Breviari ( XV )

 

·         Poso la tassa a la cafetera. Tiro el sucre i pitjo el botó. M’he oblidat de posar la càpsula i cau aigua calenta dins aquella. Torno a pitjar el botó i rectifico ; buido d’aigua la tassa mentre en ve al cap el fet de tantes coses que em surten malament. Esperes cafè i surt aigua.

 

·         Cleantes, que era un filòsof grec, afirmava que el destí guia a qui l’accepta però arrossega a qui li oposa resistència. La pregunta a fer és clara.

 

·         M’espero una bona estona a l’estació, de matinada, a que passi un tren. Assegut i una mica cansat, penso en tots els que he perdut fins ara. No ho tinc clar, Cleantes.

 

·         I qui vigilarà al vigilant ?

 

·         Faulkner altre cop, i el d’ahir va ser un cop contundent, sinó definitiu. Un sol paràgraf, iniciant un conte, Pennsylvania Station. L’ofici d’escriure. Sort que no és el meu.

 

·         Sense Déu, només queda la mort. I ja poden dir missa tots els ateus del món.

 

·         L’home diu gracietes, com els adolescents a escola. En veu baixa. Durant l’enterrament en diu unes quantes, incòmode dins l’església. El mort i ell es porten pocs anys. Espero veure un nen, però quan em giro veig un home gran i refet. “ Sembla mentida- diu -, encara em sé el parenostre “. Després riu, amb veu rogallosa. Sarcasme defensiu.

 

·         Recuperar trossos d’ànima, com qui recupera un estil d’escriure, el pols a les mans tot encadenant paraules.

 

·         Avui, l’autobús de línia del poble s’ha espatllat just davant de casa, al vespre. Es dona la coincidència que estic llegint “ Passatger del final del dia”, del brasiler Rubens Figueiredo. Passa dins un autobús. Tothom sembla cansat.

 

·         Bergounioux escriu al seu diari, com si res : “ Me desperto la oscura sensación de estar en otra parte, la impaciencia de recorrer mundo “. Molts escriptors matarien per escriure un inici de novel·la com aquest.

 

·         Títol per a una novel·la – o un  conte -  : “ La mecànica del plor “.

 

·         Paraules a recuperar : ferroveller, caravanserrall, alfòndec.

 

·         Soroll. Definir-lo com quan no hi és o com quan no cal fer-lo, o com aquells famosos silencis coneguts com a molt sorollosos, terriblement incòmodes.

 

·         Utilitzen el mateix clavicordi de Mozart, dins la seva casa de Salzburg. El so de l’època, com les demos d’ara, sense arranjaments, com la diva sense maquillatge, com un dia lluminós d’hivern. El mite, més humà.

 

·         “Una quinta portuguesa”, d’Avelina Prat. El tipus de pel·lícula que m’agrada, on tot passa pausadament. Solituds compartides.

 

·          La veritat sona a traïció , per això moltes vegades la gent no vol saber res d’ella, sobretot quan s’adjectiva com a crua.

 

·         Oikumene, univers. Als primers mapes coneguts es representava com una illa.

 

·         El pare de la senyora treballava  a la Myrurgia, la fàbrica de colònies. Explica que, a l’arribar a casa cada dia li feia olorar les mans, per desenvolupar així el sentit de l’olfacte. Havia d’endevinar a què feien olor. Ara, de gran, la senyora fa les seves pròpies essències : en té una a cada habitació de la casa. Per a ella, segueix gastant la 1916, que fa olorar a la noia que li fa el massatge. Tot això ho escolto al  box del costat del que em trobo jo on faig rehabilitació del meu accident de cotxe: corrents elèctriques i una placa que m’escalfa l’esquena. Històries de cada dia. Coffe and cigarretes.

 

·         M’escriu el carrer on s’ha d’enviar el material : carrer de Carme Chacón. Em ve de seguida al cap la imatge de la política ja morta fa uns anys. Potser per això posen noms als carrers, perquè algú la recordi.

 

·         Aphro vol dir escuma. Diu la tradició que Afrodita va néixer de l’escuma, concretament de l’escuma de les onades del mar. L’aiguabatre la devia engendrar.

