No em podria atrevir a dir res més, perquè ho espatllaria. O sigui que el qui llegueixi això, pot seguir directament als versos que deixo anotats al final, mirall del meu pensament estacionari, a dia d´avui. La resta és continuació dels meus divagars amb les paraules, a voltes superficial , a voltes ... ves a saber.
( no sé com col.loracions així són vives i existeixen, ni perquè l´ordre de les coses endreça a mode de coliseu l´ataronjat d´uns pètals observadors del pol.len groc dipositat a l´antera com farina, ni com l´estam produeix aquest groc tan...groc ni perquè l´aigua alimenta la terra que la fa créixer, ni perquè ha decidit obrir-se fa uns dies, i no abans, i no després, mentre companyes seves romanen tancades esperant capriciosament la seva hora; dedueixo, doncs, que no sé res de res, i mentrestant jugo a mirar de conmoure´m, d´encabir significacions al mot bellesa, d´entendre el pas de les hores, del que pacientment se´m mostra, del que no hi era i ara hi és, de respondre a fets aparentment normals- com una simple floració – que mai n´han tingut res de normals, de buscar-hi reflexos en la pròpia vida, de perquè ara en sóc conscient i fa un temps no, de si això és bo o dolent...; aquesta planta floreix un cop l´any, i la resta del temps és anodinament verda, mentre el tronc de la flor es resseca d´un gris cendra, semblant als capolls de les roses que no s´han collit ni podat, ulls sense conques, morts, estesos en l´aire impúdicament, l´alè del passat ( és així, sense més ) ; i en canvi, l´alè es manté viu, any rera any, tancat a pany i clau a l´hivern ( sota honroses i salvadores excepcions – m´enrecordo de tú, vella hortènsia solitària ), per retornar ara, a l´època de mudances, de cria, dels camps verds del blat de farina nova, dels cels altre cop caiguts de núvols passatgers; si , tot és nou i vell a la vegada, i jo segueixo sense saber res de res, mentre assaboreixo el darrer esclat, i divago, divago,divago al mes de Març que s´esgota,trenta-i-un dies on hi hagut neu i gebre, i anteres grogues dins un coliseu florit, i un fet que es manté - i això si que ho sé-pel poeta que anomenà l´Abril , demà mateix ).
Pel bri de pols que va restar dempeus vinclat i las al pendent del talús quan l´hora conspirava contra el món,
mira : res no s´ha perdut
Algú recupera el sentit, algú es manté en la paraula, algú correspon al desig.
Diàfana i hipnòtica, la bombolla d´aigua sabonosa reflexa la llum del sol de darrera hora i filtra colors fixos al moment concret en que és agafada amb molta cura pel brollador circular d´on ha sortit uns segons abans. Enfosquint brillantors i contrastos, definint tons de colors, equilibris cromàtics i saturacions, el moment desvetlla una mena d´eclipsi en l´estanquitat del líquid, on la llum espolsa foscor definint part de l´elegant corba intuïda per pinzellades de blau i blanc. I a dins, dues nebuloses verdes m´observen, invertebrades i silents, congelades dins la negror de la cambra obscura.
Hi eren amagats, aquests colors ara desvetllats ? En la llum de la tarda de Diumenge, les ombres eren precises i saludables, com fetes amb tinta xinesa. La bombolla feu unes giragonses, fou perseguida entre rialles i desaparegué del mapa sense que ningú li demanés al tocar una paret. El cel era d´un color blau com el de la bombolla inexistent que miro ara rera la pantalla de l´ordinador, i fou bonic de veure aquell sobre els brots verds de l´ametller, on encara flors blanques n´augmentaven la seva tendresa nètament terrenal,deixant-se caure entre les ombres xineses que m´envoltaven. El verd de la bombolla, en canvi, no en té res de terrenal, és com si flotés a l´espai, en una altre dimensió, perduda en un fons com d´univers.
Volàtil i juganera, pot ser profunda i misteriosa. Només la càmera, com quan es tanquen els ulls, transforma l´aigua sabonosa en l´aire d´un pensament, flotant dins una bombolla.
