Majories

.
“L´enemic més temible de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria”.

Henrik Ibsen, de “Un enemic del poble”.

Estiu

.
Aquest any l´estiu arriba més puntual que mai i, com si d´un casament es tractés, la capriciosa natura fa cas del dogmàtic calendari i accedeix a contraure matrimoni un vint-i-u de Juny allunyant les nuvolades per deixar que el sol exerceixi la seva dictadura . Un sol que cau amb la tòpica justícia per primer cop com si hagués estat esperant impacient el debut després de tants dies de restar en segon pla, d´ocupar la segona fila als mapes meterol.lògics. La veritat és que de seguida un s´acostuma ràpidament a la seva implacable llei, i l´acata amb un tedi creixent, paral.lel a l´alça vermella del mercuri als termòmetres.

Però sent justos cal dir que el tedi està més vinculat al laborable, als aires condicionats que el regeixen, a les camises i els pantalons llargs enganxats a les cadires, al sopor d´havent dinat dins el cotxe, i a tantes incomoditats que toca patir a causa de la calor, aquesta laica quaresma que ens toca patir cada any abans de la gran alliberació del mes d´Agost.

Així és com ho veig jo, però no per això aquest Divendres, arribant a casa al vespre, vaig sentir amb pacífica laxitud, com si es tractés d´ una balada del Buddy Holly, l´aire de tarda remorejant pel passadís, traspassant la llar per les finestres obertes mentre les persianes desplegades aturaven sàvies la brillantor de ponent, empresonant-la en ombres allargassades a les parets blanques del menjador. Em canvio de roba, posant-me samarreta i bermudes, i em calço les sabatilles d´espart, que fan sentir la frescor de les rajoles més aprop.Llavors surto al jardí, i aprofitant la claror encara de la tarda-nit, trastejo entre els testos, rego alguna hortènsia de fulles caigudes i pujo al terrat a recollir la roba estesa, mentre miro el sol , que sembla decidit ja a plegar de treballar en el seu dia més llarg, aquell que anomenem el del solstici, el primer dia d´estiu.

Moments

Moments copsats : una dona travessant el carrer amb un paquet de rotllos de paper sanic sota el braç; una noia rossa jove,pell bruna ,minifaldilla i sandalies de peu descobert,agafades pel dit gros amb una cinta de pell trenada amb motiu floral; una veu que surt d´un balcó animant el Pedrosa; l´aire fresquet que puja pel Passatge del Sacarament;l´Alone Again del Gilbert O´Sullivan pujant cap a Estenalles;El verd verd del fullam de les rouredes del Sòt de la Bota;el somriure de l´Anna Guixeng;les restes de pintura sota les ungles;el so de l´ordinador.

Su primo

.
-"¿Y tú quien eres, tú o tu hermano?-"

El "chamaco", d´ulls negres i vius, seriós, li contesta sense dubtar: "-Ni yo ni mi hermano.Yo soy mi primo-" .

Llavors l ´Adolfo, s´aguanta quelcom que sembla sortir-li de la boca, tal i com ho fa ell, sacsejant el cap endavant com si sanglotés, però de riure.

Llums i ombres

.
(...)Has pronunciado las palabras como si no reconocieras la existencia del mal y las sombras.Por qué no eres un poco amable y te detienes a pensar en lo siguiente: ¿qué haría tu bien si no existiera el mal y qué aspecto tendría la tierra si desaparecieran las sombras?Los hombres y los objetos producen sombras.Ésta es la sombra de mi espada.También hay sombras de árboles y seres vivos.¿no querrás raspar toda la tierra,arrancar los árboles y todo lo vivo para gozar de la luz desnuda?Eres un necio.(...)

