Divendres

Plovisqueja, al final. I és un plovisqueig cansat com els Divendres per la tarda.- El cansament ? - s´accentua sobre l´omoplat esquerra i la part baixa del coll ; es manifesta sobre la parpella – també esquerra – amb una lleugera tremolor al tancar l´ull. La nit encara no és prou freda, el dia tampoc, malgrat no hi ha hagut sol. Aquest era un forat blanc al cel avorrit del migdia, i d´avorriment ha acabat fonent-se de mig blanc i gris.

Tot plegat es fa notar, la força minva des del moment en què ha sonat el despertador – avui ha estat un despertar especialment dolç, calentonet, de placidesa gens cansada, un despertar que ha calgut de les tres alarmes pertinents per sortir del llit – fins al moment d´escriure aquestes linees, més relaxat ja, però amb el relaxament pesant del dia acomplert, el relaxament del xandall i les pantunfles. Es fa notar. Les llums del vespre es desdibuixen al tornar dels Divendres com aquest, de les setmanes potser, numerades del calendari, amb la salvedat de que avui el desdibuix és de gotes d´aigua. Com, com, com... inevitablement, si, com la tela acabada de pintar mullant-se sense acabar de regalimar, només esmoteïdament borrosa, a mig camí de l´intangible. Fruit del cansament, o així ho percebo i així ho penso. Pensem com percebem ? Les percepcions tenen a veure amb els estat d´ànim.

Mentrestant, sota el rètol groc i llampant – en realitat hi ha un llamp dibuixat, de color negre, al costat del nom de l´establiment : Laser, nom que dóna una idea de quan devia ser fundat tan antic establiment comercial, lluny de l´aparositat de les fundacions ostentades en mil.lers de negocis sorgits com per art d´encantament fa una pila d´anys i que un, murri, no acaba d´empassar-se, almenys, pensa, el nom Laser honora la honradesa dels propietaris i el rètol groc amb el llamp dibuixat – de l´únic xino que no és xino del que tinc notícia, de fa molts anys, d´abans de que se´n diguessin xinos - basars en deien -, l´home de la cua, polit com sempre, alt, fumant, mirant com un actor secundari el brogit tranquil del carrer, davant l´aparador envidriat, anticuat, del local que mai tanca i per això encara és obert. Sota les porxades i els cotxes, el terra però és ben sec, fent cara d´haver de rebre un pre-rentat que potser no arribarà encara. I Clapton, fent un solo prou decent cap al final del "River of tears"en directe – de fa uns anys, perquè el Clapton ja no gira -.

Sempre confonc les tears d´aquesta cançó pels dreams d´alguna altre. El cas és que mormolo dreams, tot recordant una lluna de fa tres nits, una lluna sobre un terrat, sobre quarts de nou del vespre, inmensa – vista la lluna de cada dia -, lluint una falçeta atronjada. Semblava com si algú se l´hagués trobat llençada ves a saber on – un container, potser ? - , se l´hagués emportat a casa i, veient que no la hi podia encabir, l´hagués acabada deixant lligada a la finestra. Això em fa recordar l´acudit de com encabir quatre elefants dins un sis-cents (*). La lluna té uns moviments estranys que desconec, em sorpren. No els buscaré pas mentre continui aixecant el vel d´algun pensament quan s´està cansat.

La pluja no cala, com els pensaments, però a l´arribar a casa baixo els geranis perquè l´olisquegin durant la nit. Semblen cansats també, un pèl esgrogueïts, moixos. O m´ho sembla a mi potser, deu ser aquesta nit de Divendres, no massa freda, sense estrelles. Quantes constel.lacions al cel de Gener, llunyanes, fredes, clares com el glaç.

El glaç, el glaç, el glaç...com els somnis, rius de somnis. Definitivament, torno a divagar, deu ser la parpella que torna a tremolar. Estic cansat.

(*) Fàcil : dos al davant i dos al darrera.

Encara si

Podràs dir-me sense por : marxa.

Abandona aquest diari socarrimat

de les petjades menades

vers el que mai,

ni en somnis com aquest,

foragita el  cos, el teu, el meu,

damunt el clar pensament.

Marxa d´aquest buit

d´enyorances absurdes.
L´insomni fosc morirà
entre els plecs blancs
dels meus llençols.

Pensaré que m´ho dius sense por.
I mentrestant

seràs ben lluny quan ells,

seguiran buscant pistes

dempeus del que et vaig deixar.

Només que seguiré aquí i

cercaré, sense ànim de lucre,

l´emergència de les teves
( petjades  incertes ) 

esborrant-se dia a dia.

