" Després va dir que ara volia veure una pel·lícula amb Grace Kelly i Alec Guiness. Ja l'havia vista ahir, en un altre canal. Grace Kelly era una princesa que estava enamorada del príncep hereu. Per engelosir-lo feia veure que estimava el preceptor. Però resultava que ell ja feia temps que estava enamorada d'ella.
- El preceptor li diu que és com una Fata Morgana. Diu : veus una imatge bonica i t'hi precipites, però aleshores desapareix i mai no la tornes a veure, mai. I llavors ella també s'enamora d'ell i li fa un petó a la boca. Només un. Però el capellà, que és l'oncle d'ella, diu que, quan un s'adona que és feliç, la felicitat ja ha passat. I acaba casant-se amb el príncep hereu. I el professor se'n va. Perquè diu : ets com un cigne, sempre al llac, majestuós i tranquil. I mai no trepitjaràs la riba. Perquè un cigne, quan va a la riba, sembla una oca estúpida. Ser ocell i no poder volar, somiar una cançó i no poder-la cantar mai. - "
Peter Stamm , "Pluja de gel " ( 1999 ) ( Quaderns Crema, trad. Joan Fotcuberta )
( el qui li diu tot això del cigne és el príncep hereu, i tot plegat qüasi sembla tret de la mateixa realitat que va viure l'actriu ).
Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film.
Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç, ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.
El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...
Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.
Llegeixo
al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro
és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell
donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules :
dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com
un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul
Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi
destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del
rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per
llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.
Els
ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que
em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure
perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho
sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força
inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len
d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no
coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component,
semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls
tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu,
una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls
que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre
del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa
que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina
de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta
o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York.
Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap
atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en
un pedestal.
Ara
però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades
només cal això.
( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la
posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des
del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant
lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable,
aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú
altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una
estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides
mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna
gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té
raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que
m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa
i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una
història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig
de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo queda al fons alguna cosa enmig del fang que
brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no,
n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com
seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro
d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb
l’esperit d’aquest llibre - ja li puc
dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra
grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho
només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a
diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la
pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que
es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha
manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra,
l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit
del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu
cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes
actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre,
un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un
espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una
mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson,
un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li
cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi,
quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el
cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa
Per alguna raó d’aquelles inexplicables per la seva
pròpia naturalesa, ahir a la nit vaig acabar veient una pel·lícula titulada Adaptation
( El lladre d’orquídies ). És una història on hi ha moments brillants i d’altres
de força bèsties i és molt americana en aquest sentit. Hi surt el Nicolas Cage
fent el paper de dos germans bessons, totalment diferents. Hi surt un altre actor,
el Chris Cooper, en un paper d’un home sense dents, que xerra molt, un home amb
una vida peculiar, un home que estima les flors i un home que essencialment es
deixa portar per les passions. Hi surt una orquídia anomenada orquídia fantasma
; hi surt la Meryl Streep, en un paper d’escriptora que acaba desbocant-se, i
la Tilda Swinton, que mai m’ha acabat d’agradar i no sé perquè.
Ja l’havia vist abans, només començar recordo el
mateix que vaig pensar quan fa anys la vaig veure: quan surt un altre Nicolas Cage
abans de saber que és el seu germà bessó, penso en que es tracta d’ell mateix
parlant amb el jo famós en el qual pensem quan ens adonem de les nostre pròpies
debilitats ; en aquest cas, un home positiu, vital, optimista, amb ganes d’aprendre,
segur de si mateix i que s’estima molt al seu germà bessó, un guionista
obsessionat amb el seu fracàs vital. La pel·lícula em va descobrint escenes oblidades
; tant, que quan surt la Cara Seymour tinc un ensurt : rossa de cabells i
llavis prims, pòmuls alts , ulls petits i somriure lleugerament dentat. Hi fa
un paper petit, i el seu nom és Amelie. Però el seu rostre m’atrapa, i la raó inexplicable cobra sentit.
“Sempre
he preferit el reflex de la vida que la vida mateixa “
F.R.Truffaut
Cada cert temps – i sense abusar-ne massa, doncs
coneixia el valor dels fruits de la paciència – en T. començava a mirar una
pel·lícula d’en Truffaut, a la televisió de casa seva. Creia sense cap mena de
dubte en la relació proporcional del seu nivell intel·lectual, apreciatiu del
bon fer de tot bon artista, amb la capacitat de poder visionar una cinta
completa del gran director francès ; en aquest sentit, directors com Fellini
, Von Trier, Godard, Rohmer, Wenders i d’altres – potser fins i tot Allen
– podien ser una alternativa, però amb tots ells havia pogut a la primera ;
inclús en alguns casos havia entès les pel·lícules el suficient per no pensar de
caure en cap ridícul tot conversant amb coneguts d’aquell mon en el qual es
movia potser massa innocentment , on la pedanteria era una virtut ben
apreciada, com la de poder donar una opinió amb verb obtús però amable,
condescendent com la rialla falsa de una cortesana sortida de la Comèdia
Humana.
Truffaut, però, se li resistia inexplicablement i amb
ell, qualsevol indici de pedanteria en el seu quefer habitualment silenciós
als, podríem dir, ambients socials i literaris que freqüentava cada cop menys. El primer cop va provar amb Jules et Jim,
aguantant tretze minuts i quaranta-tres segons del film, tot just quan la Jeanne
Moreau s’asseu a les escales disfressada d’home ... va pitjar de cop l’stop
, angoixat, amb un temor inexplicable com de buidor, de cansament que el blanc
i negre només feia que accentuar ; imatges d’un passat fet com d’absurd, sense
sentit. Era allò, la famosa nouvelle vague ? El cert era que la
pel·lícula simplement havia presentat uns personatges i res més. La història
tot just acabava de començar. Va pensar potser en el fet de veure una actriu
com la Moreau en la seva primera joventut, en un primer desig vers ella,
intemporal. La idea dels llençols estesos del passat i el futur, llegit feia
poc en una novel·la de l’Olga Tokarczuk, infinits, va passar per la seva
ment. La idea de que segueixen allí estesos era una evidència al veure el
rostre sense arrugues de la Jeanne Moreau en aquella escena asseguda a
les escales vora el Sena. Evidència evidentment falsa, tot ique no n’estava del tot segur . ¿ No era a la
Rosa Púrpura del Caire on el cinema traspassava la realitat ? .
