" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/4/08

Retrovisors

El retrovisor mostra uns ulls cansats. Ara me´n mostra uns de més vius i inquiets alhora. Fa d´espieta i em mira pensant que jo no distingueixo el què em mostra. Però al cap d´una estona apareixen uns ulls nous, que el mirall reflecteix interrogants i encuriosits.

Així el joc continua, el retrovisor amaga rostres per centrar-se tant sols en imatges de sensacions, de sentiments, de personalitats diverses. Sense voler-ho, aquest instrument resulta ser d´una subtilesa reveladora, pel fet que em fa venir al cap els famosos vels que porten les noies magrebins a les escoles. Veient els ulls pels retovisors, penso que a vegades, sinó sempre,els ulls tot sols ens deixen nusànima. Potser per això ens sentim incòmodes . Potser al capdevall no té tanta importància, si l´important de debó és dintre dels ulls dels qui et miren.

20/4/08

Machico


Recordo Machico com un poblet de poques cases blanques, a recer d´una cala a la costa est de l´illa.Rera les cases,el verd ho envaeix tot,i puja cap amunt ràpidament,seguint un pendent suau però ample a la vegada. Aqui, i fins la punta de San Lourenço la geografia és més benigne,menys escarpada que a la resta de l´illa,i això es nota en el fet que no hi ha tantes nuvolades a les zones més altes.El mar banya la costa sense estridències,amb calmositat.El paratge és primitiu, feixes plenes de petites palmeres bananeres ,de barques ancorades en el petit port,que surten al vespre a l´encontre del peix espasa,el clàssic de la cuina de qualsevol illa que es precïi.

Com el peix espasa que surt de les profunditats,la vista de la fotografia que penja del restaurant on hem anant a sopar avui em mostra Machico tal i com era fins no fa gaire temps,potser uns deu o quinze anys,potser menys i tot. El poble que veig no és així. Ara seria fàcil de donar-li un aire nostàlgic a la narració,però potser sonaria a tòpic.El turisme canvia els llocs,i prou que ho sabem els catalans.Que els ho diguin a la gent de Tossa de Mar,de Lloret,de Calella...En fi,de cada poble de la costa.De qualsevol lloc,de fet.Tot canvia,encara que també és veritat,que tot canvia més ràpid als poblets de costa arrecerats,amb boniques cales d´aigües transparents,de cases encalades de blanc; on hi vivien homes de rostres i mans colpits per la mar, dones amb mocadors que anaven al safareig amb els cossis de roba sobre el cap,el vestit negre i els peus espardanyers ,mentre d´altres cusien les xarxes a les platjes solitàries de gent de ciutat.La diferència entre la costa catalana i la de Madeira, però, és el color de les fotografíes.Aqui, sóc testimoni del procés encara no acabat, i la sensació és ben bé com la que vaig tenir al sentir pronunciar Seixal a un estiuejant anglès (ja gran) quan em senyalava aquell poble des de la llunyanía, amb aquest aire de nostalgia que el temps i els canvis sols poden donar, i que la llunyanía sembla no percebre.

A Machico, però, avui hi ha festa.Hi fan "Les jornades gastronòmiques de Machico".No ho sabem fins que sortim del restaurant,dins el casc antic del poble.Baixem pel carrer que mena a la seva plaça que és gran i rodejada de plataners,com s´estila a tants llocs. Fileres de bombetes van d´un a l´altre,i d´aquests a les faroles i a les cases,il.luminant la gent cada cop més nombrosa que va arribant. Rera la plaça,un gran espai obert que s´obre a la dreta cap al port i la platja de roca,en plena reconstrucció, com la major part habitada de l´illa.Frontalment, hi ha un escenari muntat,on una banda de jazz toca amb ritme,un jazz modern,quasi bé funky.Peta bé,però no acaba de quadrar amb el lloc i de fet, poca gent s´ho mira enmig d´un so excessivament alt.Tallem en diagonal cap a l´extrem dret de l´escenari, després d´escoltar-los una estona.Allí ens trobem en un batibull de gent que circula amunt i avall,aturant-se en les paradetes que hi ha a banda i banda del carrer,amb gent asseguda en improvisades terrasses on es pot menjar una certa varietat de plats que van des de peix fregit,passant per fideuas i acabant per uns entrepans de xoriço,molt bons per cert,típics d´aqui.Aquests consisteixen en uns llonguets de pa que es fan al moment,incloent-hi la masa.Així,podem veure improvisats forners treballant la masa sobre la taula,mentre el van coent en petits forns; el xoriço,per la seva part,també es cuina,en forma de tires estretes de la llargada del pa; l´olor és intensa.El resultat,un entrepà suculent,sense pal.liatius.I és que el més bo a vegades és el més senzill fet com il fo.

