Brindis al sol

El darrer estadi, el de les clòfies, fa olor d´herba seca. La ginesta espetega al migdia amb la veu de la cigala regnant dins el silenci dels ocells. Els voravius dels camins s´han tenyit de l´or de la collita. Les espigues, sempre esbeltes, ara són radiants.La sequedat, que tan trista em semblava, té la seva cara amable: petrifica les llavors, ja ben negres, de les properes primaveres. 

Els calzes, finalment buits, s´alçen nèts com una custòdia. De maduresa enllà el daurat perfila tots els contorns i deixa els recipients  com testos sense terra, sense flors, fent un brindis al sol. Els seus destíns espeteguen com la ginesta i si els vents són favorables, els farà créixer algun dia que en direm demà.

 Els pulmons revifen, es curteixen d´aquesta sequedat com les costures d´unes bones bótes engreixades d´oli de la terra, d´oliveres argentant reversos inflant veles al vent, crestejant com onades inamvobibles dins un quadre. Es respira mediterraneitat, i un s´imagina cartaginès, romà, cretenc....Emperò, el millor de tot arriba en l´aturada: el glop d´aigua, l´ombra de l´alzina i l´airet de ponent, fent callar la cigala.

Evolució diürna

Diu el llibre que vaig llegint : “el futur està prenyat d´esdeveniments”.Els núvols avui semblen mig prenyats, indecisos, dispersos. Són aquests núvols que els metereòlegs en diuen d´evolució diürna. Passen de llarg, sense presses, baixos, a vegades lleugerament amenaçadors, a vegades difosos.Passen en continua desfilada, sense esdevenir res. Tapen el cel sense tapar-lo, deixant al sol fer llambregades breus de calor estiuenca.

Si el futur era avui, per fi he tingut sort de que no anés massa prenyat de res en concret. La feina d´avui obliga a agafar el cotxe i repetir el trajecte unes quantes vegades, obliga a carregar i descarregar trossos d´un tronc de pi tallat. Però tampoc no obliga a res més, ni a pensar tant sols. El treball us farà lliures. Els braços treballen sense queixa, el cos sua al ritme del sol present, els trajectes reposen del brunzit que és la resta de la setmana. El paisatge repetit mostra un seguit d´estampes fixes : el camp segat amb l´olivera i el cel trencat; la carretera a pas de bicicleta; els horts, aquests si, prenyats de fruits; la maniobra de marxa enrera, l´obrir i tancar el reixat...L´Springsteen, i el seu Nebraska, acompanyen l´evolució diürna. Feia temps que no el treia a passejar, l´Springsteen. Un que va ser un amic, mort fa poc, m´hi ha fet retornar. Com el dia, de núvols passatgers, adients per als temps de vacances. Uns passen i altres es queden. I no hi ha raons aparents que ho justifiquin.Amb la gorra calada, els vidres mig abaixats, l´olor de reïna fresca i l´Springsteen buscant raons per creure, des de la cuina de l´any 82. Jo tinc encara la sort de creure; buscar les raons per fer-ho cada dia deu ser una feinada terrible.

La soca encara hi és, amb els seus cinquanta cercles tancant la seva vida encara frescos. Són cercles fins, dibuixats a punta fina, del color de la mel més fosca. Del més petit al més gran, indiquen els anys passats, prenyats d´esdeveniments.Els cercles no tenen principi ni fi, això ho sap tothom.

Els núvols es compacten, grisos, al final del dia. Però el darrer raig de sol ja els supera per la seva part més baixa. Agafo dos tomàquets que ja han madurat, i tanco la porta.

