. Conduim fins que se´ns acaba la benzina. Hi ha més benzina de la que podràs pagar. Però viu ( fes-ho ) de totes formes.

El vídeo diu coses com aquestes de l´anterior paràgraf. M´he topat amb ell aquesta tarda. Mentre el veia, he pensat en fer vacances, i en el Z. també. Després he continuat treballant.

Ombrel.la

.

No és tant sols l´ombra
breu de l´ ombrel.la...

També,
sota la superfície d´aigua closa
esborranys de pins i cel blau.
Jocs de dofins a la piscina

abandonada.

S´arrissen les onades,
quedes,
dels dits prement paraules.

El cel està estrellat i els bars tancats

ha quedat l´escenari, de velles posts de fusta,

i el lent i nítid so desesperat

que en la nit repeteixen les onades.

El mar, dins la fosca,

llueix com un cavall dins l´estable.

J.Margarit, "Seduccions d´estiu" (fragment)

Llunació en dos actes

(I)

Pel pleniluni incipient, una pedra caiguda, refulgent dins l´ombra, com una peça central dins una col.lecció de museu. Colors aponentats, textures, orografies del satèl.lit apresos de vells documentals en blanc i negre, de fotografies d´astrònom desfent un tipus de bellesa idealitzada per poetes, bards i trobadors. No és sinó fruit d´una absència momentània d´on, sense previ avís, semblen sorgir cares fosques cercenades als límits de la foscor, visions encuriosides i poruques d´un crani desenterrat ; visions enfonsades en les esquerdes d´antics terratrèmols, com límits de fronteres perdudes. No, perdudes no; més aviat retrobades, com un déjà-vu pendent de fer acte de presència. Si, com un déjà-vu que no sabem si s´ha viscut o no.

Tanca el sotabosc el refugi d´aquests rostres . Els ulls tornen a la pedra fixada al ritme de la llum canviant de la seva superfície; a la llum càl.lida reflectida per un clar ; acribillada la dèbil espessor de les alzines com mortes, sense un bri de vent, per fulles de punxeguts i daurats contorns. Silenci, altre cop silenci, sense ocells perquè el dia es fon, i es fon la pedra també, tornant al gris metàl.lic i opac de la vesprada, al to de les pedres lunars, al de la mateixa lluna si es veu d´aprop, com es veia als vells documentals en blanc i negre. Fabian, un vell conegut, s´adorm, abraçant-la.

Hi ha un forat de llum, encara. És hora de marxar.

(II)

Dalt del turó, d´esquenes al pati del cel ( Fabian dorm ), altre cop, lluna i pedra. Pleniluni incipient, el satèl.lit sura baix amb la cara d´un Diumenge de festa major a la canícula. Al cim pelat hi toca l´aire, potser perquè no hi ha arbres. Convé respirar i deixar que s´esmunyi dins la samarreta i la rebregui contra el pit i la cara. Cal banyar-s ´hi una estona, escoltar-lo, si es té bona oïda. Aquest petit turó és fet de pedra, i les fites són de pedra. N´hi ha una, i està ben feta. Una petita obra d´art, amb aquell equilibri precari que només saben moldejar les mans d´un home. La darrera pedra amuntegada té forma de cim, com té que ser dalt dels cims, ni que siguin humils turons com aquest. Aquesta punta, aquesta sageta final, assenyala amb inocència el cel, i, segons com, també la lluna. Genoll a terra així es veu ; dret, torna a ser lluny, al costat del perfil de la memòria. És com tenir un estel, sense brida ni cordill : li dónes corda, i vola amunt ; si la reculls, s´apropa i es fa tamany de pedra, però pedra de somni. Com aquest, inversemblant i real alhora, el pensament d´un llunàtic encercla el final d´un cicle.

I així la distància, morta.

( haikú )

.

Pollancre nu

si el sol té veu

ara crida

Com un fanal

.

Diuen que al desert hi suren miratges, dins l´horitzó. Diuen que són molt reals, s´hi veu gent caminant i tot, s´hi veuen camells, s´hi veuen palmeres... Un miratge és una il.lusió òptica. Els ulls desvetllen una il.lusió, aquest darrer capvespre. És dins un fanal apagat, i té una forma rodona i blanca, tot i que, com els bons miratges, es banya diàfan dins una textura de cristall movedís, amb aquella impressió d´haver de fondre´s al mínim moviment d´un braç, d´una cama o tan sols pel simple cloure d´una parpella.La il.lusió té significats diversos pel qui la viu, i aquests semblen convergir en un de sol , clar com quan s´és somiant.

