Albor

Una vesant gris perla, marcant linees d´ombra enfront dels meus ulls, remet la frontera difosa  del que és i del que no és ben aprop de la pell d´un somni clar sense fisures. La darrera alenada rera l´objectiu ple de boira, talment s´acabés una història, entela un xic més la improvitzada albor, encara pàl.lida d´esperances. Així neixen els bons auguris, a cavall dels seus segons, dels seus instants, de les seves negrituds corbades, sinuoses, empeltades sobre blancs difosos, silenciosos, albirs rera els turons del passejant sense present, ni passat, ni futur. No cal esperar-ne res, i així potser, passarà qualsevol cosa.

Que sigui bona, com si es pogués entrar dins la pell d´un somni clar i sense fisures.

( darrers dies de Desembre, 2011 )

Pati de llums

( Aquest conte és apte per menors de set anys. Els més grans potser no l´entendran. Per la meva part,només puc dir que  he mastegat un bon xiclet per escriure´l, fent globus i deixant-los explotar sobre la cara. Ara, mentre el llegueixo, faig olor de maduixa concentrada i  no entenc gaire cosa ). 

Dos marrecs seuen a la gatzoneta, sobre el terra d´un pati interior de ciutat.És nit estrellada i fa fred. Els anoraks cobreixen les seves petites esquenes, juntes les espatlles. Un mastega xiclet, i fa alguna bombolla, grossa, que a l´explotar-li sobre la cara deixa anar olors de maduixa. L´altre fa rodolar d´un costat a un altre de la boca un caramel ben gros, i de tant en tant recull una filera de mocs que li baixen sota el nas tot fent una forta inspiració. Parlen de les seves coses.

-Aquest carro d´aqui dalt portarà les nostres joguines.

- Quin carro ? - diu un dels nens empassant- se un glop de saliva.

-El del cel, el veus ? - El  dit del seu company, sorgint de dins la petita màniga, s´alça amunt, assenyalant Orió.

-I es mou ? -

-És clar, però encara és una mica lluny. Ve d´Orient, amb els reis -

-El meu pare diu que les joguines venen de la Xina –L´altre nen gira el cap, estranyat.

Un globus es queda a mig fer i una mà el fa explotar. Riu un nen.

-Tonto...I on és la Xina ? - Els llavis, sense por a ser ignorants, es mouen fent un somriure cap avall.-

-Deu ser cap a l´orient, doncs.-

-Si.

Retallats sobre un petit terrat que sobresurt uns metres més amunt, dos gats els observen. A sota, un altre pati. Apoiat sobre la paret, un home tranquil, fumant-se un cigarret i escoltant sense voler la conversa. Alça el cap, i veu Orió. Li ve un record fugisser d´una nit de reis, quan veié el carro a punt de descàrrega. Somriu quan sent lo de la Xina. Enfront seu, la vidriera il.luminada de casa seva, un tros de llum ensotalat entre un bloc de pisos força alt i el pati de la veïna, una dona jovenassa que en aquell moment recull la roba estesa del terrat, a l´alçada del pati del veí que fuma. Ho fa mentre es va fent un caldo espès a la cuina, un caldo que es podria menjar amb ganivet i forquilla. Amb dues agulles a la boca, la vista se li´n va al fil de lluna que crema a sobre seu, i enfila una antiga cançó de nadal. L´extractor destil.la olors de pagès pel veïnat.Els gats, sense fer soroll, es desplaçen fins a les cames de la dona, fent-li moixaines. A dins, un home gran seu al vell sofà del menjador, i mira a la tele una vella pel.lícula on dringen cascavells. Dorm, amb el diari a la falda, acompanyant un petit més petit que els marrecs dins un Moisès, els ulls clucs, acotxat amb petits llençols nèts brodats de flors i estels, més grans que els d´Orió.

Encara hi ha un altre pati, a les fosques. És la casa abandonada, on algun dia, els dos marrecs, envalentonats, s´hi han deixat caure per una rampa que uneix el sostre de l´antic safareig a la paret del qual fuma l´home tranquil amb el petit terrat del seu pati, parell al de la dona jovenassa. Allí hi neixen aventures, i els cors petits s´hi mouen amb peus de plom. Allí encara hi sona alguna rialla, i els sorolls, a vegades, fan molta por.Pels vidres mig trencats encara s´hi nota l´olor d´una vella fusteria; s´hi pot veure un antic banc de treball, un ribot de fulla rovellada, uns quants claus llargs de cabota ample. En una de les cantonades del sostre, sota una petita lleixa, un sant Josep protegit per un vidre, enterenyinat i polsós.

L´home tranquil apaga el cigarret i camina cap a la seva llum particular. La dona jovenassa es gira, amb el cubell a la mà ple de roba altre cop seca i nèta.

-Bona olor la d´aquesta nit, Maria -

-L´olor de l´àvia, que no s´apaga, Josep.-

Tots dos somriuen i retornen a les seves llars. La llum dins la nit s´apaga i se sent una porta obrir-se, entre les dues parets veïnes. Pel Gener farà un any que viuen junts.

Els dos marrecs, de puntetes, han vist com s´apagava la llum. Al seu pati, només hi queda el rodol esquàlid d´una bombeta collada a la paret, al costat de la porta del darrera. La poden veure encara. Llavors, encenen la llanterna, i amb molt de compte, obren la finestra secreta de la vella fusteria i s´hi enfilen. El baf de les seves respiracions s´enfila en la quietud dormida de les teranyines. Avancen amb cautela, seguint una estela de petites petjades fins un racó on hi ha una llarga escala de fusta, que no és tan llarga si algú, més gran potser, se la mirés. Entre els dos la mouen i la situen just per enfilar-se fins al Sant Josep.

-Les tens ? -

-Té -

S´enfila el més alt, no gaire més alt però. Li costa una mica. L´altre l´il.lumina el camí. Un cop és a l´alçada de la figura protegida per la porteta de vidre, obre aquesta. Amb cura, diposita unes figures al seu costat , torna a tancar altre cop la porta i baixa.Es passa la màniga per sota el nas mentre l´altre enfoca el pessebre.

-Ara ja poden passar els reis-

-Perquè no hi eren la verge i el nen i la mula i el bou ? - diu tot seguit el seu amic, una mica més petit que ell.

Per tota resposta, es gira i li fa un somriure cap avall, de sàvia ignorància. Llavors se sent el crit d´una mare, una mica llunyà.

-Ostres, la mare ! -

Amb presses s´enfilen a l´antic banc, travessen la finestra secreta, pugen la rampa i passant, sigilosos, pel sostre de l´antic safareig, baixen fins al pati i entren, corrents, per la porta del darrera, apagant el llum d´una revolada.

Burxa la fosca els patis vells de la ciutat. A sobre seu, el fil de la lluna, les olors de pagès i Orió, transformant-se en un inmens carro que avança seguint velles estel.les dibuixades pel Nadal.

(Bon Nadal,  per onsevol  estiguis )

Barcelona per un dia ( i II )

Colom encara és dalt la seva llarga columna, assenyalant amb el dit alguna cosa llunyana al fons de l´horitzó. Però si giro el cap, només hi veig el mar, i res més. Després d´un breu àpat, em trobo còmodament assegut en un banc al moll del port, dormisquejant una mitja becaïna mentre el telefèric es mou diminutament enmig del cel, el sol castiga amb el seu reflex els ulls i un aire més obert però amb poc de salitre es passeja entre la poca gent que com jo, descansa sobre l´ampli entarimat de fusta sota el pont que uneix la petita illa portuària. Des d´aqui encaro bé la muntanya de Montjuic pel vessant del castell, i la seva gran senyera es veu fins i tot des d´aqui. Les grans banderes no m´han agradat mai. Les esquenes d´una parella alemanya, jove, són davant meu. Estan asseguts al final de l´entarimat, amb les cames penjant sobre l´aigua. Ella va peixant el dinar al seu fill, assegut sobre les cames d´ell. Rera, el cotxet buit, prenent el sol. Al seu costat, en un banc, un home amb les cames estirades i els ulls tancats, també, al sol. El traginar de la massa humana just damunt nostre pràcticament ni se sent. Pensar en illes, doncs, és recurrent. Illes dins illes. Colom no abaixa el cap. Ell, fix i obstinat, amb el braç allargat. Que cansat deu ser.

L´illa, més tard, és al barri gòtic.Hi entro pel Districte 4, el barri 10, carrer Colón. Ho diu en una placa que llegueixo encuriosit, sortint del riu humà que són les Rambles. Caminar per la ciutat és com caminar per les muntanyes : hi ha els grans camins i els corriols, menys transitats, més ferèstecs. A l´entrar a la Plaça Reial, retorno a Marsella, a Lisboa, a Roma, a La Valetta : decadència benestant, una mica bruta, de palmeres exuberants, façanes de tons pastel i sol als terrats. Personatges sempiterns : barbuts ajaçats amb gossos, un vell de cabells blancs sota barret blanc, pantalons de xandall blau marí, mitjons blau cel i sabates marrons italianes, perfectament enllustrades.El camió de la Coca-Cola i el bar Glaciar, ressacós com sempre, de marbres blancs i caliu permanent inclús buit com és ara, on prendré un cafè sota la porxada. Stevie Ray Vaughan hi sona, entremig de miralls, ampolles i fotografies de músics en blanc i negre. Classicisme de cafè antic reciclat a nits de rock´n´roll, núvols de fum i llums blanques de faroles de quatre braços enfonsant-se en la nit, no pas la d´avui. Avui encara és aviat.

