Un final feliç

Apòcrif d´en Santa ( II )

-Escolti, ei...escolti – L´home aixeca la mà des de l´altre banda del carrer. Ella, distreta encara,es para en sec  quan es disposa a creuar el carrer, i al moment mateix, un cotxe passa rabent saltant-se el semàfor en vermell, a molts pocs centímetres de la vorera on  s´ha aturat al crit d´aquella aparició que ara se la mira entre alleujat i amoïnat caminant cap a ella amb aire presurós. Esglaiada, el mira sense mirar-lo. És tard, i no hi ha ningú més. El so del motor s´esmuny enllà, i al carrer, la pau retorna sota la boira i les llums esgrogueïdes , somortes, on les passes d´ell sobre el pas de vianants són l´unic reclam que trenca el silenci pulcre, tranquil i protector altre cop instal.lat sobre els alts blocs de pisos que senyorejen la periferia de la ciutat.

Trasbalsada, respira, finalment. I ho fa a fons, mentre s´entafora les mans a les butxaques, burxada per un cop de fred sobtat. Encara no s´ha recuperat de l´ensurt. Llavors sembla fer-ho, i tentineja un instant.

-Que es troba bé ? Aquest jovent d´avui en dia...-diu ell mentre l´agafa lleugerament pel braç-

-Jovent ?-respon ella,mirant de recuperar-se.-Una banda de borrachos, eso es lo que son. Ay, Virgen del amor hermoso, que horror, me podrían haber dejado lista si no...-

L´home se la mira, divertit, mentre ella ara observa amb més atenció la seva cara de pell vermella, plena de bonhomia. Porta els pocs cabells que li queden, tots blancs, pentinats cap enrera, tapant-li el que bonament poden la seva calva brillant. Els ulls quasi bé no es veuen quan somriu, i el seu posat és d´amable interès, encorbant un cos més aviat petit i rabassut, de panxa minsa que ha viscut millors èpoques. No va gens abrigat, només una camisa sobre uns pantalons que li cauen com poden per les seves curtes cames, deixant al descobert les puntes d´unes sabates negres.

-...si no fos que m´ha salvat la vida, senyor. No sé com li puc agrair-

-Oh,oh,oh. No s´amoïni pas, ha estat un cop de sort. De l´altre banda- afegeix assenyalant la vorera d´on ha vingut- he vist com pujava aquest cotxe de llums estranyes a tota velocitat. Vostè semblava un pèl despistada.-

La seva veu és de timbre profund, de to elevat, amb un punt d´impaciència i també de certa indiferència , com si no tingués massa importància res del que diu. A la seva veu sempre l´acompanya el seu braç movent-se nerviosament, com si estigués donant corda a la seva xerrera.

Ella li somriu, al seu torn. D´expressió amoixadora, o zalamera, que diria son pare, la seva pell d´oliva així com els cabells negres , els ulls petits i brillants i un nas d´antiga jueva andalusa, li donen al seu rostre un aspecte d´eterna dona castissa, de musa de quadre on no és tant la bellesa com l´expressió corporal, equilibrant innocència i picardia natural, la que convoca l´esperit de l´amor per la vida, simple com ella mateixa. Com elles dues, pensa ell. No sap ben bé què hi fa, allí, només el fred sembla reviscolar-lo de la seva letargia. Els carrers, estranys per a ell a la llum del dia, han perdut la seva personalitat enmig de la boira, estranya en aquest país.

-Si, anava pensant en les meves coses. De fet...- es mira el rellotge – Ay, que tarde. Gira el cap carrer amunt, on fa una estona que ha desaparegut el cotxe de llums estranyes. Llavors s´enfada, arrufant les celles.

- Serán capu...- que comença a dir. Ell, àgilment, de seguida la interromp.

-Bé doncs, millor travessem, no ? - li diu. -Jo també hauria d´anar marxant.-

-Oh, és clar, que desconsiderada, disculpi, si , anem – i després de mirar bé a dreta i esquerra, travessen.

Caminen carrer avall, per la tanca que voreja l´antic camp de futbol del barri, en direcció a l´avinguda que parteix el barri en dos. Parlen. Ella camina una mica presurosa. Aquest mes li toca un horari ben galdós a la farmàcia on treballa. Està cansada, està preocupada pel seu pare. Es mira l´home preguntant-se perquè li està explicant tot això. L´acaba de conèixer, i probablement tot i anar arreglat, deu estar en alguna situació difícil : qui es passeja en mànigues de camisa una nit de Desembre per un barri emboirat i desconegut ? Perquè ella de seguida ha vist que no era de per aqui, per la manera de mirar tot el que l´envolta. A més, a la farmàcia sempre hi acaba passant tothom, el barri no és tant gran, i ella mai l´hi ha vist entrar ni sortir, ni al carrer ni a enlloc. I el seu accent...als barris com aquell l´accent pulcre de català de payés no és pas el pa que s´hi mastega. Algún pobre desgraciado al que han echado de casa o vete a saber. Debe de tener la edad de papá, algo más joven quizás...

A l´arribar a la cantonada, s´aturen. Ella té que travessar l´avinguda davant la qual han arribat. L´ampli pas de vianants, entre semàfors que van canviant de colors morts de vida, és davant tots dos. L´home perdut mira a dreta i a esquerra, sense saber massa cap on tirar.

-Bé, jo tinc que travessar, visc al carrer paral.lel a l´avinguda – que fa fent mig cercle amb el braç en direcció on ha d´anar. - En aquell moment, ell no sembla fer- li cas. Li toca el braç, adonant-se´n. Sentint la suau pressió d´ella, somriu, de pur compliment, mentre mira una façana amb algunes llums verdes i vermelles encenent-se als balcons, i alguns pares Noels diminuts simulant pujant una escala, penjats per sota. Tot això sembla fer-lo rumiar.

-No hi fa res, no hi fa res, és igual – murmura.

Ella es gira cap al què sembla parar l´atenció de l´home. Veu les llums, enmig de balconades grises. I els ninots, alguns ja bruts de pol.lució després de dos o tres anys d´us.

-N´hi ha alguns que ja han baixat per la xemeneia més d´un cop.-

-Perdoni ? - pregunta ell retirant la vista cap a ella, sortint del seu pensament.

-Els Papàs Noels, vull dir – No m´agraden massa, la veritat.

Ell aixeca la vista mirant d´identificar-los, però sembla dubtar. Ella nota una certa incomoditat, i se´n sent culpable.