Preguntes com aquesta, reflexions com aquelles, eren prou cabals malgrat no
portar enlloc. Aquella era la finalitat de la cultura, en definitiva,
qüestionar-se coses, jugar a pensar, definir, expressar sentiments, adonar-se
de ?, aprendre. Truffaut va morir jove...
Va provar després amb Els quatre-cents cops,
fins arribar al minut trenta-tres i sis segons ; aquest cop la història del
nano aquell li va interessar, era una història de barri, d’adolescència, era
una història universal, tal vegada com la del Salinger. Va pensar en com
podria dir com la delSalinger de la manera en què tothom donés
per descomptat que parlava del vigilant ... però llavors s’adonà de que no va
poder acabar tampoc aquella vella cinta absolutament captivadora per raons que
no arribava a entendre. Va decidir, doncs, comprar tota la filmografia del
cineasta però cap, cap ni una podia finalitzar-la. Va intentar convèncer
aquells amics seus de fer-ho junts però tots sempre tenien l’excusa
perfecte. Truffaut ? li va dir un...és com si em demanessis de llegir
junts Rayuela ... gaudeix-lo primer en solitud i després, si vols en
parlem ... i li va tustar l’esquena amb delicadesa, compassivament, com si
sabés de què anava la cosa amb el bo d’en Truffaut.
Ho va seguir intentant, sense èxit, sense defallir.
Anava, mica en mica, superant obstacles, visionant més minuts ; sovint feia
trampa, també : seguia el film just on havia aconseguit acabar el darrer cop,
per això anotava en una llibreta el títol amb els minuts corresponents de visionat.
No tenia pressa, s’animava pensant en aquell moment en què podria arribar a passar
per la cara el seu vast coneixement a tota aquella patuleia d’esnobs
intel·lectuals els quals el ridiculitzaven en silenci. El cert és que immediatament
desprès s’adonava, pesarós, de que no entenia res de totes aquelles
pel·lícules. S’avorria, es desesperava, s’aturava. Tenia la sensació de ser com
un d’aquells contes escrits, finalment inacabats, pels quals no havia sabut
trobar un bon títol. La gent, a més, s’havia oblidat d’ells dos. No tenia
sentit continuar. Miraria sèries, ara tothom ho feia i eren més fàcils de
digerir. Però no ho va fer.
L’art s’ha de saber explicar, de vegades. Molts anys
després , un cinema va rescatar aquells quatre-cents cops en doble sessió
continua. Feia molts anys que no anava a un cinema . Hi va entrar sense esperar
res en absolut d’aquell darrer acte de fe. Dins la sala hi havia poca gent; es
va asseure a la mateixa fila d’un senyor ja gran, de cabells molt blancs i
rostre arrugat, el qual li va somriure amb gest de complicitat; els llums es
van apagar i llavors, la llanterna màgica va iniciar la seva pròpia història.
En sortir del cinema, en T. va recordar el títol i la
seva vida. Va plorar, sense ànim d’explicar-li a ningú tot el que havia entès.
Truffaut el somreia des d’una fotografia antiga, vora el semicercle de vidre on
va comprar la seva entrada. Els cops rebuts, ja no li feien mal.
Al vespre, tot passant com cada dia tornant de la
feina vora el darrer parc de la ciutat, s’hi veu un parell de dies a la setmana
un grup de joves practicant boxa. Amb tot això del confinament han instal·lat
allí una mena de gimnàs adaptat per les circumstàncies : amb les gomes del ring
n’han improvisat un lligant-les a tres troncs d’arbre i un altre l’han abillat amb coixins d’aquells
que serveixen per protegir les bases de les cistelles de bàsquet i el fan servir
de sac. Així, un es dedica a colpejar-lo mentre dos aspirants, amb casc
reglamentari i protecció bucal, es busquen amb els guants sota les llums
esmorteïdes dels fanals. Finalment, el que sembla l’entrenador, va alliçonant
el darrer dels pupils, el qual balla sol amb les seves Everlast d’sparring tot
movent les mans embenades al ritme del cos.
La gent alenteix el pas i es fixa en aquests esportistes
tant poc donats a exhibir-se fora d’un gimnàs, poc publicitats, força
inexistents en els àmbits de premsa o televisió...encara hi ha clubs de boxa ? Aquesta
pregunta me la faig tot seguit de veure’ls com qui veu una pel·lícula antiga o
recorda de quan encara feien toros, d’aquest enfrontament amb sang pel mig,
primigeni, de dos homes pegant-se en base a unes regles, exhibint les seves
habilitats en la rapidesa de moviments per esquivar i colpejar...quan veig
alguna cosa relacionada amb la boxa sempre em ve al cap aquell boxejador de
Gràcia que era parent de la segona dona del meu besavi Siscu, de cognom Gironès,
nom que sorgia indefectiblement en alguna de les converses de les d’abans.
Al Josep Gironès li deien el canari perquè es
veu que xiulava força bé. Durant uns anys ho va guanyar tot i va ser un ídol de
l’esport català, segons explica el documental que més tard veig a casa, al
vespre, titulat 138 segons, que es veu que és el que dura un assalt en boxa. Un
documental on es dibuixa la vida d’un home trist i solitari en l’exili. Un home
truncat per una guerra, exiliat i volgudament allunyat d’aquell mon que potser
va estimar tant. Sense tenir la seva sang a sobre – la meva àvia era filla del
primer matrimoni del besavi Siscu – miro amb tristesa la similitud de tantes
vides arrencades i deixades de banda, oblidades, mai recobrades, misterioses i
tanmateix, tant humanes. Més, possiblement , que les d’ara; que la meva, per
posar un exemple.