Tan aviat com per passejar sense haver d´ esquivar ningú. Carrer Boqueria, carrer del Call, una “Sombrereria”, una antiga “Cereria”, llibreries de vell...en una d´elles hi resa penjada d´una vella columna : “ Avui pot ser un gran dia”, però pel posat del llibreter, diria que no. Tot just les persianes es van apujant en l´estretor dels carrers. Un d´ells puja fins Sant Jaume, que és parada dins els camins principals. Faig cua per veure el pessebre, aquest any és d´estil romànic. Somric. Després em perdo altre cop, entre balconades i empedrats fins anar a parar a la Plaça de Sant felip Neri. Només hi ha una persona. Sóc al bell mig del centre de Barcelona, i no se sent res, algun ocell transitant dalt dels arbres. Hi ha una font al centre mateix, quadrada, amb forma d´illa. T´hi pots asseure al seu replà, i ho faig. Creuo els braços i respiro, sorprès.

Després, poc després, arriba més gent. Fotografien i miren, alguns amb guia a la mà ; d´altres s´agafen de les mans i murmuren. Jo, marxo. Finalment, la catedral, la fira de Santa Llucia, la Porta de l´Àngel i amunt, cap a passeig de Gràcia a visitar alguna llibreria, on, ves per a on, hi sona Bob Dylan. Entrant i sortint la nit va caient, i amb ella, les llums encenent-se. A Plaça Catalunya passa encara alguna dona fent bicing, amb posat de disfrutar del moment, sentint-se una mica més protagonista dins la ciutat, la melena onejant, les galtes vermelles, i els ulls il.luminats per un breu instant, mentre passa davant meu, dels liles estranys que decoren alguns arbres de Nadals incerts. Entre la multitud, com al final d´una pel.lícula de velles amistats retrobades, em disperso. I acabo dins del tren, llegint algun poema triat a l´atzar, uns versos adequats, altre cop avui, ara, al pas d´un tren. Versos de futur inmediat, sobre la grava de l´estació fosca :

Ara, l´aire és fresc i buit,

i allà on abans hi havia el tren

hi tinc les pedres i les vies.

Teresa Bosch, del recull “Sécs” (El taller de poesia, 2011).

Barcelona per un dia ( I )

De primer, festiu en laborable. Sobre quarts de deu el tren; llavors el metro, tots dos mig buits. Surto a Plaça Espanya. Les dues torres de la fira, d´aires venecians, em saluden en un dia que es podria qualificar simplement de radiant. Les fonts buides, els jardins envoltant les escalinates, els replans d´amplades versallesques sobre marbres blancs : el neoclassicisme pren forma damunt l´espartaneïtat dels pavellons firals mentre es va pujant en direcció al MNAC, enfilat al darrer pis del turó que enfronta al lluny Collserola i el Tibidabo, just en la direcció nord d´on he vingut amb l´ànim de trencar la monotonia de les meves visions de Barcelona.

Al bell - i mai millor dit - davant la seva entrada, a l´antic Palau d´Exposicions, la vista d´una Barcelona inèdita, neta, lluminosa, fa desaparèixer amb aires frescos de talaia l´habitual reticiència a la gran ciutat . L´ordre predominant dels blancs mig esgrogueïts per lletjors avui inexistents manté en certa manera, dins aquest ull de peix del qui l´observa, la idea del que Joseph Roth anomenava les seves ciutats blanques. L´esperit de la lluminositat d´avui desperta en les façanes de Barcelona l´antigor d´una mediterraneïtat que sembla aparèixer en comptades ocasions. La contemplació m´empeny cap a la vessant est dels patis, cap una altre balconada. Allí apareix el mar per corroborar el pensament de sentir-me lleugerament afortunat : per primer cop aquest any, més que veure´l, el puc sentir. Avui és tal i com ha d´ésser, és a dir, plàcid, profund, blau i tímidament espurnejant. I terra endins, engabiades, les torres de la Sagrada Família com arbres petrificats sorgits del més enllà de la capa de la terra. Després, una colla de turistes matiners m´envolta, i amb tot el temps del món, enfilo l´entrada al museu.

El preu de l´entrada, en comparació al de l´abonament anual, fa recomanable comprar aquest darrer. Empleno una fitxa, em fan un carnet i tot seguit, una noia amable em regala una entrada. Indecís, trio visitar avui l´exposició permanent del romànic català, considerada unes de les més complertes que hi ha al món. El laberint de sales discorre entre xiuxiueigs de la poca gent que la visita, molts d´ells amb una mena de telèfon-guia que semblen escoltar-se amb un interès decreixent al pas paulatí dels absis i naus creats a escala natural per oferir a l´espectador el més alt grau de versemblança possible amb la realitat rural de les petites capelles que van acollir un dia, sobre els segles X al XIII, aquestes pintures acuradament restaurades.

Hi ha un grup escolar que em va perseguint. La guia em dóna pistes amb les seves explicacions : simetria, motius que es van repetint, grans ulls, figures de traços allargassats, mancança d´expressivitat corporal, doctrina elemental per entendre el camí a la vida eterna...L´excepció a tot art la representen els seus genis i la sala que guarda les pintures de Sant Climent de Taüll és la llum d´aquest romànic. Les escales baixen pel que seria l´entrada natural a l´esgléssia. Una mitja foscor predomina dins la nau de sostres alts. Al fons, l´absis, bellament il.luminat. M´assec en una llarga bancada lateral, tot reposant els peus cansats. Fa uns quants anys, vaig tenir l´oportunitat d´anar a l´església original del Pallars, i observar la còpia que hi tenen allí posada, sobre la pedra original. L´evidència de la restauració,de la llum, de la manca d´agents externs, de la tranquil.litat d´observar dins la fosca en una quasi bé solitud silenciosa, crea l´atmósfera per recrear-se en tan perfecte pintura de colors vius, tan vius que definitivament t´hi endinses com ho faria la ment del pintor desconegut al moment de fer anar els dits i observar-ne el resultat com si aquells pinzells acabessin de ser posats en remull mentre  els colors nous s´assequessin a l´escalfor dels raigs del primer sol que les va veure.

Retorno, quan les passes apressades del grup escolar em torna a rodejar. I surto, mentre la guia comença la seva explicació d´aquest Crist en la seva majestat, que m´observa enigmàtic i atent a la meva marxa.

El museu també acull una mostra anomenada “ La maleta mexicana”. Es tracta d´una mostra del negatius retrobats fa uns anys corresponents a tres fotoreporters que vam viure la Guerra Civil de ben aprop : Chim, Tao i el més conegut, Capa. M´hi estic la resta del matí, descobrint l´obra menys coneguda de Chim i Gerda Tao, la periodista que perdé la vida al front de Brunete, atropellada per un tanc republicà. Precisament les fotos de Tao són les més dures : les escenes de l´hospital de València després d´un bombardeig em retornen a les fotos més dures de guerres més actuals, com la de les Balcans. Peus nus, cossos de civils sense vida, amuntegats en sales regalimant sang...per contra, unes fotos d´ella mateixa dormint, fetes per Capa. Fotos d´una noia de vint-i set anys, l´edat de tots ells, més o menys. Abans la vida era més curta. A la guerra, encara més. “Chim”, sobrenom de David Seymour, centra mirades i escenes. Hi ha algunes mirades, poques, que aconsegueixen traspassar el marc de la foto, com el del jove voluntari amb fusell d´aire cansat dins un uniforme dues talles més gran, o el de la dona venent el que pot en un racó de ciutat. Capa no hi surt tant, o potser m´ho sembla a mi. L´exili, els camps de concentració del sud de França, la llarga marxa...l´exposició és, sobretot, humana, més que bèl.lica o política. El rerafons històric de les imatges dels uniformes, dels cartells propagandístics, de les revistes on es van publicar aquestes fotografies, l´identitari llibertari, amb el pas dels anys ha quedat ofuscat pel pes dels morts i la seva memòria.

Surto del museu i Barcelona segueix miraculosament igual de clara, potser una mica més i tot, potser més blanca. Hi ha un trovador, guitarra en mà, cantant Bob Dylan. Ja hi era de bon matí. Si abans cantava “ The times are changing” ara ataca el “Don´t think twice, it´s allright”. Me l´escolto, té un deix de veu mig trencada de qui ha tocat molt Dylan. Quan passo pel seu costat li tiro unes monedes al seu bagul. Em mira i ajup el cap un instant : esprimatxat i alt, amb gorra de Bowie  de principis dels setanta, sembla fer el seu itinerari vital necessari per arribar a ser algú, com l´Stewart quan dormia sota les porxades de Sarrià. Bé, potser després d´aquest matí, tampoc cal pensar les coses dues vegades. Respiro, i deixo Dylan refredant-se al sol del Partenó mentre m´allunyo direcció al Port.

