" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


25/10/15

Lliscar




Hi ha calitja a l´horitzó. Per als primers passos, una tènue llum em banya l´esquena. No és diàfana, és més com una presència que se´m revela en la pròpia ombra, gens fosca. No sabia d´ombres així, però de seguida es fan agradables. El dia es desperta així al bosc, banyat de grocs damunt els roures i les fines línies d´ombra provinents de la llum d´un sol abocat damunt el vell monestir mirant de trasspassar un altre bosc, aquest de boirines, per donar el punt just al paisatge l´aspecte que hauria de tenir, malgrat manqui la humitat, el xaragall, l´aigua.

El dia es mantindrà eixut, malgrat la boira. Tot i així, més amunt, a la Sesta Grossa, la vista segueix obedient el traçat del que sembla la pau al pati del cel. Per aquí no passen gaires avions, però sempre sorgeix alguna cosa...

I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l´altre “ , diu el conegut aviador en un dels seus llibres.

Dels Castellots de Tanca a Montserrat, per aquí llisca, i més enllà després, difós pel blau i el blanc avui, disfressant de mar i illes el panorama. Però l´itinerari avui em reserva la pujada al Turó de la Fosca, dalt del qual hi havia una alzina morta, anomenada l´alzina del Norbert. Amb aquest nom, i amb l´antiga alzina, i el tal Norbert, a saber la història de tan fosc nom. El turó és de pujada neta i cim arrodonit. Es puja per un costat i es baixa per l´altre. M´aturo i esmorzo. M´adono que el millor ja ha passat. El sol ja no es queixa i deixa fer a les inofensives nuvolades de caire baix, d´aquelles que si algú sobrevolés, no veuria sinó més que una taca agrest damunt del mapa petit pel qual viatjo. Llavors baixo fins al punt del retorn, vagarejant la ment damunt el camí de tornada, pensant en com van lliscant coses d´un món cap un altre, sense cap mena de pressa. El dia és una hora més llarg, pel qui es lleva d´hora. I aquesta hora ha estat aprofitada.



20/10/15

Xirimiri


El dia acaba fosc i suau, amb un xirimiri invisible calçant l´empedrat d´ alguna cosa semblant a la pluja. Partit tranquil i fred a la tele, d´Octubre, fàcil de seguir. En Roger Mas, sota una fina capa de cendra i després, feta pols de nimfa. Trobador de dies com aquest, grisos de res i de tot una mica, indefinibles d´alegríes o tristors, sense gaire cosa més per explicar. Viure´ls per dormir-los després sense por a cap record memorable que esdevingui insuperable. Ja ho diu la dita, que qui fa el que pot no està obligat a més.

12/10/15

El pes de la paraula


Al principi només hi havia tres lletres : la P, la M, i la A. De fet, la primera que em van demanar va ser la M, i ja de seguida la A. Ben juntes les dos. No em va costar gaire de fer-les arribar al lluminós, tot i que a l´agafar la M per primer cop em va sorprendre el seu pes, nogensmenys de la pròpia dificultat de traslladar una lletra de tan considerable grandària; no sabia com agafar-la i vaig optar per aixecar-la a plom per les potes i deixar-la caure al meu damunt, fet que va estar a punt de provocar una petita catàstrofe al confondre jo, novell com era, el túnel d´arribada de la segona lletra amb el de la primera. Evidentment no vaig tenir més remei que recular i després de rectificar, anar a cercar la A ben ràpidament i ara si, dipositar-la al final del segon túnel, on les aspiracions començaven tot just a fer la seva feina.

El més espectacular d´aquella primera vegada però, va ser poder veure el primer lluminós de la meva curta vida, que deia : MA. Poc després vindria altre cop la mateixa combinació, i així, fins arribar al moment en el qual les dues lletres es va repetir com si juntes, formessin una...bé, allò que se´n diu paraula. L´únic que sé d´aleshores és que vaig haver de treballar de valent, a partir d´aquell moment. Va venir la P amb la A, la seva repetició ; després van començar aparèixer la resta de lletres, de mica en mica. El lluminós s´anava encenent cada cop més sovint i jo anava cada cop més de bòlid. La O va ser un veritable problema, no sabia per on agafar-la, se m ´escapava sempre cap endavant; en canvi la I i la V eren molt fàcils de portar, lleugeres, tot i que algun cop se m´havia escapat el punt de la i, que solia xutar quan ningú em veia, amb força traça. La B era també complicada, pesada, de mal agafar. Als darrers temps, l´havia de traginar força, amb les dues U i les dos R – la potència de llum de les dues erres juntes m´encegava especialment - tot i que ja en aquesta època, les aspiracions funcionaven a ple rendiment i pràcticament tan sols les havia llançar al túnel corresponent.

