Confessió

Innocència : condició de persona innocent, sense malícia, fàcil d´enganyar o exempt de culpa.

Dissabte no em va tocar loteria, podria començar per aquí : fantasejant sobre aquesta possibilitat, que fa tants d´anys que no em passa. Podria seguir admirant-me de que sigui un dels pocs privilegiats als qui els hi han augmentat el sou un deu per cent, lliure de impostos, per allò de la inflació real acumulada, amb l´inri de no haver-ho hagut de demanar. Afirmar que ahir, sense anar més lluny, vaig rebutjar la invitació d´ anar a sopar amb una afamada actriu italiana per problemes d´estòmac. Haver-me beneficiat durant llarges temporades d´hores de lectura sota el sol de la Provença ; passejar per la platja un Dilluns d´hivern al matí. Que en Jeff Tweedy m´hagi demanat un post per fer-ne una cançó - resulta que és un gran seguidor d´aquest blog, qui ho diria ! -. Haver aconseguit un gol de xilena al darrer minut del darrer partit. L´enorme facilitat de dormir com un soc totes les nits. Podria abstenir-me de dir res sobre el meu meravellós aspecte físic, però la realitat ho impedeix de totes totes. Podrien ser tantes i tantes coses. I totes veritats com temples ( de debó , vull dir ).

Podria especular sobre el fet de no haver d´escriure, de tancar el blog perquè finalment la pedra filosofal ja té un significat per a mi. Podria derivar cap a una culpabilitat per ser feliç. Podria dir, però : és que jo sóc com sóc i no sabria dir res més, la sort sempre m´acompanya. Encongir les espatlles. Podria rebutjar al fet d´aspirar a mantenir-me exempt de culpa, a deixar-me enganyar, a no tenir malícia, a ser innocent, a no tenir una llufa enganxada sense saber-ho. A que algú em tusti l´esquena per el pur plaer de fer-ho. I llavors podria morir d´èxit, però per això encara falta molt.

El cas, tanmateix, és que a dia d´avui, ningú em creurà .Per això ho puc explicar ben tranquil.lament, amb tota la innocència del món, sabedor de que com a molt, arrencaré només uns quants somriures.

Bon Nadal

No poso plet a parcer

Ni palpo el gruix de la roba;

Exalço amb tinta i paper,

Cels morents i rima nova,

O rondo al fresc dela Cova

De qui promet, mitjancer,

Cel novell i Terra nova.

J.V.Foix 

(Foto : Yosemite National Park, Wally Pacholka )

Bombolles

Sovint la lluna em sorpren, com ho faria una amiga fidel que malgrat no estiguis per ella perquè viu en un món diferent al meu, lluny i distant a vegades, apareix baixant del seu sostre nocturn en un lloc on potser encara no hi hauria de ser, propera , ajaguda com l´amant satisfeta, carnosa de pell cremosa, halo-cinògena observant-me des de la seva obscuritat, sense fer preguntes.

La lluna a quarts tocats de dues, la nit aquesta que sembla seva, algunes bombolles de cava saltironejant imatges de dones al cap. La lluna, sense necessitat de buscar-la, canvia de pista el cd i la música li plau, com l´olor momentani de la cambrera mentre anota el coulant que em prendré de postres, em somriu perquè sóc el darrer de la taula, arrenca el full de la llibreta i se li trenca – sempre se´m trenca, em diu, i a la cuina s´enfaden , però jo oloro el perfum del seu cos sense voler-ho, i ella em torna a somriure per acabar una altre història d´amor a primera olor que no a primera vista perquè en caldrien moltes més per acabar-la - ; la lluna i la música, deia, nues totes dues a velocitat moderada , permetent-me ser el centre del món d´algú com ella, indefinida però latent, libinidosa avui, emplenada de mig got de vi blanc ahir, atemperant el meu estat d´ànim al ritme d´una mirada entesa i breu atenta per un calfred sobtat de fred, de saber per un moviment lleu d´esquena com et trobes en aquell precís moment, sense necessitat de fer-ho, intuitivament, o potser no tant, no sé, qui coneix l´ànima d´aquesta eterna femeneïtat ? El pensament vola d´una bombolla a una altre, i a dins s´hi encabeix una història d´amor de la mida d´un didal i la lluna, rememorant-les totes ara que jeu estirada com una amant afinant la punteria... i fent-les explotar. Llavors és quan se´m va despedint, o m´abandona, no ho sé. Però canvia de cançó, això segur, i se´n va cap al seu sostre muda de preguntes febles. M´estima ? L´afegit d´un somriure, dins el meu record, seria perfecte.

Porvenir

La Teresa obre el correu, com cada dia. Factures bàsicament, tret d´aquests díes de l´any en què s´hi barregen algunes felicitacions de Nadal, amb les clàssiques frases ja impreses i a sota, una signatura feta ràpidament, generalment il.legible, com la majoria de signatures sobre les quals - i sobre el paper - els grafòlegs el.laboren tesis acuradíssimes sobr el caràcter de les persones, com vidents ullant les seves boles de cristall ( i és potser precisament per això, al capdevall, que la majoria de signatures solen ser il.legibles ). Només el nom de l ´empresa fa possible saber d´on venen. Normalment la Tere no en fa cabal, i les deixa sobre la safata del despatx del Sr. Mestres, el qual les va acumulant dia rera dia fins aquell en què hi dóna un cop d´ull per fer-hi un breu repàs per comprovar, al seu torn, que ell no s´ha oblidat de ningú a l´enviar les seves .