138 segons. L'enigma Gironès: Aquesta és la història de Josep Gironès (1903-1982), campió d'Europa de boxa que va desaparèixer del ring misteriosament i es va convertir, temps després, en escorta del president de la Generalitat de Catalunya a la Segona República, Lluís Companys. Va fugir a Mèxic deixant dona i filla acusat de torturador. Mentre era a l'exili es va demostrar la seva innocència, però no va tornar mai. Què el va dur a retirar-se de sobte? Per què va fugir a Mèxic? El documental s'acosta a aquestes incògnites, una història de noms propis i, alhora, universal.
( traducció pròpia i una mica lliure de l'original anglès ) (...) Ah, l'espelma verge de blanca i suau metxa, Llumins Extra-fins Sumbeam tots junts en una petita capsa... I el reflex d'ambdós al mirall i el reflex de la mà, escrivint escrivint - Parla'm d'ella ! - i ningú més i res més en tota la ciutat, ni tant sols un rètol lluminós canviant de colors, margarites i frondes d'acant anant del vermell al taronja, del verd al blau- dotze metres les separen- Espera'ns, espera'ns amb la teva bellesa momentània que no gaudirem ningú de nosaltres. Tampoc tu, certament, ni jo mateix. (fragment ) The Waitress ( La cambrera ), William Carlos Williams L'obra d'aquest poeta americà esdevé homenatge a la pel·lícula Paterson ( 2016 ), del director Jim Jarmusch. Al llegir aquest fragment de poema he recordat l'escena de la pel·lícula on el protagonista ( l'actor Adam Driver ) el·labora el poema de la capsa de mistos.
Es tracta d’un dofí, sorgint del mig d’una onada de
color verd clar, com l’aigua de les piscines del conte de Cheever, aquell on s’explica la història d’un home que
va nedant de piscina en piscina en un viatge on la fi és a casa seva, trobant-la
tancada i barrada. El dofí, en aquesta història, salta de l’aigua del mar a la
de una piscina també, però amb una subtil diferència en el color de l’aigua,
que deixa de ser d’un verd clar. No sabem com s’ho fa però és així : ara és al
mar , ara a la piscina. La transformació
d’elements , a més, podríem dir que no és només aquàtica perquè el dofí deixa
de ser dofí per convertir-se en dona. És una dona al moment precís d’entrar a
l’aigua de la piscina, i si ens hi fixem bé, podem veure com es van diluint les
escames entre els dits, amb lenta transparència que només pot donar una imatge
sota l’aigua, barreja de lent d’augment i ralentí de moviment, perfecte per
endevinar la resta del seu cos, vist per primera vegada. Així, en aquesta
capbussada transformadora, impossible de distingir a simple vista, el moviment
del cos de la dona, de pell tibant i blanca, és com el del dofí dins la mar i
en el seu cervell, aquest ínfim i ja record passat, salvatge, és palès quan
baixa els ull dins l’aigua i mira al seu darrera després d’aquest impuls que
les seves cames, ben juntes i ja perfectament tornejades, com si fossin la seva
cua finant en l’aleta caudal, executen un primer moviment de perfecte ondulació
marina.
Neda amb harmonia mozartiana, amb precisió suïssa, amb
desimboltura en el gir, natural i equilibrat ; la cadència concentrada de quan
no es pensa res timoneja aquests primers llargs mentre la boca fa d’espiracle ;
sent certa salabror als llavis, artificial ; sent l’aigua lliscant damunt la
segona pell del neoprè com greix envoltant-li el cos, solcant la finitud del
carril . No se sent atrapada, sinó lliure : neda fins oblidar-se de tot allò
que fora, fins adoptar el seu cervell aquesta noció vaga del temps que ens
obliga a pensar. Pensa, doncs, com ho faria una persona humana. És tard i ha de
marxar.
Llavors surt i respira : nas i boca li alenteixen el
pols, recuperant el pit una solidesa d’estàtua grega. El cos regalima aigua i a
sota els peus se li fa un bassal enmig del qual el seu reflex tremola i es
desdibuixa. Sembla com si s’hi hagués d’enfonsar, dins aquest bassal. Ella ni
s’hi fixa però hi ha algú altre llambregant aquest bassal, com si cerqués una
sortida. Entumida de cos i pensament fa unes primeres passes, cap una cadira on
l’espera una tovallola ; l’agafa i hi amaga el rostre, cercant carícia. En
aquest breu interludi tota la seva existència va endreçant-se dins el seu
cervell, com llibres en una biblioteca. Fora l’aigua, tot s’accelera ; no se
n’adona de res, la sensació és com la del respirar, amb dos o tres alenades
robades dins la tela suau del cotó acabat d’estrenar de la tovallola en té prou
per no saber res, d’aquella vida passada. És una petita síncope, vista en clau
humana. Ara només li queden els ulls, glaucs com el verd de l’onada d’on ha
sortit, fixant-se en el nedador dret damunt el bassal deixat pels seus peus. La
tovallola li deixa el cos humit, ja sense gotes excepte les que llisquen fins
les puntes dels seus cabells, fonent-se-li a la pell de l’esquena.
El nedador mira el bassal, com qui mira un pou sense
fons o potser un mirall reflectint-se dins un altre mirall, formant un passadís
sense fi aparent. S’hauria de girar, pensa ella, s’hauria de girar per poder
mirar-li als ulls. En moltes històries tot comença d’aquesta manera, però en
d’altres precisament tot s’acaba en el moment precís de no fer-ho. L’home no es
gira i ella deixa de mirar-lo. Fa tard. Se sent un xipolleig com d’algú entrant
dins l’aigua i quan torna la vista a lloc l’home ja no hi és. En un joc de
desitjos, no hi ha ningú més, a la piscina.
El dofí cau llavors dins la mar. Submergit, juga com
fan tots els dofins dins l’aigua, quan aquesta és d’un color verd clar. I
aleshores no sabem ben bé què ha passat, en aquesta història plena de fets
impossibles, fins que el dofí surt a l’aigua per respirar tot fent un salt
acrobàtic. Somriu el dofí, com sempre fa. És ben bé allò que diuen, dels peixos
dins l’aigua. La dona, al seu torn, se’n torna a casa, com ho fan la resta de
personatges d’aquell conte del Cheever, oblidant-se tots plegats del seu
protagonista, que ja no sabrem si hi ha pogut tornar, finalment.