( matí, 07/12 )

Esborrany per un curt molt curt en blanc i negre

El sol fuig del Sot a punta passada del migdia. El Nord més pur ha desvestit la roureda enmig de preguntes sota les bótes cobertes d´aquestes fulles seques acabades d´estrenar. Misteri :  testimonis muts, pistes falses...preguntes assassines.

Qui, com, perquè. Silenci de ganivet mentre el temps s´encalla. Flashbacks de colors, actors caient sobre escenaris exclamant frases shakespearianes. Monòlegs de velles pel.lícules en blanc i negre. Inici, trama, desenllaç. Per a tot hi ha un final.

( Finalment... )

El sol guaita per darrer cop l´escena. L´home s´abriga el cos, respira el fred, acull la solitud. Mira amunt, i troba una resposta. I al costat d´aquesta, una altre, i un altre, i un altre al seu costat. Els roures segueixen dempeus i miren avall, comprensius,  l´home. Amb un breu salt, retorna al camí que  passa a la vora.

( títols de crèdit )

Fredolics

Parlar de la tardor, aquest any,en què tot sembla enraderir-se – la calor, la pluja, el fred, el cobrament de la nòmina...-, s´ha fet difícil, sobretot si un no la sent a sobre. Durant dos mesos un l´ha buscat, ara en l´observació d´alguna fulla a punt de caure, ara en nuvolades plenes de pluja ; ara en un capvespre pirinenc a una certa alçada, ara plantant faves o pèsols ; ara anant-se a comprar un jersei de llana de coll alt, ara afegint una manta al llit deixant la finestra una mica oberta. A vegades hom espera un moment clau, alguna mena d´indicador íntim, com un gir de penell durant un cop de vent que et faci retrobar sensacions. Però aquest any ha estat en va...fins avui.

Avui he omplert el cistell de fredolics. El fet és que s´ha anat omplint sense presses, perquè el bolet, al Desembre, no deixa de ser cosa estranya, i la zona triada, molt capriciosa. La boira de bon matí refreda els sis- set graus al sortir del cotxe. El bosc és solitari, humit i tranquil. Jersei de llana sota camisa de fil vella, molt vella ; pantalons de travessa igualment vells i certament, una mica bruts ; bótes, ben lligades. Cistell, navalla, mòbil encasquetat a la butxaca del darrera. L´aigua baixa pel rierol, se sent a l´esquena a l´endinsar-se al bosc. Estranyament, el bosc resta més obert de cara al cel gris del dia.Però és així, és Desembre i els roures són ja preparats per l´hivern; el sol llampageja en atzucacs d´aires immòbils. Si sapigués dir el nom de l´ocell que emet el so més adequat al silenci dins la perfecta quietud del bosc segurament seria un nom amb ressonàncies de música de cambra. El cap fa l´home i molts cops la música a l´ocell, sobretot si ets al bosc, al més profund del bosc. Estic, doncs, ben acompanyat.

La tardor arriba amb retard, i necessito cinc hores de vagareig dins boscos per adonar-me´n. El jersei enganxa fulles, algun branquilló de pi mort, alguna esgarrinxada sobtada pel darrera, que em fa aturar, com si algú m´agafés per l´esquena : faig una passa enrera i desenganxo el tros d´esbarzer que em lliga momentàniament a aquest món sempre a punt per donar-me un cop de mà quan el necessito. Els pantalons reben pinzellades d´algun tronc humit de boix, de l´arbre de les cireretes d´arboç, que encara envermelleixen el terra i marquen els terrenys del rovelló, que no es deixa veure. El rovelló, el més llest de tots, s´adona que el seu temps ha passat, i  no fa acte de presència. És Desembre. Mentretant, al cistell s´hi aboquen les mostres d´un munt de fulles caigudes a l´atzar, les olors del fredolic, la intensitat de la llanega incipient, la frescor del pinetellet més xic...S´hi aboquen, sense presses, les hores passades. Fins que s´omple. I ple, sense voler- com avui- sento la tardor en la llum de la tarda entrant a la cuina, en l´olor del vell jersei penjat, en les bótes xopes sota el radiador, en la migdiada de mitjons llanuts i capvespre inesperat, en la ment relaxada.

La ment és com un bosc encantat, els fredolics avui en són les seves llars. La resta, és clar, ja pertany a la tardor.

Paradoxes

"Tot pessimisme amaga un optimisme ocult. Tota renuncia a la vida, tota denegació de plaer, tota obscuritat, tota austeritat, tota desolació, té per finalitat autèntica aquella separació de quelcom que ha de conduir al seu perfecte gaudi.(...) Per estimar alguna cosa, no hi ha res com advertir que ho podem perdre.(...)Aquest món i totes les nostres facultats són molt més terribles i mes belles del que ens pensem fins que ens ho recorda un accident.(...) Si el lector vol adonar-se de l´esplèndida visió de totes les coses visibles, tanqui un ull ."

G.K. Chesterton , " Enormes minúcies "

Resto dins les ruïnes de la vella Espluga, observant atrinxerat la vista plàcida del bosc, el cel i el gran , sempitern drac adormit una mica més enllà, vora l´horitzó boirós. Amb dos ulls oberts al matí del Dissabte, n´hi ha un altre  vivint dins meu que es desperta de tant en tant i obrint-se, afegeix l´adjectiu terrible a l´esplèndida visió de totes les coses.

I això em fa recordar com estimo. 

Gavines

Sorprès, ja no tant sorprès de veure-les altre cop, volant pels tombants tardorencs de la ciutat. Terra endins, esvalotades, és una bandada de gavines en un tros de cel, altre cop gris de núvols. Sense el mar, tantes de juntes, em fan pensar- mentre imagino la cridòria eixordidora dels seus becs dialogant amb els aires sense rumb -en aquella famosa pel.lícula, en la por latent del final : multituds a punt d´ aniquilar l´individu,  a punt d´explotar; tant atrevides , ensordidores de silencis que s´agiganten a cada nou pas que es dóna. La similitud per fer-ne l´obligada comparació canvia de rumb i s´atura, absurda com la seva presència al cel de tardor sense horitzons blaus.

Sola, la gavina   rassejant l´ona salada, volant com la del conte, buida d´avorriments de ires i de pors. Quina culpa en tenen de ser les presoneres dels meus mals auguris ? Penso en aquella, com l´abella sense el rusc o la formiga sense el formiguer ; com un mateix, quan veu el poble en la llunyanía o es rodeja d´arbres dins un bosc. 

I es clar, el cel i en Neil Diamond musicant un dia plujós....   

Llavors

Llavors, adormit, plovia encara . Llavors la pluja era comptada i m´he entretingut amb cada gota que queia . Llavors el sol a punta de dia, si, el sol, sortint de la rentadora . Llavors l´horitzó planant davant del mar amb núvols ribetejats d´or - el mar lluny, tant, que no el veia - . Llavors i durant, la guitarra d´un tal Garcia . Llavors el pont, el nord encapotat fins arran de la terra invisible. Llavors el blau de colònia brava de ponent. Llavors aparco. Llavors una sorpresa. Llavors el terra xop,i el so dels bassalets trencant-se. Llavors la resta del dia, del qual no recordo res especialment remarcable, potser un afinament, lleuger, del mal de coll ; i el nas, hores d´ara, emulant la pluja. 

Toc de Timó

-Sr. Mestres, hi ha aquí el Sr. Timoteu Timó que el vol veure.-

Rera la veu encapsulada de la Fina sent el murmuri com llunyà de la d´en Timoteu recordant-li allò de que ell, de senyor res, que de Senyor ja n´hi va haver un i mira com va acabar...la Fina riu.L´originalitat de l´acudit se li va acabar feia anys al bo d´en Timoteu, com les anècdotes cada cop més envellides repetint-se visita rera visita. Tot i així, l´home no es feia gens avorrit, era d´aquella mena de persones poseïdores d´una gràcia innata per explicar històries, sabedor de quan calia fer-ho: en aquest sentit, esdevenia un arma més en les seves relacions comercials; i el seu anecdotari, un arsenal acumulat al llarg de cinquanta anys d´experiències en fires, avions, sales d´espera, fàbriques, restaurants, maletes, oficines, despatxos com en el que es disposava a entrar. La familia n´era un altre, però només el feia servir amb els més allegats, els clients de tota la vida. El Sr. Mestres pertanyia a aquesta darrera classe. Potser era el darrer d´aquests, i el cas és que les seves visites eren cada cop més esporàdiques. Encara, però, mantenia el do de l´oportunitat, ja que aquell matí el Pepe estava amoïnat per una entrevista que havia de mantenir amb els turcs.