-Millor que marxi, doncs. Escolti... si no sap ben bé on es troba...li podria indicar... Fa fred. - afegeix - No en té vostè ?- No sap encara què fer, l´home sembla no ser a lloc, però alhora resta tranquil, indiferent al fred,a la nit,a la ciutat.

Ell recorda la calor sufocant de fa unes hores, sota un vestit vermell.

-No, no en sóc gens, de fredolic. - Llavors se la mira, el seu rostre atent i senzill, bonic i confiat. Les faccions s´envermelleixen una mica. - De fet no sóc pas d´aqui, o almenys feia temps que no hi venia, o no hi havia vingut mai, no sé. Viatjo força, i els llocs acaben assemblant-se força. No es preocupi, que deu fer tard, de ben segur. Jo tinc on anar, de veritat. No s´amoïni.- Parla ràpid i entretallat, com excusant-se pel que pogui pensar ella.

-N´està segur ? -

-Seguríssim – i el seu somriure jovial tanca qualsevol altre oferiment.

- Bé, en aquest cas...bé, passi-ho bé. I gràcies altre cop. No vull ni imaginar el que m´hagués pogut passar .- I no es pot estar de fer-li dos petons.

Llavors ell mira cap al fons de la boira i deixa els seus ulls allí dins.

-El que no ha passat, no cal ser recordat. M´ho va dir un amic meu, ja fa temps.-

Ella se´l mira, rumiant altre cop si no l´haurà vist abans per algun lloc. Però és un pensament fugaç.

-Bé, doncs, bon Nadal. I el que ha passat si que ho sabré recordar. Vaya si lo haré !– i mirant altre cop a banda i banda, travessa la solitària avinguda.

Quan arriba a l´altre costat es gira, i ja no el veu. El vel de boira l´ha tornat a fer invisble. Amb un pensament cap aquell home solitari, obre la porta de casa i entra.

Però l´home perdut encara camina, altre cop .Ressegueix per segona vegada el carrer per on han baixat tots dos. La frase de l´amic, els viatges, la disfressa ; les explicacions del professor, la seva mà tocant-li l´esquena, la seva mà aixecant-se al veure la dona – no ha vist cap cotxe des de l´altre vorera, la boira li ho impedia -. La dona és la seva filla, ho sap perquè les sap, aquestes coses, i no sap explicar-se el perquè. Se li va dibuixant un quadre al cap mentre camina, un quadre gens clar, fora de lloc com si algú li estés gastant una broma pesada.

Sense saber-ho, va refent les passes del dia. Passa altre cop pel davant del bar de l´estació, gira a l´esquerra i ressegueix el carrer paral.lel a la via del tren. En passa un, amb els interiors dels vagons àmpliament il.luminats. Qüasi bé buit, només un cap amb un barret de Santa aixafat sobre el vidre, dormint al seu pas ràpid dins la nit. A mesura que va apropant-se a casa seva, la boira es va aixecant.

Sap on viu, i té les claus per entrar-hi, amagades al fons de la seva butxaca. Obre la porta del pis i en reconeix l´olor. Sigiolosament, entra a la seva habitació, on la seva dona dorm profundament. Es despulla i es posa el pijama. Es fica al llit i s´adorm.

Una estrella

Ai, aire d´aquesta nit !

Quina sentida de rosa

hi ha en l´aire gelat que es posa

sobre el pols esfereït ?

Dins la teva covardia

i en la gira del teu llit,

home nafrat de cada dia,

tremola el mot que el llavi no diria ;

hi ha una estrella que anuncia

dins l´aire d´aquesta nit !

Una estrella !...

( inici del Cant I, de "El poema de Nadal", de J.M. Segarra )

Sempre hi ha un camí a seguir...

Bon Nadal

P.D, Lo de "spanish legends" no cal tenir-ho en compte. És Nadal...

Apòcrif d´en Santa ( I )

Perdut, entra al bar de l´estació. És l´unic, possiblement el darrer lloc obert en la nit d´un dia fred de Desembre. La llum surt de l´ample envidriat cap al pont per on s´ accedeix, a través de dos trams d´escales metàl.liques, a la petita parada on els trens circulen en dues vies,força més avall.El caliu de la llum  ressalta la buidor del local. Només un parroquià, possiblement un home que va allí a entrompar-se de manera inofensiva i permanent; permissiva als ulls de l´amo, l´home dels ulls cansats, que no sap si val la pena de continuar obrint fins tan tard però que no es decideix mai de fer-ho per por a la soledat del pis on no sap mai què fer.

A l´entrar nota l´escalfor del local, que no li acaba de fer el pes. Està cansat, avui ha caminat força. Més que caminar, ha deambulat sense rum fix. No sap massa on és. No té gana ni fred ni ganes d´orinar, de menjar o de beure res. Respira, això si, i sembla sorprendre´l el fet de fer-ho. Observa el món gris de la periferia on li ha tocat de venir. De viure ? De moment no ho sap. S´asseu en una taula, a la vora del vidre, on pot veure l´ampli tel de boira tranquil.litzadora que s´ha despenjat del cel nocturn. La irrealitat de les poques llums de fora , el pas de les tremolors de sota, lleugeres, molt lleugeres, i la paràl.lisi del local tancat semblen alleugerir-lo.

L´estació és petita. De vegades els trens hi paren; no és una estació important, més aviat és un afegit en una ruta entre capitals. Sovint els trens passen i res més, i per això algú s´hi acaba esperant sempre i qui ho observa des de dalt del bar pot pensar que aquelles figures fa anys que són allí, esperant perquè sempre hi són, petites i fent les mateixes coses, com ara despedir-se, per exemple. Instal.lat rera els vidres, veient la darrera persona desapareixent del seu angle de visió, alliberada del seu darrer pensament, el sorpren la veu del cambrer preguntant-li si prendrà alguna cosa.

Aixeca el cap, estranyat per la pregunta. Té les mans creuades sobre la taula . La cara, al parlar amb algú, sigui qui sigui, se li transforma. Somriu, i els plecs del seu rostre més aviat llarg, s´eixamplen riallers, com el del pallasso sense maquillatge.

-Doncs no sé, ara mateix...em farà un cafè, potser ? - Li diu amb somriure afalagador.