 

·         Hi ha gent que de joves son molt joves i de grans son molt grans.

 

·         Hi ha dies que soc com una mina anti-persones.

 

·         En una esquerda invisible entre dues pedres del pedrís del pati hi ha nascut un petit pensament de flor diminuta. En canvi, a la jardinera, regat tot sovint, un s’ha  acabat assecant. Vinyoli ja ho deia, tot és ara i res .

 

·         Una trista notícia : a Dinamarca han retirat totes les bústies de correus dels carrers. Ja ningú mai més podrà tirar cartes escrites a mà en una d'elles, ni ningú les podrà rebre. L'espera es farà eterna.

Conjugacions

El present era per construir coses noves .

El futur és derruir-les.

El passat hi serà per recordar-les.

Solanos

 A l’estanc, un senyor ja gran, a qui li tenen preparada “La Razón” damunt el taulell. Demana uns “solanos” , i per assegurar-se’n de que li donen bé, acompanya el noi que atén avui a la botiga fins a les vitrines on hi ha els puros. L’home és alt i prim i li tremola una mica tot, no fa la fila d’un bon fumador de puros. Mentre paga, penso en la longevitat de les persones. Trenta o quaranta enrere fora mort, aquest home, segurament amb un bon cos per lluir dins el fèretre.

Breviari ( XIV )

 

·         “Neteja’m la memòria, si us plau, que sinó  aquest trasto no funciona “- em diu la mare per donar-me tot seguit el seu mòbil -. Per un moment m’he espantat una mica.

·         Arriba un circ a la ciutat : Circo del terror “. “Apto para todas las edades” “ familiar”, diu als cartells que l’anuncien sota la imatge d’un zombie.

·         Pessoa , citant Tarde : “ La vida és la recerca de l’impossible a través de l’inútil “. Em fascina pensar que pugui ser veritat.

·         Hi ha llibres que son com focs d’artifici : mentre els llegeixes vas fent Oh !, oh!, oooh!. Llavors s’acaben i ja està.

·         Les meves misèries són les meves pors. Por, bàsicament, a no poder passar sense elles, a no ser capaç de viure sense elles.

·         El segle passat ja comença a ser el segle XIX de quan era petit. El 1868 és més a prop del 1968 del que em pensava.

·         El Trabal és mort. El Joan és mort. La senyora Antonia és morta. I l’Emília també. Tot un rosari de rostres de gent gran amb qui topava per fer la xerrada quan anava a l’hort. Hi ha d’haver-hi un bon hort, allí dalt, per tanta bona gent.

·         Lo dels embassaments és com el meu compte bancari : ja pot ploure tres o quatre dies seguits que al cap de res ja torna a estar igual ( o pitjor ).

·         El fracàs, sovint, té voluntat pròpia. Els entesos, d’això, en diuen manca d’autoestima.

·         Avui he acabat de llegir el tercer volum dels Assaigs de Michel de Montaigne. Al guardar-lo a la prestatgeria amb els altre dos, miro per curiositat quan vaig comprar el primer. 2011. Tretze anys llegint-lo, temps suficient per considerar-lo un amic, sinó fos que ja és mort. O no ?

·         És el nou alcalde del poble, en un sopar d’amics ens diu que en un any ha fet més de cinquanta casaments. Un de la colla li pregunta quan dura més o menys el casament. Alguns cops tota una vida ! salta un que no estava massa al cas.  

·         Condemnar l’oblit o bé agrair-li la seva funció ? Sovint m’oblido del fet que , en el fons, no soc res.

·     “Mon pensament, quin esgarriat me’l feu ?” ( Josep Carner, “ Nocturn “ )

·     Probablement a ningú li agrada de ser un perdedor. Per això la majoria abandona. Què se n’han fet, dels cementiris de cotxes ?

·         Aquesta idea de la casa com un vaixell. I aquesta altre de veure-la salpar. Em falta lleugeresa d’esperit.

·         L’home, em diuen, és professor de tennis. El veig tirant pilotes amb la raqueta al seu gos en un camp que hi ha davant les casetes d’estiu. Així s’estalvia de passejar-lo, em diuen. Això i la piscina, no sembla fer res més durant les vacances, acaben dient. Ens saluda somrient, tot aixecant la raqueta. Sembla feliç.

