La mateixa cançó

El mateix silenci mig buit de tres-quarts de set al tirar la persiana amunt; la mateixa son, relliscant cap al forat  de la dutxa amb l’ aigua, que sembla la mateixa, com el sabó, el xampú i la pasta d’ afaitar ; el mateix badall, a l’ obrir el llum de la cuina ; la mateixa cafetera. L’ entrepà, altre cop de pernil. El mateix soroll a l ‘arrencar el cotxe, que per sort, segueix sent el mateix ; la mateixa dona passant per la vorera del davant, sense nens encara ; la mateixa carretera, el mateix ciclista amb la mateixa cua al seu darrera ; la mateixa rotonda, el mateix semàfor, la mateixa noia fumant a la porta del geriàtric; el mateix cotxe avançant-me a noranta per hora, la mateixa impaciència als retrovisors ;  els mateixos dos treballadors, l’ un amb barba blanca i l’ altre més jove, a la porta del taller, abans de començar la jornada laboral ; el mateix  home sortint del bar, amb el mateix cigarret a la boca i el mateix pas cansat ; els mateixos tres roures tocats de sol, el mateix pont, el mateix carrer amb el mateix nom de riu llunyà.

I tot plegat com les cançons, sempre diferents.

Vida d'un nàufrag (III )

La terra és llunyania. El mar, en canvi, posseeix l’ instint traïdor del miratge, com el desert. Així ho pensava el nàufrag fins que va arribar a la illa. Després de mirar-lo cada dia el darrer mes, ara ja pot dir que també és llunyania. De fet, la terra ens mostra turons, camps, muntanyes, ciutats a simple cop d’ ull. El mar, pel contrari, és superfície.  Encara més, és la terra posada del revés, amb els seus turons,  muntanyes i alguna ciutat perduda també. De les seves profunditats se les anomena abismes – fosas abisales , aquestes dues paraules li han vingut al cap només pensar-hi, paraules provinents  d’un racó igualment abissal de la seva ment, el de la infantesa -, com quan un aboca el cap a un precipici al crestejar algun cim. Ens aboquem a l’ abisme, diríem en un cas així.

Seguint el curs del seu pensament, el nàufrag va fent via pel sender que va de la platja a la llacuna d’ aigües cristal·lines. El fa cada dia, sovint d’ anada i de tornada ; alguns cops es queda a passar la nit a la platja, on s’ hi ha construït una petita cabana amb canyes de bambú, una de les seves primeres descobertes a l’ illa. S’ ha imposat una rutina, ha marcat un territori, s’ hi ha anat familiaritzant, tot això ho ha fet sense cap pla determinat, de manera natural i inconscient. Ha aclarit el camí ; en alguns punts, el desnivell li atorga la possibilitat d’ establir uns miradors cap al mar i la terra, és a dir, cap a la resta de l’illa. La impressió és que és més grossa del que es pensava, si ha de fer cas a l’ única referència de la que no sap si fiar-se’n massa, perquè del mapa del tresor, per començar, no sap a quina escala està fet i tampoc no sembla una bona ajuda  l'orografia dibuixada en tinta sobre un pergamí amb una toponímia farcida de calaveres, lloros blaus , ampolles de rom i negres auguris.

S’ imaginava les illes desertes més petites, vet-ho aquí. Potser era per aquell passatemps que sortia al diari, el de les set diferències. Feia molt de temps que no el feia. En moltes d’ aquell parell de vinyetes aparentment iguals, hi sortia un nàufrag a la seva illa, un tros de terra minúscul, habitualment amb una palmera al mig, on s’ hi presentava una situació còmica. Tràgica-còmica, pensa ara el nostre home, mirant d’ esbrinar les diferències entre el plano del tresor i la realitat. Sempre li havien fet gràcia, aquelles vinyetes, fins al punt que se les mirava sense mirar de trobar res, perquè precisament les set diferències eren el menys important o tan sols l’ excusa per dibuixar mil situacions grotesques partint de la base d’un home en un tros de terra minúscul envoltat d’ aigua. No hi havia cap diferència, pensa ara, en el fons era el mateix home sense poder sortir de la seva illa.