Descans

La dona seu a sobre una caixa, l´entrepà acabat d´obrir al seu costat. Un bon feix de llum entra per les finestres tancades de l´antiga exposició de la botiga, convertida avui en un malaguanyat cuarto dels mals endreços ple a vessar de idees abandonades. La llum és apacible, tant, que la crosta del pa sembla cruixir sense necessitat de mossegar-la. La dona menja, mastegant calmosament el ritme de l´hora d´esmorzar. Algunes engrunes paren la taula a la falda de la bata ratllada, amb dues cireretes brodades al pit. Té la curta esquena, àgil encara com el seu ànim, corbada cap endavant. Una mica com la del pensador de Rodin, pensativa ella també, però sense la tensió d´aquella, femenina per les cames estirades davant d´ella, pel gest dels braços : l´un pren l´altre per les mans, i una d´elles resta extesa i observada. El dit petit d´una llisca amunt i avall sobre l´anular de l´altre. Aquest presenta, si un s´hi fixa com ella, plecs lleugers, com els nusos a les branques dels arbres. Apart d´això, les mans són boniques, amb arrugues ben delimitades, endreçades, ben arrelades. Agraïdes, sota el sol protector de l´hora d´esmorzar.

Al terra, els guants de làtex blau, que sempre porta posats.

Zhivago

Un silenci profund, colmat de felicitat, en el que reverberava dolçament la vida, rodejava a Yuri Andreievitx. La llum de la làmpara incidía amb un groc tranquil sobre la blancor del paper i amb un reflex daurat nedava sobre la superfície de la tinta, dins el tinter. A l´altre costat de la finestra estava la blava nit hivernal, de gel. Yuri Andreievitx passà a la cambra del costat, freda i no il.luminada, des d´on es veia millor l´exterior, i mirà per la finestra. La llum de la lluna plena estriava la planura nevada amb la viscositat tangible de la clara d´ou o de la cerussa. Davant la indiscreptible suntuositat de la nit de gel, va sentir la seva ànima envaïda per totes les coses. Retornà a la cambra il.luminada i calenta i es va posar a escriure.

Boris Pasternak , “ El Doctor Zhivago”.

Retorna un llibre a les mans, potser el més atrotinat que hi ha sobre la lleixes, un volum de tapes verd clar fixades al llom amb tres cintes de celo reforçant centenars d´obertures i tancaments fetes els darrers cinquanta-tres anys i escaig; un llibre sense anotacions ni noms escrits, amagant-los com amaga les empremptes dels dits que l´han aguantat mentre llegien aquestes mateixes lletres. Qui toca les tapes d´un llibre així, tancat, sobre la taula, toca alguna cosa indestriable, vinclada a la sang,molt propera a una serenor sobtada, quasi metafísica.

El llibre s´obre i es cerca el fragment. Cal buscar un viatge amb trineu, l´entrada al casal abandonat, no el Varykino familiar, no. A la pel.lícula li fan anar allí, però a la novel.la, en Yuri retroba la casa de la familia inhabitable, destrossada interiorment, com la casa dels cirerers quan cau el teló. És al casal veí on troba refugi, on veu el blanc de plom de la planura nevada, el reflex daurat nedant sobre la tinta, la llum de la lluna plena, la nit de gel, el silenci profund, la felicitat... La mà de l´amic misteriós, proporcionant-li els estris per expressar sentiments : la ploma i el paper, la llenya pel foc, l´aigua calenta; les màrfegues, on dormen Lara i la menuda Katia. Una petita llar on retrobar les paraules perdudes, com les del llibre que resta tancat sobre la taula, davant meu.

A fora, més tard, udolaran els llops, apremiant la partença. Però això forma part d´un altre capítol, dins el llibre de tapes verdes situat altre cop sobre la lleixa, ben acompanyat com sempre ha estat, entre Soljenitsin i Dostoievski. Raskòlnikov, a vegades, es desperta.Mira al seu costat, i somnia dolçament la vida.

Partença

De l´albor passada, del gris perla, un petit viatge em porta al tecnicolor vivent encara de les darreres llums de l´any. Segur, és ben segur que tot, des de la terra endurida pel fred, passant per la calmosa boira i els cims esquerdats de neu fins al cel sobtadament enlluernat de última hora, no deixi de ser una mostra d´un dia més on no compten els registres humans pel pas del temps. I en canvi, respirant aquest paisatge fred, observant la fi d´un altre viatge amb forma de quatre números, sento el privilegi d´enmudir davant una mà llarga i tènue dient-me adéu, assegurant-me la bellesa insospitada reflectida en la llum sempre breu, momentània, dels millors capvespres.

Des d´aqui, hi ha una part de mi que ja no em segueix. És el que diu el poeta :

“ El sublim és una partença.

 Alguna cosa de nosaltres que en lloc

 de seguir-nos, resta a part,

 i s´habitua als cels “.

( R.M. Rilke )

I el cel, com el poeta, com moltes llums entenedores, demà, em seguirà donant respostes.