·         Oli d’oliva en esprai. El que em faltava per veure.

·         Els errors fan de la vida el que una màquina del temps : retornar al passat amb l’esperança d’arreglar el present per millorar el futur.

·         Una feina descansa l’altre, vaig llegir no sé on. Un bon consol pels treballadors, penso mentre pelo unes patates després d’un dia dur a la feina.

 

Breviari ( XIII )

 

·         Escriure telegràficament. Stop. Per viatjar en el temps. Stop. Arribaré tard a sopar. Stop.

           ·         Ara, cada cop que obro l’aixeta em sento quasi bé un delinqüent.

·         L’atzavara es mor. Fa uns quants dies, del centre de la planta n’ha sortit una llarga tija, de tronc gruixut i fort. Florirà i llavors, s’assecarà. Un final perfecte.

·         Dos homes grans xerrant. Un li diu que és intolerant a la lactosa, l’altre li comenta que com és  si  abans no ho era. El primer li contesta que, amb els anys, s’ha tornat intolerant a moltes coses. M’allunyo entre pensatiu i trist.

·         Vallverdú fa cent anys. L’entrevista l’Anna Guitart. Diu que quan no sap com seguir una història, baixa a l’hort una estona i en acabat, quan ja torna a ser a casa, sap perfectament com té que continuar-la...l’hort, aquest lloc d’inspiració on no es pensa mai en res.

·         Acabo els 24 contes de Txèkhov. Stop.

·         Estiro la persiana amunt i quan la tinc lligada, una cadernera s’atura al test dels geranis. Se’m queda mirant i mou el cap, curiosa. Després, de seguida, aixeca el vol. Sabia que escriuria sobre ella ?

·         A la ràdio, expliquen la història del crani robat de Haydn, el famós compositor de música clàssica. Resulta que, a la tomba hi van col·locar un altre crani i quan finalment el van tornar a lloc- el de Haydn – no van tocar l’altre, que no sap de qui era. Un cop morts, això és minúcia.

·         Troben una espasa de fa tres mil anys en un jaciment a Baviera. Segons la crònica, el més impressionant és que encara “brilla”. Aixeco la vista mig enlluernat pel sol.

·         Han tancat el desviament per agafar la carretera al poble. Ara tinc que seguir recte i travessar el pont de la B. , donar la volta a una rotonda nova que han fet i refer el camí pel carril contrari. Durant uns quants dies segueixo posant l’intermitent com ho he fet els darrers trenta anys. Quan me n’adono, sospiro. Un altre petit canvi sense importància.

·         Pruna mirabolà, petita i amb tons groguencs i sanguinis. “Dolça fins al pinyol “. Ara que ho sé, el pruner només n’ha fet quatre de mal-comptades, aquest any.

·         Literalment – no sé si literàriament també – sempre s’escriu per passar pàgina.

·         Poso els peus dins el rec. És migdia d’agost. L’aigua és freda i els hi puc tenir una estona no massa llarga. Després m’assec en una pedra i xipollejo. Ve un gos i mira de saltar. L’aturo pel panxell i es deixa acariciar. Ajup el cap i beu sorollosament. Després sento una veu de dona que el crida. El gos em mira. Ella somriu. En aquest precís moment, soc feliç. Després em saluda – immediatament després del somriure – i se’n van camí avall dona i gos. Els peus se’m refreden.

·         Estels fugaços. Aquest any m’han contestat afirmativament a dues preguntes. I la darrera per partida doble.

·         Diuen que vindrà un gota freda...això rai, si només és una.

·         El Sr. M. m’ho diu clar : “ de què serveix viure tants anys si no és per fer les coses millor ? Conec molta gent que et segueixen dient les mateixes coses ara que fa vint anys, queixant-se d’igual manera. Ara, si son feliços així...- remata – ja em sembla bé. Cadascú fa de la seva felicitat el que vol “. És un bon home, tot i dir-me sempre el mateix.

·         Peça de puzle. Les del cel sempre son les més difícils d’encaixar.

