Sovint

Als carrers xops les fulles dels plataners s´ha apressat a caure. Fulles d´un color ocre intens que la pluja ha fixat sobre l´asfalt. Les roderes dels cotxes tanquen cercles al seu pas en línies paral.leles i alguns carrers de poble, amb la boira de les set del matí, s´han convertit en camins de tardor , com passa a l´hivern quan alguna nevada sorprèn els mateixos carrers, els mateixos arbres, i les mateixes hores bromoses del matí. S´hauria de dictar un edicte que prohibís recollir aquesta serenor de fulla caiguda durant un cert temps.

L´aire no és prou fred, però la humitat el redimeix en forma de nous capolls, petits i roigs, dels rosers desballestant-se. Les moreres en un parell de dies han esgrogueït un bon grapat de branques. L´herba és molt verda i la lluna, creixent. Ja hi han arbres dormint el somni del bon temps; d´altres, que mai canvien. Els crisantems tots miren doblegats el terra ; els boixacs, al cel que els alimenta, un cel atrafegat per fer neteja, retardat en els seus deures.

Les setmanes es volen acabar, els mesos no perduren. Les hores viscudes van com les roderes dels cotxes aquests dies, dues línies paral.leles al sol que les il.lumina. Som com óssos o formigues, ja no ens deixem veure, ni dir-nos, ni pensar-nos ni estimar-nos. I el nosaltres és per no fer-ho constar, d´aquest jo que regalima, subestimant ànimes més grans que no pas la meva. 

Voldria ser més, sovint, voldria, sovint...

Sovint, sovint, l´home s´oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s´embriaga del seu cant.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura,

en el seu cor estranyament fulgura,

com un diamant trist.

Joan Vinyoli ( De vida i de somni )

Haiku

Feliç boixac :

als vells patis dels pares

lliure flories.

Sobre la utilitat d´una espelma

"Esta noche encontré una vela sobre una mesa, y por jugar la encendí y anduve con ella en el corredor. El aire del movimiento iba a apagarla, entonces vi levantarse sola mi mano izquierda, ahuecarse, proteger la llama con una pantalla viva que alejaba el aire. Mientras el fuego se enderezaba otra vez alerta, pensé que este gesto había sido el de todos nosotros ( pensé nosotros y pensé bien, o sentí bien ) durante miles de años, durante la Edad de Fuego, hasta que nos la cambiaron por la luz eléctrica. (...)

(...) Pienso en estos objetos, esas cajas, esos utensilios que aparecen a veces en graneros, cocinas o escondrijos, y cuyo uso nadie es capaz de explicar. Vanidad de creer que comprendemos las obras del tiempo : él entierra sus muertos y guarda las llaves. Sólo en sueños, en la poesía, en el juego - encender una vela, andar con ella por el corredor - nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si somos ".

Julio Cortázar, " Rayuela" (1963 )

Fa uns anys, la llum marxava - ves a saber on - més sovint que ara, i sempre era una mena de plaer estrany encendre l´espelma i fer l´habitual - desvestir-se, passejar-se pel passadís, rentar-se les dents, ficar-se al llit - a la seva flama petita i incerta. Aquest moviment precís de la mà protegint-la, el recordo ara, llegint aquest fragment de llibre. I penso, també, en el temps que haurà de passar perquè algú trobi aquest teclat on escric, aquesta pantalla que em miro, i es pregunti per a què servia tot això. I en el fons penso també que no, que segurament ningú el descobrirà, perquè ja ningú guarda les andròmines velles als graners, o als garatges, o a les golfes de les cases. L´anonimat de tot plegat quedarà a les runes de les deixalleries,o potser als arxius amagats d´alguna xarxa social perduda enmig del que avui creiem salvat dins potents ordinadors els quals, evidentment, algun dia s´apagaran. 