Escrivint la darrera entrada em va venir a la memòria una pel·lícula de bon record, amb una banda sonora preciosa, que em vaig comprar. En aquesta historia, la moto té el seu protagonisme. Al final - o no tant al final -, la moto es mor. No és una Triumph, tot i ser anglesa també. Veig que al Youtube hi és, però en versió original.
Aparcada al carrer una moto, una “Triumph” de color
negre. Hi és de fa uns quants anys. El seu propietari pateix un trastorn mental
i suposo que per això, no la pot conduir. Mai se l’ha vist a sobre d’ella, però
tot i això, la va canviant de lloc, tot i que de vegades, pot estar-se mesos
sobre l’acera, davant de casa seva. Podria ser el principi o el final de una
història, la d’alguna altra persona. Més aviat seria el final : la moto
apareixeria com un element que serviria de nexe dels diferents capítols, com un
actor secundari, sempre inactiu però present, una reflexió sobre el tema
central d’un llibre, o d’una pel·lícula . L’espectador, d’alguna manera, pensaria
en ella sense fer-ho, com un parent llunyà, o com un anhel desconegut. Només al final s’engegaria, i ho faria el protagonista. El veí desequilibrat li regalaria, per fer el que volés amb ella. Se n’aniria. Ni cal
dir que el protagonista no ha conduït mai cap moto, tot i que aquella sembla
feta expressa per a ell. Algú li ho diria. Li diria : “T’estava esperant,
ara ja podem marxar. Ves allí on ella et porti “. Llavors marxaria i el
millor de tot, com passa a les pel·lícules, es que no sabríem mai el seu destí ni ens ho preguntaríem tampoc - la llibertat no té casa, pensaríem si reflexionessim sobre aquest fet-. El fet és que finalment, sentiríem el motor allunyant-se, carretera enllà. I així s'acabaria la història, amb aquest so que queda molt bé per acabar un llibre, però que a la vida quotidiana, només serveix per despertar-te quan estàs a punt d'agafar el son.
- Sí, precisament. I a sobre, s’ha quedat els calés.
Ella
riu, mentre remena el seu cafè amb la cullereta de plàstic tot mirant-se-la amb
cara de complicitat. En Sadurní- tothom
qui el coneix l’anomena Sadur, excepte la seva mare – no ho pot fer. La màquina
s’ha espatllat just quan ha acabat de posar la moneda d’euro per la ranura i ha
pitjat el tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre com fa cada dia, després
de menjar-se l’entrepà. La Laura se’l mira aramentre en Sadur intenta fer l’habitual en aquest casos, que no és res més que sacsejar una mica la màquina a
veure si surt alguna cosa, amb l’afegit d’algun renec de sota-veu, operació que
sempre sol fallar però que es repeteix no se sap per quines misterioses raons ,
com si la màquina tingués alguna mena de qualitat humana que la fes reaccionar
davant un acte de violència flagrant com aquell.
En
Sadur, humà com pocs, ho ha pensat de seguida. Si li hagués passat un dijous i
tretze, segurament l’hauria sacsejat igual però no hauria pensat en
malastrugances ; hauria avisat a l’encarregat de magatzem i li hauria dit que
la màquina s’havia espatllat i truqués al de la casa. Era una cosa habitual.
Però avui hi ha pensat. Ja ho ha fet quan ha marcat el calendari, el primer a
fer a l’arribar a l’oficina. Tot i així, fins a l’hora del cafè tot ha anat de
primera,inclús avui ha trobat que hi
havia menys trànsit als carrers, i el dia s’ha despertat amb un cel
impecablement net de núvols, com feia dies que no passava. A més, ha tingut la
sort de topar-se amb la Laura davant la màquina del cafè, fet també poc
habitual ; més poc habitual encara d'un altre fet prou significatiu, com és que avui porti els texans més cenyits i gastats que té, cada cop més
difícils de veure. A més està de bon humor, i això és quasi bé un miracle. Totes
aquestes coses, però, passen a un segon pla davant la impossibilitat de fer el
cafè.
Després
de la sacsejada inútil, el Sadur decideix assumir-ho.
- -Bé, alguna cosa dolenta havia de passar. En fi...- diu sense dirigir-se a ningú en concret. Després no sap què fer. Sense el got a les mans se
sent una mica indefens, com si manqués d’excusa per fer-la petar una estona amb la Laura. Es queda doncs, indecís, mirant la
màquina i a la Laura, tot posant-se les mans a les butxaques. Realment, pensa,
ha tingut mala sort.
- -¿ Però de debò creus en aquestes coses ? – li etziba ella
mentre reposa els llavis molsuts damunt el got i l’enlaira lleugerament mentre
el fita amb ulls juganers.
Ell ara se la torna a mirar, però d'una altra manera, més obertament. La pregunta l'ha ferit. Observa els rinxols damunt el front, els ulls clars, les dents sobresortint
del seu mig somriure inèdit en aquella cara endolcida de sobte. En Sadur no sap
on posar les mans davant aquesta imatge, o sigui que se la queda mirant a ella i a la màquina també, per dissimular una mica, tot
picant els artells d’una damunt el tou de l’altre i fent rebotar els talons dels
peus com un saltamartí, pensant en la situació ben galdosa en la que es troba, després del numeret de la saccejada inútil i ara , a sobre, la mofa d'aquella pregunta.
- -Bé s’ha espatllat la màquina, no ? I a saber què passarà ara,
quan comença, ja no para, o això és el que diuen. Mai es pot dir res sobre
aquestes coses, perquè només cal dir que no s’hi creu i després ja se sap el
què passa. – li respon mirant d'argumentar alguna cosa amb veu m'es o menys ferma.
-
-- -Ja. Tot malament, a partir d’ara , ai, pobre Sadur ! – fa
ella mofeta mentre s’acaba el cafè. Fent un parell de passes, se li apropa i un
cop davant d’ell, estira el braç per darrera seu i llença el got a la paperera
del costat de la màquina. Llavors se’ l mira de dalt a baix i afegeix :
- -Dimarts i tretze... a veure què pot passar ara, si hi pensem
una mica tu i jo- diu ella com si hagués tingut una bona idea.