Fa uns díes però, una l´hi va cridar l´atenció, escrita per un petit proveïdor amb qui el Sr. Mestres havia tingut alguns problemes d´entregues d´aquelles que auguren el pitjor, com ha estat passant amb tantes empreses en els darrers temps. La felicitació resa :

“ Cuando decimos que todo tiempo pasado fue mejor,condenamos al porvenir sin conocerlo “. I a sota : Francisco de Quevedo.

I res més, ni Bon Nadal, ni anys nous, etc., etc.,etc.

Ella decideix deixar-li la felicitació a sobre la taula.Allí hi va a parar la correspondència que considera important.

Després de desptaxar amb el comptable, el Sr. Mestres baixa a l´oficina preocupat, com quasi bé sempre. Nota a la mirada de la Tere, a cop d´ull, aquella tranquilitat que sempre despren, pausada i confiada, com la de la mare acaronant el seu fill tot esperant un breu somriure. De seguida es relaxa, i el somriure surt, un pèl postís però benintencionat. Sospira tot asseient-se a la butaca i es troba amb la frase sobre la taula, ben centrada davant seu. Agafa la felicitació i la torna a llegir. Mira d´on ve. Inmediatament - sens epoder-ho evitar -, es pregunta si aquesta felicitació no amaga una darrera apel.lació a l´inevitable, un cert deix d´amargor per qui fa números , veu que no surten i decideix fer un temps mort buscant alguna frase per felicitar el Nadal ; trobant-la, com si fos un senyal per continuar ; escrivint-la, amb lletra clara i llegible ; sense signar-la, per fer-la una mica més universal ( i menys grafològica ).

Està d´esquenes a la porta, mirant per la finestra el parquing de l´empresa i les quatre gotes que mig cauen amb desídia al matí boirós que sembla anar a joc amb la grisor del polígon. Pensa en el futur ; per a ell, de vuit a vuit el passat no existeix sinó és per buscar-hi referències : de colors, de tendències, d´arxius de feines fetes, de preus, de gènere,d´experiència, de diners també, guanyats i perduts. Quevedo, que recordi ell, sortia en un bitllet de cent pessetes que la seva àvia guardava de l´època de l´Alfonso XIII. Mentre la seva mirada vaga sobre la felicitació, les ulleres rodones sobre el rostre de l´escriptor, seriós i grenyut li recorda un antic llibre de literatura espanyola de quan anava a escola. Llavors no pensava en el futur massa com ara pensa en el futur més inmediat, el de final de mes.

Es gira i torna la vista a la taula.

Quevedo – murmura...i pensa en l´acudit més vell del món, somrient. Deixa la felicitació de costat i a sota, veu l´estoc del dia. S´ha de fer comanda, avui és Divendres. Les darreres entregues no han estat al dia. Té millor preu si compra directe a fàbrica, no gaire més, però millor. El servei també ha millorat, tenen un nou representant de zona, un bon xicot. En canvi el Salvans falla, si li falta material no li diu res, espera, com si li fes vergonya la seva situació. I a casa seva no estan per perdre comandes.

I ara li surt amb en Quevedo !¿ Que no ho veu, que el temps passat era millor, i no fa pas gaire ? El futur ja prou que el coneixeriem...

-Tú diràs si el coneixerem...- fa el Sr. Mestres sense saber on posar la felicitació que encara agafa la seva mà esquerra, i a l´altre, el paper amb la comanda. Se´ls mira tots dos, i segueix el seu murmuri quasi bé ininteligible, un murmuri fronterer amb el pensament, cada cop més proper a una sobtada indignació :

-¿Vols saber una altre frase bona ? Ser o no ser, vet aquí. Aquesta se la sap tothom, inclús en anglès. I és ben senzilla d´entendre ,i a més- el Sr. Mestres s´encen per moments, com li passa sovint quan no vol estovar-se per raons que no acaba d´entendre -, i a més...

-¿Deia Sr. Mestres ?- La Tere és al seu davant. Es fixa en la felicitació.- Ah, veig que li ha agradat la frase. Molt bona, no troba ? I adient...

El Sr. Mestres sembla cedir, els seus ulls tornen a òrbita, remuga alguna cosa i mira la dona que té al seu davant com qui mira a Madame Justicia, esperant un veredicte. Ella sembla entendre´l, i allarga el braç cap a la seva mà dreta.

-La comanda...-

-Si, la comanda...-

-¿Al Salvans ?-

El Sr. Mestres pensa en la tenacitat de certes persones, entre elles la Tere, en la seva capacitat de discernir el camí cap a un porvenir incert. Li allarga el paper.

