Sota la figuera

L’ intent d’ escriure sorgeix arran d’ asseure’ m al penúltim graó de l’ escala del baixador, sota la figuera gran que creix a l’ esquerra. A la dreta, la tanca de l’ hort del Vives, mig abandonat, on l´emparrat creix inalterable , fruint pàmpols a mansalva, agermanant els verds a banda i banda del passadís ; en un punt, s’ estira el fil del jonc d’ una branca per unir-se al de la figuera : la parra necessita on agafar-se i quan no pot fer-ho, mira d’ entroncar-se ella mateixa. La necessitat de l' escriptura té una mica d' això. És cridaner, d' altra banda, el contrast relligat  sec i fort del seu tronc  principal amb tota la tendresa de les tiges membranoses sorgides com per art de màgia, estirant-se per totes direccions . També així és l' escriure, quan tot rutlla. Pel contrari, la figuera manté un esquelet que l’ hivern dibuixa amb precisió d’ arquitecte i que la primavera cobreix de fulles grosses i perfumades ; l’ important de tot plegat és a sota, on si es té la sort de disposar d’ un bon seient i l’ afegit d’ una mica d’ airet – una bona marinada suau que el passadís llarg del baixador, orientat de llevant a ponent sempre afavoreix – el resultat és òptim : a bona hora de la tarda et trobes que el cos desfà tensions i els ulls poden perdre´s al petit horitzó del que és potser un dels darrers reductes d’ un poble que va ser així durant molts anys, probablement segles.

Podria tractar-se d’ un tram d’ aquestes pelis independents que es fan avui en dia, properes a un documental , sense més música que la de la tarda silenciosa trencada pel so dels ocells travessant les tanques d’ ambdós costats del baixador, les papallones papallonejant, les veus d’ uns nens xipollejant en piscines de plàstic, amb l’ edat suficient per jugar a defensar ciutadelles imaginàries ; i jo  respirant la tarda, assegut perdent el temps, pesant figues... recordant el que un vell fuster em deia fa anys que a l’ estiu, el millor és ser a sota una figuera. Llavors viatjava, lluny sovint, cercant el que tenia sota a casa . Ho vaig trobar a Sardenya, en un camí de ronda ; en un carreró d’ Atenes, envoltat de ruïnes ; sota un xiprer en una cala de Kerkyra ; en un xiringuito de platja una nit a Acapulco; vora un dels ponts de Praga o de París, ves a saber ; al Pirineu sempre hi ha un lloc així, perfumat d’ avet i amb els peus nus dins un riu ; en un jardí de Viena ;  en una platja humida d’ estiu, vora un far, a Escòcia ; a l’ Empordà, davallant la vall de la Santa Creu. A tants llocs més...el cas és que si me’n recordo és pel fet d’ haver-ho intentat escriure, en les nits d’ aquests viatges on la resta potser no importava tant, o gens ni mica. O res, al capdavall. I on tots aquests moments, tots junts, no serien més que unes hores, molts d’ ells molt menys dels que em passo assegut en aquest penúltim escaló del baixador, sota la figuera, on ara un gat, sobtat, se’ m queda mirant entre els pàmpols de la parra uns breus segons com si jo fos un intrús, alarmat de posseir només una estona el seu minúscul territori, mig abandonat, de l’ hort del Vives, del qual no en sé res de fa força temps.

Sanguificació

Cireres a la boca, tornant de l’ hort. Un sabor de fruita madura i dolça, que ha sabut esperar el seu moment – com  cos de dona,  vi dins  àmfora,  llençol de matinada - fins les primeres calors, les quals ja es deixen notar al pujar els graons de ciment del Tomaset : una escalfor m’ arriba fins a la part baixa del turmell, quan el sol ja és post. 

I a la boca, un gust gaudit com el tros de terra que trepitjo, l’ horitzó calant-se de una primera foscor, batecs d’ ales petites, aigua a les mans i la muntanya, al fons ; el cos en moviment pausat, la ment perfectament alliberada i les papil·les gustatives oferint tot això com si  aquest minúscul univers de sensacions i d' espai es pogués menjar, sanguificant-lo després arreu del cos, mistificant-lo inclús, eternitzant-lo.  