El noi de cal Planes ( Quedem al Zurich ? )

Del vell cafè Zurich encara se´n recordava bé, el senyor Planes. Amb el seu llarg tendal on l´Anís del Mono lluïa els seus millors temps i sota el qual el permanent so de les taules i cadires movent-se es feia perfectament inaudible ;  al damunt, no se sabia del cert quin cel clarejava o s´enfosquia, pels fums del tabac, les olors dels vestits perfumats, els barrets i les gorres d´ homes i dones entrant i sortint. I aquella grisor de les façanes, sense netejar, i la pal.lidesa dels rostres més pobres, passant de llarg. 

El blanc de l´ample i llarg davantal lligat a l´alçada del melic, la mà airosa carregant la safata plana dominava l ´escena ; o així li semblava al noi de cal Planes,  una mica milhomes - com reconeix ara amb veu fluixa i esquerdada, assegut enmig d´aquesta torre de Babel amb uns ulls perduts en direcció a la Barceloneta-, els cabells enclenxinats a lo Clark Gable, el bigotet acabat de sortir i és clar, l´elevada estatura que se li requeria a l´anunci enganxat als vidres del local, que resava així:

Se necesita meritorio alto. Razón : aqui.

Dominava l´espai, amb aquella safata alçada. La gent se´l mirava, li demanava, li pagava. Les dones li somreien, amb els seus talons alts i el vermell dels seus llavis de diumenge. Els nens alçaven els seus caps com imaginava devien fer al veure Kubala fotografiat als diaris dels quioscs de les Rambles.

-Mestre . Un de sol ! -

-Jefe, carajillo de rom !-

-Que arriba o no això nen?-

-L´orxata per la senyora, a mi lo de sempre, Planes -

-Una pesseta ? Ai Senyor, on anirem a parar !

I així tots els caps de setmana...I ell ballava dins un laberint, cada dia per camins diferents tot serpentejant entre les vides dels altres. I era jove, és clar, molt jove i molt feliç...o potser no tant, però no se´n recordava . 

-Tant se valen els mals records- es recorda de dir sempre.

-Ara és tot molt més net i polit, i no hi ha olors ni grisors. El xivarri és també diferent, però encara conserva alguna cosa.-El senyor Planes somriu al seu nèt, vingut de les Amèriques. I ulla, com només sap fer un cambrer, cap a la vorera, on ha vist com s´apropava la senyora Planes, la seva Paquita, igual ara que feia seixanta anys.

-El temps sempre atrapa alguna cosa i la deixa anar sense presses, perquè els vells com jo encara la poguem veure -¿ T´he explicat mai, Jimmy, com vaig conèixer la teva àvia ?-

I el senyor Planes li comença a explicar altre cop la història del primer cop que veié les cames de la Paquita, dins aquell vestit gens gris i molt blau d´un mes d´Abril de 19...

( aportació a la iniciativa Quedem al Zurich ? )

PROJECTE DE LLIBRE QUEDEM AL ZURICH?

Bases:

- Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d'un llibre amb poemes, relats, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.

- Qui hi pot participar? blogaires.

- Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió i es pengen aquestes "Bases". Es poden presentar tantes peces com es vulgui.

- Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.

- Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l'editor.

- Qui ho coordina? la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), l'Helena Bonals (En cada vers que has entès) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?). Som un grup obert, qui vulgui, s'hi pot afegir.

- Què passa si l'editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s'aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.

- Què passa si l'editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!

Filtració

L´ampolla me la trobo en una clariana del bosc. Antiga, de quan la llet anava en ampolles com les del rom dels bucaners, xates de coll estret, per beure a gallet. Sé que és de llet per les restes blaves d´una coneguda marca de casa nostra, avui desapareguda. El disseny és bonic, el vidre és brut. Mig plena de sorra, tombada, sembla haver abocat una pila de temps sobre una terra erma. Les ampolles buides, de vidre, com aquesta, sempre tenen un missatge amagat dins elles, com les que es llencen al mar. L´agafo, me l´emporto. A la tarda, la netejo de la sequedat omplint-la d´aigua. Després robo una flor tardana – de falsa primavera -, i la deixo a dins perquè em filtri el missatge.

I el missatge, com fet de tinta invisible, no triga massa a arribar.