L´home d´ulls cansats se´l mira , curiós. Davant la mirada insistent , es mira el pit i el seu propi cos. Llavors s´adona de la seva disfressa : la jaqueta vermella de vores blanques, els pantalons a joc, i el barret puntejat amb borla blanca, que es treu encuriosit al seu torn. Al fer-ho, se li veu una àmplia calva, tocada a les temples i sobre l´occipital per un feix de cabells blancs, llepats de suor . Nota la tibantor d´unes gomes a les orelles. Se les palpa i aconsegueix alliberar-se´n. Una barba postissa se li queda a les mans. Llavors es mira al cambrer, estranyat de tot plegat.

-Ha estat un dia dur, eh , mestre ? - li diu l´home, sorneguer - No vol pas que li posi alguna coseta més ? Una copeta d´anís? Un conyac, potser ? -

Sorprès, li respon que no, i veient l´amo del bar que no hi ha res a fer, se´n torna a la barra a fer-li el cafè, mentre xiuxiueja alguna cosa al parroquià sempre etern que hi ha a tots els bars del món. Aquest se´l mira de reüll estirant el coll, per sobre unes ulleres de vidres bruts, amb una copa a la mà. Fa un glop i s´aixeca. Mentre s´apropa, veu com l´home vestit de vermell s´ha aixecat, i d´esquenes a ell, es treu la jaqueta i els pantalons vermells. A sota, uns pantalons foscos i una camisa a quadres, que deixa caure sobre aquells. Ho amuntega tot a una petita lleixa d´obra que hi ha sota l´ampli vidre, al costat de la taula, i torna a seure, els ulls extraviats en la boira de fora.

-Li fa res que segui ? - diu fent-ho sense esperar resposta. L´home perdut gira el cap i mira l´altre. Sembla una mica begut, el suficient per ser una bona companyia, en les condicions en les quals semblen trobar-se tots dos. Instantàniament torna el seu somriure bonhomiós a la cara.

-Oi tant que no. Per favor, faltaria més-

Se´l mira, llargament, com mirant d´endevinar alguna cosa. El fet és que ara que s´ha tret la disfressa, no deixa de ser una persona ben normal, tot i que les seves faccions, de pell rosada, somriure fàcil i ulls petits i inquiets, no hagin acabat de deixar alguna cosa entre la roba amuntegada al seu costat; com si a pesar de tot, el fet de no saber res d´ell mateix obri una porta a especulacions de caire llegendari, mítiques si es vol, tot i la vulgaritat de la situació. Mentrestant l´home d´ulls cansats ha tornat amb el cafè i li deixa sobre la taula, tornant tot seguit a la barra. Algú ha entrat.

L´aroma del cafè sembla reviscolar-lo. Els ulls petits ara es fixen en els del seu ebri company, i sap que li podrà dir el que vulgui que l´entendrà de ben segur.

-I bé ?-

-No me´n recordo de res. Fa estona, díes, hores...no ho sé pas- Es toca el front preocupat, com si pogués amb aquest gest tornar a alguna vida antiga.

L´home de la copa es mira el farcell de roba vermella.

-I això ?-

L´home perdut s´ho mira.

-No sé. És molt cridanera, no ?-

-És del Santa Claus, vet-ho aquí -

-Ah, es clar, es clar...i...aquest bon home...-

-Qui ?-

-El Santa aquest...-

Li ho explica tot, entre glop i glop. Lo dels rens, els regals i tota la pesca. Li afegeix un parell de dades històriques, interessants i verídiques, sobre la figura de Sant Nicolau i la seva generositat vers els més pobres, sobre de com va néixer la tradició anglosaxona, sobre el vestit vermell.Parla i parla com si fes molt de temps que no ho fes amb ningú. Acaba, per enllaços de la història, parlant del Pol Nord i Groenlandia, maleint la polució i les vaques com a causes probables de l´escalfament de la terra. L´home perdut se l´escolta amb un interès cada cop més renovat, com si ell també fes molt de temps que no s´escoltava ningú. Vet aqui el gregarisme de la condició humana: un no pot estar massa temps sol. 

-...pobres com nosaltres amic meu. Pobres que no sabem o no volem saber on tenim la casa, perquè és buida o plena d´amargors, que agafem qualsevol feina per no haver de pidolar. Jo era profesor, sap ? En els meus temps...però en fi, he acabat cercant el que vostè té ara. La desmemòria, si senyor, la desmemòria és...(hips!)...el que fa tornar a girar la roda una i una altre vegada sobre la mateixa carretera plena de fang...on ho vaig llegir això ? Déu meu quina son...

Llavors l´home perdut s´aixeca i va al lavabo. Tancat allí, obre l´aixeta i es mulla la cara. Es mira al mirall. Es passa la mà sobre els cabells. Busca alguna cosa sense trobar-la. Torna a sortir.El parroquià etern, l´home de la copa s´ha adormit sobre la taula, sobre els seus braços, les ulleres mig tortes. Li toca l´espatlla però no contesta. Li aparta la copa. Busca a les butxaques i deixa un bitllet gros sobre la taula, sota les mans de l´home, i unes monedes al costat de la tassa de cafè, fred i intacte damunt la taula. Es mira l´andana, a sota, on la boira va circulant menys espessa, trencant-se a cops de raig de lluna. I acaba passant un altre tren. Es mira l´amic que ha fet, com dorm, i es disposa a marxar. L´home dels ulls cansats el veu marxar i desapareixer de seguida, enmig de la nit. Entra un Santa Claus i en surt una persona diferent. L´alter ego...que diu el professor. Somriu, mentre neteja un got.

Al cap d´una estona, aquell es desperta, lleuger. Sense ni una engruna de ressaca agafa la copa i fa un altre glop. Té un gust estrany, diferent, més amarg. Fa un cop d´ull al voltant i descobreix la roba del Santa , encara sobre la lleixa. Pensa que és hora de tornar a casa. Acaba de recordar on va llegir aquell vell passatge. S´adona que ha estat perdent un temps valuossíssim per a ell. El remordiment d´aquest fet li recorda velles promeses. S´aixeca, lúcid altre cop, la becaïna li ha fet bé.Es despedeix de l´home d´ulls cansats, que li aixeca la mà com ho fa cada nit que marxa.

No gaire més tard neteja la taula, agafa les monedes. El bitllet, el guarda pel seu parroquià, per si torna, tot i que amb el que li deu, poca cosa en quedarà.De la roba vermella ja sap que n´ha de fer. La deixa en un petit quarto de neteja, ple d´objectes abandonats. Somriu, amb aquell somriure de cambrer que enten tots els problemes dels homes, tranquil de saber que mai els podrà arreglar. Ell només és un comparsa, un de més en la vida dels altres. Apaga els llums,  tanca, i se´n va.