El fanal, mentre dura el miratge, sembla encès. Hi ha un moment inevitable, però , en què sembla deixar-lo anar, com qui té un globus agafat i el deslliura de les mans, i el miratge es transforma en el que era abans de ser-ho, i s´allunya lentament, . Llavors és quan el fanal s´ho mira, dins l´ombra de la nit, i és com quan es desperta d´un somni, on la realitat difon ( com un miratge ) la claredat de la il.lusió, o del somni. I aquest acaba per esborrar-se, restant la foscor dins els vidres sobre la base d´un tros de ferro forjat a la terra.

Finalment, és quan penso, mirant-lo : veus ? és com si jo fos el fanal, també.

Principi o fi

.

Hi ha l´hora aquella en què dia i nit es donen de la mà, l´hora del petit sacrifici on la llum retorna al sol per convertir-lo en una estrella més d´altres cels llunyans. Si el retorn a la foscor té un camí, és un camí indiferent, perquè sempre s´acaba com comença l´albada . Alhora però, és diferent, perquè com és sabut per tothom, passa com amb les persones, que no n´hi ha dues d´iguals.

Així, en dies com ahir, acabada la tempesta, tot el cel vist agafa la forma d´un triangle on els núvols semblen convergir al fons, al vèrtex geomètric d´on sura el roig d´un cadafal que com un embut, s´empassa els vestigis de la negror de la tarda. El camí de les nuvolades, vist així, em fa recordar un llibre llegit fa poc, de l´I. Kadaré, i la d´un fragment : “Los bardos siempre son los últimos en caer en los combates. (…) Si ellos desaparecen, ¿quién cantará nuestra gloria ?”. Després del combat de la tarda, les nuvolades voldrien ser supervivents retirant-se d´un camp de batalla, i jo, el seu bard, buscant la melodia en la meva lahuta d´una sola corda.

Dos dies mai són iguals .En dies com avui, el camí sembla recuperar una vessant purament etèria, vaporosa, de setí voladís. El darrer raig diürn sembla un jaç disposat perquè una lluna evanescent i delicada s´hi deixi caure, com si ahir la seva absència fos compensada en un breu testimoniatge de servitud, d´un llegat de llum...potser també, i si jo fos bard...la d´un amor impossible.

L´eco

Et gires i fas l´eco. L´eco et respon. Cridant-lo, sembles cridar la teva infantesa. Em fas gràcia, crides com una nena, amb veu espigada, alta i ràpida : Eco, eco. Qui és més burro, tú o jo ? Ho tornes a provar, dius la frase amb rapidesa altre cop, intentant copsar la resposta sencera a aquella. Inconscientment. Tanmateix, la velocitat del so és més ràpida, i la resposta a la pregunta és la que et permet escoltar, de sempre, un simple Jo ! fet de la teva pròpia veu , aguda i entremeliada.Un mot que, desfent-se, desfà una rialla per enrecordar-se´n; una rialla inalterable, perquè tot és igual: el vell cementiri, la tomba dels avis, la reixa, el xiprer, el camí de la font, la masia on passaves els estius, fins i tot la sargantana estesa sobre el sol de la paret de pedra, sembla igual. I l´eco també... és un eco especial, la veu ressona per estranyes circumstàncies en un punt concret, i no en cap altre, a mig camí de la font i l´antiga església parroquial. Només pot ser l´ample façana del davant la que retorni la veu, potser el campanar també, ves a saber. El cas és que només repeteix un cop la darrera paraula, i no tres o quatre cops com fan els ecos més profunds. Aquest sembla un eco de joguina. Rius, i et sorpren que l´eco segueixi aquí, igual ara que fa més de seixanta anys. Potser és que espera, pacient, la teva tornada. Ell, fidel, fa ressonar sobre el mur del passat la teva veu. Tinc la impressió de ser testimoni únic de vells ritus casolans que s´acaben, com la sopa i la carn d´olla feta a cada casa, indestriable i pròpia, de gust inimitable. Res fa pensar en el petit tresor que s´amaga en aquest racó de camí entre el vell cementiri i la vella font.

