80

 

En Bob Dylan ha fet vuitanta anys. Amb tot això de la tècnica i el youtubemusic, tinc una llista feta de seixanta cançons del bard, i aquesta setmana ha anat en bucle durant els meus trajectes cap a la feina. En general, en aquesta selecció hi ha poca producció anterior al 65, i força de la corresponent a la meva època, que s’inicia amb el man gave the name to all the animals , una cançó del 79, una de les primeres que vaig escoltar en un vell tocadiscs que estava dins un moble al menjador de casa. Tenia onze anys. Mai he estat precoç en res excepte amb el bo d’en Bob. M’ha acompanyat des d’aleshores, però sobretot a partir dels trenta. L’escolto i és com escoltar algú proper, familiar, sense aquest fanatisme brucespringstià  que tant he vist en amics i coneguts. Sense cap càrrega d’un passat de cançons trillades l’he conegut en lletres que parlen sobretot de dones, de decepcions, d’amors i desamors, de frustracions, de vides creuades, d’adeus i també de religió i d’històries molt llargues d’explicar, hipnòtiques. Sense floritures, la seva música sempre té vida pròpia, sense ganes d’agradar, m’agrada. Abans sovint no li entenia res del que deia, sovint i cada cop més li enganxo un nou vers, una nova frase, una entonació, un deix ... nou, les lletres flueixen ara amb cos propi, buclejant la meva vida reafirmant una solitud sempre acompanyada de moltes coses .

Un home amb l’índex de cançons bones més alt de la història del diguem-ne folk, rock, blues ... ??? L’he vist en dos concerts al Poble Espanyol sense haver venut totes les entrades i un cop al Palau d’Esports. En directe, un paio gran cantant repertori propi sense massa interès per la gent, però fent-se diferent sempre, indiferent a mostrar el que mostra en tants i tants temes d’estudi. O potser incapaç, tímid, osc, eternament enamorat de ves a saber de qui. Un darrer romàntic.

Quan hi torno, és un refugi. I aquí, on li he dedicat més d’un post, avui deixo una de les seves tantes cançons, que escoltava pel matí tot baixant a treballar. Una més de tantes de qui mai s’acaba.

Que per molts anys.

Il·lusionisme

 

El cervell buit, la imatge de cambres amb parets de metacrilat, de diferents mides i alçades, translúcides i sense res a dins però amb una única paraula sobrevolant tot aquest espai abandonat a corre-cuita, com qui deixa la casa on ha viscut sempre per una venda avantatjosa, un lloguer més car, un desnonament. Paraula que calia buscar al diccionari, doncs no sabia - no sé - si el seu significat s'adequava a l'escena . Paraula no recordada.

Ara, mirant de saber-la, només em ve al cap bagatge, però no era aquesta. I n'estic segur, amb aquesta seguretat de no saber trobar una cosa perduda dins un lloc més o menys petit com una cambra plena de trastos vells.

Ambició

 

He somniat

tenir èxit.

He nodrit

l'ambició.

He bescanviat

nits de somnis

per llarga i bona feina.

I, mira, he descobert

com la flor tendra

es torna fruit verd 

que esdevé fruit madur.

I, mira, he descobert

que tot vent acaba bufant

gelor,

i que les fulles,

tantes i tan boniques,

s'esvaeixen

dins la gran capsa

fosca del temps,

dins la gran capsa

fosca de l'ambició,

i que la maduració

de la poma

és la seva caiguda.

Mary Oliver, "El verger", del recull Ocell Roig

Trad. de Corina Oproae

( Godall Edicions, 2018 )

Ball

 

Sortirem ballant per cambres de llum, amb primerencs raigs de sol giravoltant damunt les nostres esquenes, dins un miratge de vals. Serem lleugers, quasi bé volarem però per sobre de tot, els ulls ens brillaran i les mans tocaran la tela dels nostres somnis, condensats al ritme de les mans. Llavors, els dits se'ns escaparan i en l'aire del silenci, riurem com quan érem nens.

Amb naturalitat

 M’assec al meu petit setial, per descansar. Turons, bosc, cel ... la natura en aquesta tarda de primavera em manté quiet esperant potser el vol d’algun corb o de l’esparver mentre la vista va fixant-se avorrida però relaxada en aquest horitzó inalterable ; vora els peus, formigues com les del pedrís de casa, movent-se calmoses, ben definides, mentre pelo una mandarina i un airet passa entre el matollar del morral on soc, saludant-me. No fa calor, s’hi està bé aquí dalt, envoltat de petits penya-segats. Aixeco els ulls al fons del cel tranquil tot escoltant el xivarri de caderneres i rossinyols, actius després de la pluja, aromatitzant l’ambient d’olors que ja voldrien embotellar a París. Observo el pols inalterat d’aquesta raconada, del bosc per on he caminat entre verds de roureda, de la parsimònia tossuda del quefer diari de la vida aquí per aconseguir que res es noti, com l’heroi anònim que fa que tot funcioni sense pensar en res a canvi. Alzines, pi i roca, amb el cel i el sol deixant-se veure son el fons, el decorat fix del pas de les estacions, i jo, assegut dos o tres cops l’any mirant de formar part d’aquest paisatge, acoblant-m’hi, deixant escolar els minuts, amb uns branquillons secs a les mans, que no sé com han anat a parar a les mans...al costat meu, farigola florida i les tiges antigues sense podar, les dec haver tret d’aquí, sense pensar ni sentir, potser respirant només.

Transcendint, amb naturalitat.