Avui, sense saber encara on para, el nàufrag es mira l’ horitzó, aquella fina línia del fons de tot de la seva vista on de petit, també, hi dibuixava algun vaixell o el sol ponent-se. Els vaixells eren més fàcils de dibuixar a la línia de l’ horitzó. Ara no en veu cap. Només el mar, amb els seus cims, perquè seguint amb la teoria del nàufrag, les illes són els cims més alts del mar. Els continents no, els continents son una altra cosa. Les illes sí, amb la seva grandària s’ adeqüen al que és un cim d’ una muntanya, que té la seva base en l’ abisme, en la negror de les valls ignotes, al qual sempre hi està abocat  l’ home sense sentir cap vertigen. El vertigen sols el pot provocar el buit. Per això hi ha la superfície del mar, les seves aigües, el seu horitzó. La seva llunyania, en definitiva. Sí, el nàufrag ara està ben convençut que no hi ha cap miratge, perquè en certa manera, sap on és el buit al qual està abocat ençà del naufragi.  Allí dins, l’ home no hi pot viure, però si navegar-hi, si sap com fer-ho. Per això, també, té el llibre i l’estilogràfica, amb una mica menys de tinta.

Desdoblament.2

Des de la cruïlla arrencaven nombrosos camins, i jo n' havia negligit un, potser el que era correcte.

( Patrick Mondiano ) 

Son asseguts en un dels bancs del mirador situat sota una extensa parra, un bonic belvedere d’ un petit poble emblanquinat de la costa, vora una mar plàcida submergida en blavenca i aclaparadora solitud, plena d’ esteles que el sol d’ Agost fa  pampalluguejar dins els ulls de qui el mira, encegant-lo. L’ aire, en aquesta part més alta del poble, bufa lleugerament, refrescant-los tant o més que l’ ombra apaivagadora de la parra, de la qual sorgeixen els pàmpols on  el raïm sembla madurar sense presses.

La vista és excel·lent, de postal d’ enyorades vacances. No hi ha ningú més en aquesta petita talaia d’ estiu dorment. En Jules ha deixat la càmera sobre el trípode, després de fer algunes fotografies amb l’ objectiu d’ ull de peix, que les fa com si el món fos més rodó encara del que és normalment. El darrer dispar ha estat amb la Marga al centre de la fotografia i l’ efecte aconseguit per la lent ha estat el mateix, però més arrodonit encara pel seu somriure feliç. Seuen, els ulls tancats deixant-se emportar pel corrent del moment, sinuós i perfecte. Ella té el seu braç esquerre estès damunt la seva esquena, resseguint-ne el relleu damunt la samarreta de cotó  amb mà manyaga i lenta  fins aturar-se finalment damunt la fusta del banc on acaba reposant, deixant que el teixit dels dits encara flirtegin una darrera vegada amb el seu cos.

La Marga s’ ha adormit. El cap resta lleugerament inclinat damunt el respatller del banc cobert encara pel seu braç llarg i lànguid. Així estant, en Jules se la mira, desvetllat de la seva pròpia becaina, habitualment curta. La pell morena, els ulls  closos, la boca entreoberta respirant qui sap què ; els cabells estesos, el cos mig vinclat, la brusa desajustada en blancor de pit incipient...tot això observa meravellat de tanta bellesa reunida en un moment mentre ho prova d’  emmarcar apropant el focus de la càmera cap a la finestra oberta darrera l’ ombra de l’ emparrat per on al fons, el blau del mar oneja vora el cel.

Sabent-se posseïdor de la coneguda “màgia del moment”, a en Jules ja només li queda pitjar el botó. Aixeca el cap un darrer moment per comprovar l’ escena i la llum, tot observant la velocitat d’ obturació triada. Podria inclús fer la fotografia amb flaix, per remarcar els feixos de llum que el caprici de la pèrgola d’ on penja la parra distribueix al voltant i sobre la figura d’ ella. Pot fer-ne una seqüència, apropant l’ objectiu en successives fotos fins arribar al seu rostre per  mirar de descobrir tots els detalls d’ aquest cos d’ ànima volàtil que ha conegut fa només uns dies.