-Està bé, Fina, faci´l passar. Ja sap què ha de fer, però esperi una mica aquest cop. Com ha vingut, avui ? Mmm, bé. Avisi d´aqui...-diu mirant-se el rellotge- una hora, cap a dos quarts d´una-

-Molt bé, Sr. Mestres. Ara el faig passar -.

El Sr. Mestres s´ajusta el nus de la corbata, mentre s´aixeca de la cadira acoltxada. Ell és de les persones a les quals no els hi fa res que la tractin de vosté o de senyor. Més aviat ho prefereix, sempre ha pensat que a la feina els amics sovintegen només de paraula i aquesta és emprada amb massa familiaritat; tanta, que es malgasta de significat com ho fa la paraula veritat en boca d´un polític, o justícia en boca d´un jutge, o pau en boca d´un pacifista. O relació qualitat-preu, pensa somrient mentre es dirigeix a la porta, en boca d´un turc. Des que van entrar al mercat arrasant la indústria local, aquestes tres paraules formaven el buc insignia del seu vocabulari comercial.

La porta s´obre i rera la Fina apareix en Timoteu, embotit dins un traje gris i camisa blanca amb un estampat fi de flors. Està més prim, l´americana li cau pesant pel davant; el cinturó apreta els pantalons buits sobre els malucs; el somriure, estranyament, el manté igual. Els ulls el reconeixen, i sobre el mirall transparent de la retina s´hi veu la calidesa d´aquella amistat sense paraules, trascendint a les mans encaixades amb cordialitat, còmodes. El fa passar, ell seu a la cadira com ho ha fet tants cops, creuant una cama sobre l´altre. Encavalca les cames com un ballarí de claqué: la de dalt queda ballant sobre la frontisa del seu genoll, mesurant el temps.

-I bé Timo, que t´expliques ? - diu el Sr. Mestres mentre asseu el seu cos més aviat gras amb un petit esbufec. Inmediatament sap que s´ha equivocat de pregunta, i rectifica, sense esperar resposta. Va directament al gra, sap que això és el que li convé ara.

-Els turcs m´estan fent la punyeta, i ja no sé què fer, si enviar-los a la merda o esperar a veure què treuen els indis per la nova temporada. M´han enviat unes primeres mostres i són de primera.-Espera, que te les ensenyo...- Gira el cos  a la dreta i la cadira el segueix, grinyolant. Comença a buscar dins uns calaixos.

En Timoteu somriu, adonant-se que hi ha coses que per més que passi el temps, mai canvien. Després sembla recordar alguna cosa, i comença a parlar.

-Els turcs...ens van fotre bé als nouranta, tot i que abans nosaltres havíem fotut als anglesos, i prou que vam durar encara. T´he explicat mai aquell cop que vaig estar sopant amb l´Omar, en Green i el Carretero, al Pitti de Florència ? Semblava un d´aquells acudits de gent de varis països, només hi faltava aquell francès... com se deia ?- pregunta sorrut- Cony de memòria – afegueix mentre es rasca la barbeta i la cama deixa de ballar un moment.

-Reginald, Reginald Sanuy. - diu la veu el Pepe sortint enmig d´un lleuger terrabastrall de calaixos obrint-se i tancant-se.-

-Ah si, aquell fotut francès, tot i que tenia una dona que déu n´hi do, quina cosa més fina, sembla mentida que es casés amb aquell paio. La Duli-i ara riu – sempre n´estava una mica gelosa perquè me la mirava de cua d´ull. Ara, que potser el pobre deu ser mort hores d´ara. Bé, doncs, aquella nit, al Pitti, no et pots ni imaginar...

Mentre el Timo torna a fer ballar la cama, el Sr. Mestres esbufega un altre cop quan finalment troba el que buscava. Es tracta d´ una sèrie de cartrons amb fils enganxats de varis colors. Retorna a la seva posició original,sens dubte més digne, mentre els hi allarga per sobre la taula.

-Mira. Mira...- Ell interromp el seu relat, ple de parades rumiadores. L´exercici mental el va desempallegant d´algunes lleganyes invisibles, el Timoteu agafa els cartrons amb un dels seus braços ossuts i interminables alhora que prem el dit polze sobre el fil, palpant-ne la seva textura mentre se les mira de més aprop. Les mira, les toca, les estira.

-De primera, si. Però no deixen de ser mostres - diu finalment.

-Ja, com les dels turcs fa uns anys. I ara, cada cop anem a pitjor...no paren d´apujar preus -

-Si, però els indis tenen més mercat, i això ho saben els turcs. Encara tractes amb el vell Orhan ?-

-Amb el seu fill, però ell encara es deixa veure. Precisament d´aqui deu minuts tinc una videoconferència amb ells.

En Timo somriu mentre li retorna les mostres com a qui li deixen una joguina durant uns minuts.

-Relació qualitat-preu. I no surten d´aqui – diu mentre sembla adonar-se de que alguna cosa no rutlla.

El Pepe se´l mira. Ara mateix no sap on és, i pensa que potser la seva idea no ha sigut bona. Parlar una estona amb els Ramis, saludar-los, aprofitar l´avinentesa. Aprofitar-se, en el fons potser només se´n vol aprofitar, ara que el té aquí. Segur que ell, als seus temps, hauria tancat el tema a un bon preu. Ara, tal i com estan les coses, qualsevol ajuda és bona. Aquest pensament el fa sentir culpable.

Al Timoteu Timó, venedor de fils retirat, de nouranta anys d´edat, li retorna la mirada mentre fa ballar la cama, i li diu :

-Escolta, la videoconferència aquesta, des d´on la fas ? -

-Home, des d´aqui l´ordinador. Veus aquesta càmara penjada ? - li diu mentre li ensenya la web cam penjada de la pantalla -. Ell tira endavant el cap i se la mira com qui veu una peixera buida, esperant que algú l´ompli i hi deixi anar uns quants peixets de colors.

-Vaja, quins invents avui dia.Però què deia ? Ah si, em penso que t´estic molestant una mica però, però, em permetries saludar-los ?- afegeix tímidament.- Em faries...

-Res, Timo, no cal que diguis res. I es clar que si, mira de fet t´ho volia dir però no sabia que diríes-.

-Només serà una estona, ja sé que el primer són els negocis-.

-I ho seguirà sent, amb tú al meu costat. Quines coses de dir, Timo. Apa, aixeca´t que posarem bé les cadires.

La videoconferència dura ben bé una hora. En Timoteu parla i parla com abans, i els Ramis, pare i fill, riuen com fa temps que no ho feien. El Sr. Mestres, en un moment de la reunió, surt del despatx i li diu a la Fina que torni a trucar a la Duli i li digui que avui l´acomanyarà ell a casa. La reunió acaba i en Timó ha fet honor al seu nom portant al seu terreny aquell parell d´otomans durs com les pedres de la Capedòcia. La resta ha estat més fàcil del que el Sr. Mestres pensava.

El Timo torna a seure fent ballar la cama, ara dins el cotxe que circula amb tranquil.litat portant-lo de retorn a casa. Es mira el camal del pantaló gris que li cau sobre el mitjó - fet amb fil turc - i aquest, dins la sabatilla d´estar per casa amb la que ha vingut a veure al Pepe. Ara qui parla és ell, qui porta la conversa és ell, qui condueix, qui es mira les sabatilles del Timoteu i pensa en els aventatges de certes demències senils.

-Gràcies Pepe – diu mentre baixa del cotxe. La Duli ja l´està esperant al portal, amb cara de resignació. - No és que em faci vell, – afegeix picant- li l´ull - és que ja sóc vell-. I puja la vorera, i passa pel costat de la Duli, i li fa un petó a la galta.

Sort que sempre que se li escapa, acaba anant al mateix lloc.

Memòria d´avui

Res no et serà pres : vindrà tan sols

l´instant d´obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l´aigua

perquè es retrobi aigua

d´alta mar.

Maria-Merçè Marçal

Nit de gossos

L´aigua bateja tots els sorolls d´aquesta nit, la nit mulla tots els sorolls d´aquesta aigua. Els bassals de les voreres deixen empremptes momentànies, mars roigs incapaços de ser traspassats. Només el so com d´onada i després la pluja, intermitent d´intensitat, amortitzant les escombretes noves de trinca mentre l´asfalt dilueix les llums brillants i les allargassa a la velocitat dels sentits, esmorteïts d´esma on els ulls fixen la mirada a l´oli pintat desgastant-se de formes vives com cavernes filosòfiques; reflexes dragonians d´antigues fortaleses.

Bastiani viu dins la cabina, i sembla morir a cada instant que passa, omplint l´espai d´antigues oportunitats perdudes.L´intermitent amb el seu so de rellotge acampanat acompassa el moviment dels braços al gir de la ciutat, perduda enmig de tal miratge. El temps mesura les gotes damunt els vidres, l´univers es desdobla a cada gota que baixa i s´atura al joc vermell de cinc semàfors. Verd, estrany verd quan neixen tantes estrelles.