·         Diu el llibre d’Isaïes : “ ...el sudari que amortalla les nacions “.  Penso en Gaza.

 

Carraca

El xerric de la carraca lligant mercaderies al camió, a la furgoneta, dalt del cotxe ; fixant la càrrega perquè no es mogui. Hi ha pensaments, emocions, sentiments fins i tot, que haurien de lligar-se com ho fa la carraca perquè sinó se’n van, i no tornen més. I no son això els records potser ? Vivències lligades amb una bona carraca, traslladades a través del temps per aquesta màquina sempre imprevisible  que és la memòria, la qual funciona amb gran varietat de combustibles, tots perfectament sostenibles.

Com podria ser una cançó, per exemple.

Breviari ( XII )

 

·         Un dia passat, recollint engrunes de resquitllada.

 

·         Em creuo amb el Vicenç Villatoro, tornant de l’hort, a la vorera de casa. Passeja. Ens mirem un instant : els seus ulls no son gens plàcids,  enmig d’un rostre de barba blanca, envellit però fort, com ho és el seu cos alt i enèrgic ; podria passar, amb una túnica posada, per algun filòsof grec emprenyat per alguna discussió recent. Em quedo impressionat i amb la sensació de ser encara més petit del que soc.

 

·         Li diu que en compri un de més, perquè no importa un de més que un de menys. Al final- penso jo- sempre hi ha qui es queda el de més i qui es conforma amb el de menys. I solen ser els mateixos. Més o menys.

 

·          Al voltant d’un arbre de carrer, les rajoles s’aixequen per la força de les arrels. Revolució !

 

·         Avui és el darrer partit del Gerard Piqué amb el Barça. Al seu dia també es van retirar els famosíssims Kubala, Moreno i Manchón, aquells d’aquella cançó del Serrat.  

 

·         Molta gent em recorda el que no soc, pel sol fet de ser-ho ells. De mica en mica, i amb els anys, ho vaig superant.

 

·         Montaigne a cavall, parlant sol. Ho explica ell mateix, com si anés jo també a cavall, al seu costat,

 

·         I tots aquests estels units en les llums de Nadal apagades...

 

·         Fora del camp, és molt bona persona. De fet, n’hi ha molts , d’aquests.

 

·         Miro tres o quatre tràilers de pel·lícules. Mirar tràilers és com mirar el resum d’un partit de futbol o un disc de grans èxits d’un grup de música. A vegades n’hi ha prou, i a més, és súper-modern : tres minuts en comptes de noranta.

 

·          Tallar una carabassa : la duresa de la pell, l’olor dolça un cop oberta, els colors i totes les llavors que amaga a dins. L’he vist créixer, aquesta carabassa. Un petit tresor fet a l’hort.

 

·         Pujant les escales de El Corte Inglés, veig , en unes esportives, a la part del darrera on hi hauria d’haver-hi la marca, l’any del meu naixement. En un acte reflex em fixo en la persona que les porta, ja gran.

 

·         Surto a córrer sense les ulleres. I veig coses que no veig mai amb elles.

 

·         L’ull de la vaca, girant l’òrbita damunt meu, mentre passa dins un remolc pel camí. Una mirada inquieta, de quan et treuen del teu estable, del teu camp, de la teva vida.

 

·         A les analítiques tot es mesura per paràmetres. La salut, en diuen.

 

·         La consellera diu per la ràdio que ara és el moment d’actuar amb tot el tema del medi ambient. Fa un discurs gairebé poètic, emotiu, de país. Mentre segueixo conduint cap a casa m’avança una furgoneta de l’ICO deixant una estela negre de mala carburació al seu darrera.

 

·         Quan diu la paraula trossejar s’encalla ; la torna a repetir i es torna a encallar, i així vàries vegades. Literalment, l’ha trossejada.

 

·         Els errors sovint son els mateixos, fluint amb tota la seva naturalitat, sense ser capciosos i essent totalment irrellevants, sense cap propòsit d’esmena. Es tornen tant comuns i rutinaris que no esdevenen cap error.

 

·         Llegeixo alguns versos esparsos, triats a l’atzar, quan disposo d’alguns minuts  abans d’anar a treballar. Avui m’han tocat aquests del Walt Whitman : “ Siguis qui siguis , sospito que camines pels camins dels somnis.” 

