Metàfores i altres dubtes

El poeta ( exiliat de la seva terra ) ensenya a l´home els seus versos, i el questiona sobre el tros de món que habita. L´home se sent estrany ( a la seva pròpia terra ) i reflexiona a resultes del pes propi del poema, i proposa ( sense voler, instintivament ) la pregunta essencial. El poeta rumia endebades, la pregunta és metafòrica, l´enten perquè el poeta és l´alquimista de les essències del món. Li promet una resposta, quan sap que no hi ha una resposta.

Fa no gaire temps, escrivia : “ moltes metàfores té la vida, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la mort.” Al seu dia em va semblar lapidaria. Avui em sembla que el poeta hi rumiaria, i em diria que ja em donaria una resposta. La resposta no hi és, però intueixo una afirmació errònia de plantejament . Ara, després de veure aquest tros de pel.lícula, diria que "moltes metàfores té la mort, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la vida". Pot semblar una tautologia, però em sembla que no, quan la darrera paraula és vida en comptes de mort.

L´home de la pel.lícula enregistra vuit sons de la seva terra : el darrer és el d´un petit cor bategant, el del seu fill ( i a voltes el de l´amor, etc.,etc. ). Seria tant determinant aquest so com l´olor d´un plançó de tomaquera aquest matí ? ( heu olorat mai una tomaquera, o una figuera asseguts a la vora d´una figuera ? ). La interpretació no és tant important ni trascendental com el fet de sentir-ne l´olor. Si no fos així ( el de la simple olor , sense més ) seria contraproduent, com qui es mira un pastís de maduixes i se l´empassa de gana abans de tastar-lo. Com diu el poeta, les imatges neixen de forma espontània. L´espontaneïtat és una gran cosa, com les bones metàfores.

Tomb

.

... i si els vents s´anuen i s´imaginen sols i decideixen fer-ne casa d´un grapat d´espigues bordes i alli es deixen anar i l´espai s´omple del que és càlid i és fred i mou les estançes del verger com les cortines es mouen a l´estiu i un borinot les solca amb ales supersòniques i el so es confon com es confon el de l´onada al mig del mar i l´olor del camp prenyat és l´olor dels vents anuats un de càlid i un de fred i no hi ha cap més so ni olor ni casa i les espigues bordes semblen voler volar indecises i esveltes ...

El fil d´un pensament

.

El cos d´ un fil de pensament pren forma de brots verds regats per una llum nova. Podria ser el meu cervell, podria ser el meu ull. Feia falta, tot i que les vores són encara ennegrides : a fora hi sembla regnar tot allò que és viu ; a dins hi ha un fil de pensament nascut en la foscor dels ulls quan es tanquen, un fil com arrel alimentada pels regadius de la sang més profunda, la que travessa ventricles i batega, batega, batega, batega... Sóc a fora i a dins, bategant cor i pensament. El fil no es trenca.


Llavors alço el cap i m´enfilo a la vora de l´ull del meu món . És clar com un dia nèt de Maig : airecel, bosc i roca, tot en un , em mira la Falconera granítica. Torna una geografia imaginària i tardana, feta per mirar de perdonar oblits per manca de voluntat pròpia, de pensaments tallats a flor de pell, de sang vermella i clara, bonica i lluent...assecada i encrostada per l´oreig del transitori. Tout passe, tout casse, tout lasse...perdonar veritats inapelables.


I com tot el fulguralment transitori, la primavera es despulla a cada pas que faig, i el seu cos va modulant-se cap a la calidesa d´un fil de pensament a punt de florir. El pensament d´eternitzar el moment. L´etern pensament enfila dins meu.

Sota finals llegits

.

“Fabien va emergir.” Així comença el final del primer final de llibres que es van acabant. Fabien, correu de la Patagonia, emergeix de sota una terrible tempesta enlairant el seu avió vers la llum d´uns quants estels, “talment un esquer mortal al fons d´una nansa”. La seva decisió és fatal : “ hauria pogut lluitar encara, provar fortuna : no hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior : ve un moment que et descobreixes vulnerable ; aleshores les faltes t´atrauen com un vertigen”. Aquest vertígen davant la tempesta, no obstant, ens regala un paisatge meravellós : el pilot del vol de nit travessa “una part de cel desconeguda i amagada com una cala de les illes afortunades”, on “ tot esdevenia lluminós : les seves mans, els seus vestits, les seves ales.(...) Circulava una llet de llum, en la qual l´aparell es banyava(...).

Fabien emergeix i vola enimg d´un tros de paradís, fruit de la fatalitat interior. És fàcil imaginar-se l´avió en un paisatge així, dins una llet de llum pacífica, una mena d´àurea mística on el pilot somriu inconscientment i crida, sota el brogit dels motors : “Ja va millor”. Com un cant de cigne, l´escriptor crida la bellesa al final i el correu de la Patagònia desapareix : “No l´esperem. Desapareguda”.