Dispara. Apropa el zoom. Dispara, altre cop. Apropa el zoom encara més. Abans de disparar per tercer cop, un fet el copsa breument, com hi hagués algú més al costat de la Marga, però el dit petja i el click simulat de la càmera se sent com si fos una llosa. Seguint la inconsciència del seu pla, torna a apropar el zoom, ara ja sobre el rostre d’ ella, de placidesa absoluta. La visió fa que s’ oblidi de tot el demés.

T’ estimo, murmura en veu molt baixa.

Dispara per darrer cop. Llavors, quan aixeca la vista del visor, ella ja ha desaparegut. En Jules es queda dret, immòbil. Ha tornat a passar. No s’ ho vol creure però és evident que ha tornat a succeir.  Evidentment, pensa al cap d’ un moment. Evidentment potser ho podria haver evitat, aquest cop.  Mira les fotografies fetes i s’ atura just al moment del desdoblament : és la fotografia on apareix ell amb ella, abans de que el rostre d’ ella tanqui la seqüència. En aquesta, pensa, el seu doble ja és amb la Marga, per sempre més. És el que li agrada pensar, tot i no saber-ho. Sempre hi ha hagut un senyal, en aquest sentit, un senyal en el que veu, d’ alguna manera, que ell és amb ella – qui sigui, la Marga, la Cristina, la Denise...- quan ja no és amb ella. És el que ell anomena el desdoblament. I no troba la manera de posar-hi remei. Com si fos un assassí en sèrie, elles moren, literalment. Surten de la seva vida i el que és pitjor, de la seva realitat, que ja no sap si és una o moltes. Ha mirat de trobar-les , després. En sap els seus noms i cognoms, els seus números de telèfon, en quina ciutat viuen, a què es dediquen. Les ha buscat i mai les ha acabat trobant. Han desaparegut del mapa  com si pertanyessin a un altre món o una altre època. I en canvi, per no acabar boig, li resten records com restes de naufragis. Es posa la mà a la butxaca i en surt un tiquet de restaurant. Vet-ho aquí, dos dinars, begudes i un cafè per a ell i un tè per a ella, com si fos un déja-vu.

El so d’ una pilota rebotant al terra el fa retornar al seu calvari de sempre, aquell que sempre es pensa superat, com el vici mai reconegut. Li passa pel davant, és de color groc ; darrera seu un nen i després, una nena ; finalment arriben els pares. Una família feliç dins les seves circumstàncies, que pensa en Jules observant-los mentre treu la càmera del trípode. Se saluden, li diuen alguna cosa. Una fotografia, potser ? Clar, deu ser això, normalment és el que li demanen quan el veuen amb la càmera, tot sol. Ja no estava acostumat a anar sol i haurà de seguir així els deu dies que li resten de vacances. Somriu, agafa el mòbil que li ofereix l’ home i dispara a un munt de somriures que segurament no es revelaran mai.

Resignat, surt del mirador. Bona idea va tenir aquella cambrera del restaurant, de fer-los pujar fins aquí. En un anglès tronat els hi va dir que les vistes eren precioses, que el temps allà dalt...com ho va dir ?, pensa en Jules mentre baixa l ‘ empedrat dels carrers costeruts, entrebancant-se de tant en tant.

El tempo è fermato.

Això va dir. El temps es deté. I a més a més, desapareix. En Jules sospira mentre tira enrere la memòria . Va ser l’ Eli, amb qui es va desdoblar primer. Va ser terrible : es coneixien de petits, mateix col·legi, mateixa colla d’ amics, mateix lloc d’ estiueig . Tothom sabia qui era l’ Eli , al poble. I de la nit al dia, d’ aquella nit en que la va besar per primer cop, va esfumar-se tota ella. L’ Eli, en Jules I i el petó. Bé, en Jules no. Ell seguia igual, tot i que al tornar al poble aquell vespre i preguntar als seus amics si havien vist l’ Eli, tots li van dir que qui era aquella Eli. No els hi va preguntar res més, res, va contestar, em pensava que la coneixíeu...Després va poder comprovar que a casa l’ Eli hi vivien, efectivament, els seus pares, amb tres filles ninguna de les quals s’ assemblava a l’ Eli. Tot plegat li va provocar un atac d’ ansietat – quan ningú sabia el que era això – que va precisar d’ uns quants dies de repòs absolut. A partir d’ aquí no es va voler relacionar amb cap noia que visqués a cinquanta quilòmetres a la rodona. La realitat de les coses li va acabar donant la raó, perquè la realitat de la Marga i la resta de dones que havia conegut al llarg dels anys – excepte l’ Eli tot i que amb ella també, malgrat saber-ne la seva història- és que havien acabat per viure amb ell ves a saber on, en tots aquells desdoblaments que mai havia gosat explicar a ningú.

