Enguany, no queden remors de fredor. Queda el fred, pur de cristalls, embolcalls de gebre arran de terra. Queda alguna fulla, encara enfilada , com una cadira buida dalt d´un balcó. Sota la solitària buidor queda altre cop la mort, i la pots agafar dins el teu puny i fer-la miques amb un petit cop de geni. Et queden engrunes seves aixafades al palmell de la mà, allí per on navega la ratlla de la vida. Més enllà queden mils de llums, com mils d´arrugues fines, imperceptibles, queden als dits del palmell de la mà al contrallum del temps. Queden unes mans fredes, un rostre fred, una mirada... queda l´inici d´un segon, pendent de caure.
5 comentaris:
...I un munt d'estels al palmell de la mà, que esdevenen paraules.
oh! quan t'he llegit aquest matí, just abans d'abandonar la ciutat i pujar al poble, la segona foto no hi era :)
Quan hem anat a passeig amb els gossos, hem trobat raconades encara plenes de gelada. M'he recordat de tu i d'aquest post.
Demà al matí n'aniré a 'caçar' més...
Com m'agrada aquest post!
Si fos un esquitx de gebre i em deixessin triar entre brodar amb contorns de sucre la primera fulla o gronxar-me en el trapezi de la segona, tindria un bon dilema.
La música, hi va que ni pintada i les paraules, punyents com el tacte del gel.
Veus el que et deia, no calen pretextos, les històries surten soles.
També poden ser estels als palmells de la mà. Són paraules teves. Gràcies, Pilar.
No hi era, no. He pensat que t´agradaria veure-la ;). Bona caça !
Sempre surten soles, i també creixen soles. El difícil és transcriure-les, però això ja és una altre història, no ?
És preciosa, moltes gràcies :*)
Publica un comentari a l'entrada