Cicatrius (I/2)

( capítol anterior )

Quan entra al taller, deixa la motxilla – amb les pedres a dins -, a sobre la cadira que hi ha al costat de la porta, i se n´oblida. De moment no en farà res, quan hagi de tornar a sortir les treurà ; les deixarà apilades en qualsevol racó de l´estança on treballa, algun lloc visible, on pogui anar-les observant en aquells breus moments del temps en què la seva mirada es perdi i topi amb elles. D´aquesta manera lligarà un pensament o un record amb la pedra, amb la seva forma, el seu color o la seva textura. Aconseguirà establir-hi una relació, la farà seva o del seu pensament, no ho sap ben bé, perquè el seu pensament força sovint viatja fora d´ell, lluny seu.

-Com les notes de Bach sortint del piano de Gould-, pensa mentre se les mira per primera vegada, unes setmanes després. L´andante omple l´estança de més claror si això és possible al final d´una tarda d´estiu. Bach, des del sòtan del temps, escriu les partitures proveïdores de sentiments probablement eterns.

-Déu a les seves mans-.El tros de pensament, lligat ara a les notes, fa que instintivament, Goan es miri les seves, de dits gruixuts i artells nuosos. Són el centre gravitatori de la seva existència, com la de Bach. Les pedres, enrunades sobre la lleixa de la llar de foc, semblen haver-se omplert de pols. La llum perfila ombres movent-se lentament sobre el conjunt .En  Goan abandona la mirada entre perduda i absent de les mans, de les pedres... Retorna les ulleres de la punta a la pinça del nas . Prossegueix la feina . Sobre el cargol del banc de treball, inmòbil una pedra, tornant d´un viatge.

Mar i muntanya ( i una havanera )

De la vista, clara, un dia en passat. La diada, dolça com l´aire, blava com l´aigua d´ un mar antic, que diu l´havanera. Miro el paisatge, cerco paraules, que omplin els versos sense neguit...continua dient l´havanera.

Sense neguit

sura la mar blava

sense neguit.

Si no fos que...m´asseuria al banc i t´explicaria com és el mar més antic. Tant sols alçaria la mà i els meus dits en resseguirien la seva orografia. Veuries entre ells com es pot escampar la vida, com qui esten un llençol i l´allisa sobre el llit, la finestra oberta, la nit seduïda per la vigília d´aquest mar més antic.

Seu és el reflex

d´aquesta mar

que et mira.

No quedaria res més a dir, tant sols que el cel, guarnit, sempre i quan el banc no sigui buit, pot ser ben bé el mar més antic.

I... vestida de nit :

guarnir de palmeres els records

escampant canyella a totes les cales

i amb petxines fer-lis un bressol.

( Silvia Pérez Cruz, " Vestida de nit " )

intercalada

Que posa passió, força, entusiasme en allò que fa o diu.

Vehement

Desig vehement

Anhel

( Anhel, una paraula curiosa, no sembla catalana, fa dubtar, potser és la h intercalada, com ara la paraula vehement, menys estranya; menys, si cal, que passió , força o desig )

“El poema guanya si endevinem que és la manifestació d´un anhel, no la història d´un fet ”

" L´univers d´aigua torçant el seu cos escamat d´estrelles "

" L´hydre-univers tordant son corps écaillé d´astres "

Victor Hugo

"Hugo nos había unido"

J.L.Borges, “ El otro”

El Libro de arena.

(1975)

Després de seguir varis rastres, podria imaginar l´ona torçant el seu cos en la nit, l´anhel d´aquest cos escamat d´estrelles enfonsant-se en la sorra, filtrant la manifestació del desig vehement d´un vers que guanya precisament per això, com diu Borges al seu llibre de la sorra, escolant-se humida com l´aigua és xopa entre els dits, com els castells de sorra sense història ; com l´anhel, s´intercala l´h enmig de la tarda plujosa d´estiu i basteix sorra, ona i desig, vehement, que s´esvaeix com la llum de la matinada vora les crestes dels cims més llunyans. Hugo acaba capitalitzant les meves paraules, i s´adorm a la sorra de Borges. La realitat del so dels pnemàtics sobre els carrers mullats n´és el darrer testimoni, després de la tempesta.