Ja ni m´enrecordava que jo també el cridava, de petit. Em decideixo a cridar-lo, l´eco, per veure si ell se´n recorda de mi . Qui és més burro, jo o tú ? , li pregunto amb la cantarella pertinent. La resposta és un sol mot, perquè aquest eco és especial, i una mica punyetero, també. I la mare torna a riure, contenta de que encara hi sigui. Ella, que és filla de l´estiu i l´alegria dels seus dies.

( 08-08-10, a la tarda )

Altres sols

.

“Em semblava veritablement que abandonava un domini de l´Ocàs, una riba que donava l´esquena al continent i guaitava atenta a d´altres sols, com una dona recolzada sobre el balcó a la que veiem d´esquenes des del fons de l´habitació fosca “. (*)

-Mare... il mare – murmurà per a si mateixa mentre deixava caure el llibre sobre la seva falda.

La llum entrant pels vidres del balcó il.luminava esbiaixada les mans pigallades, primes i venoses que el sostenien . El rostre arrugat l´abandonà, per abandonar-se poc després en les verdes aigües de l´Arno, travessat per innombrables ponts. L´ocàs era a la seva riba, li feia refulgir les mans seques i primes. Es quedà adormida, somiant el mar, mentre esperava l´arribada de la seva filla.

Ella la trobà d´esquenes al balcó, en l´àmplia estança del menjador, ja mal il.luminada. S´hi apropà i, veient-la dormida, li tocà lleugerament el braç que aguantava el llibre a punt de caure, mentre fluixet li digué arran d´orella :

-Mamma, mamma. Risveglia, siamo in ritardo –

Ella es despertà, mirant mig esvanida la filla. Duia posat el vestit jaqueta a quadres dels Diumenges, la cara dolça del seu pare i l´italià més antic del món. Veient-li el vestit, recordà la llarga espera de la tarda en aquella casa que li portava tants records, com el llibre antic que trobà allí dalt, sobre la vella lleixa enrajolada de la llar de foc.

Havia vingut a buscar-lo. Aquell pensament li feu prèmer l´ossuda mà al seu volt, i ajudada per la seva filla, s´aixecà amb lentitud, es posà la jaqueta vermella i aquell barret groc que li donava al seu aspecte la fila d´un personatge antic, si no fos pel sacco on guardà el vell llibre. Abans de sortir, donà un darrer cop d´ull a l´estança ja adormida.

-Andiamo- digué decidida. I baixaren la llarga escala que dsembocava al vell carreró, el Vicolo del l´Oro, iniciant un llarg passeig direcció a la Piazza del Duomo. Els edificis seguien iguals a com els recordava, alçant-se sobre els vells carrerons per on els turistes semblava que no acabaven mai d´anar-se´n. Els records tornaven, i sentia la veu de la filla llunyana, la mà agafada al seu colze. Xerrava pels descosits, semblava italiana.

A l´arribar a la plaça, es pararen en un dels costats. La façana llarga i blanca de marbre s´imposava, renovada de color. El verd maragada el ribetajava, i encegava velles espieres de llum .La dona de cara dolça es parà, i deixà que una llàgrima fugissera rodolés per la galta de la seva mare.La deixà caure, i encara girà el cap vers un balcó inexistent.

Hi havia una dona recolzada, una façana d´església més bruta, un verd maragda ...i un passadís fosc. Hi va haver també altres sols, quan es va obrir la porta als dominis de l´Ocàs.

-Andiamo, mamma. La machina spera.-

(Florència, primavera del 2007).


(*) fragment escollit lliurament per a la seva lliure interpretació del llibre de Julien Graq, “ A lo largo del camino” ( Acantilado, 2007 )

Connexions

Avui he vist passar un altre gat negre, ràpid i silenciosament. Acte seguit ( i quan dic acte seguit vull dir al moment de girar-me d´esquenes i mirar al terra ) he trobat una moneda d´euro ( al terra ).