De jovenet m´explicaven històries sobre l´infinit món de les lletres, llegendes de mil.lers de paraules formades màgicament; màgia de frases, de contes, de novel.les. Jo mai havia cregut en totes aquelles falòrnies. Mai havia tingut el temps necessari per mirar d´entendre cap de les paraules enceses al lluminós. Només en copsava el seu pes sobre la meva esquena, una rera l´altre. Recordo haver pensat sovint, això si, de la immensa sort que tenia pel fet de que només en fossin vint-i-sis. Les tenia ben apamades ; durant molt de temps vaig pensar que jo no em mouria mai d´allí, que era la peça principal de l´engranatge, que era intocable. Greu error : algú ja va deixar ben il.luminat fa temps que pel mortal, anar segur és el pitjor mal. Però jo no formava part de la gran falòrnia dels mortals. Jo només era un humil treballador que no estava fet per frases fetes com aquella.

Llavors ja era una ombra del que vaig ser. Amb el temps, les velles tècniques van quedar obsoletes : tot havia d´anar més ràpid i s´havia de fer de manera més eficient, a més gran escala. El lluminós va ser ampliat successivament, les aspiracions van prendre el poder. Recordo perfectament el dia en què tot es va acabar per a mi, va ser quan vaig veure la primera lletra aixecar-se per si sola i anar directament al túnel que li corresponia. Va trigar, si que és veritat, i no ho va fer gaire més lent del que jo, en els meus millors temps, ho hagués fet. Se´n va anar de pet cap a un dels nous túnels, tan nous que no tenien destí a cap secció del ja ampliat antic lluminós; em van dir que eren els d´escriure. Cal.ligrafía, per ser més concret. Es tractava d´una tècnica ja antiga, però fins aleshores inexplorada. Cada cosa porta el seu temps, vaig pensar, i a cadascú li arriba la seva hora. En aquells túnels llunyans jo ja no hi tenia accés.

I allò va se el començament de la fi , la qual per cert, és una paraula que no pesa massa.

10/10/15

Cebalística


Tanco els ulls : ja no hi ha cel ni el torrent ni els pollancres ni la corba del camí; ja no hi ha cap soroll de carreteres remotes ni la música que xiulava uns minuts abans; després no hi ha l´esbufec de satisfacció a l´estirar-me vora la roca, ni els mili-i-un pensaments encadenats a cada mil-i-una passa donada per alliberar mil-i-un neguits, impropis, aliens al lloc on em trobo.

Entremig, el perfum de la darrera rosada; el brunzit de l´insecte passant a escala 1:1 ran de cara ; el vent, lleugeríssim com una conversa llunyana ; i el sol, per fi damunt el rostre del migdia.

Poc més després, ja no hi ha la pressa de cap hora per encalçar ni cap història pendent d´explicar. ; ja no hi ha records ni expectatives; per no haver-hi, no hi ha dones a qui abraçar ni deus a qui resar .

Al final, jo diria que no hi ha ni mig batec, quan ja tot ha marxat.

I és llavors que, com si fos Llàtzer, obro els ulls i aixeco l´espinada. Hi ha el cel, el torrent amb els pollancres i la corba del camí. Un ase brama en una masia propera. Una vegada només. Em pregunto si trobarà a faltar alguna cosa, per petita que sigui, mentre repenc la caminada. Després hi haurà un pensament ; un altre de semblant poc després; algun record més tard ; potser alguna pressa, una mica de gana, cert cansament de cames. Un retorn d´hores. Una mica de vida, tanmateix.




3/10/15

Tomaqueteràpia


Les tomaqueres són generoses, sembla que deixin fins el darrer del seu alè per fer madurar el seu fruit, que es manté com una petita joia enmig de branques ja seques.  Algunes més valentes encara s´atreveixen a florir, en esqueixos sortits de sota la tija principal, com si tot això de la tardor no anés amb elles, tot i la terra, refredant-se dia a dia, generosament xopa aquesta setmana.

La neu cau al Juny, deuen pensar les tomaqueres més valentes.

I els darrers, dolços com els primers. La terra és sempre agraïda, no és cap tòpic dir-ho. Ho tinc ben comprovat.