" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


29/4/22

Adés

 

"En alguns fulls la Nastàssia també va reproduir amb tot detall el porxo esfondrat de la casa paterna de la Magtakhiné Iakulitxans, la mare de la qual va ser amiga de la Valinka fins que va perdre el seny. La Nastàssia va copsar un racó on les bigues podrides, esfondrades i cobertes de molsa, formaven el perfil d'un vell. En mirar-ho de prop es veia ben bé que es tractava del rostre del pare de la Magtakhiné, amb el seu característic nas de gepa, les celles arrufades, els llavis fins. La Valinka va anar expressament a veure-ho. I allà el tenia, en Petrós Iakulitxans, tal qual el dia del seu funeral. Se n'havia anat a l'altre món, però s'havia quedat a les ruïnes de casa seva."

Nariné Abgarian, " I del cel van caure tres pomes " ( Comanegra, 2021)

Trad. de Marta Nin

19/4/22

Pegasus





 -I vostè és independentista ?-



 

15/4/22

Les edats de la història ( i II )

 ( capítol anterior )

Tanca la porta. Es treu les ulleres, el jersei i la camisa verd-jungla. Apareix la samarreta dels Jethro, amb la icònica fotografia de la ballarina estirada, el seu cos lleugerament arquejat amunt mirant a la càmera amb els ulls esbatanats, la boca d’on surt un  fil de sang a contracorrent, estranyament en direcció al llagrimall . És  dalt d’un escenari en un gran teatre, tot buit; la fotografia és presa des del seu darrera en blanc i negre, on destaquen els braços estirats , els dits de les mans artísticament doblegats. A sota, A Passion Play, el nom d’un disc que no té. Li va agradar perquè a la samarreta només hi havia la figura de la ballarina, amb tot el rerefons operístic ; només ella, mirant-lo de fit a fit ara des dels tres miralls del provador. Sis ulls sense vida aparent , interrogants davant una altra vida aturada. Quan algú et mira sempre passa que s’atura tot, almenys dins les ninetes dels ulls, que és un espai petit però alhora certament immens si a les mirades atenem; els ulls s’esguarden fixes i el demés flueix, i aquest esguard és com un escàner gravat al cervell. Per tant, cal aturar-se i fixar-se en la pupil·la d’altri. En aquell provador, el Valeri atura la seva vida, i sembla esguardar-la dins els ulls de la ballarina, sense esperar resposta. És massa gran ja per esperar-la. Així que només s’hi fixa.   La samarreta, amb els anys, se li ha fet petita. Ara té el cos més robust, l’abdomen més ple, i no s’ha d’enganyar pas, una petita panxa que abans no tenia. Inspira i veu com a la ballarina se li mouen els ulls, com si els acluqués per tornar-los a obrir un moment després, quan deixa caure la respiració altre cop avall. No és fins ara que se n’adona, de la similitud dels dos rostres. O això vol creure. O l’Eva, que pensa. El seu cervell sembla desendreçar-se, el seu cos tremola.

S’hauria de desempallegar d’aquella samarreta, fa massa temps que la té. Abaixa el cap i s’asseu al tros de fusta que fa de seient d’una de les cantonades del petit habitacle. Es passa les mans pels cabells, cap enrere, fins unir-les damunt el clatell, que acaricia. Aixeca els ulls i es mira la seva figura asseguda, de sobte assetjada pels anys. Sense quasi bé història, la seva vida ha arribat fins aquí, dins aquest provador, un dissabte al matí. Mira altre cop la cara de la dona, el seu cos estilitzat, el regueró de sang fent-li quasi bé de llàgrima ... A passion play . S’aixeca i en un acte ben normal, es treu la samarreta. Tot i això , però, és un acte desesperat, l’únic que pot fer per rebel·lar-se, trencant alguna cosa ... potser pel seu passat. Agafa la camisa nova i se l’emprova. Li queda bé, li agraden tots aquells colors ben mesclats. De fet, podria sentir-se més jove, amb aquella camisa posada. Quinze anys més jove. Si això fos possible li demanaria de sortir, a la noia de la botiga. El mirall se’l mira ara, com permetent-li aquest petit somni. De fet, li sembla que hi veu més bé, com si no necessités les ulleres. Es nota una mica més alt, es posa de perfil : la  panxa sembla haver retrocedit. Es passa la mà pels cabells, notant-los més forts ; es mira les mans, de pell més tibant, sense aquelles taques petites marrons sorgides de fa poc ; nota més agilitat al seu cos . Somriu, les dents més blanques. Nota el cervell, altre cop, com fora de lloc, com adaptant-se a una nova situació.

Sense esperar cap explicació es treu la camisa, es posa la verd-jungla, el jersei i d’una revolada, agafa la nova camisa i surt de l’emprovador. L’Eva, pensa. Potser encara és allí, a l’estació. Està nerviós. Busca la dependenta. Va cap a l’altra part de la botiga. De repent , la veu, d’esquenes, plegant alguna peça de roba.

-         Perdoni...-

Ella es gira. Com la noia de la samarreta, com l’Eva, però gran, més gran. Li mira el rostre, les bosses sota els ulls, tristos ; un excés de color als pòmuls;  els cabells curts, acomodats per damunt un coll  més estirat i prim, on els muscles semblen xuclar-li la cara; la faldilla fosca i la camisa blanca, mirant d’ajustar un cos cansat ;   Li somriu, amb formalitat prescrita.

-         I bé ? ja t’has decidit, pel que veig. T’agrada, doncs ? –

En Valeri no sap què dir. ¿ És així, com la gent que vas estimar, un dia, fa anys ? Se la mira bé i el seu cervell, acceptant aquest canvi de papers inesperat, li diu que no passa res, que no cal amoïnar-s’hi. Nerviós, pensa en l’estació i els ulls de la ballarina, i després en els de l’Eva...