-Al Salvans, clar. Tot sigui pel Quevedo -

Ella l´agafa i li somriu.

-No fallarà-

-Més li val a aquest somiatruites – I mirant-se la felicitació la deixa oberta, a un costat de la taula. Pel revers hi decobreix una signatura, mig amagada sota un Bon Nadal en varis idiomes. Curiosament, és clara i llegible, sense cap ornament que la disfressi. Sospira, i torna a la feina.

Runes

M´assec en el que sembla va ser el llindar d´una porta, una porta per on s´accedia a l´interior de l´ermita encavalcada sota la bauma natural dins la qual piques centenàries encara recullen les gotes d´aigua filtrant-se del conglomerat de cingles que baixen en picat de més amunt, d´allí on el sol fixa encara les hores. Les runes enfront meu resten fixes en un mur d´uns cinc metres d´alçada, encara sòl.lid al pas dels segles. Les cames pengen del primer pis, sense terra. A la planta baixa hi ha crescut un arbre que no identifico, envoltat d´ortigues ; enfront una finestreta, d´on es veuen les copes dels pins i alzines d´un bosc que es deu enlairar de més avall, i poca cosa més; a ambdós costats sobreviuen dues petites postades de pedra, sense res per aguantar. A tocar d´ull, al mur de nord, un forat a la paret amb forma de capelleta, en el que sembla va ser un antic sagrari ; al seu costat els forats per on s´encabien les vigues que travessaven la nau de la vivenda, allargassada i rectangular ; si alço la vista, encara pot semblar que hi devia haver un altre pis encara. Més amunt, roca i cel.

El silenci és de qualitat. Vull dir que tot és quiet, des de les branques dels boscos encinglant-se , sense ni un bri d´aire movent res, fins la figura de l´home que m´he trobat admirant el paisatge des de la balconada de llevant, uns metres a la meva dreta. Sembla una estàtua. No se sent res, ni la pròpia respiració, el lloc és inanimat. Amb un silenci així, el que sembla deixa de fer-ho. Per un moment sota els peus hi ha un terra i a sobre el cap un sostre, però no dura massa. Un ocell passa d´una branca a una altre piulant lleument l´hivern, acabat d´instal.lar amb les seves greus, silencioses i clarividents qualitats.

P.D. La cançó la tenia en un cd que vaig gravar-me fa poc, i ha sonat al cotxe, mentre tornava. M´ha fet pensar en les runes, en aquestes runes de masos pobres, caiguts i abandonats, com les d´avui.

Remuntar

De la pel.lícula “La pesca del salmó a Yemen” queda un petit diàleg a les acaballes de la mateixa :

-“Ara no sé que fer”-

-“ Quan sigui el moment ho sabràs “ -

És un senyal el que s´espera per poder decidir. Una petita ajuda per fer un pas endavant. Penses , però, en certes coses que probablement no arribaran, o que si ho fan, per alguna mena de raó traidora o simplement, cínica del destí, arriben massa tard. Et preguntes si massa tard és una excusa ( amb l´adjectiu agravant de perdedor ). Sospeses els lligams. Et consoles amb la paraula sacrifici ( amb l´adjectiu si més no més consolador encara de personal ) i saps que aquest prové del fet mateix de no fer res ( de no poder fer res al capdevall ? Ets massa bona persona, segueixes pensant ), lligat als lligams, la raó pera la qual has acabat essent com ets. No fer res, en el camp de les grans decisions, si aquestes existeixen i tenen raó de ser, perquè alguns moments no arriben, i per tant, no saps encara què fer.

Les petites empreses diàries et compensen, et fan sentir bé. Aquestes no requereixen de cap senyal; es fan, i si es miren de fer millor, o amb la paraula aquesta que no corre perill d´extinguir-se mai, la satisfacció té un aire anònim de fer més planera la vida a algú altre sense que se n´adoni massa. No requereix el sacrifici de no haver de fer res per ser-hi, en certa manera és la certificació de ser una gota més de l´oceà, i si queda alguna oportunitat, aquesta és la d´escriure-la quan la marea és baixa i esperar que s´esborri, com en el conte del Gibran.

Hi ha una aixeta que goteja, mentre s´escriu. De l´aixeta brollava aigua, la majoria de la qual se n´anava pel forat de l´aiguera. L´aixeta, quan més vella, més costa de tancar. La mires i sembla tancada, però veus com una gota es va formant lentament sota el difusor, va agafant pes i finalment, cau. És una forma de veure el temps com passa. Les aspiracions es van esbandint sota el broll d´aigua però segueixen rajant, sota el pes d´una gota rebel sota el difusor d´una aixeta pretesament tancada. Aquesta petita metàfora és la que un vell àrab en diria fe. La fe  en un salmó remuntant un riu al mig del desert.

P.D. Les llums de Nadal, incomprensiblement, ja tornen a ser aqui.

P.D. (2) : Una de les coses que no han arribat encara és la d´aprendre a pescar amb mosca. I això em fa pensar, per acabar, que tenir coses pendents de fer és en si mateix, una gran cosa.