Orígens

( Nota de l´editor :  aquesta llegenda va ser arrelada al cervell d´un home - habitualment es triava un escriptor anònim i de poca volada com a missatger - dins la casualitat d´un pinyol empassat en un atac de golafreria.. És per aquesta raó, a més de la pròpia lectura del text, de tot el que s´hi revela i finalment i no menys important, de la llengua utilitzada a tal efecte, que tots els indicis revelen que podria tractar-se d´una part revelada del conegut Llibre Perdut dels Arbres, malgrat totes les limitacions derivades de la seva traducció al llenguatge dels humans, de precarietat coneguda.Tot i així, experts científics de tot el món es feliciten per la utilització del català com a llengua vehicular per a tal fi, a pesar de desconèixer-ne la seva existència fins al moment de ser descoberta en les conegudes excavacions fetes  el mes de Juny d´enguany, 2714 , vora el fossar de Les Arenes. En aquest sentit, s´ha afirmat amb entusiasme que la llengua catalana ha estat un dels secrets més ben guardats per la humanitat els darrers mil anys. Gaudim-la doncs, tal i com es mereix ).  

Ningú coneix la veritable història d´aquest arbre. En un pati de mides reduïdes, creix al costat d´una antic mur de pedra seca; entre aquest, per ser més exactes, i la paret de llevant de la casa, alta i blanca, que l´encaixona dins un passadís ombrívol on només les heures hi creixen amb certa profusió ran de la pedra. Més enllà del mur, lleugerament allunyat, un til.ler quasi bé centenari, frondós i omnipresent, li ha acabat manllevant la poca preuada llum que necessita per viure. I sí, potser abans d´això, no hi havia til.ler, ni casa, ni mur, però el fet ha esdevingut aparentment intranscendent sinó fos per la pròpia memòria dels arbres que, a diferència de la dels homes, resulta vital per a la seva supervivència.

El tronc principal, esbiaixat pel seu evident il.luminisme des d´aquell dia de trist record- segons afirma la llegenda transmesa pels homes - , ha acabat assecant-se en una de les seves  capçades. Les pruneres (1) , com és sabut, amb el temps esquerden la seva escorça i la seva fusta esdevé llenyosa i dura. Fa de bon cremar un cop s´asseca, i crema com la dels arbusts bíblics, aquells on Déu (2) manifestava la seva presència als antics profetes (3). Per contra, l´altre capçada ha agafat la força suficient per superar el sostre, abans inabastable, de la casa, fins arribar ben bé als quatre metres d´alçada.

Abans no li havia calgut. La prunera vivia sola i rústega, d´una rusticitat com la de les runes mesopotàmiques. D´aquelles terres provenia la seva llavor, el darrer descendent directe de la llarga nissaga mil.lenària, transportada d´una  llar a una altre en un viatge al llarg de totes les costes de l´antiga mar nostra ; llars on les parles s´han acabat extingint pel pas dels segles. Tot i així,  a l´arribada del solstici d´estiu, els seus fruits segueixen vius, petits i frescos, d´una dolçor de difícil definició sinó fos que al menjar-ne un, en volguessis un altre, i un altre, i després encara més, fins deixar l´arbre altre cop amb les seves fulles petites i verdes,lleugerament lanceolades, de tacte delicat, com de pell de dona.

Diu la llegenda que fou precisament una dona la que n´oferí un primer tast al seu amant. I que aquell sabor diví els hi procurà la primera nit i que aquella nit, sols al món, es van arraulir l´un amb l´altre tement que el dia no tornaria, i així nasqué el primer petó. De Luca (4) així ho va manifestar, no fa pas tant. Poca gent n´ha fet cas, d´aquest gran descobriment. Potser per això l´herència de l´arbre ha estat atorgada als pobres desgraciats mancats d´amor terrenal, de petons i de l´escalf d´un cos de dona al seu costat. D´aquells homes que rumien tot mirant les estrelles sobre la penitència amagada en la  dolçor d´un primer bes.

L´arbre va estar a punt de ser tallat un dia d´hivern. El qui menava la destral cap al seu tronc es va aturar al veure un brot verd dalt de tot, vora la llum que planava sobre el sostre. Un pensament, doncs, brotat de la llum, el va tornar a salvar. Per la primavera, flors blanques van aparèixer al seu torn, no només dalt de l´arbre, sinó al sota mateix, mig metre més enllà, sorgits d´un nou plançó invisible a les nits més fredes. 