...i res...

Tot és ara i res. Sopars voltant Desembre, reconeixent antigues abraçades en portals freds, al final d´hores covant records, tots divertristos. Seguim sent els mateixos tot i que la coneguda vida ens hagi separat sense massa remei, però amb el mateix sense remei ens mantingui units almenys alguna nit de tant en tant, endebades som amics de primera fornada, potser els més lleials de tots. Sempre ens hem rigut d´aquestes coses que ens han fet com som, lluny de distincions generacionals. En canvi, ens hem lamentat amb aquell punt just d´amargor poc clara del que mai hem pogut ser per culpa de dictats educacionals. Tampoc, pensem sense dir-ho, tampoc ha estat ben bé així. Ens en riem, amb confiança, de tot plegat. I així entremig parlem del si o si, de la presentadora d´esports que ens posa a to quan parla de futbol amb l´altre presentadora del Tn que encara té el seu què, de gent unida al res o tot que fou el nostre passat, i del què se n´ha fet i on para ara tota aquesta gent. En algun moment, un silenci pensatiu. Ens seguim amagant les mateixes coses, coses que ja no fa falta dir perquè les sabem del bé que ens arribem a conèixer. En aquest sentit, hem estat molt lleials els uns als altres.Les altres, les habituals, són les darreres novetats informant-nos del com ens va tot. Després retornem als moments àlgids d´aquesta joventut compartida, i ho fem amb les ganes del qui enten un joc de paraules, una expressió o un gest propi entenedor només al vol de la taula on reposen vora tres-cents anys de vides juntes. Tot és ara i res. Així ha començat i així acaba, al portal de la nit freda, clara, plena d´estrelles. Cel d´hivern ja, enllunamenat. Curiosament semblant al de fa trenta anys. Només de pensar-hi, ja torno a somriure.

Jo ( Epíleg )

( els antecedents, aqui )

Frank Cadogan Cowper, el darrer pintor prerafaelita. Certament, la fotografia que encapçala el teu relat correspon a aquest pintor anglès, però no es tracta de la pintura sencera. “ La belle dame sans merci ” és un quadre més gran, amb una escena que defineix perfectament l´esperit de la dona que protagonitza les meves pobres desventures. Qui s´entretingui a buscar-la, avui que tot és tan aparentment fàcil, hi descobrirà el seu rostre ja narrat amb especial mestratge a l´escrit. Però més avall hi ha la resta : la resta del seu vestit florejat, vermell de sang, vermell com el camp de paparoles on seu i rera el qual, les aigües tranquil.les del que sembla un llac ; més enrera una muntanya al fons, sense el seu cim a la vista, com si el pintor s´hagués quedat sense llenç. El que si va saber plasmar fou la placidesa del moviment dels seus braços, la precisió dels seus dits, el somriure amagat de complaença. Aquest port de dona virtuosa i delicada sembla inadvertir el cavaller que jeu estirat enfront seu, amb la seva armadura lluent, el seu cap descansant sobre l´herba, els seus ulls tancats, la seva mort palesa al rostre, als braços caiguts, al seu pes de mort  mancat d´alguna lògica  compassió de la dona de pell pàl.lida, de virtut ara dubtosa, o bé de conviccions fermes . No era pas el somni de qualsevol cavaller de morir per causa de la seva estimada ? El Quixot envejaria aquest home, i estimaria una dona així, sens dubte. Aquesta dona, potser no tant  sibil.lina com ens mostra el quadre, la vaig conèixer també com la dona de foc.

Jo era un home tranquil, feliç probablement, segons el grau de mesura d´aquestes coses, on el factor comparatiu sempre és una bona eina per fer-ho. Vist ara, era força feliç : la meva feina a l´òptica, la meva llar, la col-i-flor diària...la monotonia és la clau per viure amb pau amb un mateix, i d´això, estimat lector-a, en pots esta segur-a. El fet de no haver sortit mai amb una dona, desenganyem-nos, va ser una manca com la de la sal i el pebre a la col-i-flor o el got de vi en comptes del d´aigua, o la del pernil salat en comptes del dolç.En Freud parlaria de subconscient, de repressions sexuals, de somnis i insomnis viscuts en la infantesa, en l´adolescència, en qualsevol edat de la meva vida, però el fet per a mi, clar ara, era que aquesta manca no havia afectat de cap manera la meva precària però valuosa felicitat. No, no va ser fins que la veig veure, fins que em va guiar cap aquell rostre, que el meu trasbals es va iniciar. El pensament de que ella donava sentit a aquella espera involuntària, a la paciència dels anys perduts, va venir després de la seva aparició. Ella es va convertir en la meva dona de foc, i així va ser, i ho ha continuat sent, fins ara.

La dels ulls salvatges, la que em xiuxiuejava t´estimo a les orelles, la que m´acariciava els pocs cabells que em quedaven mentre el meu cap reposava sobre la seva falda del seu vestit vermell florejat, la que em besava amb aquella sobtada vermellor envoltada de blancor pristina. Keats ho expressa millor :

She look´d at me as she did love,

and made sweet moan.

Un dolç gemec...qui no pot evitar caure en semblant temptació ? Els díes següents a la descoberta del poema, de la pintura, res ja no va ser igual. Què us haig d´explicar, que ella ja no hagi dit ? Tot el que diu és tal qual va passar. L´anada final a la casa de camp va ser una mala decisió. Ja de bon començament, perquè em vaig deixar la meva reserva de col-i-flor a la nevera. La dura realitat era que encara ho veia tot sota aquella pàtina vermellosa, sanguínea, una mena de llaganya impossible de treure : ni les llargues caminades, ni l´aire fresc, ni les lectures, ni tant sols provar de veure un partit de fútbol, pel sol fet de fer alguna cosa diferent, res, res absolutament semblava haver-me de guarir de la meva estranya malaltia. Ella em rondava. Jo i la meva particular dona de foc.