Intuiu de manera imperfecte l´esdevenidor, dubtosament, a besllum, movent-vos dia a dia, asserenant el transcurs de la vida, mesurant amb precisió de termòmetre moments de gravitació mercúrica, graus de punt de flor, de pell ( vostra ), de sang ( nostra )...Us observo dia a dia , d´ençà que vàreu sorgir fruit de les darreres blancors: si ( afirmo) , a besllum no m´atrevia pas d´esperar-ne res ( d´aquell dia de regalims d´aigua caient com lletanies de les teules de les cases dins jaços molls – que diria Joyce - ) però el roig incipient d´ara m´obliga a sentir-vos, a bescanviar-vos per penes passatgeres, penes inacabades, penes oblidades pel moment d´un escalf, d´un aire nèt, d´un oreig benestant, d´un zum-zum d´abella, d´un núvol blanc i petit, d´un parterre minat de flors joves i caigudes sense màcula ; així era ahir, avui una de vosaltres m´ha regalat el primer somriure després d´aquell primeríssim moviment, a besllum, després del després ( i em reitero amb pausa ) del llarg seguici, i sense cap neguit anterior apaivagat pel roig o el taronja o l´ataronjat vermellós de les puntes dels vostres pètals ( més incipients, més suggerents avui que ahir ) ; sense res per bescanviar perquè el món era perfecte al migdia, l´aire era nèt, hi havia un núvol blanc i petit i moltes flors petites estorant terrossos olorosos, fecunds, promesos amb el més enllà de penes i tristeses que avui, i demà, cada cop seran més dubtoses, incertes, imperfectes,intuïdes no ja ni tant sols remotament esperades, no només per l´acció d´ un oreig benestant, del zum-zum d´una abella, d´un escalf momentani, sinó per un espai molt més gran aniuat entre un bes, i la llum , a punt d´esclatar.
"Passem pel present amb els ulls tapats. A penes podem fer res més que pressentir o endevinar el que estem vivint. No és fins més tard que ens cau el mocador dels ulls i podem examinar el passat per adonar-nos del que vam viure i del sentit de cada cosa".
Milan Kundera, del conte"No riurà ningú" ( 1970 ).
Perquè tinc ganes de rebatre Kundera, enceto amb un primer moviment :
El primer dia de la primavera és gris a la tarda. Havent dinat ( tard després de treballar ) el gris ho és més, així que em poso la tele. Enganxo el partit de la Premiere, segona part entre el Stoke i el Tottenham, al Britania Stadium. M´hi enganxo perquè a la “sacada” inicial hi veig Crouch ( anomenat “l´espàrrec”, ex del Liverpool, un paio de quasi bé dos metres i més prim que un carquinyoli ) i l´Eidur Gudjonsen ( “el bacallà”,ex del Barça i del Chelsea, l´etern suplent, un mitja punta granític i amb bona fava ). També perquè l´ambient és cent per cent anglès : fred, vent, plugim per no estar-se aturat massa estona, joc ferragós i de múscul, i els supporters amb els seus càntics inintel.ligibles però d´una força i intensitat provinents d´una tradició no escrita segurament heretada dels seus avantpassats normands.
Ser supporter d´un equip d´aquests anglesos té que ser tot un acte de fe irrefutable, una tradició que es deu passar de pares a fills entre pintes de crevesa, càntics i records d´algun partit guanyat al Manchester en una tarda èpica ( on l´èpica creix i creix a mesura que va passant el temps i no hi ha noves fites per recordar ), o d´aquell jugador de la ciutat que va arribar a jugar amb la selecció del país. On després de la familia i el pub, el futbol és el centre d´una vida, quan la resta és una feina qualsevol de set a cinc. Ser supporter d´un equip anglès deu ser una cosa semblant a ser de l´Athleti.