L´exili, vet-ho aquí, continua. I la llegenda sobreviurà, si vol ser altre cop explicada.


(1)  ciruelos

(2) Ser suprem, creador de totes les coses

(3) Precursor d´algú altre, al qui normalment no se li feia cas fins després de la seva mort.

(4) Erri de Luca, escriptor europeu del segle XX.

Recordatori

Refrany

Els animals, com els homes, mostren actituds diferents davant d´algú, posem per cas, com jo. Aquests dos, em miren de diferent manera. Tenen a tot estirar tres setmanes de vida.

L´un ja adopta el posat avorrit del gat intel.ligent. Com un bon veterà observador d´homes, et mira ja sense fugir mesurant les distàncies prudencials. Un parell de passos més i s´haurà d´aixecar per amagar-se dins la gatonera, sense gaires pors ni presses. La seva vida – probablement llarga - sembla ja escrita amb el seu posat arraulit, tancat i protector del poc i suficient après en uns díes.

L´altre, en canvi, s´amaga de seguida i els seus ulls – aquest rastre verd de deïtat oculta - em fiten ben oberts des de la fosca per després tornar a sortir i fitar tota l´estranyesa d´algú com jo un altre cop; i després una altre cop i les que faci falta, amb el dubte, la inquietud, la por i també la curiositat del qui voler saber alguna cosa més. La seva vida fa l´efecte, al revés del seu germà, que tot just acaba de començar. I malgrat tot, serà probablement més curta.

“ la curiosidad mató al gato, pero murió sabiendo “

Sota les lluernes

Al llarg del sostre de la nau les lluernes segellen el seu camí de clarobscurs damunt el qual, a certes hores de la tarda, les seves passes poden convertir-se en anys, i el caprici de la llum del sol, en l´itinerari de la seva vida. Del que no sap és del que li resta, però li sembla poder endevinar-ho quan és una mica més enllà de la meitat. Allí només hi resta una claraboia oberta, quasi bé al final, abans de la bifurcació obligada al passadís fosc dels vestidors, o bé a la lluminositat de l´exposició. Pensa en Jack, el protagonista de la novel.la que llegeix, un escriptor desarrelat refugiant-se en Kafka quan se li accentua la sensació de ser un bitxo raro al qual li resten només les seves conviccions més íntimes, reflectides en allò que mira de transmetre mentre tecleja la seva antiga màquina d´escriure. Pensa si li queda alguna cosa semblant, a ell. Però ell no pensa en un escriptor, ni en un poeta. Ell sempre pensa en cançons, que recupera quan mira de trobar-se al passar sota les primeres lluernes de la nau. Són cançons per ser recordades únicament quan sap del cert que no representaran cap moment el record del qual hagi de ser immutable ni inesborrable. Són cançons recordades dins un espai de temps il.limitat. El teló de fons davant del qual recupera la seva essència, la que li permetrà veure la darrera lluerna com una primera esperança, potser la darrera.Cançons per deixar-les anar una estona, rera un lleu somriure de mitja tarda, en l´hora aquella tonta en què s´acaba una cosa i no se sap ben bé  quina s´ha de començar de bell nou. No cal insistir, pensa, però tampoc cal deixar de fer. 

Intensitat

" És la condició moderna, va dir, als millors els manca convenciment i els pitjors estan plens d´una intensitat apassionada. Això no ha canviat des que Yeats va escriure aquests versos i no sembla gaire probable que canviï fins d´aquí a molt , o potser ja no canviarà. Però el que sí que és nou és la intensitat amb què se´ns diu que no hem de ser intensos. Potser sempre ha estat així, va dir, però ho dubto. Només cal que miris els retrats contemporanis de Dante, per veure que com a mínim ell sí que estava ple d´una intensitat apassionada. Només cal que llegeixis les obres de Shakeaspeare per veure que per a ell la manca de convenciment significava una cosa molt diferent que per als nostres interessats campions de la postmodernitat. " 

Gabriel Josipovici , "Moo Pak" , (1994)  (traducció de Ferran Ràfols ,Ed.Raig Verd )