L´aprenent

He estat pintant
la porta per on entro,
la finestra per on miro,
l´armari per on guardo.

La ment,
l´he deixada dins l´ossada.

Abans,

he polit la fusta,

encintat el voraviu

de la paret ,

passat un drap humit...

damunt d´ella.

Com seria un altre abans
dins la cal.lidesa d´una nit d´estiu ?

Llavors,
les plomes de fil

han lliscat suaus sobre

plafons, motllures i llistons.

El drap d´antigues tovalles
netejen els meus dits.

De tant en tant,

alguna gota regalima

com si fos la fugissera aigua

d´algun ull invisible;

no sé encara si

deixar-la allí on s´atura,

o bé fer-la morir de pressa.

El bon pintor, em diuen,

mai deixa assecar-les.

I penso que 

no les deixo morir ;

només les amago

dins una matèria noble,

com les llàgrimes

del qui mai plora.

Jugo a ser un Picasso
darrera un toc de gràcia.

Acabada la feina,

faig una darrera ullada :

damunt la capa de marfil,

esmaltada, una gota...

sorgida, qui sap si

de la teva mirada.

De la meva també,
aclarida amb aigua.

Piuladisses de tornada

El sol de les vacances no sembla haver-la afavorit massa. La pell sembla haver agafat un color com de cafè amb llet en algunes part del seu rostre més que en d´altres ; els llavis, prims per natura, s´han assecat, deixant enrera una frescor que li recordava dels mesos freds, quan dipositava el seu cos de vespa encabit dins un vestit jaqueta enfront del mostrador i teclejava distreta i expertament el mòbil de darrera generació mentre el Sr.Mestres es fixava en els talons llargs de les sabates picant d´impaciència  en espera del seu torn. Les sabates, definitivament, eren el seu taló d´Aquil.les : al seu parer no les sabia triar, denotaven una classe que no mereixia o que ell no havia sabut descobrir embadalit per la forma desinbolta i natural – d´una naturalitat de dona del seu temps, jove, dinàmica, atrafegada, llesta... - de moure´s, decidida i abocada simplement a fer bé la seva feina. Però les sabates de taló alt han de saber escollir-se, i els diferents models que havia lluit no li havien mai acabat de fer el pes. Les sabates li fallaven, com ara semblA fallar-li el rostre un pèl demacrat que segueix fixant-se en el mòbil mentre encavalca una cama sobre l´altre asseguda mentre espera altre vegada.

Aquests telèfons que fan de tot s´han cornvertit en l´arma més letal per a la comunicació entre les persones, malgrat semblin afavorir-la. Fa poc, al Sr. Mestres li va passar un cas curiós : un client, remenant un trasto d´aquests, li va dir que li volia passar una comanda a la Domi que ja havia teclejat. Ella era dins l´oficina en aquell moment . - Doncs vagi i li dóna, que veig que està lliure – que li respon. - Oh, és que ja l´he escrit i li voldria passar per mail . Que li podria passar a vosté i vosté li reenvia, que el deu saber, el seu mail, suposo... -li contesta, i sense esperar resposta, com fan tots amb la vista fixe a la pantelleta – miri, ja li he passat – i aixecà la vista amb un somriure babau d´orella a orella – El Sr. Mestres se´l va mirar, i va mirar la Domi, i va mirar el telèfon . No va entendre res. Va anar al seu ordinador i li reenvià el mail pensant el el temps perdut, en els temps inmensament perduts que hi havia rera cadascuna dels mil.lions de mans que semblaven moure el món. Per curiositat va llegir la comanda: només volia una fotesa.

Torna a mirar-se a la noia, al seu bronzejat, a les seves parpelles caigudes, als seus dits movent-se al teclat fent malabarismes. Troba que  té uns dits força bonics, llargs i prims, de fines ungles nacarades i el suficientment llargues per no perdre el fil de la seva comunicació virtual. Ella aixeca la vista i li somriu, i mira de dir-li alguna cosa, però un ocell piula de dins la gàbia que és la màquina. Institntivament baixa la mirada. Sona el telèfon i el Sr. Mestres es posa a parlar. Quan ella aixeca la vista, ja ha tornat la Tere amb el mostrari que ella li havia demanat. El Sr.Mestres ja no se la torna a mirar fins que es despedeix i els seus cabells llargs i solts, d´un negre tant natural com ella, desapareixen rera la porta.

Buscant...

El llamp il.lumina la casa i el tro es fa sentir ben de seguida, un darrera  l´altre, sense pausa dins el seu clímax particular, ple de força virulenta. Pols oposats, com els amants a les pel.lícules, sempre sota la pluja. Aquesta adoba l´escena amb escreix, sorgida del no-res de l´Agost . Havent dinat, la casa, curiosament, resta en silenci. Es desendolla l´ordinador, la tele, el telèfon...els llums s´apaguen i només queda el rugit del que hi ha fora. La força de la tempesta es mesura per l´aigua que entra sota la porta cap al passadís : en pocs minuts una petita onada va solcant-ne les seves rajoles, aturada a temps pel pacient fregar del qui ja s´ho veia venir. Després, col.loca a sobre papers de diaris on s´hi veuen les penes dels dies passats, les lletres dins les columnes, les cares ensagonades, les opinions febrils es van desdibuixant d´un color gris que mica en mica les va convertint en paper mullat.