Entre aquests pensaments, moix, en Jules arriba a la plaça on hi ha el restaurant a la terrassa del qual ha dinat amb ella. La cambrera ja no hi és. Al seu lloc, un cambrer que li ofereix de seure a ell i a la signorina que va amb ell.

-Cosa dice ?- diu ell sorprès.

-La senyoreta amb la que ha dinat, és clar.- diu el noi en anglès notant-li l’ accent estranger. 

– Ha passat fa una estona per aquí davant, anava cap al carrer de la fonte di Venus- li diu després, estranyat de que no ho sàpiga.

Se’ n  recorda ! En Jules es queda astorat, ara sí, realment astorat. Mai li havia passat que algú recordés res, d’ elles.

-Quina fonte, dius ? – pregunta llavors.

Ell li indica, un carrer que surt de la plaça per la part de baix, on hi ha la bonica font, ben bé al mig.

-In questa fonte...-afegeix el cambrer amb cantarella teatral aixecant l' índex de la mà que té lliure-.

-Il tempo è fermato- rebla ell sense temps perquè ell acabi.

-Ecco !- respon sorprès mentre en Jules, donant-li les gràcies, s’ encamina temorós cap al seu destí.

Desdoblament

Son asseguts en un dels bancs del mirador situat sota una extensa parra, un bonic belvedere d’ un petit poble emblanquinat de la costa, vora una mar plàcida submergida en blavenca i aclaparadora solitud, plena d’ esteles que el sol d’ Agost fa  pampalluguejar dins els ulls de qui el mira, encegant-lo. L’ aire, en aquesta part més alta del poble, bufa lleugerament, refrescant-los tant o més que l’ ombra apaivagadora de la parra, de la qual sorgeixen els pàmpols on  el raïm sembla madurar sense presses.

La vista és excel·lent, de postal d’ enyorades vacances. No hi ha ningú més. En Jules ha deixat la càmera sobre el trípode, després de fer algunes fotografies amb l’ objectiu d’ ull de peix, que les fa com si el món fos més rodó encara del que és normalment. El darrer dispar ha estat amb la Marga al centre de la fotografia i l’ efecte aconseguit per la lent ha estat el mateix, però més arrodonit encara pel seu somriure feliç. Seuen, els ulls tancats deixant-se emportar pel corrent del moment, sinuós i perfecte. Ella té el braç estès damunt la seva esquena, resseguint-ne el seu relleu damunt la samarreta de cotó  amb mà manyaga i lenta, d’ una lentitud com si temés que en Jules es pogués volatilitzar en qualsevol moment, per acte seguit, despertar-se d’ un somni que creia no tenir fi.

Finalment, ell s’ aixeca i li proposa de fer-se una foto de tots dos junts. Agafa el trípode amb la càmera i s’ allunya uns metres ; al girar-se, el reflex del sol damunt del mar l’ encega momentàniament, fet que li fa col·locar-se les ulleres de sol de manera instintiva. Després, esclarida la vista de puntets grocs,  se les torna a posar al cap per tot seguit abaixar-lo damunt el visor   per mesurar bé la distància al banc i enfocar bé la fotografia. És llavors que es veu a si mateix amb la Marga exactament com  estaven fa un minut.