Fa força temps vaig anar a San Mamés, a la Catedral, un estadi bonic de veure, quan encara els seients eren llargs bancs de fusta i et podies asseure entre aficionats que t´oferien la bóta de vi i uns préssecs en almíbar oberts in situ de la llauna mateixa, a navalla. L´aficionat en questió era el típic basc, apodat el “Guernika” pels companys de banc - suposo que vivia allí -, amb txapela d´aquelles que no feien patir si es posava a ploure i samarreta de màniga curta, de l´Athleti. Ambient cordial amb els del Barça, recordo que em vaig comprar una bufanda local i me la vaig posar envoltada al coll ( jo no sóc basc, i feia fresca ). Abans del partit vaig pujar als lavabos, i mentre feia el riu, va entrar un altre basc, molt alt i cepat ( aquí hi torna a entrar l´èpica, després d´haver-la explicat unes quantes vegades és cada cop més basc, més alt i més cepat), amb la corresponent samarreta. Amb camarederia ( als lavabos no hi havia ningú més ), se´m va posar al costat , per compartir aquests moments entranyables de companyonia i neguit d´abans d´un partit, amb el seu propi curs acompanyant el meu. I em diu : “ Joder con estos catalanes, nos van a joder vivos estos cabrones”. Jo que giro el cap ( cap amunt, sentint-me més txingurri del que era ) i premo els llavis cap endins, amb gest afirmatiu, mentre noto que el riu es para en sèc. “ Siempre la misma historia, joder. Hay que joderlos, eh ? Joder, siempre me cuesta mear con tranquilidad, antes de los partidos”. Els nostres ulls es troben. Em pregunto què dec tenir de basc jo, tret de la bufanda. El cas és que l´home acaba el que té que fer i jo també. Li podria dir allò clàssic : “Nada Patxi, con dos cojones y estos catalanes caen...bien jodidos”. Però no estic segur de donar l´adequat to al meu castellà de doctor Caparrós. Torno a somriure i ell em tusta l´esquena ( amb la mà dreta on hi veig un regalimet de no res ) i em deixa anar : “Aupa Athleti”. Sospiro alleugerit i responc greuement :”Aupa”.
Recordo tot això mentre la segona part va discurrint a la tele. El Gudi marca als tres minuts, a pase del Crouch : afusella al porter local a dos metres de la porteria després de “carregar” legalment al defensa que l´empaitava. La típica falta que li pitarien a l´Ibra, que penso. Aquí, ningú protesta, tot i ser un gol en contra : l´estadi enmudeix uns segons. El “refree” fa la seva i parla ara amb un ,ara amb l´altre. El partit continua. El Stoke empata de penal i l´estadi rugeix, literalment. A Anglaterra no criden gol, criden “Yeah”, i és fantàstic sentir-ho. A deu minuts del final, el Tottenham torna a marcar, i llavors sorgeix definitivament l´autèntic futbol anglès : la grada, en comptes de callar, empeny més que mai ; pilotes amunt, ràpid per bandes; més múscul, més força, més ganes. Cada corner, cada sacada de banda aprop de l`àrea rival, és celebrat com si fos mig gol. Arriba la gran oportunitat : al davanter jamaicà del Stoke ( I jo que em pregunto : què fot un jamaicà jugant a futbol a la pèrfida albió? ) li cau una bola sense saber com a dins de l´àrea petita . Es prepara per engaltar-la i...rellisca. Un ohh baixa de tot l´estadi semblant al yeahhh de fa una estona. Sense saber com et sap un greu el que li ha passat al pobre jamaicà. Que una afició així es lamenti d´un error propi d´aquesta manera...el futbol...vist així sembla una tragicomedia, on el més fort quasi bé sempre acaba menjant-se al més petit.
Darrers minuts. El porter local puja a rematar un corner ( que maco veure un porter pujant a rematar un corner ), però no hi ha res a fer, el partit s´acaba, i el Stoke perd a mans del poderós Tottenham de Londres. Mentre apago la tele, penso en el dia de la catedral. Aquell dia vam perdre per un a zero. Per ells devia ser un bon dia per recordar. Per mi...l´onejar de bufandes quan sonava l´himne i un traguet de vi a la mitja part.
Ah, i un basc alt i cepat ( molt alt i molt cepat ), que, joder, acabaria el partit ben content amb els jodidos catalanes.
Més amunt el mar és glaçat . Inmòvils onades a mig caure aturen el temps, i ni el sol incipient aconsegueix de penetrar-hi; els raigs hi reboten, enlluernant els ulls amb miratges blavencs que es difonen en la llunyania. L´escalfor també és incipient, i al mar blanc s´hi ha encrostat, endevinant-s´hi una liquació aturada per les darreres batzegades d´una llum minvant que s´allarga tarda rera tarda. Així, el mar s´atura dins la seva aturada, i es disposa a vetllar els mapes del cel, per on transiten les constel.lacions alienes al tràfec dels elements, vistes per un forat del temps, mortes fa molt de temps. L´espai té aquestes meravelles de contradiccions, i la llum n´es la missatgera, perduda dins aquests laberints de foscúria, inmersa en la nit. Aquesta mateixa llum, amb el dia, transmutarà en present, i seguirà amotllant una estació rera l´altre. Llum de dia, llum de nit : sempre present pel qui s´ho mira.
Els paisatges són per viurel ´s. Quan el roure rebroti, els seus brots no veuran la neu que els ha vetllat durant tot l´hivern. I quan la fulla ja sigui verda, el record d´un paisatge nevat semblarà anacrònic, vell, antiquat, color sèpia.