El Maestro y Margarita -Mijaíl Bulgákov-

Pie de la cuesta

La llarga platja s´allarga en direcció a ponent, i resulta estrany apropar-se al sol resseguint la linea de sorra i aigua que sembla arribar-hi, en una posta on les ombres s´allarguen com figures d´un quadre de El Greco. El Pacífic braveja amb onades petites de crestes blanques que fan les delícies dels nanos que s´hi llencen amb petites taules de surf, aprop meu mentre miro de no trepitjar les boles de fenc que deixen anar un parell de cavalls amb genets locals que es passegen no gaire més endavant d´on som nosaltres.La platja queda delimitada en bona part de la seva longitud pel mar a un costat i per l´altre per una llacuna força gran, anomenada Laguna de Tres Palos, d´aigua salada. L´ambient per aquest costat és tropical, de una extensa vegetació que tapa la visió d´aquella. No hi ha massa gent, i la majoria és gent del país, que sembla no fer massa cas de la bellesa de l´ocàs del dia; les cares però, denoten una serenor en els ulls mig clucs que fan arrugar les pells colrades amb somriures que em resulten familiars, una constatació de la mateixa bellesa que admiro jo per primer cop, i que en ells és un reflex de una quotidianitat ben administrada. Aquest lloc s´en diu Pie de la Cuesta, un petit racó de món a la vora d´Acapulco, al Mèxic més occidental.

És al tornar de la passejada, quan el sol és al seu zènit, quan ens entretenim tot fent unes fotografíes. El P. treu el seu equip, que fa patxoca de veure, i va disparant al cel enrogit. Al darrera nostre, hi ha un home que ens observa, a una certa distància. Podría passar pel clàssic mexicà de mitja edat: alçada mitja, gras, cabell laci negre mig enrinxolat, i l´inevitable bigoti caigut .Ens saluda, tot preguntant-nos si estem fent algun reportatge. Davant la negativa, la inevitable pregunta d´on venim,i després de satisfer la seva curiositat, ens indica que si volem sopar ho podem fer al petit bar que té montat al darrera nostre, indicant-nos una casa del darrera, una petita edificació d´un sol pis amb forma de U on s´hi entra per un pati que li fa de terrasseta cap a la platja. Tinc gana, així que mig convenço la natural malfiança dels meus companys de viatje per acceptar l´oferta.

Entrem a l´edifici i li fem saber al paisà que ens avenim a sopar.El C. fa cara de pomes agres. L´home, atent, ens indica que si ho volem, ens pot treure una taula a la platja. Dit i fet, al cap de poca estona ens trobem asseguts contemplant la serenor del mar en la qüasi foscor de la nit, escoltant la remor de les onades morint a la sorra, mentre jo assaboreixo una cervesa Sol tot esperant el sopar : el menú és el del dia, més ben dit, el que el nostre amfitrió ha pescat avui a la llacuna : una morraja ( que no sé ben bé de què es tracta ) feta a la brasa, acompanyada per uns calamars cuinats sota el nom de Diablos, que resulten tenir força picant; i de postres, fruita fresca. La olor del peix acabat de fer ens obre la gana, i la suau brisa del mar ens refresca de la calor soferta durant el dia.

Després de servir-nos l´àpat, l ´home ve amb una cadira i ens demana si pot seure.“Faltaria más“, dic jo sense reticències, un cop he provat i aprobat la morraja. Els amics em miren sorpresos.El C. No bada boca.L´home s´asseu tot presentant-se : Armando Escudero, i ens dóna la mà. Parlem d´Espanya ( quin remei !) i ell ens explica una part dels seus somnis: l´any vinent vol ampliar el negoci: acondicionarà unes quantes habitacions de cara als turistes,i qui sap, si la cosa va bé, potser podrà construir un hotelet, i d´aquí uns quants anys poder fer el viatje que sempre ha volgut fer a Europa, amb la dona i els fills.L´itinerari el té clar: Madrid, París i Roma.Llavors se´ns queda mirant, tot esperant l´aprovació. Es mira el C., que segueix fent cara de pomes agres. Li diu: “Mira, mano, que sé lo que estás pensando: aquí está este pinche cabrón tocándonos los huevos toda la cena, eh?”Ho diu amb sorna, sense ser malintencionat, acord amb el seu tarannà franc i festiu.El C. se´l mira,sorprès deh què l´hagi clixat.I és que amb la conversa, descobreixo un home força observador, espavilat i acollidor.El cas és que El P. i jo arrenquem a riure, i l´Armando somriu tot mirant el mar, on un tros de lluna il.lumina l´aigua en una llarga estria platejada que sembla marcar el destí dels seus somnis, aquells que ens ha regalat en una bonica nit d´estiu vora el Pacífic.