Aquella nit, assegut davant la llar de foc, les ombres vermelles desaparegueren. Com si fos dins l´ull d´un huracà, on la calma momentània sembla alliberar-nos del malson, observaba les flames. És estrany l´efecte d´observar el foc en la solitud obscura d´una casa buida, d´una contrada encallada en un silenci d´hivern, sepulcral. L´escalfor, la llum, el crepitar lent del tronc fonent-se en cendra...l´espai i el temps fan la seva feina en el darrer testimoni d´una vida acabant-se. Era conscient de la meva pròpia, observant l´espectacle del foc, les seues formes ignies úniques, enèrgiques, dinàmiques, fugaces...

Al matí següent vaig fugir, com fan alguns als que després donen per desapareguts. Ho vaig deixar tot, feina casa, família, amics...tot menys aquella rialla histriònica, que encara em persegueix avui. Allí on vaig, les dones encara tenen totes els cabells vermells. M´espanten les seves veus, els seus somriures, el caminar dels seus malucs damunt els talons de sabates vestides de sang...m´amago i cerco la pau en llocs perduts, oblidats de tothom. Ella apareix en llocs imaginaris com el del quadre, com el del poema... allí ella vetlla la meva armadura caiguda, i el meu rostre com de mort, ajagut sobre l´herba. La pau del guerrer dins un somni de pintures i paraules, cada nit m´acompanya. I ella somriu de complaença, com si aquell crit segellés el meu amor, etern, maleïdament etern i incondicional. El seu crit de victòria és la cendra del seu somriure.

Estic enamorat d´aquesta dona. Ella ho sap, només ella.

Estic perdut.

Jo.

( acceptant la proposta de la Novesflors, agraïnt-li el plaer de descobrir una pintura, un pintor, i un poema )

Lluita

Sota la boira persistentment llunyana, gebradora d´aquest matí allunyat definitivament de la tardor, encara els colors l´assenyalen amb els seus ocres atuïts de blanc. És aquí dalt, carenejant, on el roure s´alimenta només de roca, fent-se més fort. És aqui, també, on la persistència d´aquest món en constant lluita pren consciència altre cop deslligant-se - amb una estranyesa encara sense entendre - del que, aparentment, hauria de ser el més important. I no, de fet no és tant important, veient la bellesa d´aquesta lluita tenaç perdurant en el temps. Les vel.leïtats pròpies es defineixen amb la culpabilitat pròpia del qui tornarà a caure a les mateixes trampes de sempre, amb la serenor de comprovar el pitjor d´un mateix enfront del silenci magnànim dels elements. 

Llavors torno a caminar fins arribar al llindar fàcil i tranquil d´un petit precipici: observo l´horitzó, el bosc uns metres sota meu, el fred al cos ; m´embutxaco les mans i dóno mitja volta, segur de seguir el camí de les fulles que pugnen inútilment per no caure de les seves branques, amb tota la seva perfecció plena de vida. Quedo renovat d´aquesta força que m´empeny a no esperar res més per ara i m´entretinc encara a fer alguna fotografia més, amb més colors...amb menys lluita. És com tornar a equilibrar la balança, un petit començament. Altre cop.

La vinguda dels tàrtars

Una linea de núvols blancs com un tren en l´horitzó; una linea ben seva, només seva, resta allí, en la llunyania, tot el dia. Prima i visible, inalterable, la resta fins als ulls del qui vigila enfronta només blau, com una aquarel.la marina abans d´arribar-se a la platja aquella que mai es trepitja. Ha bufat el vent durant tota la nit, emportant-se la meitat de les moreres i els pruners i bona part de l´ocre dels plataners. Les voreres dels carrers han deixat de ser grises i fan soroll de vells pergamins obrint-se als matins nèts de mals auguris, a les noves ombres perfectament delimitades de les tardes sobre el ciment clar, amb les seves claraboies, els seus teulats, les seves baranes velles i negres  altre cop tèbies de sol...Res ja no fa pampallugues, l´aire és solcat per multituds d´invisibles, aquells que no va entreveure mai el personatge literari que esperava la vinguda dels tàrtars. 

I és que aquests ja han arribat, deixant una polseguera en l´horitzó semblant a una linea de núvols blancs. L´estol imaginari els delata als ulls del qui els vol veure. Només passa que després s´han fos en l´aire fred, qüasi bé hivernal de l´invisible. S´escolten com un pas de fantasma dins el gregal portador de tempestes i també s´acaben aturant en un joc de silencis forjadors d´instants preciosos i quiets, ara al matí, ara al migdia, ara al vespre, quan el record del primer vol vist d´un primer núvol d´estornells viatja juntament amb el del pardal solitari solcant a batzegades  un espai fora mida.  Els tàrtars cerquen refugi dins una nova fortalesa mentre hi ha qui encara els busca arran de l´horitzó. El guaita s´acaba sempre adormint, somiant truites.

Vitamines

Quan sona la música, es posen a ballar. Tant fa que la cinta sigui de fa molt temps enrera, ni que no soni massa bé , s´encalli de vegades o la cançó no doni massa per ballar. La granota bota  i el seu germà gran dóna voltes com una baldufa. La cançó retorna d´on va venir, mentre ballo amb ells. Ells riuen, i jo també. 

Feta la diversió, trec la cinta, però no vol sortir. S´ha encallat dins l´aparell, que ja fa massa temps que no s´engegava. Miro de tibar-la, i es trenca. No em preocupa massa, això ja passava abans. Es talla, i s´enganxa, tot i que no sé si ho acabaré fent. Amb cura, la retorno dins la capsa, i d´allí al calaix on dormen totes les altres. I el tanco. A fora torna a ploure, i a mi ja m´està bé.

Onze anys

Ella sap exactament el temps que fa que no es veuen. Ho diu amb la seguretat de qui coneix la capacitat humana per oblidar amb rapidesa el pas de tots els díes i mesos que contenen aquests onze anys que reafirma tossudament per segon cop en pocs minuts, com si la seva pròpia capacitat de recordar-ho ja fos raó suficient per merèixer almenys una segona oportunitat de remembrança per part d´ell. Ell, però, és incapaç ni de recordar vagament aquest rostre solcat d´arrugues fresques sorgides al seu voltant cada cop que somriu entre les pauses del seu parlar ràpid, un parlar d´anar per feina on resumeix els onze anys passats en dos fets concrets : el tancament de les dues botigues i el seu divorci. No és que ho hagi de saber, però potser aquests dos fets afinaran la seva memòria. Les botigues les va muntar amb el seu “ex”, i va ser amb ells dos amb qui va fer els tractes, temps era temps, perquè d´allò ja en feia onze anys i ella, en fi...sospira com feliç, com si aquests dos fets no hagin suposat cap desgràcia per a ella. Nova vida, vitalitat, els anys passats van ser feliços però s´havia d´acabar algun dia, ja s´ho veien venir, els seus ulls brillen sens dubte rera l´opacitat d´unes ninetes fosques inquietes amb un punt de nervi mirant d´allunyar impaciències neguitoses.