Sembla mentida. Fa poc més d´una hora el cos sortia de la piscina i s´hi asseia al seu voral, els peus dins d´ella, la resta oferta al sol, regalimant un tros d´estiu. Per aquelles hores, gairebé ningú més; només una parella, gaudint d´un tros de dues vides en franca benavinença. Ell neda, ella reposa els braços dins l´aigua. Ell es gira i li diu : “Et buscava”.

L´aire arrissa la superfície blau cel de l´aigua, sembla solidificar-la com ho fa amb la sorra del desert. La pell s´asseca, el sol marxa. Entre els xiprers – molts – de Sinera, hi trobo alguns versos :

Plourà. L´àvia Muntala

desa el sol a l´armari

del mal temps, entre puntes

de mantellina fetes

per ditets de Sinera

Les àvies de pagès tenien pors dels trons, dels llamps i de les pluges com les d´avui. Tancaven portes i finestrons, apagaven els llums i encenien les espelmes. Llavors s´explicaven les històries que se sabien de memòria, tot fent puntes de mantellines.

Mentre els diaris es recullen, el cel blau ja és al davant de casa. La tempesta ha fugit per algun lloc, i el sol surt de l´armari del mal temps. Fa més bona olor, fresqueja per allí dalt amb el brunyiment del que s´ha fregat amb ganes. Sembla dir-me : “Et buscava “. Com el tro busca el seu llamp, quan vaga entre els núvols.

Les àvies somriuen, tot apagant les espelmes.

Ombres xinesques

Escriu : “La culpa, la seva culpa, és a vegades com un llarg silenci. En la seva vida comparteixen lloc culpes i silencis. En casos així, el destí sembla tenir-hi molt a veure, perquè el destí només queda escrit quan la història d´una vida es va dilatant poc a poc i al voltant d´aquesta, d´una manera estranya i curiosa, les peces que l´envolten semblen anar encaixant com dins un puzzle fet de moltíssimes peces totes d´un color semblant, com ara un cel o un oceà, aquelles peces corresponents a les parts que es triguen més a acabar. Tot acaba encaixant, sigui en una vida o sigui en una altre. Al final t´adones que l´absurd mai té raó de ser de igual forma que el destí tampoc en té, quan encara ningú l´ha escrit fins ara.”

Només quan queda una sortida ho veiem clar. I llavors el destí es fa, literalment, realitat. Ell ho sap i per això escriu, i ho fa com si escrivís un llarg testament de tot allò que el seu silenci mai ha pogut dir. Els dits llisquen per les planes de la seva història cercant plecs amagats on guardar tots els pensaments – esquitxos de vida on arrapar-se cercant refugi, consol, encaix – que neixen i moren com alenades d´oreig sobre un arbust, sense dilació, continus : milers, incomptables alenades de vent ; suaus i estremidores, com un calfred en una nit de primers de tardor, quan el llençol s´agafa amb força sobre el coll i el cos s´arrauleix maternalment sobre el matalàs del llit ; passatgeres i soltitàries com un passeig de primavera. Voldria pensar que és així, i mentre escriu, escolta l´oreig sobre el llorer, i veu davant seu, el petit marc de fusta buit d´alguna fotografia antiga en blanc i negre.

Escriu : “ La seva vida fou com el marc d´un quadre desballestat per algú – no sabem mai qui – en trencà el vidre i la fotografia que la protegia es va guardar en un calaix ben fosc, on ja ningú – ni ell mateix, potser -, en cap moment li donà més importància que a la que es dóna a una imatge de la qual no en sabem res, per més que l´haguem tingut a la vora durant molts anys “.

No, millor no ser allí, dins aquell marc desballestat. Millor és agafar el vell marc de fusta i portar-lo a sobre; treure´l quan convingui i enmarcar, llavors si, moments com alenades de vents misteriosos . Riure o plorar quan s´escaiés. Amagar-ho, als plecs ocults de les planes pendents d´escriure del seu testament.Tanca els ulls al pensar-ho. Al obrir-los, unes ombres es mouen dins la paret blanca. S´hi fixa.

Escriu : “ El conjunt sobre la paret : un quadre sense enmarcar, movent-se a cop d´alenades d´algun oreig d´estiu, breu com una pinzellada de blanc sobre una nineta obscura, el toc de gràcia perquè l´ull visqui un moment de besada, intangible i perfecte .Ombres xinesques. La seva vida trancorre allí dins, on l´endemà no hi haurà res més que el blanc d´un quadre per pintar".

És Diumenge a la tarda, quan tot es va acabant quan no hi ha silencis per viure ni culpes per consolar. El quadre oneja com una cortina sobre una finestra sense horitzó. L´ataronjat del capvespre es filtra dins la petita obra mestre i a ell li sembla com l´espurna d´una altre vida. S´hi endinsa, fins adormir-se.