 

·         Avui, un altre, del mateix : “ Sento el batec del cor, el segueixo, desapareixo”.

 

·         La mort és el gran aliat de les religions. La vida és el gran aliat de les religions.

 

·         Ara que és primavera, torna Vivaldi. i de manera recurrent ho fa amb la tempesta, aquest allegro tant potent que forma part de ... l’hivern, de Vivaldi.

 

Breviari ( XI )

 

·         Diu Kallifatides que no som resultat d’unes circumstàncies concretes, sinó més aviat el resultat de la confrontació de més circumstàncies concretes. D’això en dic posar el dit a la llaga. Sovint penso en les circumstàncies meves concretes per consolar-me dels meus fracassos, i això no és ben bé així : podria ser una manca evident de confrontació d’aquestes circumstàncies i per tant, d’elecció. I per acabar, de canvi.

 

·         Si em dono pressa, encara tinc temps. Llibertat condicional ( o condicionada )

 

·         No és la solitud en si mateixa. És més aviat la percepció de l’estar sol com una cosa no gaire bona, la de fer les coses sol, la de viure sol, amb tota la gent voltant, socialitzant. Però la veritable solitud, en definitiva, no hauria de fer mal a ningú. És un estat inevitable, sobretot quan se n’és conscient.Com morir-se.

 

·          Amb el pas dels anys la possibilitat de ( ) es va fent més petita. És la reflexió feta enguany, a pocs dies de fer anys.

 

·         L’ombra de una línia de pollancres al damunt d’un camp nevat, com si fos el codi de barres de l’hivern.

 

·         ( mig somni ) Un mur imaginari, on hi ha una porta per la qual hi entra i surt força gent. Un senyal del que no hauria de ser. El mur, de fet, és personal i intransferible i ningú l’hauria de travessar ; només nosaltres i encara. Com els llindars del propi cos, del qual,  a vegades, en fem el que volem.

 

·         Sovint es critica algú més pel que no és que no pas pel que és ( ho ha estat o bé serà ). Com un Dembelé qualsevol.

 

·         Em porten uns trossos de melamina per aprofitar. Tenia una gran prestatgeria plena de cintes de vídeo, el meu pare. No et pots imaginar quants. Molts. Les he llençat totes. Qui té un vídeo, avui en dia ?. El meu pare va morir. Passem com si fóssim dins una pel·lícula, que ningú filma.

 

·         Quan està nerviós, obre la boca i ressegueix amb la llengua tota la llargada de les dents mentre creua els dits de les mans, per després desencreuar-los ràpidament per acabar acariciant, amb moviment rotatori, la mà esquerra damunt la dreta, com donant per feta la cosa, és a dir, la fi del seu estat nerviós. Llavors torna a començar.

 

·         Podar les moreres plantades per l’avi, aquest exercici de memòria històrica, de reconciliació, de somriure absent, de missió anualment complida. Amb l’avi, de fa poc, el pare també. Tots tres brindem al sol de ponent.

 

·         Científicament, una cosa ÉS , no  ÉS COM. En aquest darrer cas  estaríem parlant de poesia, que, per definició, és una matèria científicament poc contrastada.

 

·         Llegeixo en un dossier que m’envia una empresa que fabrica bombes per maquinaria industrial, la frase destacada en negreta : el buit és essencial. Al diari, fa pocs dies, parlaven de Magritte, un pintor surrealista que pintava quadres on hi regnava el buit. Alguns dels quadres son com fotografies fetes amb un objectiu de gran angular, i certament s’hi nota certa buidor. Amb aquests dos exemples, la setmana ja no em resulta tant buida.

 

·         L’esquena de la puput esmunyint-se per sobre la façana del pati del darrera, amb l’aerodinàmica fugaç de l’adéu matinal.

 

·         Tanta puntualitat m’ofega. Millor arribar abans.

 

·         Soc una tapadora. No sé ben bé de què, però definitivament ho soc.

 

·         “ Qui té un martell només veu claus “ ( escoltat en un programa d’economia del canal a youtube de la llibreria Nollegiu ).