Ell
nota perfectament la seva proximitat, porta un perfum discret ; el seu cos de
iogui es mou com peix a l’aigua mentre l’aparta amb una mà cap a un costat.
- - Què vols fer, Laura ?. Vigila que a tu almenys el dia et va
bé encara.- diu ara ell encuriosit.
-
- -Doncs ara veurem si és
que només us passa als supersticiosos com tu o a tothom, com hauria de ser.- diu tot sospirant després i posant-se
davant la màquina.
Acte
seguit estira el cos cap amunt per buscar unes monedes a la butxaca més petita
dels texans amb la mà dreta. En Sadur no li treu els ulls de sobre davant
aquella operació quasi bé de contorsionista. Ella les tira : una, dues , tres i
quatre monedes de deu cèntims. Llavors es gira i es queda davant d’ell, sense
pitjar cap botó.
Se’
l mira. Li posa les mans al coll i davant la seva sorpresa el besa als llavis. És un petó terpèutic, com el que li fa la Jamie Lee Curtis al Michael Palin a Un peix anomenat Wanda, un petó amb fins purament curatius però que sap assaborir sense malícia, sabent que tracta un cas impossible. Acaba. Després de que els seus llavis molsuts l’abandonin, en Sadur no sap on és i si li
preguntessin en quin dia es troba, tampoc ho sabria dir.
- Ara ja pots treure el cafè, si pots, que convido
jo. – diu tot recalcant el si pots arrodonint la o amb fines arrugues dels seus llavis, que en Sadur, ara, no pot deixar de mirar, tot afegint :
I lo del petó, tranquil, que no es tornarà a
repetir. Bé, potser un dimarts i tretze, si tens sort... – I girant cua, desapareix per la porta del seu
despatx.
En
Sadur, incrèdul encara, pitja el botó del tallat descafeïnat amb nivell dos de
sucre. La màquina, obedient, comença la seva feina. No se’n sap avenir. Mira altre cop la màquina i la porta per on ha desaparegut ella. Això no ha passat, no pot haver passat. Es toca el front, els llavis, busca un bri del seu aroma...en va. Treu el
got calent i remena el tallat, pensarós, tot mirant-se el rostre de la noia
lluminosa suggeridorament fotografiada amb un baf sinuós estampada en un dels
costats de la cafetera. Sense entendre gaire cosa, bufa i després, sospira.
-Si ja ho deia jo...- murmura altre cop ell encaminant-se amb
el got a la mà cap a l’oficina, tot pensant en el proper petó.
A la
cavitat per on aquella torna el canvi, però, hi ha caigut un euro al moment precís, que aprofitarà l’encarregat, content de la seva bona sort, quan vagi a treure el seu cafè. La
màquina, ara que ja en té , li tornarà el canvi amb una moneda de deu i una de
cinquanta, com ha fet sempre.
L’
home entra a la llibreria, amb presses. Hi ha gent esperant, sense fer cua, doncs l’ establiment no dona per un luxe com aquest ; la majoria agafa els
diaris i espera allà on pot estar-se
dret sense fer massa nosa. L’ home, però, s’ ho fa anar bé, només vol fer una
fotocòpia. Per a la funerària, afegeix. La mestressa sembla que sap del que li
parla perquè li diu que per la funerària en son dues, de fotocòpies. S’ ha
quedat parat davant meu, tapant l’ exigu pas cap al fons de la botiga just
enfront de la caixa. La
propietària, amablement, li diu que primer va un altre senyor, que fa estona
que s’ està esperant. Assenyala un home bigotut i baix, de cabells grisos
cenyits al crani com un casc i ulls petits, buits, que semblen no mirar enlloc
ni ningú ; un home gran, potser no tant gran com l’ altre, del qual li albiro
l’audiòfon a l’orella dreta i una gorra tapant-li la calvície la visera de la
qual li cau cap un costat amb aire de macarró portuari. Penso en “La llei del silenci”, mentre em fixo en
la gorra i la butxaca dels pantalons grisos, d’on sura a la seva vora una taca
difuminada d’ un to de color marró llefiscós, produïda pel temps , la mà i la
manca de suficients rentats . D’ una de les travetes pel cinturó hi té lligada
una cadena amb tanca de ganxo que penja fins amagar-se en una butxaca més
petita; als peus, unes sandàlies de frare d’ aquestes que es porten ara, mig tapades
pels camals que moren mig arrossegant-se pel terra. L’ home estira el braç cap
al bigotut, amb un clar, clar, faltaria
més. Aquest, situat al centre de la botiga de fa estona, al mig del pas
sense gosar moure’ s massa, una mica avergonyit per ser ara el focus d’atenció
inesperat, demana un sobre, amb veu baixa sense quasi bé obrir els llavis.
Em
quedo sorprès. L’ home bigotut només vol un sobre i ha esperat estoicament dret, immòbil com una estàtua en mal lloc, una bona estona només per això. Mentrestant ha entrat més
gent, entre ells un home jove, vestit d’ esport, amb dues monedes a la mà i un
diari a l’ altra. El clàssic comprador amb l’ import just. La mestressa se’ l
mira i em mira de reüll a mi, mig tapat per l’ home de la gorra. Tinc temps,
així que li faig cara de tranquil·la que
ja em va bé, d’ esperar. Treu un sobre d’ un calaix. ¿ Así le va bien, sobre de carta ?, que li pregunta. L’ home somriu
davant la vista del seu objectiu, el bigoti s’ amplia com si s’ obrís un teló,
els ulls s’encenen i afirma amb el cap : Sí,
de carta. L’ home, dedueixo, escriu cartes. Em fixo en les seves mans quan
arreplega el sobre, son mans fines però de dits llargs i forts, cuidades. En
paga cinquantacèntims. Com fa cinquanta
anys, que penso. Dona les gràcies educadament i marxa, el sobre a la mà. El
segueixo amb la mirada, algú l’ hauria d’ aplaudir o donar-li uns copets a l’
esquena, com a un campió. Però la gent badalla, fulleja revistes, mira el mòbil
i es clar, espera. I jo em quedo amb el vers de la carta esquinçada al vent i penso en la protagonista de la pel·lícula en blanc i negre tot
tornant la vista als pantalons grisos de l’ home de la gorra i a la cadena que
li penja.
