Assegut
al pati del darrera, llegint – acabant, de fet, de llegir – “Els irredempts”,
de la Cristina Garcia Molina i després un dels 24 contes de Txèkhov, editats
pel Club Editor. Llegeixo calcària com la dama d’Auxerre ; “Els
irredempts” és ple de frases curtes, és plena de metàfores, tot molt curt, telegràfic
( i a l’escriure aquest adjectiu me n’adono de l’anacronisme que és, avui dia hauria
de dir potser twitterià ) . Txèkhov també en fa servir, tot i que, en
comparació, les estrictament necessàries, adequades i perfectament
intel·ligibles. Garcia Molina, no. N’abusa amb elegància, la seva és una prosa punxant,
breu, amarga i un pèl malaltissa però alhora atractiva, perfectament trenada,
polida i definitòria com ho son els versos d’un bon poema francès. Penso en
Baudelaire, llegint-la.
Menciona
Txèkhov, en algun moment del llibre, potser en dos i tot. Aquest em mira des de
la portada del seu , jove, amb aire bohemi – abric llarg i barret, bosses sota
els ulls, ulls curiosos i petits...- dret en un parterre, quasi encastat a la
façana d’una casa, com si no hi hagués massa espai per a una fotografia, com si
tota la Rússia dels seus contes, inabastable de la seva època, no li permetés
res més que aquest tros mal enquadrat per immortalitzar-lo, amagat de tots. Sé
que mira la càmera, però també sé que mira, en certa manera, a qui l’observi en
un futur, com ara faig jo. M’interpel·la, com m’interpel·la també la Barbara Hepworth
des d’una altre portada d’un llibre, aquesta més acadèmica, estudiada, prevista
: les seves mans d’escultora curosament plegades, vastes però boniques, fortes
; i el cap, decantat cap a un costat com el decanten certes persones ; i la
mirada, altre cop, mirant d’endevinar la meva... tots dos em miren confiats d’alguna
cosa, potser d’ells mateixos. Potser de mi, qui ho sap ?.
Després
el sol de la tarda, de temperatura primaveral, descobrint fils de teranyina entre
els branquillons nus de les hortènsies ; l’esllavissada gradual dels raigs estellen
una batzegada de llum damunt aquells movent-se
al ritme d’un aire inexistent, com si fossin alenades, batecs de brillantor
dibuixant un arc de notes silencioses damunt una partitura igualment silenciosa
amb cors de nens jugant. Fils de pensament. És un respir. Escriu bé la Cristina
; l’Anton Pàvlovitx ho fa de manera diferent, indiferent al pas del temps, com
diu en un dels seus contes :
(...)
i que plorava no d’enveja sinó de la certesa dolorosa que el temps passa i que,
fins i tot, potser ja ha passat (...)
Brillant.
Com el fil de la teranyina, com un dels personatges del conte, un professor de
geografia i història que sempre diu coses que tothom sap de sempre.
Doncs
això.