L´ambient es calma quan seguim endevant.Si no fos pel xivarri sentiriem el mar,doncs hi som arran.Tant sols la platja pedregosa ens en separa, negre i silenciosa rera la festa que hi ha sota la llum dels carrers. Més enllà,però sentim més so de festa.Pujem per un carrer a mig fer,i veiem una petita capella,antiga.És prop de les roques,vora el mar.Un caminet hi mena des del que sembla una plaçeta,d´on ens arriba més música.Apropant-nos,hi veiem un grup de músics ataviats amb vestits tradicionals que toquen, mentre d´altres van ballant en rotllana,barrejats amb gent local i turistes.Riuen.El ball no sé ben bé com va,doncs és una mica esbojarrat,els locals intentant ensenyar el ball als foranis,el que provoca la hilaritat general,tant dels que ballen com dels que el miren,que formen un segon cercle sobre els primers,que van tancant i obrint el ball tot picant de mans i cantant.
Després de sortir d´aquesta petita festa,seguim el carrer que ens portarà altre cop a la plaça,més animada ara de quan hem arribat.Gent de totes les edats ens creuen,des de nens que van amunt i avall corrents fins a gent gran asseguda als bancs.Gent que es mira la gent com jo,que no reconeix,que no pot saludar,que sembla que no entenen ben bé el que passa.Els ulls d´aquest vells em miren,i estan tristos enmig de la festa.Són els ulls de la vellesa,els ulls que han vist el Machico de les fotografies en blanc i negre, els que enyoren ara el que els més joves ja han oblidat, i pronuncien el seu nom amb l´accent d´aquell estiuejant anglès : un perfecte, suau i tendre portuguès.

13/4/08

Dominó (III)


No és fàcil per una nena de tres anys adonar-se que no té pare. La petita Sílvia mira a la seva mare amb aquells ulls grossos que marquen la seva petita faç, endolcida pels rínxols que li banyen el front i el petit rictus que li fa ajuntar els llavis en una mostra d´expectació pel què li passarà a la Caputxeta ara que el llop se li ha menjat l´àvia. Però l´expectació deixa pas ràpidament a un afebliment dels sentits, en la veu de la mare allunyant-se tendrament, en un primer aclucament d´ulls que en pocs segons es tornarà en profunda son; en aquest pas natural que l´infant entèn tant bé, el d´endinsar-se del somni del día al somni de la nit, amb total naturalitat, amb natural rapidesa.

La petita Sílvia té en Max agafat entre els seus braços, i quan la seva mare,aixecant la vista del llibre, veu que ja dorm, li agafa l´altre mà i l´acompanya a la suau textura de l´ós de peluix; la nena es gira un xic a la seva dreta i l´apreta contra el seu pit. Així estant, la Sílvia la tapa amb la manta fins al coll, abaixa el cap i amotlla un petó al seu front. Després sortirà de l´habitació tot deixant la porta ajustada, i a dins una dèbil llum sommorta que traspassa la quietud del pis.

Els ulls inertes del Max, el seu somriure permanent, la seva pell suau, són el darrer record que té la petita Sílvia d´un rostre, d´un altre somriure, d´un alè que batega dins seu : d´un regal que mai podrà oblidar, que és el de la seva pròpia vida.

6/4/08

Tarda-nit

“ (...) i per un moment semblava inimaginable que hi pogués haver res més enllà de les muntanyes, que allò fos la fi del món.La paret de llum pura i daurada semblava que sorgia de la infinitat.Llavors sortien les estrelles, la terra retronava per dintre i la il.lusió d´un abisme es perdia.”

John Cheever, de “Contes “ - “El dia que el porc va caure dins el pou “.

Primavera

La calor comença a fer-se notar : el día s´allarga i els jubilats es deixen veure als camps de petanca improvisats als parcs, cap al tard, com les formigues que surten dels nius, petits cràters de sorra gruixosa acabats de fer,nous de trinca.

El sol de ponent acoloreix l´aire nèt on les pilotes de metall dibuixen arcs i cauen pesadament amb un so breu i sord.Les testes, arrugades, esbossen expressions concentrades sota les calves tapades amb gorres de carreter ; els ulls són punts de mira ; una lleu flexió de genolls i la que es mou al ritme del canell executant el tir, decididament a càmera lenta
.