De
seguida i sense perdre un minut, la mestressa ja ha obert la tapa de la
fotocopiadora, col·loca el carnet per fer les còpies de la funerària i de pas
cobra l’ import just del client que ja sap que passa això, els diumenges al
matí en una llibreria de barri. Un llum verd esperança llisca dins l’ aparell ;
quan acaba, obre, treu el paper, el gira i, hàbilment, situa el carnet girat a
l’ altre punta mentre tanca altre cop i torna a pitjar el botó : la fotocòpia
surt impecable a dues cares. Encara m’ impressiona ara, veure com se’n surt la
mestressa, de fer una fotocòpia a duess cares d’un carnet d’ identitat. Si ho
hagués de fer jo, li gastaria tot el paper de la llibreria.
A
la porta de l’ establiment, dues veïnes es troben i xerren ; un nen es cola
entremig i mira còmics : això feia jo a la seva edat. I de més gran, mirar la
filla del llibreter, un parell d’ anys més gran que jo. Un primer amor,
tendríssim, reservat pels matins de diumenge. Mentre penso en què s’ haurà fet
d’ aquella noia giro el cap, perquè em criden. L’ home de la gorra busca diners
a la butxaca llardosa, una bonica metàfora per anotar al breviari. La mestressa
em diu si seran els diaris. I el conte de
la Pilarín, afegeixo. Al fillol li agraden. L’ home de la gorra pregunta : cinquanta, dius ?Seixanta !, li diu ella vora l’ orella de l’ audiòfon mentre agafa
el conte de sota el mostrador i me’ l dona. Ell se la mira , somriu burleta, i
paga. Sembla una història repetida cent vegades. Se’ n va, amb presses, no sé
si a la funerària.
Pago
amb bitllet i busco els dos euros que em falten . La mestressa busca alguna
cosa dins la caixai quan li allargo el
que falta se’ m queda mirant, estranyada. Dotze,
m’ ha dit, no ? – li dic jo. Ella llavors se n’ adona i em diu que,
efectivament, estava buscant el meu canvi. Em dona les gràcies i després encara
se’ n recorda de tallar-me el cupó mentre la vista se li’n va ja al proper
client.
La
mestressa no ho sap potser, però ja no queden masses llibreries com la seva.
Amb un adeu que no sent ningú, encara espero, al sortir, veure aparèixer l’ Eva
Saint Marie, que ha estat flotant inadvertidament en l’ ambient de la botiga, enmig
de cap silenci. Potser encara és al llit, a aquestes hores.
(...) Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets per ser iguals. Cada persona, la imatge de tots els altres : així és com tothom és feliç, perquè no hi ha muntanyes que els facin encongir-se, que els facin veure' s menuts. Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema' l. Treu la bala de dins l' arma. Fes un trau en la ment de l' home. Qui sap qui podria ser l' objectiu de l' home culte ! Jo ? No els aguantaria ni un minut. I per això, quan arreu del món les cases van ser tractades a prova de foc ( l' altre dia tenies raó en la teva presumpció ) i els bombers van deixar de ser necessaris per al seu propòsit, els van donar una nova feina. Van fer-los custodis de la nostra tranquil·litat d' esperit, els van donar com a feina el centre del nostre pànic, comprensible i legítim, a ser inferiors, els van fer censors oficials, jutges i executors. Això, Montag, és el que tu ets, i el que sóc jo. (...)
Ray Bradbury , "Fahrenheit 451" ( 1953 ) ( Farenheit 451 - la temperatura a la qual el paper del llibre s' encén i crema ).
( Spoiler de La Libreria, d' Isabel Coixet : Fahrenheit 451 és el primer llibre que ven a la llibreria la protagonista. El comprador és un home que viu sol enmig dels seus llibres, alienat del poble . Al final, la llibreria crema.)
En
Rocky deu tenir més de setanta anys, però no gaires més. Si m´hi
he fixat és perquè és un d´aquests personatges que apareixen
durant un temps dins les rutines diàries fins que un dia, de cop i
volta, desapareixen. Llavors els trobes a faltar.
Ell
puja corrent i es creua en el meu camí a l´alçada del pont del
barri de M., ben d´hora al matí. En aquest punt, la seva samarreta
ja és ben suada en bona part de la seva geografia i, ara que ho
penso, diria que sempre és la mateixa, així com el pantaló de
xandall i la gorra de ciclista tirada cap amunt damunt el seu cap de
cabells curts i blancs.Més que corre, arrossega els peus en un trot
proper al tentineig, tot i que aguanta bé la constant pujada de
l´avinguda. El seu cos sembla tirar endavant a partir d´un punt neuràlgic ,
les seves mans, movent-se a joc amb la cadència de les cames, com si
iniciés alguna mena de ball on els punys cansats mantinguts a
l´alçada del pit fossin una mena de brúixola on fixar la mirada,
mig apagada i cansada, cap a un final que no acaba d´arribar mai.
D´allí
on ha vingut el Rocky jo no ho sé, però tota la seva singularitat harmonitza amb la idea de la dignitat del vell púgil, tot fent-me recordar aquella
frase demolidora que hi ha al vell gimnàs escrita damunt la paret, a la pel·lícula Million dollar baby : “ tough
ain´t enough “, que al seu dia em va fer agafar el diccionari
per saber què volia dir.El vell
Rocky – aquest nom li he posat jo , en honor a la primera -, de
segur que en sap millor que no pas jo el seu significat, tot i que possiblement no parli l´anglès.
Cada
mes en comprava tres o quatre. Qui diu cada mes, diu potser mes i
mig, potser dos mesos, tot depenia de la necessitat i la celeritat en consumir-los. No era un consumidor voraç, tot i així en comprava més que la mitjana : de cinquanta a seixanta euros cada
cop, de manera sistemàtica.
