" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/1/09

Senyals

Plego veles i engego el cotxe. El traçat és el mateix però els dies el fan diferent. Els gestos similars : tancar la porta ; tornar-la a obrir perquè el cinturó s´ha quedat enganxat; posar la clau al contacte i quan el motor sona, pitjar el botó de la ràdio. Avui sona el cd del Bob Dylan, que s´enceta amb una versió del tema Mississippi ( m´adono al llegir els crèdits que s´escriu amb dos pes i quatre esses i penso en els meandres plens d´“alligators”).La nit és freda i dins el cotxe l´ambient és igualment fred, però ja m´està bé . Tranquil.lament enfilo el carrer P. amunt i entro a la nacional que va en direcció a S., i se´m repeteix la sensació de rodar dins un “bobsleight”de tanques vermelles, fins que surto al cap d´uns centenars de metres al nus viari que mena a la rotonda del cementiri. Les llums grogenques il.luminen la nit : podria filmar el trajecte com un documental d´aquests tipus “reality”, i com a rerafons la veu del Dylan :

“ well i got the following southern star / I crossed that river just to be where you are “.

Direcció nord, l´avinguda M. cada cop és més plena de cotxes i trànsit, encara que aquesta hora aquell tant sols es fa notar rera el vermell dels semàfors. Uns nens surten d´un dels blocs de Vilardell a llançar un arbre de Nadal al container. En aquests edificis la vida de barri hi és a tota hora, atapeïda com un rusc. L´escassetat de metres quadrats obliga la gent a sortir, a parlar, a prendre el sol, a jugar a futbol, a riure o a plorar, a consolar-se i a viure. Els gitanos hi són majoria, i sovint pots veure els “abuelos” amb els seus barrets i els seus bastons ,asseguts sobre lleixes que protegeixen els parterres mal cuidats d´arbusts i terra seca. Sempre els trobaràs de cara al sol, un sol atàvic que els hi escriu als rostres bruns la història de la seva raça, el nòmada lligat a la noblesa del seu llinatge... i al jou dels baixosfons.

El camí però, segueix, ara entre nous habitatges a banda i banda que han acabat de definir l´avinguda. Dos homes parlen a l´entrada d´un locutaori, on sempre hi ha força moviment de magrebins , senegalesos, equatorians, colombians... Segurament és el lloc de la ciutat on es parlen més idiomes diferents a la vegada.Són noves vides, com el nou barri que ha pujat en pocs anys, una mica més enllà : hi entro travessant la rotonda de l´Erosky, que ha fet uns quants mil.lionaris aquest any a la rifa del "Nen".

L´asfalt ascendeix costerut cap a la nova estació de la Renfe, alçada sobre l´antiga via del tren, que antigament discorria solitària entre camps de masies que donen noms als barris d´avui dia, homenatge als antics pobladors. El bar de l´estació és disposat de cara al carrer, a través d´un finestrall ample , i podria semblar un quadre de l´Edward Hooper si no fos per l´excès de llum que hi ha tant dins com a fora. L´esquena d´una dona asseguda en una cadira omple l´espai de davant de la barra, buida de gènere humà, tret de la cambrera que escombra sense massa esma un dels extrems de l´establiment. Hi ha treballadors que encara surten per les escales mecàniques, amagades rera l´envidriat : rostres que mostren la rutina dels dies de feina, ni tristos ni alegres. Potser com els que pintava en Hoover, que transmeten les qüotidianitats del món a ciutat, aquestes que representen l´estat d´ànim de “l´anar fent”,que amaga una certa buidor, una certa grisor en la vida de les persones que poblen els seus quadres. La veu del Dylan, altre cop, sembla acompanyar l´escena :

“most of the time / I can keep both feet on the ground “ .

Els blocs de pisos es succeixen, nous de trinca. Al restaurant xinès del carrer de les terres de l´Ebre, el gran televisor de plasma del menjador buit és encès com si fos un reclam pels que passem pel carrer, un afany de modernitat, que fa pensar en un futur incert on la ciència ficció crea obscures i tristes realitats,fredes com la temperatura hivernal de la nit. Abans de girar avall en direcció Pintor Mir, els ulls es fixen en la sucursal del BBVA on fa poc hi va tenir-hi lloc un atracament a ple dia, portada de tots els noticiaris nacionals i avui oblidat, un d´aquells episodis de pel.lícula que sols passen en altres llocs, i que semblen reflexar el creixement sobtat de la ciutat,aquests carrers on fins fa poc tant sols hi havia solars i camps abandonats.