El paraigua regalima obscuritat ; les puntes de les sabates, més humitat. S´encongeixen les ombres fosques de l´arbram, regalimen els teulats. Només falten els gossos, els gossos de ciutat. Sense ells la nit és massa amable, sense ells no hi ha soledat .No hi ha collars als colls dels gossos de ciutat. Sense ells, ja no plou sobre mullat. Mai plou sobre mullat.

Fils

Invisibles fils, teixits a contranatura, alcen fràgils marionetes. Fils com agulles, cercant corbatures. Equilibris al centre de falses vel.leïtats. La bellesa de la caça, pacientment teixida.

--------------------------------------

Contraforts a contracor, qui aguanta a qui ? Basteixen els fils, fràgils, ponts d´espinades cansades. Els travesses com la fletxa, dins l´aire. Caminaires, res més que caminaires, dins l´aire. 

No tots els camins són per a tots els caminaires (*) 

(*) Amb el permís de  Goethe.

Obdulia

Llegir esqueles al diari ha esdevingut un costum al llarg dels anys. No és un costum necrofílic, com el de certa  gent que sent una mena de plaer especial en fer-ho, on el fet de sobreviure a la mort ja sembla un triomf sobre ella mateixa i els finats, uns pobres desgraciats mereixedors d´una subtil pena enmascarada sota un somriure mofeta. Hi ha gent que inconscientment actua així. El meu interès, però, ve més aviat suscitat per la curiositat provinent de la pròpia universitalitat de la mort traspassada a l´esquela diària : aquesta secció, dins la rigidesa del seu format auster, de rigurós enquadrament negre, incorpora cada dia novetats que per norma general són inèdites i úniques, a no ser que es tracti d´aniversaris, la qual cosa, en alguns casos, no deixa de ser prou instructiu i interessant.

La varietat, la novetat de la mort diària, pel contrari, té molt a veure amb la vida, perquè de la mort no en sabem res - al cap i a la fi és llei de vida, com quan sortim de l´úter de la mare, cosa de la qual ningú se´n recorda, com passa amb després de la mort  -. I de la vida hi ha fets curiosos, com noms curiosos : avui llegueixo els noms d´Obdulia i Timoteo. Al Timoteo, sota el seu nom hi resa : “ persona fantàstica”. No sé que pensar davant aquest qualificatiu, però el cert és que m´han vingut ganes d´haver-lo conegut a aquest senyor, i sense ser ganes de ser massa irònic. L´esquela té la virtut de la pietat vers el comportament humà més benentesa, qüasi bé beatificant, i no veig que sigui dolent. O sigui que em pregunto com deu ser una persona fantàstica, llegint aquest nom de deixeble jueu. I penso que tristament molts cops solen ser gent morta.

Retornant al nom d´Obdulia, mai l´havia sentit... He sentit a dir també que hi ha escriptors que per donar nom als seus personatges es passegen pels cementiris o llegueixen les esqueles al diari, cercant un nom o un cognom ideat per un personatge concret. Hi ha esqueles, d´altre banda, que podrien inspirar un relat o una novel.la, com avui m´ha passat a mi : A.R. , mort a la ciutat de G., a la Xina. Edat : la meva. Solter, sense fills, com jo. Què pensar ? Bé, pensar d´inici poc, perquè he tingut un ensurt ; després, pena. La mort d´algú de la teva generació, del teu any segurament, malgrat no la coneixis, és més trista que la de qualsevol en les mateixes condicions, sigui més jove o més vell. Em ve el pensament de vides paral.leles que es creuen en un tros de diari abans d´hora; oportunitats perdudes;tristesa; el que deia, pena. Obdulia...qui es pot dir així avui en dia ? Potser era la darrera Obdulia. Obdulia, aquest nom ja em persegueix dins el cervell, com una cançó dels Antònia Font que vaig cantant de fa uns díes:  "baixem damunt París... en un avió bimotor... els teus llavis són com dos hiverns "( i això amb accent menorquí ).

Aquestes coses són les que mouen la curiositat de què parlava abans. I retornant als aniversaris, hi ha un aniversari que es repeteix dos cops l´any, si no m´equivoco, en la secció de necrològiques.Una d´elles, el dia propi del decés, cada 14 de maig. Se li recorda en una plana sencera del diari, acompanyada d´algun poema. Vaig arrencar, fa un any, aquest full, perquè hi havia un poema de William Earnest Henley, que em sona com em sona Yeats, i és un d´aquells poemes heroics, romàntics sens dubte, tràgic. Acaba amb dos versos diria que coneguts : “ Sóc l´amo del meu destí : sóc el capità de la meva ànima “. Molt de Club de los Poetas Muertos, ho reconec, però vaig pensar que en podria escriure alguna cosa, sonava a epitafi. I avui, rellegint les esqueles i aprofitant que els cementiris aquests dies no són grisos ni foscos ni blancs ni negres, sinó plens de flors i rams cridaners, tant de vida, com de mort, aquí ho deixo, per avui. Que la nit és llarga.

I és que aquesta nit tornem al passat durant una hora. 

Sortint de la fortalesa

Com si fos el tinent Drogo retornant a la seva ciutat nadiua, de passeig pel vell barri rejovenit d´amable urbanitat, observa la vida instal.lada als carrers de la seva infantesa, com ho fa sempre que s´hi passeja. Es fixa en el nou restaurant obert allí on hi havia un bar de copes, en un home de la seva edat amb aire de neohippie arreglat - amb el seu gorret d´alpinista de ciutat i les seves ulleres de vidres rectangulars sobre un jersei de coll alt clar que li amaga la barbeta, passant amb aire de falsa distracció al mirar els seus ulls astuts i inquisitius -, en el corriol de vells establerts als bancs del si no fos, com si tot d´una haguessin decidit de fer-se vells ; en cares de pares i mares de nova fornada, passejant nens sorpresos – o no – pels brogits del riu humà a la Plaça del centre; en bosses de cases internacionals penjant dels braços, aparadors, roba, sabates, telèfons mòvils amb forma de cinta de caset de color verd, mantes blanques i ulleres de sol, pel.lícules, bisuteria sobre les aceres...cares grises i esprimatxades, castanyeres...

La ciutat, el barri, canvia a batzegades tènues i perceptibles, mentre hi segueix anant, i la successió de canvis la va fent més distant, com el pas dels anys. Però encara hi ha àncores de velles èpoques, refugis : avui ha estat l´olor de les flors al travessar les tres parades mal comptades de la Rambla . I rera la reliquia d´una xemeneia molt alta dins una zona verda, la visió del caos d´uns quants terrats desnivellats plagat d´antenes, xemeneies de barrets metàl.lics, de parasols d´uralita, de blancor ,de totxana, de temporalitat i també de illa perduda : hi havia una època en la qual els gats travessaven la ciutat per les seves cornises destapades de llençols estesos i testos florits de geranis, dins nits quietes, d´estrelles comptades al vaivé d´un columpi que mai s´aturava.

Temps mort

A Querigut encara regna la frondositat, l´escletxa ; la seva comraderia tanca un cercle : baixa la temperatura i barrena el migdia dels celoberts secs que són els prats assedegats d´aigua nova. Però no canten els ocells com quan els pulmons són plens de tibantor, aquell cant desampallegant minses gebrades.No, l´Octubre murmura als seus matins i alça lleugerament la veu mentre es despullen unes quantes fulles seques. S´insinua, verdeja com un perfum de dona entre les giragonses del seu camí, mirant de recordar aquell cos fresc com de got de cervesa maltesa.

Novetats ( II )

I ja, de matinada...se´n va. Segueix allí dalt, al bell costat de la clau que obre portes, com les paraules alleugeridores, com els cementiris de les pors. Es retiren elles, amb veu greu, amb cors que acompanyen la son de boscos gelats, somniats, angelats, de barques varades i blancs llunyans, amb fogonassos de color minvant núvols . Altre cop, resseguint horitzons, fars, pluja...timons dolços en pells de verema, collites d´errors esvaïts : prossegueix el camí rectilini cap a un fons color magenta les figures distants per punts cardinals . La rosa dels vents les agafa una estona de la mà mentre adorm el pensament. 

Novetats

S´imposa l´ombra de la lluna sortint per l´est a la façana, a la porta sense llums, a la reraguarda del vell xiprer, al cementiri de la por oblidant a tal efecte que vivim d´incomprensions, que el que diu la ràdio sobre l´estiu i la primavera i els trinaranjus del teatre quotidiani és ben cert o potser no, que és mentida dolenta, que el qui és dolent – tòxic com ara jo - finalment se´l coneix per aquesta veritat i mai més s´enganya ni tant sols a si mateix ( ho va dir Faulkner ). Decàleg de tristors, sal.laris de la por, ministres dictant sentència i a pesar de tot, un bon dia, radiant de calor i de bons propòsits, un bon dia, cada dia ho pot ser, algú t´ho repeteix fixament, dia rera dia, com un mal auguri. Un bon dia deia, promet si no s´ acaba perdent alguna cosa, però no, o guanyes o perds, mai empates, l´empat és pels mediocres (o sigui, mentida ) : dos a dos i perds ( és veritat) ; en primera persona, no en segona ni en tercera, no hi ha pronom que valgui, ets tú – tòxic com ets - i ningú més, l´ombra incompresible del blau de les primeres estrelles estrellant-se al fons de l´oceà que és el canzell de casa teva després d´un bon dia. Si, un bon dia, t´ho repeteix sense parar l´atgutzill de les teves serenors mentre gires la clau i veus Montrose a la llunyania, i l´arc de Sant Martí escapçat baixant d´un núvol com una ferradura esperant el sol després del diluvi mentre t´adones que l´arca ja s´ha enfonsat. Però el cel és allí, i l´atgutzill, el ministre i el rei de les teves serenors et recorden només coses bones i decideixes parar, finalment, d´escriure estupideses. 