Aquest vol pacífic i enlluernador m´acompanya de fa uns dies, aquesta contradicció de bellesa i fatalitat, on la bellesa emergeix, com les ales del Fabien, poderosa sobre l´altre. Deu ser perquè el qui s´ho llegueix té la vaga sensació d´estar sovint, en menor o major grau, sota la tempesta, i, a estones, el cel es trenca per deixar passar llums que assenyalen el rumb a seguir. Per exemple, sense anar gaire lluny, el d´un grup de pollancres de fulles noves remenades pel vent del migdia . Fabien estima el seu ofici, és jove, casat de fa sis setmanes. Fabien mor, però emergeix i vola sobre un cel com de llet de llum, infinitament, com la mort, com la vida, com totes dues juntes. Fabien sempre emergeix.

“Ara, ells dos, quan s´hagueren complert de l´amor desitjable, van delectar-se amb històries que l´un a l´altre es contaren “. El resum a vint anys de separació sembla produir-se sense passions enceses,potser és el fruit de la verdadera estimació ( de l´amor veritable, potser ? ) simplificat amb la comunicació feta de l´amor desitjable, física i verbal, sense més necessitat del que vingui del desig mutuu. D´aquest final llegit fa poc, em sorpren aquesta frase, després de tant llarga Odissea. Però al record també queden dues frases, memoritzades per repetitives : “ "Quan es mostrà, al matí, amb dits de rosa, l´Aurora ” i “ Es colgà el sol, i ombrajven tots els camins” . Enmig , l´amor desitjable de fa uns tres mil anys, tant desitjable com hauria de ser sempre.

El fat d´un somriure

"Mai no seré prou vella ni prou covarda per tornar a començar"

( M.A.Capmany )

De natural, el seu somriure és convincent i segur, amb un deix de timidesa intrínsec a les restes d´infant que sense adonar-se´n suren al deixar entreveure la inmaculada blancor dentrífica de les dues fileres de dents al pausar la seva part dins la conversa. Sempre sap què respondre invariablement, i ho fa ràpid, imposant tempos amb gràcia de bon comunicador per tal de que tot transcorri dins els temes on es mou amb fluïdesa . La imatge general s´adiu amb la del representant oficial d´una coneguda marca italiana, i ratlla la impecabilitat requerida a tal efecte : des del cabell curt i engominat fins als clàssics mocasins de pell curtits a mà, enllustrats de betum negre.

L´habitud d´utilitzar el somriure al seu favor ha esdevingut un complex joc gestual, on, sota la influència d´aquell, com si d´un poderós centre de gravetat es tractés, es mouen la resta de les faccions. Així les galtes han anat amotllant plecs a les comisures dels llavis per esmorteir la seva constant expansió i contracció , fent ressentir la pell dels pòmuls, que s´han estirat lleugerament amb el pas del temps. Els ulls responen també als moviments bucals, i, mentre es tanquen i s´obren com un diafragma automàtic, les ninetes guarden els flancs, atentes a qualsevol moviment en forma de cos humà que entra i surt de l´oficina. Les celles semblen guardes militars mirant de no adormir-se tot acomplint imaginàries nocturnes, en un moviment lleu als seus extrems quan el fatídic somriure sembla sorprendre´ls en el seu dormisqueig constant. Només els cabells, ondulats de gel fixador, són testimonis inanimats de les convulsions provocades per l´expressivitat facial d´un rostre que vist de lluny otorga aquella vivacitat dels rostres emprenedors.

Tanmateix...hi ha moments als quals aquesta cara es deconecta unes mil.lèssimes de segons, i llavors es copsen els reflexos dels muscles carregats d´anys d´un mateix somriure : una sèrie de tics, que no havíeu notat abans, sorgeixen vora el nas, a les galtes, al tancar els ulls. Són lleus i insignificants, com la lleu inflor de la panxa que sobresurt pels pantalons, com el sotabarba incipient quan abaixa el cap , com la cana aixafada i immòbil al costat de l´orella.

Potser l´heu vist un centenar de vegades, al Rafael Persivall, mostrant-vos aquest primer somriure immaculat, donant-vos la mà com fan els vells amics després d´anys de no veure´s, parlant-vos del seu nou cotxe, de la seva nova casa, de les vacances projectades a Menorca, del fill que ja es fa gran, renovant-vos l´ànim pel qüasi bé segur bon devenir de les coses. I en canvi, un bon dia noteu una esquerda al seu rostre contradint la lluminositat del somriure, com un focus potent quan s´apaga, replicant-lo en la foscúria ; com l´eco d´unes paraules, ressonant cada cop més dèbils ; com si un terratrèmol li saccegés la pell i mostrés un vell leitmotiv començant-se a rovellar : somriu, pensa sempre a somriure.

(…)

En Rafael Persivall, d´ofici viatjant, es mira al mirall mentre es col.loca la gomina al cap. Es mira el bronzejat permanent de la seva pell blanca, i nota a la cara un incipient moviment involuntari. Somriu, sense voler-ho. En la intimitat del cara a cara, els ulls es rebel.len contra aquell somriure. Fa un esforç per retirar-lo, espantat. Com que encara és jove, ho aconsegueix, i respira alleugerit.