Avui m´he comprat un llibre a la llibreria. Com m´agrada d´imaginar, penso que era allí perquè jo el comprés. Si no, no hi seria, així de fàcil. Es tracta de “Les aventures d´en Huckleberry Finn”, del Mark Twain. Un llibre que més tard o més d´hora s´ha d´acabar llegint. Quan millor que a l´estiu ?. L´he començat mentre jeia tot sol a la piscina ( bé, tot sol no, una formiga s´hi ha interessat breument – les formigues també són negres i passen ràpid i silenciosament pel negre sobre blanc, com si unes quantes lletres rebels s´aixequessin per anar a fer un vol - ). A la tercera plana, hi llegueixo el següent fragment :

Aleshores vaig descobrir una aranya que se m´enfilava espatlla amunt i la vaig espolsar i es va cremar amb l´espelma ; abans que jo pogués reaccionar, ja estava tota socarrada. No calia que ningú em digués que això era un senyal de mal averany i que em portaria mala sort. Em vaig aixecar i vaig donar tres voltes, fent el senyal de la creu damunt del pit cada vegada; després vaig lligar un petit rínxol del meu cabell amb un fil per tal d´allunyar les bruixes. Però no les tenia totes. Això es fa quan s´ha perdut una ferradura trobada, en comptes de clavar-la al capdemunt de la porta.

Aquest llibre és profitós, i estranyament s´adequa a les meves neures actuals. He acabat l´estona de lectura amb una paraula que desconeixia : aiguavés (*). I fent cas, m´he llançat a l´aigua, arrissada a la superfície, freda i relaxant, nèta i transparent, i hi he nedat una estona, com quan es llegueix un llibre a l´estiu.

Més tard he pensat dues coses, de sentit contradictori , a saber : 1. Què passaria si passessin cincents gats negres ( ràpida i silenciosament ) pel meu davant ? Podrien ser mil, però no sóc un home cobejós de mena; i 2. Tinc un problema : jo no tinc rínxols per enfilar en cas de que les coses empitjorin.

Avui també he vist un gos negre - molt negre i lluent -. Sort que no sóc supersticiós.

(*) Aiguavés : declivitat d´un terreny o d´un sostre, per on corren les aigües de la pluja.

Inconnexions

Ara plou amb ganes, amb ratxes de vent fent voleiar la pluja com llençols dalt d´un terrat. El tro acompanya llunyà, remugant rera els núvols nocturns.

Aquest matí un gat negre, als vols de la una, a punt de plegar, ha travessat sense mirar-me, sense ni tant sols jo voler-ho, la porta ample del magatzem, tal i com ha de passar un gat negre per la vida d´una persona : ràpida i silenciosament. És com si algú amagat rera la paret l´hagués deixat anar perquè el pogués veure.

M´ha fet dubtar, el gat negre. Sort que jo no havia d´estar allí, perquè avui no havia d´anar a treballar. Tant sols ha passat, il.luminat pel sol del migdia. M´he sentit especial, reconfortat, tot i la meva incredulitat : hi ha algú que potser encara pensa en mi.

Ara ja no plou. El tro allarga la seva veu cavernosa marxant-se com l´eco d´unes paraules. La finestra és oberta, i noto la frescor com s´esmuny entre les meves cames. Regalimen gotes a la meva esquena baixant del sostre. També s´allunyen, en la seva caiguda. Estic de vacances.

Zero coma quatre i una mica més lluny

El rètol és nou de fa poc, assenyalant amb forma de punta de fletxa la vella carretera que porta al poble, on hi llueix el nom ben gran i visible, i la distància marcada amb dos dígits : 0,4. L´han situat al creuament de la general, bastant més avall d´on hi havia l´antic,que era més petit i estava abonyegat per la part de sota d´ un dels pals que l´aguantaven. Aquesta tara era deguda a una sortida que va tenir el Nèssiu un Dissabte al vespre, fa anys, quan tornava dels Pins mig ensofrat amb la seva vella Vespa vermella, vella perquè aleshores ja ho era de vella. Tothom al poble se´n recordava de la vella Vespa del Nèssiu.

L´àvia Dolores també. Ho recorda mentre resten parats rera l´stop esperant que passi la llarga processó de cotxes de darerra hora, els ulls fixos al nou rètol on les lletres grosses i negres del nom del poble procuren una novetat que, per estarnys viaranys cal.ligràfics, fan pensar en les d´un poble desconegut pel qui les llegueix per primer cop, com si s´hi arribés per primera vegada. L´àvia Dolores xerra del passat, com fan les persones grans, explicant l´anècdota que segurament ja ha escoltat el Fermí més d´una vegada :

-El Linares i el Palomo se´l van emportar al cuartelillo a dormir la mona. Sort en va tenir de no anar en una d´aquestes- que diu mentre una moto de gran cilindrada passa a tota velocitat pel costat, ensordint l´aire de benzina cremada- El Nèssiu queia sovint a les nits, sobretot les de Dissabte, quan tornava dels Pins. Ara ja no tindria ni permís, ni moto, ni res. Potser fora mort i tot, el pobre.- i riu, l´àvia Dolores, asseguda al costat d´en Fermí, recordant l´estampa del Nèssiu, el bigoti i la burilla apagada penjant-li de la comisura del llavi, pujant per la carretera del poble a trenta per hora.