 

 

 

 

Breviari ( X )

 

·         Un noi amb aires “d’home gran”, fatxenda i segur de si mateix. Un “quasi-nen” pensant-se ja que la vida és això, una façana per mantenir. Deia Kundera alguna cosa semblant de les aparences, de la construcció del jo partint d’allò que pensem dels demés.

 

·         ¿Potser és que cada Mal amaga dins seu la indefensió ?, es pregunta Czeslaw Milosz. Un gat té urpes i malgrat això, cerca moixaines.

 

·         Em mira amb els ulls mig plorosos. Té uns ulls petits i rodons, molt rodons i petits, d’un color ametllat allí on encara es pot veure dins l’iris. Miro de consolar-la quan potser el millor seria desviar la conversa però hi ha el fet aquest de l’educació, del condol per la pèrdua d’un ésser estimat. Tanta tristesa em posa trist, de quan el cor es mig buida per emplenar-lo amb una pau mal acceptada, una pau “restada en pau”.

 

·         “Jesús salva, Jesús salva !” – crida el gitano a la seva tribu, en un descampat vora el pàrquing del súper. Al·leluia ! - responen tots a l’uníson.  Mentrestant em poso els guants de làtex i la mascareta, i miro al cel, repetint la jaculatòria abans d’anar a fer la compra setmanal.

 

·         Escriure després de pelar cebes i patates és, sota un prisma olfactiu, una delícia.

 

·         Avui he vist onades al cel. Son onades a punt de trencar-se però sense fer-ho mai. Els serrells tant sols es van desfent, com alguns somnis.

 

·         La distòpia no és que sigui molt original. Tenint un present com el que vivim, imaginar-se futurs apocalíptics resulta redundant. Millor pensar en utopies.

 

·         Ànecs salvatges sobrevolant el poble en clàssica formació  formant una V. ¿ Els ànecs emigren ? Anaven direcció nord-est. Les oques sí que ho fan, ho sé per les aventures del Nils Holgersson, que vaig llegir de petit.

 

·         Diu Valéry que quan les fulles abandonen l’arbre, arrossegades, mai més troben el vent. Les ganes i la por de partir, afegeix. Les ganes i la por ... tot el dia que penso en aquestes dues paraules.

 

·         A l’horòscop diu que avui serà un dia de grans oportunitats. Després explica que per a l’optimista, la calamitat és una oportunitat i en canvi, pel pessimista l’oportunitat és una calamitat. Un aclariment del tot innecessari i impropi d’un bon astròleg o endeví. M’he recordat d’un acudit de l’Eugenio: Toc, toc ...

 

·         Tots els cotxes bruts de sorra del desert. La igualtat és això.

 

·         De la pel·lícula “ My Salinger year “ : cal cuidar el santuari ni que siguin quinze minuts al dia, li diu el Salinger per telèfon a la protagonista. Jo no el cuido tant, faig dissabte quan el veig una mica descuidat. Com l’hort a l’hivern.

 

·         Tinc esperances, aquest any, amb la mongeta del ganxet.

 

·         Darrera els quadres, o hi ha pols o una caixa forta.

 

·         Llegit en un rellotge de sol, a Vilada ( Berguedà ) : “ Totes fereixen, l’última mata ”. Quina calamitat !

 

·         Penso en un conte : el conte del bala perduda. Després m’ho repenso : el conte de LA bala perduda. Seria més curt d’escriure.

 

·         Respecte als morts, sempre anem recuperant el temps perdut.

 

·         Dins la comissaria, esperant per renovar el DNI, em sento fora de lloc, com si fos un estranger. De fet, ho soc, com tota la gent que s’espera amb mi.

 

·         Un anunci a l’avinguda, reclamant anunciants : “ si no et veuen, no existeixes “. Em miro la mà, no fos cas que estigués desapareixent. Dins un altre ordre de coses, passar desapercebut però mai ignorat. Difícil d’aconseguir.

 

·         De l’oficina estant, de la finestra, de bon matí, passa un avió dibuixant una estela molt blanca i ben definida darrera seu. Me la miro com si anés separant el dia que m’espera aquí baix, ara, d’un altre que mai existirà.