( En algun lloc de la memòria, el deu del deu de l´onze )

Partitures

En Mac McClure parla de partitures. Americà de naixament, català d´adopció, el seu accent és lleuger, molt lleuger, d´una tonalitat baixa, qüasi bé un murmuri a vegades, amb pauses llargues, com si el cap se li anés cap algun altre lloc. Un bon to de veu per un Diumenge al vespre, en aquelles hores de la setmana en què un pot llegir amb tranquil.litat i escoltar a la ràdio una mica de música clàssica.

En Mac es pianista. Es dedica a recuperar obres perdudes de músics catalans, obres generalment oblidades - algunes d´elles mai han estat interpretades en públic, la majoria no han estat mai enregistrades-, obres escrites sobre partitures de fa més de cent anys : Montsalvatge, Comellas, Mompou, Cassadó... En Mac llegueix partitures. Ressalta la importància de saber llegir una partitura en els músics abans de interpretar-la. Actualment els intèrprets solen escoltar la música primer abans de llegir la partitura, perquè tenen un accés ràpid a través de les noves tecnologies. D´aquesta manera tenen un primera idea del que tenen que tocar i això els hi facilita molt més la feina, però es clar, els hi fa perdre capacitat per saber interpretar el propi sentiment de l´obra, o almenys, el que ells podrien percebre llegint només la partitura original.

L´entrevista continua, però jo em paro a imaginar-me com es pot sentir un músic descobrint una melodia dins una partitura perduda, només “llegint-la”. La música deu sorgir dins el seu cap molt a poc a poc al principi ; les notes es deuen anar entrellaçant com si a través d´un conjur s´anessin recuperant els diferents membres d´un cos ja sepultat en la pols . Com una fulla de paper estripada, els papers llençats al vent i després, molt temps després- és a dir, avui en dia -, per un estrany prodigi, els trossos esmicolats tornen per ajuntar-se sobre una finestra que mira a la Barcelona o al París de principis de segle vint. La melodia retorna, amb tots els seus paratges identificables d´una època, potser d´un determinat moment passat font d´inspiració de l´obra, d´un sentiment amagat dins les corxeres.

La música té un poder evocador innegable, molt més, en ocasions, que la pròpia paraula. La música, només ella, sense lletra. És sabut que la lletra, com la veu, és una ajuda per al músic alhora d´expressar sentiments, i és per això que de sempre ha predominat popularment sobre la peça estrictament musical. La música per si sola, per tant, sembla que requereixi més esforç. Però en realitat no és així : la peça musical, com el fet de llegir una partitura, té moltes interpretacions, i cadascuna depen del moment i el lloc, del temps i de com se l´escolta. És lliure.

En Mac, un americà que té un segell discogràfic anomenat Klassic.cat amb quatre enregistraments fets i cinc a punt d´editar-se. Pianista a la recerca del nostre passat, arqueòleg a la seva manera, mag a la meva manera de veure la seva feina. És d´aquests oficis que m´agradaria haver fet, sense saber-ne res fins el dia d´ahir. Però es clar, cadascú té la seva pròpia partitura, amb les seves notes, els seus arranjaments, la seva melodia...escoltant alguna d´aquestes peces recuperades, em preguntava si algú, d´aqui cent anys, es dedicarà a buscar blogs perduts per internet d´autors desconeguts, partitures de vides escrites directament al vent de l´univers cibernaútic. Potser llavors papers estripats retornaran per ajuntar-se, potser recuperarà algun bloc perdut, o el.liminat, o acabat un dia d´un mes i d´un any concret, sense saber perquè.

El més probable però, és que un dia la mateixa tecnologia tanqui les portes d´aquest món tal i com el veiem ara, com el senyor windows va tancar un bon dia l´antic sistema. Llavors les partitures s´hauran de buscar en vells ordinadors arrelats a vells sistemes – windows ?- Es preguntaran - I què és això ? -

Frederic Mompou veié un ocell dins una gàbia , cantant en solitud, un dia que visitava un amic seu, per aquella època que ningú recorda. Va escriure unes notes dins un pentagrama, dins una partitura. Després, molt temps després – fa poc – algú la va descobrir. Tres minuts de melangia per cent anys d´història.

Miratge

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar. Després, aprop, ben aprop, el fil musical s´enfonsa dins el rec xop al parell d´ulls foranis habitant dolls d´aigua . Curiositat de laborable, estreny ma vista breument la pell morena de Setembre. S´allunya al pas sigilós d´indi l´atzabeja al compàs cadenciós de dos moviments sota el sol fort del migdia. Vaga, enmig les pedres del camí, la lletra rera l´ombra : on hi havia amor, ara hi resta brisa.

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar.

Rera seu, dos ulls foranis
habitant dolls d´aigua ;
la negror s´enfonsa
entre solcs xops d´ànsies.

El fil musical, hipnòtic,
trenca més d´un silenci.
L´acompanyen pestanyes
plegant-se fugisseres.

Res més que
curiositat de laborable.
Flueix la la goja i riu,
enmig de tal miratge:

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Només perdura un instant
sense atur, sense alegria ;
sense temps per dir
ni tant sols un bon dia.

S´allunya al pas sigilós d´indi
l´atzabeja amb pas cadenciós ;
són dos moviments d´altivesa
felina i alhora humana, mundana.

Vaga enmig les pedres del camí,
la lletra rera l´ombra :
on abans hi havia amor,
ara hi resta el pes del bri d´aire :

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Respon la brisa, queda,
fent mola del vent ;
alberg encara avui de pols,
de miratges,de sol dur.

El foc que crema

Respira l´inici latent del dia. El primer, el darrer, el joc de la natura jugant a repetir-se, com diria Montaigne, si heu viscut un dia, ho heu viscut tot, perquè ( la natura ) ha jugat el seu joc, no coneix altre astúcia que la de tornar a començar, la distribució i variació de tots els actes de la seva comèdia s´acaba en un any.

I malgrat tot, cada dia de cada any, cada matinada, cada tros de boira, cada llum rogenca, cada to de cel, cada fulla rajada en plata, com cada alenada, és filla única de cada un de nosaltres.

Citant Petrarca, també diu l´il.lustre assagista : “ No gaire foc té el qui pot dir com crema “. I és que encara no sé quan foc crema dins un sol de matinada.

Nit d´estiu

La fumera de dues cigarretes s´enlaira en una mitja boira atrapada pels focus de llum. La gent, agrupada en petits clans, omple l´espai del pati amb la nocturnitat sobtada d´albirar la lluna entremig dels troncs impertorbables d´escorça gris dels avets ullant un tros del cel d´Osona. Entre la lluna i la bromera aturada uns segons , la negror enmarca el teló de fons de les converses apavaigades després de que el sopar hagi arribat als darrers plats ( degustacions, en diuen avui ) oferts amb la diligència dels cambrers afanyats a fer acabar les safates mig plenes del servei de catering llogat per l´ocasió. Aquests darrers moviments entre les taules improvitzades són percebuts dins l´entorn momentàniament aïllat de l´espectador llunàtic retornant a l´espai com qui el mira després de tant llarg viatge : el so uniforme i difós de les veus ja sense estridències, còmplices involuntàries de rialles serenes, mirades, creuament de cames i demés. Els rostres es podrien enmarcar un a un en aquesta breu frontera de felicitat comuna, i probablement, tots denotarien l´oblit d´aquests propis rostres al mirall dels darrers retocs abans de sortir.

Amb el darrer cop d´aire d´una nit d´estiu enmig d´una fumera recobrant el seu pes, la lletra d´una cançó em ve deletrejada  per la cosina cantant-la sota el so de l´altaveu, apropant-se amb un got de vi blanc a la mà. Somriu i parla. Aquesta, esperaré a escoltar-la, penso jo mentre retorno el meu rostre al dels altres. Segurament però, i com em passa sovint, acabaré per escoltar-la amb una mica - potser massa - de retard. Però l´escoltaré.


( i  tanmateix  , com diria la cançó, he resolt molts problemes dient aquesta paraula ).