El trajecte continua, passo pels carrers mig xops de pluja, fins arribar al barri de la Grípia on, als jardins que ja es repleguen vora el torrent que ve de la Font de les Canyes, hi ha plantats entre tous de gespa uns quants plataners vinguts de la cèntrica Rambla d´Egara, ara potes amunt per l´aparició del metro, el darrer dels vasos comunicants que provenen de la gran metròpoli, visible al cel pel feix de llum que mai s´apaga. Els arbres resten inmòbils, nus de fullam dins l´asil que els hi ha estat designat.

Em paro davant un pas de vianants, just a la rotonda que tanca la ciutat. Un gos amb un mocador vermell al coll el travessa cívicament, mirant-me de reüll. Al arribar a l´acera no sap cap on tirar, i mentre me´l miro, el Dylan sembla reconèixer el seu rumb, qui sap si el meu també, en díes com aquests:

"Night or day / It doesn´t matter where / I go anywhere / I just go"

I marxo dins la foscor de la carretera, i un tro ressona darrera meu, mentre el retrovisor reflexa el mirall de l´asfalt, les llums de l´avinguda i la grisor compacta del ciment, que es va quedant enrera, al final d´un dia qualsevol.

18/1/09

Una avenc desconeguda


(I)
El dia de la descoberta probablement fou el més memorable de la seva vida. Si, el bosc era com sempre l´havia vist. Concretament aquell bosc, on les alzines tupien el sostre del camí fins a desembocar a la vella carbonera, assoleiada com si fos el final d´un túnel errant de vegetació ombrívola; l´inici (o la fi) d´un laberint del qual partien itineraris de noms indeterminats i destins que portaven inexorablement a la realitat que tant poc agradava al Siscu.

Les alzines creixien en soques separades i s´enlairaven en grups de quatre o cinc troncs, tots junts i esprimatxats. Així era tota aquella part del bosc. I aquell dia el Siscu ho veié diferent, com si hagués après a veure aquells quadres de l´“ull màgic“, on aparentment no hi ha res, però al mirar-los desenfocant progressivament la vista s´hi descobreixen dibuixos tridimensionals.El cas és que s´adonà de que els arbres eren incomplets. Incomplets en el sentit de que les alzines, com tots els arbres, tenen un tronc més o menys llarg on la sàvia es desplega en les corresponents branques. I allí això no passava.

El dia de la descoberta veié clar la raó de tot allò, i no era res més que el que veia era la part alta del bosc, la de les branques, i que la resta quedava oculta a la vista com si es tractés d´unes restes arquelógiques sepultades pel temps i els elements. La visió d´un tronc de pi (l´únic que trencava la particularitat d´aquell bosc) , curt i mig doblegat donava ben bé la sensació de corroborar aquell primer pensament. I llavors medità, tot seient a la vora del camí, en el seu descobriment. Pensà que si era així, els troncs tenien que rebre la llum del sol, apart de l´aigua necessària per viure, i inmediatament la seva ment li donà la imatge d´ un món amagat sota el bosc, grutes fantàstiques on eixien cascades que alimentaven un bosc d´amples troncs banyats per la llum del sol a través d´escletxes impossibles de definir.

La mirada perduda, així com la veu que repassava la seva quimera foren els seus companys a partir d´aleshores, en un lent procés on la ment anà transformant aquella visió- digueu-ne poètica - en una realitat clara on calia trobar la clau d´accés a aquell món que era just a sota seu. Tornava a aquell camí primer els caps de setmana i després cada dia, quan deixà la feina. Després hi començà a dormir-hi. Es passava el díes endinsat entre les seves branques, furgava al terra i excavava quan el notava tou, i així, el bosc acabà per exhalà crits de desesperació, que no eren altres que els seus. Plorava, però no defallia, sabedor de que ningú el podria ajudar. El Siscu estava sòl.

Llavors arribà l´estiu, i ho cremà tot.

(II)
Els dos avis pujen pel corriol que desemboca a la antiga carbonera, que tant sols es distingueix de la resta del terra encara ennegrit perquè aquesta fa un petit turonet i el sol sembla que hi toca més que a la resta de l´antic bosc, ple d´herba alta, brots de romaní i farigola, arbusts que inicien altre cop el cicle de la vida. El pas és lent, doncs la pujadeta és la de sempre, i els cistells,encara que mig buits, no són gaire còmodes de portar.