El Sr. Mestres, mentrestant, treu les mostres que ella necessita, unes mostres ja antigues, i respon amb un si o un no segons s´escau al monòleg que ella va repetint sense adonar-se´n, tot plegat perquè la situació pogui semblar-se el més possible a una conversa. Ella sembla no tenir aturador, i en poc més de vint minuts li explica més de la seva vida del que ell mai arribarà a explicar a ningú de la seva. Hi ha gent capaç de fer-ho, i davant de qualsevol disposat a escoltar-lo. De fet n´hi ha que s´hi dediquen professionalment, però no és el cas de la Sra. Sofia. Ella sembla més aviat una consumidora que n´ha tret les seves pròpies conclusions, algú que ha sentit a dir allò de que has de treure- t´ho de dins i de que explicar-ho t´ajudarà a superar-ho. O bé no ho ha sentit però ho explica per pura necessitat, perquè han passat onze anys i ell no ho sap, de fet ni la recorda, però si està segur d´alguna cosa és de que s´ha envellit. En un moment de pausa, observa l´abric de pells que li cobreix mig cos, d´un pèl blanquinós gruixut, com de conill, un abric atemporal que avui en dia ja s´han de deixar de portar, com els jerseis de mohair van deixar de portar-se fa temps o els pantalons de tergal fets a les sastreries. El seu rostre sembla una extensió de la seva blancor, de les dents i inclús dels llavis prims, apagats de tant somriure. Les seves mans també, agafant ara una de les mostres . Una d´elles llueix una elàstica i marronosa bena permanent, massa grossa pels dits que sobresurten més prims encara del que són.

Ell recorda l´abric. A vegades passa que un recorda més un detall que una persona, com ara un penjoll, una pipa, un ble de cabells castanys, una manera d´escriure, un to de veu, un llaçet rosa en uns sostenidors. Amb el pas dels anys la memòria es torna cada cop més selectiva, i oblida sense cap mena de capteniment.

La Sra. Sofía aixeca la vista i somriu, no para de somriure. Torna a les botigues tancades i al divorci, i als anys que fa que no venia. I a l´artritis a les mans, o potser a alguna cosa pitjor, que no s´atreveix encara a explicar.

Abstracció figurativa

" Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci ". - Xavier Valls, pintor 

"Tot passa a un ritme accelerat sense saber quin serà el passat que construirà el futur" J.E.Ruiz-Doménec, historiador

De fons, conversen Jim Hall, guitarrista, i Bill Evans, pianista

La pintura respira. Ni sospira, ni esbufega ni exhala. Els fruits...cal no oblidar que venen de la flor i cal preservar el seu llinatge original. Respirar, pintar el silenci. Això llegueixo. Escolto, hi ha música que també respira, monòtonament continguda, cercant el seu propi silenci, fent emergir la mirada callada que fa tornar eternes les coses, torno a llegir. Pulcritud, armonia, lentitud de passar pàgines sota una llum càl.lida i tancada on buscar el passat, sense necessitat de recuperar res de tanginble o perdut, només graus delectosos semblants als  d´una copa de vi davallant a glops curts però espaiosos per la gola. Alguna cosa així seria el passat. I d´aquest, fent-ne abstracció, el futur, sense necessitat de futuritzar-lo massa. Fer-lo inmediat, proper, semi-present, constructiu. Silenci trencat, torna a la pintura, a la música, al llibre, al vi i a la llum....

Primera estampa de tardor : tot recordant Lou Reed

Al davant del camp del San Cristóbal, a la vorera on hi ha el semàfor que dóna a l´avinguda, aquesta setmana s´hi fan castanyes. Sovint, i cada cop més sovint, és tasca difícil trobar parades on es facin les castanyes com cal, i aquí sembla que mantenen la seva bona fama . Dins un bidó vell adequadement rovellat, amb un bon forat a la part de sota per anar ficant la llenya al foc, s´hi couen sense presses. Per aquest forat, molt ben fet, arquejat per la seva part superior com ho són algunes finestres de les golfes d´algunes cases, aquest foc destaca cremant alegre, salvat per les primeres fredors dels darrers díes. Més amunt, les castanyes, agafant to de sutge fi, són remenades rítmicament per mans expertes amb un bon i ample girapeix. D´allí surten per omplir paperines fetes amb paper de diari curosament doblegades, oferides als conductors per nens i nenes d´ulls diversos, alguns de tímids, d´altres de més decidits, tots somrients. El reclam té el seu efecte i de les mans curoses d´una nena de cabells llargs i bufanda vermella en surt una destinada a les meves, mentre el semàfor manté el seu estat d´alerta. L´escalfor repentina de la paperina, l´olor lleugera que se´n despren d´aquest foc de tardor, rústic de caliu hivernal, revifa vells instints momentàniament, guanyant-se un somriure. Al següent semàfor, de llarga durada, els dits en pelen una i la blancor fumejant s´esclafa als narius, a la boca...

D´aquesta estampa no sé jo si per als carrers de N.Y. se´n veu alguna. Allí els nens es difressen i van a les cases dels veïns a demanar caramels, i les carbasses es foraden amb boques i ulls sinistres, tanoques i riallers,amb espelmes il.luminant-les. Allí d´aquesta nit en diuen el Halloween, i el Lou Reed en tenia una cançó on acabava dient : “see you next year, at the Halloween parade”. La mateixa cançó sona ara, una mica sorneguera, entre efluvis de castanya. El semàfor és verd, i abans d´arrencar, m´espolso les mans de restes negres. La nit resta oberta : una vella castanyera coneix un vell rocker. L´un prova una castanya i l´altre li segueix les notes. Així van fent camí de les estrelles mentre sota d´ells tot sembla haver de continuar, inevitablement, vers l´any vinent.