Acústica (2)

( a tres veus )

- Els Divendres a la tarda ningú fa res, avui en dia -

- La crisis..., cada dia es como si fuera horario de verano-

- ¿ Horario de verano ? ¿ Adonde ?-

- Bien estamos en verano...y con esta calor...-

-Si, ara si, però la setmana que ve ja s´acaba l´estiu -

-¿ El qué ?-

-El verano, i ja ve la tardor -

-¿ La tardó ? ¿ Y quién es esa ? -

-El otoño, Pedro, el otoño...-

-Doncs si, la tardor, per fi. Amb aquesta es passen les millors nits de l´any, Pedro, t´ho dic jo. -

-Ah, pues si, la tardó es una buena señora pa acostarse, pero...-

(silenci )

-¿?-

-¿?-

-Que si, que uno se la pasa bien con ella, así fresquita, pero...¿y que hago yo con la otra ?-

( rialles )

-Tú sabràs, Pedrito, tú sabràs...-

A propòsit del dia d´avui

A propòsit del dia d´avui, onze de Setembre, llegia ahir, a Juan Ramon Jiménez, poeta andalús. A propòsit de dos llocs, Catalunya i  Nova York. A " Diario de un poeta " ( 1916 ) copsa el següent :

"...Está enjaulada la ciudad en las escaleras de incendio, como un mueble viajero que fuese facturado en gran velocidad de aquí al antro putlónico. A los tres días, la obsesión es un incendio total de la imaginación del que renaciera nuestra idea a cada paso, igual que el Ave fénix de la copla andaluza. El fuego es lo único que hace, por la ley, parar estas calles que andan. Su campaneo constante ahoga, ahoga, ahoga el cantar - esquilas y músicas - de la vida y de la muerte, como en un tercer estado que fuese el único y el decisivo. Fuego!. La primavera asalta las escaleras de hierro, sin pensar que la pisarán todos los días huyendo en cueros, y que los cristales rotos a hachazos herirán, cada noche, su carne tierna. (...) ".

La perspectiva d´aquest escrit del 1916 traspassat a pràcticament un segle després, dóna per reflexionar. Jo em quedo amb aquesta descripció de N.Y., com " esas calles que andan ". I en aquesta frase final, aïllada i tenebrosa. El temor al record i la venjança, com a fals remei. La venjança el trepitja cada dia i fuig  nua, cap l´Orient Mitjà.

Ningú se sent segur, ni lliure, ni satisfet, ni feliç. Onze de Setembre.

El poeta, unes pàgines abans, escriu :

En la sortija - de hierro y coral rosa -

Como la brisa, eres

del que te huele ;

vivirás tantas veces

como la muerte

Encara li dóno voltes als dos darrers versos, que no acabo d´entendre. Qui viu tantes vegades com la mort ?

Bé, alguna cosa dins meu em diu, que la resposta podria ser  un català o catalana que se´n senti ara o d´aqui mil anys ( esperem-ho ). De totes formes, Catalunya és, per a mi, dos versos qualsevols que parlin d´estima, de terra, de llengua. I de llibertat.

Acústica ( 1 )

La conversa s´escolta sempre de manera intermitent, de nit, al carrer. Gent que passa quan ja no passa ningú, algun cotxe potser, o una moto sorollosa, de soroll trencant el mig silenci nocturn que no trenquen sons amparats en la foscor, fregaments, portes tancant-se, lladrucs llunyans, algun batec d´ala, un gat enfilant-se a una reixa, un crit o una rialla, un plor de nen . Els sentits semblen agusar-se quan en realitat el que fan és adormir-se. L´oïda reb, inesperadament, fragments de vides amb veus pròpies, quotidianes, intrascendents, humanes. A vegades només es tracta de sons rera d´elles, i més enrera encara, la nit, cobrint-les i descobrint-les. Sovint, incomprensibles. Cec als rostres, només la veu amb molts matisos difícils d´explicar.

Heus aquí la primera :

( un home i una dona, per les veus, d´edat madura. La d´ell, greu i amb un deix irònic i satisfet ; la d´ella,en canvi, és de lleu insatisfacció ).

(...)

- Unes sabates glamourosessss -

- Fred ? -

- No. Mmmm...estic de conya -

-Doncs jo tinc fred. Als peus, als braços, al cos.-

(…)

Una ( segona ) línia d´ombra

“ Vas endavant, reconeixent les fites dels teus predecessors, emocionat, divertit, acceptant tant la mala sort com la bona sort – la rosa i les espines que diu la dita-, el pintoresc destí del món, que ofereix tantes possibilitats als qui en són dignes, o potser als qui tenen sort. Si, vas endavant. I el temps també va endavant...fins que, davant teu, albires una línea d´ombra que t´avisa que també caldrà deixar enrere la regió de la primera joventut”.

Joseph Conrad , de “ La línia d´ombra “ ( 1915 ) - Ed. Proa , Clàssics moderns.

Si , els llibres tenen aquestes coses, a vegades hi tornes fent un cop d´ull d´una foto a una lleixa . Vet-la aquí, la segona línia d´ombra. De la primera ja no me´n recordo massa, però passa com quan rellegeixes un llibre molts anys després d´haver-ho fet : a mesura que vas girant els fulls, els paisatges imaginaris tornen tal i com els havies pintat per primer cop, i els personatges cobren vida com si no hagués passat ni un segon del seu temps. És agradable fer-ne la prova de tant en tant, és sorprenent.

A la meva línia d´ombra ( la segona ) hi ha aparegut una petita llum. De primer, em pensava que era una taca a la pantalla, de petita que era. Però no, mirant-me altres fotografies també hi surt. Del lloc d´on prové, no ho puc assegurar, però em penso que no l´ habita ningú. He pensat que potser era algun estel caigut en una nit d´estiu, però seria un cop de sort impropi d´algú com jo. Deuria ser un caminant, però encara feia prou sol per anar engegant llums, si no fos que fos un espeleòleg, ves a saber. Prefereixo veure-la com un senyal intrigant...en la meva segona línia d´ombra.

( La llum  hi és. L´ombra, també )

Capvespres

Malgrat la xafogor segueix fent el seu rumb, les orenetes l´han emprès deixant buits els seus nius. No deu ser per un tema de temperatura, més aviat, penso, deu ser per mirar de tenir un vol apacible al sud . Potser, pensant- ho bé, deu ser que les cries ja han finalitzat el seu aprenentatge paralel.lament al desenvolupament del seu aerodinamisme corpori : els cossos petits han agafat velocitats de vertígen i sense voler-ho, com aquell ànec convertit en cigne, s´hauran trobat que aquest minúscul racó de món se´ls ha fet massa petit, que el volar per iguals dreturers és, finalment, un pèl avorrit. Serà el cel, segurament : l´han vist vast i inabastable.

Els capvespres, naturalment, han perdut interès sense veure venir un vol rasant arran de camí, una fletxa negre de front clar; l´imperceptible i lleuger inclinar d´ales, l´ estrabada de vent a les orelles; la ulterior i  plàcida penitència, girant la vista cap a elles, per no saber volar. Encara, més aviat del que em pensava, ara me n´adono : el mateix capvespre s´esmuny sense remei, com qui tanca una frontera entre dues terres. El sol defuig el seu propi vertígen i cada cop més, decau rera els turons seguint les pautes dels ulls que ja se´l miren. Minuts, segons...adéus.

Problemes d´un aprenent de pagès

Ahir va fer una tormenta i acte seguit, el vent va bufar com feia díes que no bufava, i els núvols volaven, literalment, pel cel. Cap al tard vaig baixar a l´hort, i em vaig trobar amb les tomaqueres caigudes amb tot l´encanyissat. Les tomaqueres, cuidades durant dos mesos, netejades, regades, lligades amb tot el goig que fan...pel terra. L´espai obert, el pes i la inexperiència arrogant del qui es creu pagès de tota la vida perquè la cosa anava vent en popa i cada dia sopava verd, les causes. Es feia fosc, vaig aixecar-les totes altre cop, les vaig reforçar, però la terra tova i l´aire que no parava – Eol em feia la punyeta – i les feia tornar a caure, i cada cop s´enredaven més i tot es feia més difícil. Em sentia impotent.Així va passar una hora, i dues, jo agafant l´encanyissat impotent – ja ho he dit, això abans - mentre una posta de sol, espaterrant de núvols vermells, feia morir el dia. Fosc, cansat, vaig decidir separar-les i lligar-les en grups de quatre tant bé com vaig poder. Just al acabar la feina, quan no sabia valorar la magnitud de la tragèdia perquè ja era negre nit, just llavors, el vent va parar, en sèc. La mare del Tano... només que les hagués aguantat i no hagués començat a deslligar i entortolligar-ho tot. Vaig anar- me´n cansat, els dits ennegrits de terra i una olor de tomàquet que encara no m´ha marxat avui.