En Fermí l´escolta, les mans sobre el volant. La seva veu és lleugerament aguda, parla fluix i amb lucidesa.L´àvia Dolores porta ulleres de montura fina, els cabells blancs recollits en un monyo petit farcit d´agulles, la cara solcada d´arrugues fermes i ben grosses, els ulls petits i blaus. Cada cop que la puja al cotxe, quan coincideix que torna de l´hort – la seva figura renquejant pel camí paral.lel al pis de la carretera, el pas garrell i lent dels peus petits, sempre amb alguna cosa a les mans, un saquet de mongetes, una bossa de tomàquets, un manat de bledes, alguns cops amb un conill acabat de matar...-, l´habitacle de l ´automòvil sembla reinflar-se d´olors perdudes, i la pacient figura quieta al seu costat fa que al Fermí li vinguin ganes de xiular com quan baixava la mateixa carretera observada ara des de sota el nou rètol. Davallava la BH taronja , el so de la cadena aturada per les campings blaves , que li feien de fre lliscant sobre l´asfalt ( les soles acabaven els estius ben negres i gastades ), la samarreta blau fosc que deia Hola al davant i Adios al darrera en lletres grogues ( quan pensa en els estius de la infantesa li ve sempre al cap aquella samarreta ), els pantalons curts...davallant cap a la vinya de l´oncle Ton, més amunt d´on hi havia el rètol antic, motiu de record de l´àvia Dolores.

En Fermí recorda que aleshores, el rètol, tot i ser més amunt, marcava un kilòmetre al poble. Ara, la vinya és un camp de golf, i el bosc de les ginesteres, al marge esquerra , és en bona part una urbanització on la gent que hi viu, fa la impressió que només hi venen a dormir.

Despistat amb aquests pensaments, endormiscat pel cansament del dia, en Fermí nota que li fan llums des del darrera.

-Ja pots passar- L´àvia Dolores se´l mira de reüll. Fa estona que veu que pot passar, però el deixa fer. Ell reacciona i llambrega el retrovisor amb cert retret.

-Si ,si, ja va. Coi d´impaciència-Arrenca i enfila la vella carretera. Recorda que de fet, el rètol el van canviar devia fer cosa de quinze anys, també per canviar-li la distància: d´un kilòmetre va passara a 0,7 kilòmetres. Seguint el curs dels anys, fent marxa enrera, recorda que va ser quan l´enderroc de la vella masia dels Torres, just davant del Torrent de la Foradada. En poc temps, aparegueren nous carrers, noves cases, nous veïns.

-Ja et despistes, ja, conduint, Fermí. Sembles el teu pare, en pau descansi.

-No, és que pensava, s´hi ha fixat ?- pregunta ell- Cada cop el rètol marca menys distància al poble.-

-Si, i el rètol és més lluny.Ho deuen fer per estalviar-me pressa- diu ella múrria, les mans agafades sobre la falda.-

En Fermí gira el cap, somrient. La carretera puja directe al carrer Sant Joan, fins arribar a l´únic semàfor del poble, a la plaça de l´església. Està vermell. La Dolores mira per la finestra abaixada la porta tancada d´aquella, de doble batent, alta i sòbria, rectangular. Hi ha una esquela enganxada, petita. La Dolores allarga el cap per fora la finestra oberta, per tal de llegir-la. Al Fermí li arriba un lleuger estremiment del cos petit assegut al seu costat, concentrat al vermell del semàfor. No té temps de veure-li la cara quan torna a girar el rostre, perquè el semàfor es posa verd, i arrenca. Gira a la dreta fins al final del carrer Pallerols, un carrer estret i esbiaixat, on s´alcen encara cases petites de dues plantes, les més antigues del poble.

