" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/1/22

La mà desclosa

 



Si sabés volar – sense necessitat de ser ocell – potser faria com aquesta avioneta, a punt d’enlairar-se. El motor engegat, l’hèlix donant voltes, un prat al davant i la serralada , tapant-me l’horitzó. Sempre hi hauria la temptació, un cop enlairat, de travessar-la : dins la meva imaginació seria ben fàcil i bonic, com qui s’imagina aquell país que ha de visitar per vacances, meravellós i esperant-lo amb els braços oberts;  com qui desclou la mà perquè l'aire corri entre els dits.  De fet, però, penso en si podria fer-ho, en si tinc prou benzina, en si aquesta avioneta té prou força al motor per superar aquesta barrera natural ; tot i això el que realment m’impediria de realitzar la “proesa” seria tota aquella terra desconeguda que hi ha al darrera contrarestant la bellesa del lloc on soc ara,  del conegut, del dia assolellat, de la perspectiva d’aquest vol interior d’ales petites però esteses. Del meu món.

 Aterrar en terres estranyes és fet per aventurers i somniadors. Tot i així, sempre hi ha el cant, poderós, dels cors afamats de les nimfes, alenant rere la serralada.  


18/1/22

Avui camino a la sorra ...

 

Avui escoltava aquesta cançó- sempre les cançons ! - i he pensat en això que explica més o menys de quan alguna cosa  s'esvaneix  - com l'estiu, les nits ballant , la brisa damunt uns cabells , les promeses, l'amor probablement no ... - hi ha aquest blink of an eye  , el parpelleig de l'ull immortalitzant el somni allí, al fons de la ment, per sempre. Sense cap mena de realitat emparant-la, remains forever.

És així. I és bonic. I ho hauria de canviar d'alguna manera però sempre em quedo escoltant la cançó fins al final. i després n'espero un altre, probablement de semblant. Una habitud decebedora i profundament conservadora, en el més bon sentit de la paraula. Hi ha esperança, encara. 


         

16/1/22

Automàtica.25

 

I ara, de repent,  el desafiament. Escric com qui escriu una carta de socors o una súplica o més aviat- diria que sí, que és això al capdavall – com una manera d’excusar-me per no fer el pas aquest de donar la possibilitat al Jules, o a l’Emília, a la granota  o al tren que volia ser-ho ; a l’Ovidi i a l’arna, a les taronges , al Fidel, a la Dolores o a la veritat ... a tants d’altres- els  he comptat i ronden la quarantena-  als quals voldria posar en la tela aquesta del judici d’un jurat que cerca la qualitat literària i de retruc, la del seu autor, que no soc sinó jo i la de tants d'altres . Topo amb l’Spitzweg del Philippe Delerm, un individu que porta una vida d’oficinista retirada i anònima, algú com jo potser, sempre busco algun llibre i me’n surt un de l’atzar de la meva petita biblioteca que m’ajuda, em dona la raó, no insisteix, m’acotxa  , ara penso que sí, ara que no, ara en que no interessen realment els meus personatges sinó és a mi i potser algú  altre ...però què suposa això si les vides aquestes ja han estat creades sense necessitat de fer res més ? Perquè ara sí ? Perquè pensar en momentums determinats, en la idoneïtat, en aquesta casualitat d’obrir una porta cap a qui sap on ? Tot sembla coincidir, tinc aquesta estranya sensació de que ho tinc que fer ara. N'estic convençut i això em preocupa perquè tot trontolla una mica. Soc just no volent arribar enlloc ? Ningú em sap lletraferit, m'agrada escriure com faig ara, i segurament res més. Hores d’ara aquesta potser podria ser la darrera oportunitat, o potser no, mai s’està al cent per cent segur i després, si ho fes, al capdavall, tanmateix, no en resultaria res probablement. Possibilitat quasi bé nul·la, i jo em quedaria ben tranquil sinó fos  perquè el pànic ve sempre d’aquesta possibilitat remota de poder ser l’escollit tot i que sense ser-ho, ja ho soc, en certa manera. Almenys per a ells, als quals els atorgo poders que no tenen. Perquè ara podria pensar que tots aquesta anys escrivint, tots aquest personatges es podrien dimensionar, i llavors què ? Pànic de triomfar. El que escric, de fet, ja ho publico aquí, i aquí es quedarà probablement. A pesar d'això, de tots aquest raonaments per sobre dels quals hi sobrevola el dubte de saber si realment tot té un sentit, si només hi ha l'escriptura i prou, i res més que les hores passades inventant coses...tampoc n'hi ha per tant, de fet no escric gaire i només és una afició, si el reconeixement serveix, finalment, d'alguna cosa que no sigui la de creure's millor del que es pensava o qui sap, i en això rau l'esperança, d'aconseguir fer passar una bona estona de lectura a qui llegeixi les petites històries que he preparat sense cap ànim de lucre i que no sé si acabaré presentant dins d’aquest literari

 

certamen

 

 

 

9/1/22

Cavalls

 

Miro de recordar. Escriure, en part, és això. I el primer que em ve al cap son cavalls, i més concretament, el so dels esquellots dringant dels seus colls. Aquests que em miro en porten tots un, gros, nou i lluent. Pasten en un camp per on el camí em porta cap a Osseja. Hi ha un recinte metàl·lic ple de palla, i allí n’hi ha uns quants ficant-hi el cap; en destaquen dos de negres, un dels quals va aixecant la palla amb el morro deixant coberts a la resta. No sé si juga o bé ho fa cercant millor aliment, però és l’únic que ho fa. Els seus companys de tant en tant n’aixequen el coll amb les crins plenes, sense fer res per espolsar-se. N’hi ha un, a la vora i d’esquena a ells, que em mira fixe al ulls. No pestanyeja, no es mou, resta immòbil. Quan fa fred de debò – aquests dies la temperatura és anormalment alta aquí dalt a Cerdanya – poden passar-se hores estàtics ; al veure’ls podria pensar que estan, literalment, en estat d’hivernació, evitant el mínim esforç per tal de mantenir-se vius. Hipnòtiques, les petites boles de vidre fosques i opaques que son les seves pupil·les expressen – al igual que el de les vaques – una parsimònia ratllant la indiferència per qui passa al seu costat, fent-se càrrec del que és la seva vida, sense res més a dir o a esperar, entenent-la tal i com és. El cavall que sembla mirar-me, manté la vista igual de fixe quan em moc per continuar el meu camí, com si mai hagués estat allí. El dringar de la resta denota lentitud, tranquil·litat i pau rústega. El matí d’aquest darrer dia de l’any és plàcid; el camí pel petit fôret verd  ressegueix obedientment els alts-i-baixos del terreny, enfangat i mig nevat encara en molt punts on la llum del sol no hi arriba , marcant els marges dels prats que mica en mica s’enlairen cap a llevant, darrera el qual, el cim nevat del Puigmal es deixa veure cap al final de la caminada. No passa ningú  i em quedo com els cavalls, pastant el paisatge, que no deixa de ser una bona manera de viure.