El somriure proper, instantani, ja no el preocupa. De fet, és una altre mena de somriure, d´aquells acabats en una llarga i sincera riallada, la rialla del qui es riu de si mateix, del qui decideix llançar el pot de gomina al fons de la paperera. Llavors els pòmuls cedeixen, les celles desperten i unes potes de gall sorgeixen per fi a les galtes i a la vora els ulls. I els cabells comencen a emblanquinar-se.

Jeroglífics

Amb un devenir inesperat, la tarda se m´esmuny distret desxifrant ombres de contrallum en els brancatges reflotats per la benignitat del vell déu que tot ho regula; per l´ajuda amatent de la pluja, encoratjant alçada i verdors de tiges fibroses escampades als vols dels camins, aflorant tot allò que surt de terra sobre un pam de sol. Els roures s´enfusten llargs i nous d´una frondositat on el blau del fons perpetu hi té encara cabuda per acabar de definir l´estrany bombollejar de l´ésser d´un moment en què el contrast revela aquella estranyesa del món ( altre cop estrany )enaltida d´una llum qüasi bé sòl.lida i fulgent , talment ho faria un llumí encès en plena nit.

La brancada cau sobre el camí, a tocar de cara, mostrant-se amb aquell cofoiament de dona de bon veure, com si fos la Loren fent de pagesa amb les mans als malucs i barran-te el pas : “Ep, que sóc aqui”, sembla que em digui aquest bosc de fulles noves. Les senyoretes, ufanoses, em distreuen. A aquestes hores, les trobo banyant-se en les darreres llums del dia, sempre capricioses, sempre voladisses. M´hi acosto més, indiscret a les seves mirades encuriosides : les fines venes uneixen transparents la membrana encara més fina dels seus cossos ; el joc de llum desdobla formes, creant-ne de noves : l´arrodoniment dels contorns em fa l´efecte de pinzellades fetes per la llanguidesa d´unes mans somniadores, i les ombres reflectides jeroglífics pendents de resoldre, com l´ànima d´uns dits que escriuen, enigmàtica i imprevisible.

Despedides les senyoretes, hi ha estona aprofitable per pujar al roquetar des d´on , entre olors de farigola florida, les copes enllustrades uneixen camins a ponent ; on la ment reposa, l´oreig la revifa i Cronos té temps d´ enmudir-la, mentre deixa els ocells continuar la seva festa, i al llom marró d´un senglar fugir esverat, sorprès per unes passes tardanes que retornen sense pensar-s´ho al món dels neguits, allí on les preguntes tenen masses respostes. Tantes, com ninguna aqui, entre els roures. Potser perquè ja no són necessàries.

Anar fent

“ Al Maig, cada dia una raig”. El primer dia s´enceta així, amb un llamp inesperat, sota un cel que no té res de traïdor : més aviat anodí, entelat, irromp la força d´un tro cruixidor, sorgit de no se sap ben bé d´on. Un sol llamp i un sol tro, com si fos un tret de sortida per acomplir els baròmetres de la saviesa popular. I el raig, al darrera, vingut d´aquest cel sense trencar-se. Regalimen les teulades en un tres i no res, i de igual manera que es tanca una aixeta, al cap de mitja hora cessa i surt el sol per fregar la mullena.

A la tarda plovisquejarà, i al vespre, la pluja tornarà, més valenta. Torna la fresca. La primavera és gentil : ofereix un vano on hi té cabuda la neu tardana i la calor al migdia dels matins d´estiu ; els brots florits dels pruners, les primeres espigues barrejades amb les roselles i el vol sobre trapezis invisibles de les orenetes. I la pluja jugant a cuc i amagar, oferint jocs de llum a cada moment.

Llegeixo, mentre plou, en algun llibre, una frase on es parla de l´estranyesa provocada per la pressió dels esdeveniments sobre les vides humanes. A mi se´m fa estrany quan la gent et diu que aquest any la calor ha vingut de cop, que ja no fa les primaveres d´abans, que en dos dies la gent ja va amb xancletes i màniga curta, que l´Abril s´ha acabat i que d´aqui dos dies Nadal, ja veuràs, que a partir dels quaranta el temps passa volant... La pressió dels esdeveniments...tanta pressa hi ha per arribar a l´estiu ? I mentrestant, enyorant primaveres sense veure la present, que tot just encara no ha arribat a la meitat. Canviar, sempre canviar, vet-ho aquí. L´ansietat de no anar enlloc.

Llegueixo, mentrestant plou amb aquesta cadència de Maig : “Aquell home experimentava, davant la seva vida passada, la tranquil.la satisfacció del fuster que acaba de polir una bella post : “ Ve-te-la aquí : ja està llesta “.

Al mateix llibre, fa uns dies, també hi vaig llegir : “ Les pròpies misèries ens enriqueixen”.

I anar fent...