Xanadu

 

Passen els cotxes davant meu. El semàfor, en vermell. En ambdues direccions, el què la vista - cent vuitanta graus per on les ninetes resten suspeses, immòbils - emmarca a velocitat urbana : interiors fugaços de persones soles mirant fixes al seu davant. Passen els cotxes, un camió, un patinet per la vorera...enllà de l'avinguda un primer raig de sol encega una finestra escollida : no és pas la meva. Passen. Arrenco amb el verd i m'incorporo al tràfec mundà.

Més tard - cinc, deu minuts més tard- a la parada de l'autobús, una mare amb el seu fill, plàcidament adormit als seus braços enmig d'un nou miratge, altre cop de llum. Ella els tanca. Ningú més a la parada. Aliens a tot, la fotografia sembla perfecte, d'una humanitat transcendent enmig de l'oblit d'un dia qualsevol. Onsevol. 

El dia s'enfila i jo giro el cap per ampliar les meves ninetes a les seves esquenes, fent-se petites, minúscules, per un moment fugaç on passen les darreres hores del dia, ja fosques, damunt la marquesina de la parada de l'autobús, buida. Entremig, simulacres de vida.

El núvol

 

Un núvol de solitària negritud es mantenia fidel al seu deure profètic, enmig de la blancor de la resta. Prometia alguna cosa més que els seus companys passavolants, certament majestuosos, de noms nobles : cirrus, stratus, autocumuls, nimbostrats , cumulonimbus..., noms d’alçada, famosos als darrers temps. Enrere havien quedat els núvols alts o prims o baixos, temperants del clima genuïnament mediterrani, aquell que a les escoles definien amb la facilitat del hiverns suaus i els estius calorosos. Ara, fins i tot els meteoròlegs s’atrevien a parlar del tròpic, de mànegues i tifons, de pedres immenses, de rècords batuts, tot esperant poder mencionar algun dia la cirereta del pastís, el temible huracà, el qual equilibraria les forces d’aquest mar on mai passava res amb les d’ un autèntic oceà. I ho feien amb la seguretat del guanyadors, però també amb la fatalitat i la impotència dels perdedors. L’abisme és a prop, deien sense dir-ho. 

El petit núvol negre era tot esperança, com l’ou de reig pregonant una bona temporada. Format per l’evaporació  de la mar més tranquil·la, va créixer el suficient per regar  un petit tros de terra, amb aquella pluja que et feia mirar el cel amb la bonhomia del passat més perfecte. Sense ser digne de menció, només aconseguia perfumar l’ambient d’olors de fines herbes pel qui tenia la sort de continuar el seu passar per aquells camins on les petjades sorrejaven vermelles, humides i encara prou fermes per albirar un altre núvol negre, i una altre més enllà, i un altre potser i tot, més enllà de tota aquella blancor ensucrada pels mals auguris.

L’Agost quedava lluny, més lluny del que es podria pensar. Tant lluny ja de la platja que em va veure néixer ! pensava el petit núvol negre mentre anava descarregant sense pressa ni malura la brevetat d’una aigua ben dolça. Ecològicament parlant, estava en transició.

Rèquiem

 

Quan m’oblido del què, llavors agafo qualsevol llibre de la meva modesta llibreria i hi faig un cop d’ull. Sol funcionar : un parell o tres  de pàgines llegides i moltes coses tornen a lloc, amb el què definit. Llavors puc fins i tot emular tot allò de bell que té una lectura improvisada, segur del seu èxit, almenys per treure lleganyes –  teranyines – sorgides als ulls – als plecs del cos - de les meves neurones l’estat de les quals mai sé del cert si és bo o dolent. Un petit article de diari també pot fer el mateix efecte, i avui ha estat així. Parlava la periodista de una visita a l’hospital amb una persona gran, de com el ritme d’aquesta persona li feia veure les coses diferents del que semblen, de com la persona gran es posava a explicar la història del seu húmer al metge, centre de la visita cronometrada com totes les visites a l’hospital, de com aquesta història podia amagar una vida sencera. Tot explicat amb gràcia, amb art, amb saber fer i amb molt poques línies. Breu com l’efecte d’una aspirina sobre un cap cansat. M'he recordat de quan acompanyo la meva mare a alguna visita a l'hospital. Alguna cosa vaig escriure sobre de com s'atura el mon quan camines amb algú al costat que es pren el seu temps per fer-ho realitat.

Després, reviscolat amb el cafè del matí, damunt el llit desfet d’un dissabte al matí, encara amb el batí posat, he llegit a l’atzar Tabucchi, del seu Rèquiem. Ara el tinc davant, sobre la taula i no trobo el passatge, quan al matí l’atzar me l’ha ofert a la primera. L’atzar, per bé o per mal, ve sempre de primeres. Volia citar algun fragment, perquè copiar fragments escrits per qualsevol escriptor em provoca una mena d’il·lusió creadora, una pauta a seguir, una invitació a continuar. Potser a trobar el què. En aquestes dues o tres pàgines, ara que ho penso, hi sortia un personatge que Tabucchi anomena el pintor copista, un home que es dedica a pintar detalls a gran escala d’un quadre en concret, un home que treballa per un magnat americà, el qual omple el seu ranxo de Texas amb les seves pintures. Un home que copia, com copio jo fragments de vegades. El que deia, llegir trossets de llibres llegits fa temps, dels quals sols en recordo vagament les seves trames però dels quals la memòria en serva sempre el caràcter guaridor de les seves lletres, perdurables dins aquest artefacte de paper que ara resta sobre la meva taula d’escriptor aficionat, tancat, amb aquesta portada on hi surt un passatge empedrat d’un barri antic d’alguna ciutat portuguesa, de colors una mica kitsch, una fotografia saturada de verds, grocs i liles, delatant el caràcter una mica al·lucinatori del llibre. Tres fulles escrites amb el pols del Tabucchi, impossible de copiar. 

El mestre copiador, pensava que es deia el personatge. He esborrat el nom de més amunt per rectificar-lo, ara que he comprovat el meu error tot recordant que al llibre hi ha una taula de personatges, segons van apareixent al llarg de la novel·la. Potser inconscientment, he pensat en mi mateix com un mestre. Per un moment, sento vergonya. Acabo de repassar la taula de personatges : n’hi ha un que m’agrada especialment : el venedor de històries. Busco on surt del llibre, de fet ara penso que podria trobar fàcilment al pintor copista, però això seria trair la benevolència que avui l’atzar ha tingut amb mi, portant-me ara, de nit, cap aquest venedor d’històries, un vagabund esprimatxat amb vambes de tennis i samarreta groga, tal i com el descriu al llibre. L’escriptor vol que li expliqui la seva història, no cap altre. I l’home li contesta : hi ha poca cosa a dir, jo soc un escriptor fallit, aquesta és la meva història. Tanco ara el llibre. És el que té l’atzar, que sempre va de cara a barraca, quan cal.