Natura morta

(...) Normalment volen, ara encara volen, sovint en parelles; voletegen més aviat, enredant l´aire amb aquestes joguines amples de disseny leonardià recobertes de finíssima porpra que els meus dits, al tocar-les, imanten barroers per tacar-les amb transparències de mort. Els meus dits prenen possessió d´ allò sense cap definició concreta, d´allò tant genèric, sempre escàpol, fonedís del primer vent. Els meus dits, incapacitats per evitar tal desig, se´n penedeixen  al segon d´haver-ho fet.  Les quatre peces del seu vestit queden suspeses sobre el meu genoll, dues d´elles doblegades, lànguides ; les altres dues, aixecades, encara polides pel darrer vol. Assegut, ja sense tocar-la més – mai més – admiro les seves formes. Natura, bella a la seva manera, bella sens dubte, després de morta.  (...)

Sentinelles

Els camins planejen entre les ombres dels troncs gruixuts dels pollancres, aquests arbres rabassuts de pell tosca, de tronc ampli i magnífics brancatges que fan pensar en sentinelles sobris i inalterables d´aquest petit palau que formen una colla de camps separats per l´asfalt o la terra encarrilada de vells drets de pas, camps on l´herba llueix encara molt verda amb el pas dels mesos després de la collita. De fet, podria semblar primavera sinó fos per alguns trossos acabats de llaurar amb solcs molt profunds; o bé per la terra deixada en desús, on l´estiu manté les seves relíquies daurades al pas de les vaques, que en petits grupets, masteguen. De tornada, m´aturo i les sento menjar, sense més so que el seu mastegar més rumiador que mai en l´aire quiet il.luminat per les darreres llambregades d´un sol llunyà ja amagant-se, acompanyades per la meva respiració alentint-se després de l´esforç d´una lleugera pujada potser massa llarga per algú poc acostumat a anar en bicicleta. El so aïllat trenca el silenci, com el trencava l´aigua baixant pels recs vora el camí. Enmig d´aquest petit món de pagès, atrinxerat encara de l´altre, els sons són nítids i molt clars, a més d´escassos. Es perceben cadascun com un petit pensament posat enmig del no-res que és la ment deixant-se portar pel so inadvertit de la cadena lliscant avall enmig dels vells sentinelles protegint els seus riverians. Les ombres són molt llargues, com el fred a mesura que s´escurçen els díes ; les llums, segades ; el pedaleig, una flassada cobrint-les totes dues.

M´aturo davant un casalot tancat amb pany i clau, vell, encaracarat i altívol, amb els porticons clàssics de fusta grisa sense repintar, les parets d´un gris mort, tot plegat lleig però molt francès. A França els masos són forts. En canvi, i no gaire lluny d´ell, un asfalt nou porta a una nova llar, d´arquitectura mot més baixa, mig amagada entre els arbres; bonica, polida, moderna, amb un pati molt gran, fet i fet un prat, d´herba mil.límetricament segada. La vivenda d´algú acostumat a viure dins la pulcritud d´un bon pis a Perpinyà o a Barcelona. El contrast em fa dubtar uns segons : m´imagino una àmplia xemeneia dins el casalot, amb troncs repicant brases trencant-se de tant en tant ; un parell d´espelmes il.luminant una estança de sostres alts ; una cadira de respatller alt ; una copa de vi; un gos ben gros dormint la becaïna. I pluja a fora. Per contra, dins l´altre casa només hi puc imaginar una altre mena de solitud, això si, acompanyada d´una tardor de tons ocres i bells, acolorits com els d´una fotografia retocada de contrastos i brillantors. Tracto d´imaginar-me una altre escena, i tanco els ulls. Quan els torno a obrir, em passen pel costat dos nens corrents i al darrera, una parella xerrant. Les seves veus i crits són també molt nítids i malgrat tot, no existeixen. La claredat és dins l´aire que respiro, i va de dins a fora, a joc amb l´acompassament del cor. Llavors, penso que està bé que sigui així,i  agafant la bicicleta abandonada sobre el camí, segueixo.

Més enllà,  algun ocell el travessa al meu pedaleig renovat. El batec torna a ser clar, com el pas de dues fulles caient amb mansuetud, fruit de la tremolor lleugera de la branca sobtadament deshabitada. A la Cançó de la tristesa eterna diuen que s´hi canta :

Que al cel siguem ocells i compartim les ales;

que a la terra siguem arbres entrellaçant les branques.(*)

Penso que no ha de ser molt trista, una cançó amb aquesta lletra.Si d´eternitat es tracta, segurament ho seria la imatge de la meva figura escolant-se i desapareixent rera les rectituds d´aquests camins, una imatge repetida des de fa segles: un punt que era algú desapareixent sense deixar cap rastre. Els camins, al acabar-se l´eternitat, resten allí, amb els seus sentinelles quiets i poderosos. Com parents llunyans, m´agradaria pensar que esperen de bon grat la meva tornada.

(*) Bo Juyi

Migdiada a Estana

M´assec al banc de fusta, un banc senzill de detalls rudimentaris, simples i sempre fets per alguna raó : l´arc que en reforça les potes n´és un bon exemple, auster, bell i efectiu, sense estridències. Rústic, de fusta d´avet agrisat pels elements, aguanta sense problemes el meu pes ; l´esquena, sobre la paret que dóna al carreret que és el principal d´Estana, per on passa algun excursionista endarrererit ; els braços, arrepenjats sobre aquella. Havent dinat, al pati de Cal Basté, el sol escalfa la becaïna.

Un gat de pelatge blanc i suaus tonalitats grises a joc amb el banc s´apropa i puja felinament, sense por, per fer-me companyia. Hospitalari, s´ajeu arrambat fent-me costat i aixeca una mica el cap, en una breu indicació perquè els meus dits li gratin el cap una estona. La meva posició de braç només té que fer un moviment per acomplir tan humil desig. Com si fossim coneguts de tota la vida, ell remuga una mica i tanca els ulls. Tot seguit, satisfet, deixa caure el cap mentre la meva mà li bressola el llom, nèt i suau al tacte de la tarda. A dalt, les petites finestres deixen mig sentir les tertúlies enmig dels cafès acabats; a l´àmpit d´elles, una catifa de geranis vermells cauen sobre l´antic pati, on regna una pau a l´ús dels petits pobles d´alta muntanya. Tanco els ulls, sense por a les tenebres.