Aquest fet l ‘astora tant que el deixa parat observant l’ escena amb incredulitat. Tanca els ulls, tot deixant càmera i trípode al terra. Quan els torna a obrir, ella ha tret el mòbil de la seva bossa i s’ està fent una selfie de tots dos engaltats amorosament. No pot ser, però és : és ell mateix i la Marga, ara besant-se aprofitant la buidor del lloc. Al moment, sent el soroll d’ alguna cosa rebotant al terra al seu darrera. Es gira i una pilota vermella de goma el sobrepassa mentre un nen corre darrera ella ; darrera d’ ell, una nena; i al seu darrera, els que deuen ser els seus pares, tot rialles i felicitat que al Jules li semblen ara irreals, d’ una irrealitat esbalaïdora quan al girar-se altre cop, descobreix el banc buit sota les parres, amb ningú assegut gronxant-se en la tranquil·litat de la tarda.

Mirant d’asserenar-se, se situa. Es torna fregar els ulls, com sol passar en aquesta mena de situacions. Res, el banc segueix buit. Això no té ni cap ni peus, pensa amb temor creixent, ella ha de ser en algun lloc...amb ell. Quan li ve aquest pensament sent una fiblada de gelosia absurda. No pot ser, murmura, no té sentit.

-Excuse me sir, are you o.k.? Lost something ? Need help ? –

La parella s’ ha apropat, adonant-se del seu trasbals. Ell aixeca el cap, sense entendre massa les preguntes.

-Eh ?- que fa girant el cap com si no fos a ell a qui es dirigissin . Llavors, veient que no és així, se’ls queda mirant un moment i després a la seva bossa amb el material fotogràfic per finalment, recuperar amb la mà el trípode i la càmera bruscament, per tot seguit pitjar el botó de la pantalla per veure les darreres fotografies fetes. Un altre terrible pensament l’ha assaltat. Certament angoixat, mira la darrera fotografia feta i un sospir el fa tornar a la realitat : ella segueix allí, dins el seu ull de peix.

- Oh, nothing, really nothing...I think I found it...thanks,thanks...I must go now... – contesta amb veu entretallada mentre ho arreplega tot i arrenca a caminar amb presses cap a la sortida del mirador, no sense abans mirar al mar altre cop, sense sort. Les esteles semblen haver desaparegut en l’ imperceptible moviment del sol.

Baixa pels carrers costeruts i estrets, d’ empedrats que el fan entrebancar tot sovint, amb una idea fixe : abans de pujar al mirador han dinat en una placeta de l’interior del poble. Mentre baixa es va centrant, nerviós encara : el poble existeix, els carrers costeruts també, el dia d’ Agost, la càmera i el trípode...es para i es mira la roba, la mateixa samarreta del Baterbly amb la coneguda frase I would prefer not to do, pantalons curts, les mateixes sandàlies...es toca el rostre, sí , la barba també hi és, les ulleres al cap, les butxaques amb les claus del cotxe que han llogat pel matí, la cartera...es mira el carnet de conduir, les targes, els diners, el compte del restaurant...sí, dos dinars, les begudes, el cafè per a ell i el te per a ella... és ell, sens dubte, però sense ella.

Arriba a la part de sota del poble, suant. Gira el cap per recordar, torna a refer el camí fins que finalment descobreix la placeta amb el restaurant i la mateixa cambrera, servint les taules. S’ hi dirigeix ràpidament :

-Per favore, signorina...-

Ella el reconeix de seguida :

-Ah, signore Bartleby...Io preferirei non farlo – afegeix amb complicitat.-

Se’ n recorda ! Durant el dinar han estat fent broma amb la frase estampada a la seva samarreta, ella és estudiant de literatura anglesa i coneix Melville i la novel·la. Amb la Marga s’ han fet quasi bé amigues.

¿I no l’ ha vist pas, a ella ?, que li pregunta. L’ ha perdut de vista a dalt el mirador i no la troba...Ja és estrany, li diu ella tot mirant-se l’equip fotogràfic que carreteja en Jules – es 

mira el rellotge i afegeix en un anglès modèlic :

– Després de dinar han tornat i han fet un gelat i després han marxat cap allí... -diu tot assenyalant un carrer per on no havia passat, a l ‘altre costat de la plaça. –¿ Que ha anat a buscar l’ equip fotogràfic al cotxe, potser ?- afegeix assenyalant el trípode i la bossa. Llavors, ell es queda parat mirant-la com qui no entén res, però s’ acomiada amb un grazie mile i surt disparat cap al carrer assenyalat.