Dissabte, 8.00 del matí. El dia es lleva radiant, fresc, molt fresc. Pau i serenor, sembla el primer dia de la història. No hi ha trànsit, la gent dorm, el sol inicia una nova roda aliè als meus problemes hortícoles. De fet, sóc aliè a aquests problemes també. Penso que podria escriure alguna cosa sobre aquests primers instants d´un matí de finals d´estiu, mentre el sol descriu llums i ombres sobre els turons i mig poble dorm la mona de la primera nit de Festa Major. A l´hort no hi toca el sol fins al migdia. Quan arribo m´adono de com exagero les coses, a vegades, fins al punt de dormir inquiet pel destí de quatre tomaqueres ( de merda ). Hi ha feina a fer, ja he rumiat com les posaré: en grups de quatre, i amb una canya al mig. És sorprenent, però queden ben fortes, així. De totes formes, amb tant de moviment, s´han trencat algunes branques, i alguns tomàquets, verds encara, han anat al terra. Tallo, deslligo, refaig els tutors, les pujo amunt. Semblen pantalons de pijama amb la veta fluixa.

Finalment acabo. Respiro alleugerit, són les deu. Com que encara és aviat, aprofito per treure les canyes de les mongeteres, que el pulgó s´ha cruspit pacientment. El remei va arribar, però massa tard. Un cop nèt, cavo la terra, esponjosa, i l´olor entra pels narius mentre un airet fresquet omple la quietud de l´hora. Miro les tomaqueres, les fulles movent-se...l´estructura sembla aguantar bé. Cavo, miro els enciams, les pebroteres, tot tira bé, de primera. Al veí de més amunt em va explicar que a ell les formigues – un tipus de formiga que quan m´ho explicava semblava que em parlés d´algun alien malparit que s´alimentava d´arrels d´enciams – havien acabat amb la seva collita. Espero que no tinguin massa afany d´aventura i vinguin a instal.lar-se a casa meva. Fins ara, amb les meves formigues hi tinc firmat un tractat de pau : jo les deixo fer el seu niu, a un costat de l´hort, amb dret de pas per la terra de les tomaqueres, i elles no em toquen la collita. De moment fan cas. Avui tenen la porta tancada, deuen tenir goteres.

Decideixo, després, anar a buscar pedres de la riera, per tancar la zona dels enciams i els pebrots. De petits, anavem a buscar-ne pel pati, pedres fogueres recordo que eren. La llera ja està sèca, aquí els rius duren hores. És curiosa la fantasia d´un riu el dia després d´uns quants dies de pluja intensa. Se sent, rera casa, com baixa, i el soroll t´acompanya d´una certa irrealitat inequivocament al.liena al món que habites. És com quan neva. La llera m´atrau, feia temps que no hi baixava.La vegetació s´hi ha fet abundant, al costat del que és el cabal. Dos pollancres joves sobresurten de les ginesteres i els esbarzers. Em sorpren, de seguida de ser- hi, de veure una tomaquera, crescuda ben a la vora d´on passa l´aigua quan plou. Una branca és plena de tomaquets petits, de la varietat cherry, una varietat que he plantat a l´hort, just uns metres més amunt. Miro cap amunt, més enllà n´hi ha una altre, i un altre. A l´altre costat, una altre, també amb tomàquets, però aquests de branca. Tots verds, encara. Ningú els ha descobert. Camino una estona i no en trobo més. Estan just davant del tros meu.

De petit, a la riera, quan els horts no eren vallats i la xena baixava al descobert, hi havia tomaqueres per tot al llarg del rajolí verd i d´olors incertes que baixava pel mig d´aquella. És un record viu que mantinc, com el de les pedres fogueres, com anar sobre el capó del cotxe quan tornavem a casa. Veus ? Si haguessis perdut les tomaqueres la feina no hauria estat en va, que penso. Sense voler, he repoblat el paisatge de la meva infància, i això m´ha fet feliç, en un dia clar i fresc de tombants d´Agost. Ara bé, ser aprenent de pagès és una font de maldecaps, però té algunes virtuts : enforteix el cos i t´arma d´una paciència...infinita.

Poètica d´una breu reforma

La pintura ha acabat cedint en bona part de la superfície de la porta, mentre que on encara aguanta, aquella s´ha doblegat formant arrugues d´edat indefinida. Més amunt, una llarga escletxa entre el bastiment i la paret mostra en alguns llocs la totxana ; en d´altres, l´arrebossat forma petits blocs d´equilibri dubtós, esperant el seu torn per anar caient. A sobre i als costats, la paret, enfosquida de taques d´humitat, apedaçada de crostes inflades, nafrades ja on s´asseca la seva sang grisa.

Amb un arrebossat senzill de fer, tapo les ferides més greus. Cal, això si, trobar la mida bona de ciment, sorra i aigua. Hi ha un plaer especial al fer aquesta operació : mentre vas enfonsant la paleta i remous la barreja al cabàs negre t´entra una satisfacció semblant a la del cuiner quan ha lligat una bona salsa, o a la del pastisser a l´ encertar el punt just de cremositat d´una nata montada. L´experiència, com en molts altres camps, esdevé una virtut, i per tant no és fins la segona tongada que no em surt au point. Tapar forats, esquerdes, allisar juntes, sentir el soroll esquerp de la pala sobre la paret sèca...el record d´un paleta tancant un nínxol amb el soroll més silenciós del món. Aquest pensament, dins la quietud de la tarda, sense ser concret ni especialment trist, és recurrent . Aillar aquest soroll em retorna al cementiri.

Després, cal rascar-ho tot. Mentre es rasca, la pintura salta fent el seu primer i darrer vol. Més que volar, planeja, aterrant per totes bandes. Els braços, els cabells, la cara...el propi cos va glassejant-se mica en mica de les fines partícules plàstiques assecades, de la pols de l´arrebossat alliberat. Quedes, al mig de l´estiu, com un petit ninot de neu a punt de fondre´s mentre veus com la paret i la porta, ja nètes, deixen al descobert la visió crua dels anys passats. Aquest moment representa un punt d´inflexió sobre el qual s´assenta una nova visió, un passar pàgina just al moment de destapar el pot de pintura. Com si d´una malaltia es tractés, la pitjor crisi ha estat superada, i l´olor de netedat comença a guanyar al de la pols caiguda.

A partir d´aqui, els sorolls, les olors, canvien. Especialment agradable és el del rodet lliscant per la superfície llisa de la fusta, no només per la esponjositat del mateix, ni per l´impregnació resultant, quasi bé tendre, de la pintura ; també hi té a veure el color escollit per l´ocasió, que no deixa de ser, d´altre banda, el mateix i antic blau celeste empobrit i trist que un dia llunyà va veure somriure l´antiga porta del garatge. I és que la porta sembla tornar a somriure. Tant és així que aquest pensament porta a dibuixar-lo àmpliament, sabent que més tard, aquest romandrà invisible sota el mateix color suau de la darrera capa. Llicències d´artista en un moment d´inspiració al moment d´agafar la brotxa per tapar les juntes allí on no arriba el rodet, emplenar bé els trossos més malmesos i afinar la linea de canvi de colors allí on el blau celeste canvia al blanc trencat i cremós de la paret.

La darrera pinzellada és feta. La brotxa s´endinsa cansada dins el pot buit de pintura, que regalima una estranya felicitat de deure acomplert. Mentre em miro la meva petita obra mestre, penso en Miquelangelo : sense ser pretenciós, i rebaixant l´escala d´u a un mil.lió aproximadament, tinc la vaga sensació de com es devia sentir a l´acabar la Capella Sixtina, o alguna estàtua, com la de Moisès. Diuen que ell, un cop va acabar-la, enfadat, llençà els estris a l´estàtua, mentre cridava : Parla ! . I és que tan sols li feia falta parlar, a aquell tros de marbre moldejat.

Jo, modèstia apart, només n´espero un somriure. Invisible, sé que resta dins ella, malgrat estigui a punt de caure.

 

Illes

El mar fet muntanya. Estanys com petites illes, rossegons d´aigua  deixats un rera l´altre per indicar el camí al món aeri del darrer pigall, aquesta runa coronant l´edifici del darrer pas del caminant. Dalt s´obre el cel a tres-cents seixanta graus, tant blau de pur que és ; a baix, s´encabeix en illes cedides al pas del gel per on transita la vida, agraïda i benigne com el d´un glop d´aigua vessada gola avall.

Dalt de tot, la illa capgira el pensament :  el mar es sol.lidifica, la terra es fa líquida. Qui parla d´ambició ? Si no fos per un dia, si en fossin més - molts més -, la cronologia dels records s´amuntegaria en un desert de roques estellades en dures arestes, en un cementiri de runes perdudes. I la imatge d´estrelles dins l´aigua niuaria en pous sense fons, pendents d´enlairar-se al somni d´una illa blava i tranquil.la. Per això el mar és ple d´illes, unes de més grans, i d´altres de més petites . Unes, d´avistades sensacions; d´altres, de solitàries percepcions.   

Capgirar el pensament, intensificar el record, somiar despert. Aferrar-se a una roca,  mirar el món. I seguir caminant, seguint la veu que et crida, més endavant : " No paris, no paris ". Ens en riurem, és clar, de la manera de veure les coses. L´essència del mateix dia romandrà intacta, perfumant l´Agost passat dels nostres díes.