Més amunt, l´aigua del poble degota sense temps per comptar damunt les piques allargassades que abastien els antics safareigos del poble, ara buits de converses, remor de frecs de roba i olor a sabons de Marsella. L´aigua reflexa el sostre d´alguna casa remodelada dins la verdor de líquens de bassa antiga. Un teulat nou protegeix el bell record. Al davant, el llarg campanar i l´església, amb la seva porta tancada, el seu arc dovellat, la seva porta tancada i el detall d´uns capblancs il.luminats sorgint de les juntes de les pedres. “ Cal que neixin flors a cada instant...” va cantar algú amb fe un dia no tant llunyà com sembla. Més enrera, el petit cementiri, amb quatre o cinc creus clavades al terra voltades de verd. Sense túmuls, ni marbres, ni noms, ni flors.

Protegint tals vestigis, la sempre imponent muralla del Cadí, tancant la migdiada silenciosa d´un dia d´Octubre plàcid i primerencament fred, d´un fred sense estridències, suau i melangiós als ulls tancats davant un sol guaridor de velles promeses, pendents de fer-se realitat. Encara no, sembla dir-me algú en somnis. Encara no.

Anònims

El seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és. 

Ella, amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món, l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un tros de roca amb les mans a les butxaques.

Ella es queda sense girar la vista...És ell ? Sense nom per recordar, ell marxa.

Millor tú que jo

(…) El "jo" va aparèixer molt al començament a causa de la por a la mort ; l´al.liè al "jo" es va transformar en el que s´anomena el "tú". L´home era llavors encara incapaç de tenir por de si mateix, el coneixement de si no provenia més que de l´altre. Només el fet de capturar o de ser capturat, d´estar sotmès o de sotmetre, el confirmava en la seva existència. La tercera persona que no té relació directa amb el "jo" i el tú és ell. I ell no apareix sinó de forma paulatina. Més tard, he descobert que passa una altre cosa amb l´”ell” : fou l´existència d´éssers diferents el que va fer retrocedir la consciència del "jo" i del "tú". L´home ha anat oblidant mica en mica el seu jo en la lluita per la vida amb el seu proïsme i, summergit forçosament en el món infinit, ja no és més que un granet de sorra. (…)

(...)Vaig sempre a la recerca del sentit, però, en definitiva, ¿ què és el sentit ? ¿ És que potser puc evitar que els homes construeixin aquesta presa monumental mentre destrueixen la seva pròpia memòria ? No puc fer altre cosa que portar a terme indagacions sobre el meu propi jo, minúscul gra de sorra. Tant sols puc escriure un llibre sobre mi, sense ocupar-me de saber si veurà la llum. ¿ I quin sentit té escriure un llibre de més o de menys ? ¿ Es trobarà a faltar la cultura que ha estat destruida ? ¿ I té l´home tanta necessitat de cultura ? ¿ I què és la cultura ? (…)

(…) M´he creat el meu propi sistema, o més bé una lògica que respon a una espècie de relació de causa i efecte. En aquest món caòtic, els homes s´han construit sempre sistemes, lògiques, relacions de causa i efecte per afirmar-se. ¿ Per què no me´ls hauria d´inventar jo també ? Així puc refugiar-me en ells, en pau amb la meva consciència.

La meva desgràcia però, és que he desvetllat el "tú" portador de mala fortuna. En realitat "tú" no és desgraciat, sóc jo exclusivament la causa de la teva desgràcia, que neix exclusivament de l´amor que sento per mi. Aquest maleït "jo" no s´estima més que a si mateix amb bogeria (…) .

Gao Xingjian, de “ La muntanya de l´ànima “ ( 1989 )

Aquesta tarda es veu que després de la intensa tormenta com feia temps que no es veia, ha sortit un arc de Sant Martí bellíssim, mentre al cel encara tronava la tempesta. M´ho puc imaginar : el cel partit en dos, la nuvolada fosca allunyant-se, el sol adormint-se a ponent.

De nit, els llampecs seguien, i han il.luminat aquest mateix paisatge durant un breu segon. He tingut la impressió de ser com les bombetes dels flaixos de les antigues càmeres de fer fotografíes: després de fer el fet, ja no servien per a res més. Així se m´ha quedat la ment altre volta a les fosques, pensant en la memòria, el sentit de les coses, el jo, el tú, les causes, els efectes, els refugis...no ho he vist, però m´ho han explicat. Molt s´escriu i molt poc es llegueix. Segurament passa com amb els trencs d´alba que ningú mai arriba a veure, són semblants a d´altres vistos però alhora, molt diferents : com el tú o el jo, o fent la translació natural, l´ell o l´ella. Dins d´un mateix no tenen raó de ser, però dins una novel.la dónen molt de joc. Existeixen però no hi són, perquè no han estat viscuts. Viuen, a través de les paraules.

Avui he escoltat Mozart, mentre plovia, dins el cotxe. Piano en moviment abans d´encetar la tarda . L´home té necessitat de cultura, d´això si que n´estic segur.

Accident

( al motorista desconegut, i al conegut també )

Penso en marxar, quan tot s´acabi. Penso en el sol, la carretera sempre oberta i la meva ombra viatjant davant meu, al meu costat o potser quedant-se enrera. Dormir allí on s´acabi la benzina. Caminar pel desert, vorejar algun mar ; pujar turons o muntanyes, olorar qualsevol bosc. Reprendre una darrera vida, lluny d´aqui.

Ara només sóc al terra. Hi ha una dona que em mira amb angúnia i s´abraça a algú altre. Hi ha un policia que redreça el trànsit a l´avinguda. L´ambulància ha fet tard. Hi ha cotxes passant lentament, com si fossin una comitiva funeraria. Em miren amb curiositat, pena, sense dolor. No em noto l´ull esquerra. El casc, partit, ha deixat de rodolar. He frenat tard, he desviat el rumb. La gran torre elèctrica m´ha aturat als seus peus. Passa un tren, absent de qualsevol cosa, pel pont que tinc a sobre. I poca cosa més. Al mig de l´avinguda, en un dia radiant, les meves inicials i la meva edat han estat fotografiades a les roderes deixades sobre l´asfalt. L´endemà sortiran al diari local.

Algú va tornar-la a comprar, no fa massa. L´han pintada de nou, l´han arreglada. Fa goig de veure-la. La seva ombra buida guarda el meu record, tot i que ara ja ningú em recorda, i qui ho fa, ja no em plora. Les flors a la base metàl.lica de la torre no van durar gaire. Els rams es marceixen massa de pressa.

Jo només pensava en marxar. La moto era nova. Feia sol i jo em vaig deixar endur pel vent de l´oblit momentani. Pensava en un final de camí. Va ser res...

( amb afecte )