Para el cotxe davant una d´aquestes velles cases de pedra vista, de façana curta, on la porta envidriada de mig punt, encostellada de ferro prim pintat de color blau cel, hi destaca al mig. Li fa gràcia veure-hi encara una antiga argolla enganxada , enmig de la pedra. Sempre s´hi fixa, així com en la ferradura encimentada al tros d´arrebossat de sobre el llindar del canzell. Un dia s´hi va parar a comptar-hi els forats que s´hi veien, els forats per on s´introduïen els claus per fermar les potes dels animals. Havia sentit dir que si n´hi havia set era un senyal de bona sort.

L´àvia Dolores es manté quieta, la mirada perduda. No ha estat mai àvia, ni mare, però ja ningú al poble hi pensa, ni tant sols la majoria en tenen notícia. Saviesa popular, en diuen.

-Dolores, àvia... deia algo ?- Ella sembla sortir de la seva abstracció.

-Eh? No res. Ah ! Ja hi som. Si seré bleda...ai la vida- es gira i li somriu, agraïda com sempre que algú la porta.- Obre la porta, li dóna uns copets maldestres al seu braç esquerre, i surt a poc a poc, com fa la gent gran quan surt d´un cotxe. Es gira i li deixa sobre el seient unes quantes prunes, de pell groga i tibant, dins una bossa.

Sense deixar-li dir res, afegeix : - Menja-te-les, que estàs prim que fas pena. Gràcies, noi.- En Fermí sap que no val la pena discutir, i tampoc ho vol fer. L´olor de la fruita acabada de collir li fa venir gana.

-Gràcies a vostè. Cuidi´s, i passi bona nit- I mentre gira el cotxe, en Fermí l´observa mentre treu la clau i obre la porta, esperant el darrer adéu amb la mà lliure, com fa sempre a l´entrar a la vella ferreria del poble.

Dóna la volta, i torna a la plaça de l´esgléssia, pel carrer de l´altre costat. El semàfor està en vermell. Pensa què se´n deu haver fet del Nèssiu, fa alguns mesos que no el veu, amb la bosseta blava de les bales sota el braç fent cap al camp de la petanca. Llegueix, sense voler, el nom de l´esquela, i un petit calfred el sotraga .

El rètol ara marca menys distància al poble. I tot i així, sembla una mica més lluny.

Solo tú, solo tú, mi amor...

"Nit rera nit, els serenaders (*) sortien al carrer, alguns cops acompanyats de diversitat d´instruments i veus a la vegada, la majoria d´altres cada guitarra era sota una finestra diferent. Es feia estrany desvetllar-se a l´Amèrica del segle dinou i escoltar la companyia d´una guitarra, i una d´aquelles antigues cançons d´amor trencacors espanyoles lliscant dins l´aire de la nit, potser la d´un baríton profund, potser amb aquell estrident, patètic alto afeminat que és tan comú entre els homes mexicans, copsada en l´orella poc acostumada com alguna cosa no del tot humana, però tanmateix, trista."

R.L.Stevenson, Monterrey (1880) ( America, The selected travel writings of R.L.S. )

(*) serenaders : homes que cantaven serenates sota les finestres de les cases de les seves estimades.

Segueixo el fil del recorregut, viatjant en el temps. Si avui anés a Monterrey, hi trobaria homes cantant a les nits velles cançons d´amor espanyoles, l´olor dels pins vora l´oceà, una habitació en una vella casa d´adob sense llum ni aigua corrent, la finestra oberta d´una nit d´estiu, un llit amb llençols blancs; la lluna rera la gasa boirosa del mestralet suau i fresc de la tarda, el llibre obert sobre la taula amb el diccionari al costat i les claus del cotxe, un cd sonant a baix volum, un ordinador...quatre paraules per enllaçar pensaments. Monterrey tindria totes aquestes coses, sense segles de distància.

Diuen que els llocs ( i les persones ) mai s´assemblen a com un se´ls imaginava.

Reset

Hi havia un arbre, hi havia un cel. Algú estirat, memoritzant camins polsegosos.

Un parell de setmanes després, hi havia, a més, una pallisa de pedra, un horitzó. Hi havia gent coneguda, xerrant en una banc de pedra, amortint el silenci de feia dues setmanes.No era la mateixa foto, perquè aquesta no la va fer un de sol. Al veure-la aparèixer, altres veus la van acompanyar.

Escrivint hi ha altres veus, també conegudes. Tenir veus al costat, diferents, sota el mateix cel estrellat, és agradable.

Non gogoa, han zangoa