L´activitat
aquesta li era plaent. Aprenia coses de moltes coses diferents, gaudia de llocs
on no havia anat mai, de vides al.lienes també. Podia saber quin
gust tenia un bistec de búfal, per exemple. També podia fer viatges
en el temps, somniar amb els somnis dels altres, anar a la lluna de
vegades o escalfar-se sota el sol d´alguna platja desconeguda. Reia
sol o es posava trist. Plorar, no, perquè de plorar no en sabia.Malgrat això ,fins
que no es va trobar un dia que no tenia diners per fer la compra
habitual, no es va adonar de tot el temps que perdia fent-ho. Per
sort, durant un temps la seva economia es va malmetre. Al principi,
va recórrer a les restes del que ja tenia, però aviat se´n va
cansar. Va ser llavors que es va dedicar a fer altres coses, o, més
ben dit, a millorar aspectes de la seva vida amb el nou temps
disponible : va aprendre a cuinar, es va fer un jardí, començà a
fer esport. També sortia, quan els diners van anar tornant, molt de
mica en mica. Tenia una feina nova, va deixar de fer de traductor pel
diari on havia treballat tota la vida. Anava al cinema, a algun
concert, després va recuperar antics amics i sortia a sopar, de
copes. Va deixar de fumar. Renovà el seu vestuari, es va retallar la
barba segons els cànons de bellesa del moment. I és clar, conegué
una dona amb qui va iniciar definitivament una nova vida.
En
tot aquest procés el seu cervell va desfer-se progressivament de totes
aquelles percepcions adquirides pel seu antic hàbit tan lligat a la
solitud. Va anar perdent una capacitat aguda per fixar-se en tot allò que l´envoltava : la
caiguda de les fulles a la tardor, un bes fugaç un dia de pluja sota
un paraigües, la mirada d´un maniquí dins un aparador...coses absurdes com
aquestes, mancades de sentit. Sobretot, però, va anar disminuint a
cada dia que passava aquella estranya capacitat per inventar-se
històries partint d´allò tant avorrit que l´envoltava quasi bé sempre, el que ell anomenava íntimament el seu darrer refugi, que no era altra cosa que la seva pròpia imaginació. La intuïció cap a allò sempre desconegut que
només els llargs silencis provocaven, desaparegué igualment. La
mateixa intuïció va quedar arraconada com una vella andròmina a les
golfes. Amb ella la manca d´autoestima, fonamental eina per
sobreviure arran de terra.
Definitivament, va tenir molta sort, gràcies a aquell primer mes sense poder comprar-se un
llibre. I després d´aquell primer mes, va venir el primer any.
Diuen que el primer any és el pitjor de passar sense llegir res que
pugui semblar inútil. Però ell ho va superar fins al punt que, quan
es va canviar de pis, va fer una pira amb tots aquells llibres que
portaven el seu nom, escrit a mà, a la primera fulla, i els va cremar, com feren
els bons amics del Quixot en el seu dia. A diferència d´ells, no en
va voler salvar-ne cap.
Ara tenia clar el que havia de fer, pensava mentre les flames li
il.luminaven el rostre.L´èxit
l´acompanyava. Una segona novel.la seria ben fàcil d´escriure. Tothom la llegiria.
La
teoria del demà funciona igual de bé que un mateix verb conjugat en
passat, present o futur, sense necessitat de cercar el paradigma que
el faci impossible de declinar, que com bé diu el diccionari vol dir
separar-se o desviar-se d´una direcció determinada, o també ésser
un astre a una certa distància de l´equador celeste, traducció
vàlida i molt poètica del conegut demà m´afaitaràs, fet que com
és sabut, mai no passarà. L´equador celeste...allí on aniré a
parar segons marca la teoria, quan el demà ja no existeixi i el James Bond esdevingui el filòsof més lúcid de la història, abans que arribés el de la meva quinta i espatllés la saga amb el seu existencialisme indigne dels meus ( i pitjor encara, dels seus ! ) herois d´adolescència. La teoria del demà. Funciona, com a resposta perfecte a la
pregunta de si va ser primer l´ou o la gallina. O de quan,
finalment, menjarem pa d´avui. Que de pa n´hi ha d´àzim, d´àngel,
de pessic, de motlle, d´ànsies – el dels casaments-, de Viena i
també anglès o de barra, o és clar, el rodó de kilo que avui dia
ja no s´estila perquè és el pà perfecte per menjar-se demà, si
és fet en un bon forn de llenya. I no me n´oblido, no. La bagette
francesa clàssica ideal per posar a la cistella de la bicicleta,
amb el diari i la resta de la minsa compra per acompanyar un matí de
cafè fort en alguna terrasseta perduda de França, si és que encara
en queda alguna. Una fugida d´estudi, si, ho sé, una fugida
definitiva al demà. El que deia ahir segueix essent vàlid avui,
sobretot pensant en França amb les seves terrasses i les seves
franceses. El paradigma de la millor resposta per donar en qualsevol
moment sense renunciar absolutament a res. Y como ibamos diciendo ayer... demain
Deville, escriptor, filòsof, viatger, historiador, fabulista també. Al seu llibre " Peste & Cólera ", hi diu :
"En la época de Mouhot, el descubridor de los templos de Angkor, en el año sesenta del siglo anterior (...) todavía había que dar la vuelta al cabo de Buena Esperanza para llegar a Asia. Tres meses de mar y vela. Treinta años más tarde, el viaje de Yersin a bordo del Oxus se había hecho a vapor por el canal de Suez, y no había durado más de treinta días. En esta primavera de 1940, en avión son sólo ocho días. En lo que dura la vida de un hombre, la calabaza se había convertido en melón y después en mandarina.
