D´eishon-ses

El Marley fa estiu. El Bob – un altre gran Bob – Marley porta el ritme desitjat de les vacances, a punt de tocar. S´aplega dins una cançó poc reconeguda – Soul shakedown party – i a la tornada, sota l´etern ritme de la catximba dels Wailers, hi fa rimar les paraules vibration, concentration, invitation i vacation. Al sol de vora les tres de la tarda, les finestres abaixades sota la somnolència ja de l´avinguda mig buida de trànsit, sona bé la combinació dels eishon sortits de la seva veu aguda marcant el ritme al rtime. El ritme de les vacances hauria de ser així, malgrat no hi hagi platja ni possiblement muntanya. Poques expectatives, cap reserva feta. Així les plantejo, per evitar la sensació d´haver d´aprofitar al màxim el fet de tenir un dilluns i un dimarts i un dimecres de festa, seguit d´un dijous i un divendres, tot multiplicat per tres més els caps de setmana, inexistents a l´agost. Res d´oblidar-se de res ni de desconnectar ni de simbolismes semblants certament falsos. Potser d´aquesta manera arribarà el descans com quan arribo al semàfor més llarg del trajecte, just quan es posa en groc.

Cal parar, quan un semàfor es posa en groc, per deixar passar els demés i així, quedar-se quiet mentre la música sona sobre els ulls clucs..

Mindfulness

Marxa una parella, jove, ell amb una petita nevera a la mà esquerra, la dreta agafada de la mà esquerra d´ella, l´altre damunt un parasol. Pantalons curts, dues motxiles i el sol del matí, creuant-se un breu instants damunt els artells units. Més enllà, un home gran col.loca una maleta ferragosa dins un cotxe. En una cantonada, algú badalla. A la piscina, més tard, ningú, només els núvols tapant el sol sobre la pell humida i els ulls cansats. Nedant les imatges tornen, es van configurant mentre el cos s´enfonsa aletejant peus i cames per iniciar una primera braçada. Les imatges van reflotant-se com quan s´escriu l´acta del dia, el dia que es fa de manera més extensa. Els altres, frases soltes, inacabades, d´oficina : aquestes sandàlies són una...,demà ens arriba, t´escolto, ara no, no, que no, que això és una oficina i estic treballant, et perdo... La vida és morir-se cada dia. I als vespres, has dibuixat. No saps ben bé perquè, però al veure la foto al diari vas pensar que ho havies de fer. Et va atreure tota la seva figura ordenada enlairant-se amb finura. vas pensar en algun dibuix de Valls, ple d´hiperrealisme i llum, perfecte d´execució. Basílica del Sant Crist de Balaguer. Mindfullness, en diuen d´això ara. I així, el full, es va omplint de línies plenes de dubtes, i mica en mica va agafant forma. El resultat, al cap de dues setmanes i minuts esgarrapats al cansament, és com quan escrius, penses, tot i que ara la còpia de la fotografia té un sentit, per lo que es pot assemblar a la realitat. Quan escrius no és ben bé així, penses. Les coses no tenen tant de sentit, i és estrany, perquè el dibuix precisament, és una art plàstica. A col.legi hi havia una aula de plàstica, on es dibuixava. Era grossa, al bell centre de l´edifici, plena de llum, voltada de quatre passadissos a la manera d´un claustre, quasi bé a cel obert. Baixar-hi a fer classe era una mena de privilegi. Dibuixar-hi ja no tant, mancava la traça. Suficient o bé eren les notes habituals. Ara ho has provat, i la imatge resultant, vista la foto original, és esbiaixada, no de proporcionalitat, sinó més aviat de cos. L´has feta més curta i més plena, menys estilitzada. De jocs de llums i d´hiperrealisme, res de res. Suficient. Series incapaç de crear algun edifici així i el que fas és copiar, meticulosament i sense massa finesa. Deixes la pantalla i l´escriure, baixes i culls unes cebes i uns tomàquets per sopar. Tornes i penses a escanejar el teu dibuix, per guardar-lo, per si de cas el perdessis, com tot el que escrius. I sents el petit terratrèmol que la tele diu més tard que ha passat sota els teus peus. Pensaves que tronava. Basílica del Sant Crist de Balaguer. T´ha quedat prou bé. La carretera de Balaguer és llarga i es fa interminable, sobretot a l´estiu. Esperes tornar-la a fer, i passar el riu i girar direcció Benabarre. No en sabies res, de la basílica. T´hi hauràs de passar algun dia.

Lepidòpter

Si no has contemplat mai

les ales d´una papallona,

viuràs crisàlide per sempre,

incapaç

             d´imitar el vol.

Però esperant-lo sempre.

Esperant-te.

Xavier Macià

Summer teeth

La pruna, fresca encara, fruita dins la boca, xuclada aquesta des de l´obertura feta sobre la pell tibant d´on ha sorgit la lluïssor de la polpa les restes de la qual, als dits, fan l´efecte de ser la prova evident d´un assassinat ben dolç. Mentre l´assaboreixo me´ls rento, amb tres o quatre xuclades més. L´os roman, en un joc de llengua i paladar als tocs més amargs, aquells que són ran de cor.

Llavors és quan aixeco més la vista i observo el paisatge, amable, orejant d´estiu dalt de la carena. No m´hi ser estar massa en un lloc, quan camino, a pesar dels meus costums sedentaris. El cas és que tot i la placidesa i la soledat, tot i la magnífica vista i la percepció clara del més mínim bri d´aire mesclat amb la notòria presència de la llum, acabalant poder a dia que passa, només m´hi estaré aquí uns minuts, sense més pressa que la de no fer res.

Potser en seran deu, o potser quinze a tot estirar. Potser la raó té a veure amb el principi de la fotografia, en aquest impacte de la llum dins la cambra fosca al ser oberta un instant, el suficient però per fixar la imatge, amb la diferència d´afegir tota la resta de sentits més el moviment del propi cos quan respira, quan sent, arreplegant tot allò que m´envolta per ficar-lo dins d´algun lloc on sigui prudentment perdurable. En aquest moment de pensament, és quan hi penso, on ho podria guardar tot això.

Vora l´os d´una pruna fresca, sense haver d´anar gaire més lluny.