El carrer és buit, el sol l’ il·lumina tot partint-lo en dos. Al mig, hi ha una petita glorieta amb un petit sortidor que trena l’ aigua en dolça caiguda cap a la seva base, de fons maragda. En Jules, desesperat, s’ atura esbufegant. Tot aquell equip fotogràfic pesa com un mort, no se’ n sap avenir com pot traginar-lo amunt i avall tot el dia. S’ asseu i sospira. Mira l’ aigua, que cau cristal·lina i transparent. Atansa una mà a l’ aigua, que el sol il·lumina creant bassetes brillants. Es mulla la cara i els ulls mentre una brisa entra pel carrer, d’ un cap a l’ altre.

-Marga- murmura.

Obre els ulls, mentre sent un home cridant no gaire lluny d’ allí. Gira el cap una estona en la direcció per on semblen provenir els crits; després, sent la seva veu darrera d’ ell :

-Nen, que has fet que vens tant suat ? Si que...- Ella no té temps de dir res, perquè en Jules, pensant en impossibles, l’ abraça amb força tot murmurant el seu nom.

-Marga, Marga...si tu sabessis el que he passat...- Ella l’ abraça també, tot mirant de calmar-lo per demanar-li tot seguit una explicació, mentre fa una ullada a la càmera i el trípode i la bossa amb tot l’ equip fotogràfic.

-I això, qui s’ ho ha deixat aquí ? – Ell, llavors, aixeca el cap del seu ventre i es mira la càmera.

-Com, que qui s’ ha deixat això aquí ? . Tot aquest equip és meu...mira, la càmera, els nous objectius que em vaig comprar, l’ ull de peix, no recordes la foto que t’he fet al mirador ? Ha estat just abans de que...-

- Un moment Jules, para que m’ espantes. Què dius d’ un ull de peix ? Si allí dalt ens hem fet una selfie i encara gràcies, si tu odies tothom que va amb les càmeres fotografiant a tort i a dret-

Ell se la mira i no s’ ho creu. Però si li encanta la fotografia ! I aquella càmera és la nineta dels seus ulls...sinó mira, mira...i acte seguit agafa la càmera i cerca la darrera foto feta, la d’ ella al mirador, per demostrar-li que no té raó.

Però des de quan una dona no té raó ? En Jules troba a la darrera foto una dona, sí, però no és la Marga. I sí senyor, és al mirador, però es tracta d´una senyora   més aviat grassa asseguda tota cofoia al banc de les parres - i ara que s’ hi fixen bé amb el zoom, amb pèls a la barbeta- Ell, llavors, es queda palplantat allí, sense entendre res. La Marga li diu que li ha tocat massa el sol avui, i que potser aquell gelato di liquirizia no li ha acabat de baixar bé. Que val més que marxin. I la càmera ?- que pregunta ell. Però en aquell precís moment, els crits s’ apropen i un home, amb un mocador eixugant-se el front de suor, apareix a l’ altra punta del carrer cridant :

- Eh !  cosa fai con la mia macchina, cretino ?-

I fent cas al sentit comú de la Marga, en Jules li agafa la mà que li ofereix i marxen,  com qui diu, volant d’ aquell poble.

Ells dos, tot sols.

Vida d' un nàufrag ( II )

Dietari d' un llibre en blanc ( I )

La darrera cosa en què vaig pensar a escriure – quan se m ‘ acudia d’ escriure alguna cosa dins l’ ofec del dia a dia -, era sobre  la cadira de la cambra de bany . Vull dir abans del naufragi, es clar, i en aquest sentit penso que no tinc perquè no deixar de fer-ho, a pesar de trobar-me en aquesta nova situació, aquí, rebent la llum d’ un foc tendre en comptes de davant l’ ordinador sota la llum càlida d’ una làmpada. Fet i fet sempre he estat un amant de l’ ordre i aquesta fina línia que és el pensament cal mantenir-la ben endreçada, per evitar de que es trenqui. I parlar del que m’ ha passat avui seria més  avorrit que parlar de la cadira, si un ha llegit alguna cosa sobre nàufrags, condició aquesta on ja hi haurà temps per escriure alguna cosa, si tinc prou tinta  i llibre per fer-ho. 