Hace seis años que Yersin es un habitual de la línea de Air France y ya conoce el poema aéreo que desgrana : después de Atenas vienen Beirut, Damasco, Bagdad, Buchir, Djask, Karachi, Jodhpur, Allahabad, Calcuta, Rangún, Bangkok, Angkor y al fin Saigon. "
Aquest poema aeri m´obliga a obrir l´atlas. Deville sempre ho aconsegueix. La ruta es va seguint amb l´índex del dit cap al seu destí, i no costa pas gaire de fer-ho. Ells ulls, després fan marxa enrere tot aturant-se sobre Síria i la situen dins el mapa de la península aràbiga. L´emplacen al seu nord, per Turquia, a l´est hi ha l´Iraq , a l´oest, el Líban i pel sud, voreja Jordània. Síria, el país de Damasc i Palmira, on el Tomás Alcoberro centra la seva crònica d´avui diumenge. Cita un amic sirià, que li diu allò de que una pedra val més que una vida humana. La destrucció dels llegendaris temples ha causat impacte a occident, potser més que totes les vides humanes exterminades a la guerra ; segurament més que el llarg exili de la seva població. Per aquest camí hi transita el segon reportatge llegit avui . Una altre cop l´atlas, per cercar la distància que hi ha de Síria fins a Assos-Behramkale, punt de la costa de Turquia per on 500.000 persones han travessat deu kilòmetres de mar per arribar després a la illa de Lesbos. El trajecte és llarg, i me l´imagino molt llarg. Hi ha fotografies, hi ha la claredat dels fets, que fins ara sembla que ningú aclaria del tot : la de les mafies i el seu domini de setze quilòmetres de costa abrupta - me la imagino brava, potser ? - per on no sembla passar cap policia turc; la de com fan arribar els motors de les llanxes , de com les munten i de com amunteguen la gent a dins ; de com colpegen als que no hi caben ; de com mor la gent, ofegada. La imatge del nen. Les imatges de la guerra. I les xifres.
De quatre mil.lions de refugiats siris , cinc-cents mils han arribat a Europa. Turquia n´ha rebut quasi bé dos mil.lions, el Líban n´acull un mil.lió dues-centes mil persones. Jordània i Egipte quasi bé la resta.
I la pregunta : ¿ cinc-entes mil persones són moltes ?
Torno a l´atlas, a prosseguir el viatge. Però ho deixo estar. Ho deixo per quan retorni al llibre, on s´hi disputen altres guerres ja acabades, seguint l´estel.la d´un poema aeri. Retorno pel mapa i em busco a mi mateix, en un punt perfectament actualitzat : el meu hort, perfectament visible al maps. Pitjant el més, les distàncies es tornen a fer petites, fins arribar a la forma d´una mandarina. I d´aquí a la pel.lícula de les mandarines, les Tangerines estonianes, on els refugiats, enemics acèrrims, només són dos. On la guerra és la mateixa que hi ha hagut sempre, amb tota l´absurditat que se li suposa. I que ben poca gent - l´escòria d´entre els homes - sembla no entendre.
Nota : Aquest post ha estat escrit en favor d´Acnur, organització d´ajuda humanitària als refugiats de tot el món per causa de la guerra.
( aqui un petit recull d´algunes notes d´aquest 2014 , oblidades pels racons d´una llibreta )
En un dia en què has fet moltes coses, pots sentir-te ben satisfet d´haver-les fet o bé sentir-te terriblement cansat quan algú te´n demana una de més. La diferència pot dependre només d´això.
Fer cara de porter golejat després d´un partit.
En Biel es feia els entrepans segons intuïa la duresa del dia. Avui se l´havia fet gran, força gran.
" Amigo, las cosas que se hacen bien, salen regular ".
La tirita es pot arrencar de dues maneres : de cop o a poc a poc.
Diverses coses del revés : una matrícula aixafada vora la carretera, el rètol de l´Hotel, el dors de les fulles dels pollancres a contravent. I la torrada, complint les expectatives. Murphy era un enganyapagesos.
Un home escorcollant les escombraries. A la boca, un havà quilomètric. Els bons cigars sembla que es van empobrint cada cop més, com passa amb l´aire que respirem, com passa amb la famosa classe mitjana.
" Me estais puteando, me estais puteando, me estais puteando..." - client putejat.
Quan es saluda algú conegut pel carrer, o bé et diu hola, o bé adéu.
" A vegades, o al final, val més que sobrevisquin les persones als ideals " - llegit en una entrevista a un editor jueu de Croàcia.
El cotxe de policia, baixant per l´avinguda a tota velocitat, amb la sirena posada i saltant-se tots els semàfors en vermell. Els dos lladres que s´ho miren. Els dos lladres pensen tots dos el mateix : "Vet aqui la solució ".
En Santa Claus assegut en un sofà de cara a l´envidriat que dóna al carrer, en un quart pis d´un bloc de pisos d´un barri popular, que vol dir pobre. En samarreta imperi i calçotets, gras com aquell però sense barba, quasi bé sense mirada. No es mou, sembla una figura d´aparador. Un Santa Claus de mentida, degradat com el Santa Claus borratxo que es troba el Jack Lemmon la nit de cap d´any en un bar atapeït on tothom sembla celebrar la seva futura soledat.
Els anuncis enganxats als vidres d´una sucursal bancària : vides paral.leles on tot rutlla, tot funciona, tots els rostres pacifiquen llur pròpia existència plens de salut i alegria de viure, emparats d´un vel quasi celestial de quotidianitat aclaparadora.
Aquesta petita història comença amb el trencament d´un fil d´on penjava una promesa. I s´acaba amb la coneguda promesa feta a la memòria.
Posar-se a dormir és morir-se unes quantes hores.
Es diu Ginés. A vegades, si el seu cap és fora i arriba algun pesat preguntant per ell, contesta que és a un funeral. Si li pregunten si sap quan tornarà, contesta que no ho sap. I si encara insisteixen, afegeix que el seu cap va dins de la caixa.
" Había mucho tráfico, tanto, que el GPS me ha dicho que me tomara una tila ". -un sevillano -
El cuiner : l´italià d´ulls rodons de còmic italià, barba de sindicalista i veu que mira de fer-se entendre. Amb un barret d´home de camping, et mira amb uns ulls esbatanats que fan riure. Mentre mengem les postres, seu a la terrasseta prenent el sol, o pensant, o ves a saber. A la terrasseta del restaurant hi ha un estenedor amb tot de pantalons i camises assecant-se al sol.
" La llibertat existeix només quan no és de ningú " - C.Varela