Marges

"...i he escrit algunes idees soltes que he anat madurant al llarg d´aquestes setmanes, després d´haver vist tants murs de pedra seca, tantes feixes, tants marges que configuren un paisatge singular. Però al Montsant l´orogarfia és dura, no és fàcil tranformar-la o modelar-la. Encara més dures són aquestes idees que em volten el cap i que no aconsegueixo de transcriure sobre el paper. La meva eterna incapacitat de convertir il.luminacions en paraules. L´eterna sensació de que no puc sotmetre el llenguatge, de doblegar les frases i dur-les cap on et sembla que les vols dur. Ah, saber posar la pedra al marge ! Aconseguir la concreció i la bellesa, tot alhora, sense haver de renunciar a l´una ni a l´altra. De vegades és això: hi ha mestres margers que han sabut escriure versos utilitzant rocs en lloc de mots, pedres per paraules. "

Roger Vilà Padró, "Marges" ( 2013, Ed. Barcino )

Fent, fent, aquests primers dies de vacances me´ls he passat fent un intent de petit marge. Amb roques de la terra, amb pic i pala, amb un rasclet  he anat modelant la petita terrasseta on ara miren de recuperar-se uns maduixers que s´havien assecat en unes jardineres trencades. Per acompanyar-los, segolida i orenga, i una pluja de darrera hora que ha anat d´allò més bé per beneir l´obra, mostra evident de que els antics mestres margers deuen haver somrigut benignament davant la íntima satisfacció de les meves mans maldestres. 

De moment, aguanta. 

Canícula

Sovint oblido, mirant de recordar. A la volta del camí, oneja una flor, lila, enfront de tot l´or que transforma la mà del sol, maleït pel seu propi desig com li passava al pobre desgraciat del conte que per demanar, demanà que tot el que toqués es convertís en or pur. La flor lila sembla aliena als desitgos conquerits, com Lot sortint de Sodoma fent el seu propi camí.

Capaltard, bufa el vent allí on ho fa sempre. El pati del cel és un desert blau engolit per una breu vermellor d´encenalls fugissers. Asseguda, una estàtua de sal, mirant de recordar. L´oblit es troba quan menys es busca, com les coses bones de la vida.

Breus estades al paradís ( perdut ) (IV)

Un escarabat topa amb el blau de la tenda, rebota i cau al terra.Es queda estès allí, es refà i es recol.loca les ales entortolligades sortides de la seva closca dura i negre. Després alça el vol, com si res. Sembla un d´aquests “transformers” que tant agraden als meus nebots.

(***)

El silenci enlluernador de les nou del matí. El padró i el circ de la natura, al volt de tot el que m´envolta. Ametlles torrades i un glop d´aigua. Tot fa olor de darrer regal. M´aixeco i continuo caminant, cansant-me com a mi m´agrada.

(***)

Una cornisa de neu, enlairant un metre el cim. A sota, un degoteig. Vola una papallona i passa un ala delta. Aixeco un braç.

(***)

La marmota xiula, i fins que no te n´adones, creus que és un ocell.

(***)

Reguerons sobre la neu, a l´altre costat de la vall. Gent que puja. Aquí, estic ben sol.

(***)

Flors i més flors, petites, silvestres i salvatges. És el camí de retorn, entre avets i aiguamolls,passant camins tapissats de colors verges.

(***)

Neu al camí. M´he deixat els pals al cotxe.

(***)

Un arbre, un camp. L´ombra de l´arbre. Els grills s´han desvetllat arran dels pobles.

(***)

Miratge d´un campanar, d´un pont de pedra, d´uns sostres. La llum de la tarda tot ho canvia.

(***)

Pic de Paderna. L´he vist molts cops, pintat en un quadre. Hi he passat pel costat, i un rètol amb el seu nom, m´ha fet parar a contemplar-lo. Tant gran que és, i no l´he reconegut ! Els ideals tenen alguna cosa de semblant.

(***)

L´hivern és pels valents.

(***)

Anglesos, alemanys, catalans...algun accent parlant per telèfon...és mallorquí ? Sona una jota. El poble és assegut, escoltant-la. S´acaba i persones ja grans, de dits gruixuts i caminar lent van desfilant cap als vells portals de les seves cases. Festa Major. En una d´abandonada,de tornada, en surt un aire de pessebre que rondava abans per aquests carrers. El recordo, com la vella piscina del vell hotel que ja no hi és. Sota els avets que encara l´envolten, la iaia feia ganxet asseguda a la seva cadira plegable, mentre l´aigua més freda del món ens feia homes.

(***)

El formigueig dels peus en remull, el riu que baixa entre roques conegudíssimes. El sol m´asseca els peus sobre una d´elles.Els mitjons tornen a lloc, com el calçat. Després, les passes més dolces del dia.

(***)

Obro la cremallera. Una filera d´anglesos observa la meva cara de son. He dormit bé.

La merla, negre com sempre, saltironeja davant meu.

(***)

Una estrella, dues...centenars. Una de fugaç, a la part baixa de llevant. Una de sola, cercant el seu espai.