" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


23/3/19

I am the road



A vegades escric pensant en una cançó. És recurrent en la meva prosa més aviat trista i sense masses al·licients. Aquest cop, es tracta d’escriure sobre la carretera, sobre un d’aquests petits viatges per asfalts de comarca, però me n’adono que ja ho he fet algun altre cop. Motos i bicicletes i jo amb el meu cotxe, fent corbes i aspirant la pols dels pins, deixant anar els pensaments, cercant aquest plaer de veure el mon al pas d’una tortuga moderna. No deixa de ser un mon conegut, per proper i , tanmateix, completament diferent, nou als ulls : la casa arran de carretera, tocada pel sol de ponent i abandonada, amb la llum perfecte per aturar-se i fer-ne una fotografia. Penso això i penso que m’he d’aturar i cerco algun lloc on parar, però no ho faig perquè el lloc arriba potser una mica tard i així, penso després que és que l’oportunitat no és prou bona. Amb la urgència de la fotografia ara he adoptat aquesta filosofia : si no hi ha la situació clara de fer-la és que no és el moment. Ja sorgirà l’ocasió, si s’escau. La urgència ha desaparegut , com el pla del què faré i per on aniré. No hi ha cap pressa i m’allunyo un centenar de kilòmetres sense anar massa lluny, perquè les carreteres comarcals tenen la virtut de ser en certa manera eternes, com camins llargs on l’espera deambula en un punt del subconscient submergit en la claror matinal, volàtil, que va travessant el parabrisa i arriba als ulls amb la pausa del vel dels arbres, fent-li de persiana. Ells ulls com finestres i el rostre com el del vell observant-me des de la tanca del seu jardí, ara que ja he arribat a un poble. El precusor de Gibran, li podria dir a aquest home gran, aquest soc jo. Aquí no em coneix ningú, però pensant-ho bé, em coneix algú bé  a mi ? Jo, potser ? A qui conec més ? Si un es fa aquestes preguntes és que està sol i mig abandonat, arribat a un poble que passa ràpidament per endinsar-se altre cop a la carretera ; per sentir-se a cobert dins els seus marges, amb la sort de l’horitzó posat al proper revol o al canvi de rasant, i la dels arbres fent-li d'aixopluc. I aquesta és la cançó de la carretera, la lletra de la qual és metàfora de vida.

El dia és radiant.



17/3/19

Realitat Virtual


Grisos com cendres, miraven al cel, d’un blau massa espatarrant per ser de veritat. A la seva manera, eren feliços, amb tots aquells somnis ratllant l’absurd.




8/3/19

Div., 8 M






Avui he escoltat aquesta cançó al migdia. El cel era ple de núvols passatgers, el sol feia de termostat perfecte ; la son, sense provar-la, era tranquil·la ; els bedolls, puntejaven alguna cosa semblant al verd, com si confirmessin allò del temps, que és un jet plane. 

I'm back in the rain and you are on dry land...només cal canviar primera per segona persona, he pensat.

Love is so simple...

I els pardals, jugant a ser caderneres i fent d'orenetes, tot en una.

Al vespre, trobant-me amb una corba perfecte i fina, molt fina i blanca, del que semblava la lluna. La minva extrema i bella del cant del cigne.

Apacible, la tornada final.  

You're a big girl all the way.




3/3/19

Simil





 Veig l'arbre i hi veig un home : com ell ha nascut, ha fet arrels i de vegades es mira el cel, com reclamant-ne la seva part. 

També hi veig un vers de Baudelaire, ara que m'hi he atrevit :

" J'aime le souvenir de ces èpoques nues ".