La Cris va cap a la caixa i pensa en aquest noi, que la segueix inquiet. S’assembla molt a un noi de classe, al seu darrer any de col·legi. El recorda tímid, a vegades se seia al seu costat. I li mirava les mans, mentre escrivia.  Feia servir ploma estilogràfica. Tenia una lletra bonica, menuda i clara, com els seus ulls. Era guapo, tot i que el trobava un nen. No tenia la barba ni els trets marcats com d’altres nois o com ... mira la marca de la camisa i sorpresa, li ve fugaç el rostre de l’Apeiron, aquell professor de filosofia que... com se deia ? Ni idea, pensa mentre  passa el codi de barres de la camisa i la guarda dins una bossa de paper, amb suavitat i tendresa, com qui desa una fotografia dins un vell àlbum descobert al fons d’una prestatgeria. Ai, aquell professor , pensa mentre s’ensomnia. Devia fer ben bé una quarantena d’anys, d’allò. Llavors tot era un. Ara en canvi la vida...com ho deia aquell escriptor llegit fa poc...quan ens despertem del somni de la vida, li ve la cita com anell al dit , quan el mira als ulls amb aquella joventut radiant dels vint-i-pocs anys. En aquest moment es pregunta què faria si ara tingués la seva edat. Si fos ell, pensa, segur que s’hagueren reconegut. Mai més el va tornar veure, recorda com el va anar a buscar el darrer dia, quan era just de sortir per aquella porta del pati de l’escola, per acomiadar-se. No van saber massa què dir, pertanyien a mons diferents i això, malgrat l’edat que tenien, era una evidència per a tots dos. Les primeres renúncies son fàcils de portar, quan hi ha tantes oportunitats. Tot això era dins aquella mirada, a la porta del pati de l’escola. Els ulls podrien ser els mateixos, però ja se sap que això tampoc és així, quan el mon s’atura. Ell paga amb tarja. El seu nom no li diu res, a la Cris. En Valeri paga i ella li dona el tiquet de compra. S’acomiaden.

En Valeri quasi bé ja s’ha oblidat de qui era, a l’entrar a la botiga. És el que té la joventut, per a qui el temps pràcticament no existeix o no té cap mena de importància. Com qui es desprèn de tot el que té en una corredissa, va oblidant-se de tot mentre corre cap a l’estació. Hi ha algú que l’espera, o així ho creu, i el rostre de l’Eva pren la força del darrer intent, quan tot s’abandona a una idea, maldant per fixar-la, no oblidar-la, no permetent que res ni ningú la malmeti. Ha de córrer abans no sigui massa tard. Però sempre és massa tard, si s’ha viscut prou, i el Valeri se n’adona quan el darrer pensament, fugaç, del rostre de l’Eva, li recorda que a l’estació, per més que ho vulgui, no hi serà, ella. Com si fos la ballarina damunt l’escenari d’un teatre, ballant i ballant, donant voltes fins a fer-se fonedissa. O bé fins a morir.

La Cris, finalment, ha entrat al provador. Hi ha unes ulleres damunt el seient de fusta i una samarreta al terra. L’agafa i se la mira. Hi ha una ballarina amb uns ulls que se la miren estranyats, sorpresos, potser morts, allunyats ja del somni de la vida. Se l’ha deixat allí aquell noi ? La Cris llegeix : A Passion Play. Té la samarreta estirada damunt la seva camisa, per veure com li queda. És el que té l’ofici. Així estant, sis ulls la miren, interrogants, damunt els tres miralls del provador. Ella ja sap que no hi ha respostes per aquelles mirades. Però com el Valeri fa una estona, s’ha aturat a mirar-los. I dins el provador, tot s'ha aturat altre cop.

Al sortir, la Cris fa una ullada a la botiga, preguntant-se on es deu haver ficat aquell home de sabates de puntes arrodonides, camisa verd jungla i texans negres. Amb aquelles ulleres de muntura fina que ara té a les mans, juntament amb la samarreta que no sap si serà d’ell també, però que si en uns dies ningú reclama, se la quedarà. Li ha agradat aquella ballarina, l’elegància de les seves mans, el cos arquejat, aquell fil de sang i el teatre de fons, buit d’espectadors.  Es deu haver despistat, els homes com ell i com aquell professor de filosofia es despisten i se n’obliden de les coses...Segur que tornarà. Tot i aquest pensament el cerca per tota la botiga, però res. Mira a fora el carrer una estona, neguitosa, com si hagués fet alguna cosa malament. S’apropa una parella amb nens, els deixa passar i sospirant, els segueix dins  la botiga per atendre’ls.


  

 

 

 

 

5/4/22

Hit-day

 

El sol, aquests darrers dies, ha estat potser més que mai, una estrella fugaç. Avui ( o era ahir ? ), a l'inici del dia, pel llevant, hi havia un mar de núvols, baixos i esqueixats; rere seu, el sol, esmorteït i difós, llençant raigs com quan un nen els dibuixa sortint d'enmig de dues muntanyes, damunt un paper  : tot de ratlles eixamplant-se dins un semi-cercle com un vano, però igualment boirosos , imperfectes; velats però clars alhora.

Així és com em somriuen ara els dies, he pensat aparcant el cotxe. Dibuixar-los és més difícil ara que abans, quan un sol sortint darrera dues muntanyes o ponent-se en la ratlla de l'horitzó del mar, era la cosa més fàcil de fer del món. A pesar d'això m'agrada : no serà pas un hit-day- d'això n'estic gairebé segur - però sonarà prou bé, encara.