Però el brot, com la fulla, com el roure, porten la neu dins la seva sàvia durant la resta de l´any. A l´hivern, tan sols tornen a florir.
Amb l´escolar-se dels mesos, els díes van perfer-se, deia Homer. Perfer-se , acabar-se sense que hi manqui res. Vull aturar-me i perfer el meu particular hivern, en una carretera feta a mida a tal efecte. Avui, solidificada dins la memòria pels marges blancs de mitja tarda, un tretze de Març a les sis de la tarda, cel blau, sol a ponent, els peus trepitjant la linea discontinua, les alzines ombrejant, la solitud d´uns instants. L´airecel destil.la un horitzó, i així s´acaba.
I va colgar-se el sol, i ombrejaven tots els camins.
Abans del naixament de l´escriptura, diu la tradició japonesa que es feien servir les pedres com a forma de comunicació. Les pedres, segons la seva textura i forma, eren el cos d´un missatge. Així, una pedra petita i llisa volia dir que el qui l´enviava es trovaba en bon estat de salut; i una pedra rugosa i més gran, significava algun motiu de preocupació per l´estat de qui l´havia enviat.
Aquesta petita història s´explica dintre d´una altre, una pel.lícula anomenada “Okuribito”, que traduït vindria a ser “Comiats”, una història de recerca d´identitats on l´epicentre és un jove que decideix converir-se en amortallador de retorn a la seva vil.la natal. I on les pedres tenen el seu missatge, portades a través del temps.
Pedres fines, de contorns suaus, ben sedimentades...són les pedres que un voldria per si mateix. De petits ( i no tant petits ) les buscavem vora els llacs i els rius, ben planes i rodones, i les llençavem en un moviment sèc de braç paral.lel a la superfície de l´aigua, competint a veure qui feia fer-la botar més vegades sobre aquella. El més divertit però, era observar l´estela de molinets a cada toc de la pedra sobre l´aigua : amb l´embranzida inicial aquests eren clars, grans i separats uns dels altres ; a l´anar perdent força es multiplicaven en breu i continua estela dibuixada pels capricis de la direcció de la pedra, com un cant de cigne abans de ser engolides definitivament per l´aigua. Per uns instants, però, la pedra desafiava la llei gravitatòria, i la vista se´n meravellava d´aquells cercles concèntrics efímers dibuixats sobre l´espill d´aigua.
L´espill d´aigua...ho sap el salze, ho sap la lluna. La pedra porta el missatge fins ser engolida per l´altre costat del mirall. De no tant petit, penso en la de pedres planes i rodones que dormen al llit d´aquells estanys i rius. Ara deuen ser una mica més fines, més arrodonides si això fos possible...irrecuparables pels palmells de les mans cada cop més rugosos, amb arrugues que solquen la llargada dels dits que les van llançar un dia. Tanmateix perduren, closes al seu cofre líquid, i el missatge perdura a l´agafar-ne d´altres d´igual suavitat al tacte, de contorns i colors de pura fantasía.
Passejant per una platja d´Escòcia, després d´arreplegar un arc de Sant Martí com no he vist mai, en vaig recollir unes quantes , que descansen sobre velles lleixes de pi enfosquit . Les miro i retorno als missatges : n´hi ha una de grossa, d´un roig de vellut i vetejada amb ratlles blanques ; una de menuda amb forma d´ouet de pasqua , d´un beix que li dóna un aspecte totalment opaca ; una altre de roja i de mida mitjana; i una de blanca amb textura de vidre a punt d´esmicolar-se, ni massa gran ni massa petita, just la mida per encabir-la a la mà i apretar-la amb força. És freda , suau i forta, com totes les altres.
Quina hauria de triar, tot seguint la tradició nipona, per finaltzar el meu missatge ?
Com que no ho sé, perquè el missatge té un tarannà nètament oriental, podria acomiadar-me amb un tros de llibre que he acabat fa poc, de la Hiromi Kawakami :
“ Jo vaig continuar comptant les estrelles darrera seu. Quan en portava quinze, vam arribar a la cruïlla on sempre ens acomiadàvem. -Adéu-li vaig dir, movent la mà. Ell es va acomiadar de la mateixa manera.
El vaig seguir amb la mirada mentre s´allunyava fins que el vaig perdre de vista. Llavors, vaig tornar cap a casa. Quan hi vaig arribar portava vint-i-dues estrelles, comptant també les més petites.”