-Era aqui, oi Eliseu?- Pregunta el primer tot girant-se cap al seu company., assenyalant grups d´alzines calcinades buides d´ocells. El silenci es fa notar.
-Si em penso que si, així tot pelat em costa de reconèixe´l. Fem-hi una ullada-

El bosc fa la seva feina, i amb les pluges continuades de la tardor no triguen a trobar algunes mates de rossinyols, que es veuen cridaners vora les soques negres. L´Eliseu s´ajup i va omplint el cistell, amb cura i tranquilitat.Quan acaba s´aixeca i va cap ullant el terra, remenant a vegades amb el bastó. Veu el seu amic, mirant el terra fixament.

-Què fas tant parat,Ramon?-Ell li fa un senyal amb la mà.
-Vine,vine.-S´hi apropa. Davant del Ramon hi ha un sot, i sembla profund. L ´herba alta en tapa l´entrada, força gran.
-Mira, hi he estat a punt de caure.-
Tots dos treuen el cap per sobre el forat. Als rostres hi noten un aire fred.
-Recordes que hi hagués un avenc, abans aquí ?-
-No.És curiós. Potser el foc l´ha descobert.- Però l´Eliseu s´adona que no té massa sentit el que acaba de dir.
-Bé, potser si. Com els rossinyols que encara queden per collir.Vinga som-hi.-

I en Ramon rodeja el forat i continua mirant el terra, mentre l´Eliseu mira el forat, intrigat. Mira el cel, nèt del verd antic que el cobria.Mira la soca de l´alzina que hi ha prop de l´avenc: ja hi ha han brotat noves branquetes, amb fulles verdes, punxegudes...

15/1/09

Segons ( temps i felicitat)

"(...)Ella no paraba de reir,y él también reía. Las solteronas, el pescador y el camarero suizo con una chaqueta negra y sucia no se equivocaron : eran muy felices. Pero ¿cuanto dura esta felicidad? se preguntaban; y cada cual respondía de acuerdo con sus circunstancias.(...)"

Virginia Woolf, del conte "Lappin y Lapinova" (Relatos Completos).

11/1/09

Puigmal


Passen uns minuts de quarts de deu, i el fred es nota. Davant meu, la pista buida i preparada. La brisa suau i gèlida té la virtut ( o així m´ho sembla ) d´activar tots els sentits vers el torrent sanguini que escalfa, al moment precís en què em trec la caputxa per afrontar el descens.

Els carving nous de trinca, regal dels germans pel quarentè anniversari, m´obliguen a un reajust en els moviments, però de seguida he notat la seguretat al executar el gir en velocitat.Tant sols cal variar la flexió del genoll oposat al gir i adaptar la inclinació del cos al mateix, fixant el pal per davant, encara que ara qüasi bé no cal, doncs l´ample de la pista em permet allargar el moviment sense massa esforç.

La neu és bona, i els cantells afilats dels esquis la trenquen amb un so sord dins el silenci del món nevat . M´aturo al primer replà. Miro dalt, on el sol mira d´escalfar els primers esquiadors del dia. Respiro i miro avall. El pendent s´aguditza i cal controlar el gir amb més força. Els esquis responen amb docilitat, ensinistrats com gossos d´atura. El món és bell, nevat de cims de merenga que guanyen alçada a mesura que baixo i baixo...fins arribar a la caseta de l´“arrastre“, on un noia rossa pica els peus a terra mentre es bufa les mans.

- Bon jour, madmassoille - que faig amb un francès que no domino.

Ella respon alegre, pelada de fred , i em diu quelcom que no arribo a entendre. Li somric mentre em poso altre cop la caputxa i agafo el pal que m´ofereix per tot seguit, enfilar el pendent tranquilament, xiulant de forma inevitable.

10/1/09

Zapping ( agafat al vol )


(...)" Jo prefereixo viure entre ocells que esperar a veure si em creixen les ales"(...) .


De la serie "House" (1er. capítol de la 5a? temporada).

5/1/09

Nocturn

Les ombres de les dues balenes han eixit sota el influx de la llum de la lluna, en una nit de principis d´any on aquella sembla bressolar-les mentre van al seu encontre, dues sanefes allargassades de contorns blancs i difosos que dibuixen un equilàter on l´astre fa de vèrtex i la fredor del cel hivernal el tanca en la solitud de l´inabastable.

La lluna peixa les balenes, en un mar inexistent.
Tr.al castellà:
las sombras de dos ballenas han surgido bajo el influjo de la luz de la luna, en una noche de principios de año donde aquella parece acunarlas mientras van a su encuentro, dos cenefas alargadas de contornos blancos y difusos que dibujan un equilàtero donde el astro es el vértice y el frío cielo invernal lo cierra en la soledad de lo inalcanzable.
La luna acuna las ballenas, en un mar inexistente.