Escenes

És Billy Joel, i la cançó, “scene from an italian restaurant “. Té el ritme imaginat de la vida a ciutat, penso en Nova York i en aquests barris de pel·lícula de Woody Allen o els descrits per Teju Cole, llegit no fa pas massa. Sense la tranquil·litat de la passejada, però ;  més aviat seria la rapidesa vital  del travelling iniciàtic perseguint un personatge caminant un dia qualsevol per una vorera amb edificis ja antics, arbres verdejant, gent creuant l’ asfalt on un taxi groc s’ atura per deixar sortir una senyora ben arreglada, posem l’ Olympia Dukakis per exemple, la qual mira a banda i banda després de pagar la carrera i puja els quatre o cinc graons que la menen al llindar de la seva porta, que obre amb cert cansament.  A dins, la història es tanca darrera la porta, sense mostrar-nos més. Al carrer, els nens corren, els gossos borden i al restaurant italià, el marit amb aires de mafiós, sopa amb la seva pretesa amant, una senyora passadeta, grassa, riallera i certament vulgar, lluint un abric de pells de conill. Les olors s’ hi destil·len com ho fan els restaurants amb mobles pesats i massissos ; mantells blancs amb les línies perfectament marcades per la planxa ; cambrers polits i clenxinats, d ‘uniforme i aires potser massa exagerats; llums tènues i baixes ; el mâitre, davant del petit faristol fent un cop d’ ull a les reserves de la nit i de reüll, mirant que tot marxi bé. Converses a mitja veu, mirades entre greus i somiadores, algunes de cansades, d’ altres d’ ansioses i la que més, golafre :  es tracta d ‘un tercer personatge, el guarda-espatlles de l’ autèntic mafiós, que sopa en un reservat amb algú que fa cara de no saber res ni de ser ningú, però que sap molt bé el que ha de fer. El seu personatge podria ser principal. Podria ser l’ Al Pacino, per exemple. Quan era jove.

¿ Comèdia o drama ? Al barri per on passo ja desmunten la fira de la primera festa major d’enguany. En un dels camions  on hi carreguen una de les atraccions més reclamades – el vaixell que pujava i baixava de babord a estribord amb una gàbia on la gent xisclava sense parar – hi llueix el nom de Seneca, ben gran. Seneca era hispà, vivia allí on segles després hi viurien els andalusos i abans que ells, els musulmans. Això era ahir. Avui la fira s’ ha convertit en una mesquita a l’ aire lliure, on els fidels s’ hi apropen amb pas adelerat, alguns amb xilaves, d’ altres no, molts amb una estora petita enrotllada sota el braç : dones, homes, nens...tots en successió, convergint al clot de l’ antic mercat ; vist així, semblaria una pel·lícula messiànica. Mentretant en Billy Joel, ben americà, em recorda d’ on venia Seneca i el  nostre restaurant italià, amb el seu carrer desembocant vora el Hudson, es queda amb els seus personatges congelats,  i a més a més, orfe de l’ aparició de la Cher, amb el seu nas meravellós de jueva i els seus ulls mig cansats enmig de les parpelles mig tancades. El sol naixent enmig dels edificis  em desperta i una nova cançó, passada la nova migració anant a resar, surt dels altaveus : she can kill with her smile...comença, antiga com la balada que avui ja no s’ estila, ni de lletra ni de música, ni de saxo tampoc però que em porta a la memòria uns peus d’ ungles perfectament lacades del color de les cireres, albirats fa uns dies a la piscina. Uns peus de musa, formosos i perfectes, mai vistos fins aleshores ; vaig preferir no alçar la vista i retenir la imatge : she can kill with her feet, podria cantar ara. I del cirerer ple a vessar aquest any  a les orenetes, fent nit a les atzavares de més amunt : ja porten dues nits passant-les a la part alta del meu jardí, la més inaccessible. Viatgeres i estrangeres com les tomaqueres, tan nostres com l’ olivera i la vinya, malgrat  venir de les Amèriques. D' allí va venir també l’ Anselmo, qui em saluda amb un bon dia i un ¿ como amanesió esta mañana ? a l’ entrar a la feina, quan encara el piano va baixant de to, piano-piano , dels altaveus del cotxe. Em miro la tapa del compacte : s’ hi veu el Billy Joel mirant-se una màscara damunt un coixí amb el títol del disc a sobre : “ the stranger”.

Tot plegat, certament estrany, sinó fos que és així de veritat. No som res més que estrangers passant arran portes de jardins, no som més que pedres del camí.

Al cinquè beatle

Hi ha alguns dies - molt pocs - en que un es reconcilia amb el món de manera universal, tenint en compte la seva evident variabilitat. Ho confirmen cadascun dels rostres cansats de darrera hora de la tarda quan, sota un primer sol gens aigualit, els elements vius de la ciutat respiren alleugerits l' anonimat d' un sentiment gens impacient ni presurós, sinó més aviat de pau sobrevinguda després d' una magnífica tempesta primaveral. És com si portessin mil anys sense gaudir de tot allò que mai sabran fixar en un dia com avui però que en canvi, els farà passar lleugers tots els anys de la seva vida, quasi bé sense adonar-se' n. D' altres,no sé si malauradament, seguiran cantant als camps de maduixes per sempre més, com si fos ahir.

Jardí botànic

estrepa gran

caragola de l' Obac

lliri de Sant Bru

xicoira gran

orella d´ós

campaneta rosa

espaseta

 

 composició natural

flor d' atzavara