Bé doncs, el cas és que de la cadira en qüestió ningú mai n’ havia fet massa cas, a casa ; de fet i que jo recordi, no havia estat  tema de conversa ni quan la vaig pintar ara fa uns anys, perquè ho vaig fer juntament amb la banyera, una relíquia de principis de segle XX que va acaparar la lògica atenció només d’ anomenar-la. Tots els mobles i estris diversos de casa – des de la taula de noguera massissa de tres metres i mig del menjador que l’ àvia Dolores tenia al mas d’ Arnes fins a la famosa forquilla per batre ous de la iaia Josefina  – tenien la seva pròpia història, per petita que fos. Casa meva era un compendi d’ objectes acumulats per diverses i variades coincidències i raons al llarg de més de cent anys d’ història per la meva extensa família ; aquella cadira, però, semblava tenir un origen incert, però d’ una antiguitat evident, tot i la seva simplicitat de llistons regruixats manualment, irregulars en alguns punts, bastint un cos d’ esquena estreta i davant més ampli unit per un seient de palla lligada de manera tradicional ; llistons arrodonits, sempre amb una corba senzilla, com la clàssica corba de porta catalana, allunyada de tots els relleus d’ altre tipus de cadira més ornamentada : aquella cadira tenia tan sols alguna sanefa en les potes que semblava evocar fines cintures femenines, discretament modelades. Si en coneixia tan bé els detalls és perquè estava situada just davant del wàter, lloc on habitualment deixava jo anar – en el bon sentit de la paraula - la meva vista i pensament mentre deixava fer la feina calmosa als meus intestins.

La cadira era imperfecte, d’ una imperfecció perfecte, si es pogués dir així : qui fos que l’ hagués fet, el fuster amb la seva habitud de fer cadires com aquella, havia aconseguit millorar-ne el  disseny amb el temps, cisellant una corba, una sanefa, un tornejat simple, lleugerament el·líptic, com el de les quatre barres que lligaven els dos travessers de l’ espinada de la cadira, els més bastos de tots, com tallats a cops de formol vell, directament i sense polir . Sovint havia pensat si aquells quatre llistons no fossin pas branques d’un arbre, amb algun evident significat, algun secret amagat dins la simplicitat d’ una cadira lleugera, fàcil de manegar, discreta, de comoditat austera, una cadira de les que es treien al carrer a les nits d’ estiu per prendre la fresca i fer-la petar amb els veïns. Ara, pintada d’ un color crema que li dona una dignitat que l’ antic verd esmicolat de rascades semblava ocultar, llueix amb els altres elements de fusta de la cambra, un petit moble de dos cossos i escambell central amb porta abatible que dona a un petit cofre ocult a la part superior, i un senzill moble corbat on llençar la roba bruta, perfectament útil després d’ anys d’ obrir i tancar-se no sé si milions de vegades, però si que moltes, les suficients per adonar-se de que tota aquella feina de fuster denotava la solidesa d’un ofici sovint humil però d’ una finesa que calia apreciar en un canto arrodonit, una frontissa ben posada o el saber donar a un moble tota la utilitat pràctica associada a una fusta tan utilitzada com la del pi, quan el pi era com el bacallà, fusta i menjar de pobre. I el temps, pel contrari i amb una simple mà de pintura,  em feia adonar de que aquella cadira havia estat de sort d’ acabar en aquella cambra de bany, donant-li un aire prou adequat dins la llar que l’ habitava,  potser amb la seva història també, que tractava de recuperar tot observant-ne les seves formes, d’ una elegància de Ventafocs, suficient almenys per explicar-me alguna cosa, des del record retornat en una illa deserta com aquesta on em trobo. 

Potser en podria mirar de fer-ne una, de cadira, si estic prou temps aquí. No hi tinc res a perdre si ho provo. Una bona cadira lleugera per poder gaudir de la fresca de la nit, escoltar la seva veu sempre plàcida i parlar a cau d’ orella, fluixet per no semblar boig, a alguna estrella perduda, que segur algú altre estarà mirant, ves a saber on.