Primer somni de tardor

Canvia l´estació, diuen, una nit plujosa de Dilluns. El cos forani rep de matinada l´escalfor perfecte de la manta sobre el llençol mandrós, i amb aquella, la imatge dispersa del primer somni de tardor perdurant en la mansa tebior silenciosa del coixí.

Perduts els somnis durant les xafogors estiuenques, el baròmetre conscient de la seva inconsciència li deixa una primera imatge : ell conduint, amb el vell fuster de casa, el Fornells, al seu costat. Hi ha música dins la cabina, són vells standards americans, coneguts però sense una concreció clara de la melodia, només trossos de lletra repetits per la veu indefinida de l´acompanyant quan sona la tornada del tema. Ell se les escolta sense escoltar, la mirada perduda endavant, a les primeres cases del poble. Les cases són albirades estàticament, permanentment a igual distància al davant del parabrises sense que el cotxe, però, deixi de rodar. És com el vell truc de cinema de fer passar una pel.lícula rera el cotxe per crear la il.lusió del moviment, però al revés. El vell fuster de cara plàcida i mig adormida continua marcant les lletres, en un anglès perfecte. La presència del menestral es perceb, però és alhora aliena, com la música de fons. Ell no és ja dins el somni, sinó dins el record del somni. La diferència denota que ell ha traspassat el seu jo conduint dins la cabina, convertint-se en un ell que l´observa, però que s´allunya sense remei del cotxe, de la música, del vell Fornells al seu costat i del poble que no acaba d´arribar mai.

Mentre aixeca la persiana d´un dia fosc pels núvols tapant l´albada, pensa que el Fornells ja és mort. Mira el llevant de la primera llum esquitllant-se somorta. Inspira , expira. Badallant, estira els braços i l´espinada, traient-se la son del cos, mirant de recordar quines cançons sonaven dins el cotxe. Però només hi ha una imatge, encallada en el temps com un disc ratllat.

El dia, com l´estació, només acaba de començar. I el somni continua, ara ple de records.

...and Thursday is all so sad

Finestra verda

.

La finestra contradiu el pas del temps vetllant les flors dins l´estança. El vermell de les flors contradiu l´estiu de fora, fa pensar que a l´hivern no tot és mort. La pintura verda supura la fusta , com la crosta d´una ferida, i contradiu cridanera els estatus de bellesa de les revistes de decoració. Altrament, si passessim revista al cor, potser no hi trobaríem un vidre tant nèt on s´hi reflectissin el blau i el blanc pertanyents al nom d´allò sabut de sobres, i si aquest vidre hagués de contradir alguna cosa potser seria el mateix reflex d´aquest pensament.

Les contradiccions sorgeixen, continuen, com nafres de la mateixa idea de bellesa que dóna la finestra verda.La nafra de l´arrebossat esquarterat allibera la paret de pedres incompresiblement tapades durant anys. La bombeta groga, ara apagada,és de les que ja no s´estila, però roman penjada d´una tirallonga verda on d´altres bombetes de colors vius il.luminen sense vergonya l´alegria imaginada a les nits fredes de Nadal. L´alegria de quatre bombetes enceses de colors, no es contradiu pas amb l´altre alegria, la dels gratacels il.luminats a les nits més curtes entre tones de ciment de la ciutat més gran ? Mai una bombeta m´ha semblat més ben formada i bella, mai tant ben col.locada dins l´aire que la separa d´aquesta finestra.

L´ombra de la bombeta és dintre la finestra . Contradiu el negatiu la llum que la rodeja el positiu del seu relleu nítid, definint-la sense edat pròpia. L´edat no importa perquè la bellesa no en sap, de les invencions dels homes. Qui pensi això s´adona que el seu és un pensament sense temps precís, vague absolutament, d´una vagància d´estar assegut en una banc observant una finestra verda sense fer res més, sota un bona ombra d´un bon arbre de Plaça Major d´un poble, al final del camí d´un altre poble, d´una altre plaça, d´una altre façana i d´una altre finestra.

Una altre finestra d´un altre estiu i d´un altre mes d´Agost. El més curiós ( i contradictori ) és que la finestra sembla sempre ser la mateixa, com la vaguetat del que fa vacances. Però com bé deia l´Einstein, mai és ben bé així: l´espai i el temps són coses relatives. Encara més, suposo, enmig del record d´una finestra verda en ple mes de Setembre.

Estiu

.

El cel semblant a una pissarra mal esborrada, de quan l´esborrador s´ha quedat a la lleixa pendent d´espolsar i arriba la primera classe del curs . L´ambient sèc, clàssic del prelitoral, és d´una evidència de llibre de text entre els roquetars de baix relleu, per on els corriols deambulen entre alzinars i pins encara més baixos, alguns com bonsais gegants, de verd lluent i escorça ample i ben definida. El recorregut té un cert desnivell, i a estones, quan el vent es deixa anar per alguna bafarada sobre les copes atapeïdes, simula el camí com si fos de ronda marina, amb el so permanent del mar bressolant els sentits.

La calor és agraïda, la suor és la del cos en moviment: una lleugera pàtina al borrissol de les cames, al front, a l´esquena...s´esborra als pocs minuts d´aturada. El camí és un joc per destriar olors, instal.aldes dins l´aire càl.lid, més calent encara que tebi; fragàncies alliberades per l´aigua de les primeres pluges de Setembre. Les pinasses, romanins, farigoles, badianes...encimenten humus delicats de fons d´estiu.Aquest sembla empenyorar a la terra els seus elixirs pacientment guardats, a canvi no només d´enfruitar els seus perfums per endolcir records sinó també amb la secreta voluntat d´allargar uns dies del que ja sembla el darrer cant del cigne : el de les papallones i les petites llagostes fent de sherpas pel qui camina ; el de les mosques brunzint en les voltes obagues i humides ; el de l´esquirol gros i de cua vermella rossegant les darreres pinyes madures; el de la figa negre endolcint el seu cor vermell. El de la gla i la castanya, enfortint-se dia a dia.

Es camina filtrat pel sedàs del bon temps. N´és potser el dia que s´assaboreix més, com és ara el gust i la varietat de la fruita, amb els primers raïms regalimant als bols de les cuines. La frescor dels bosquets travessats és simbiòtica d´aquesta darrera calor, pujada del càlam de la terra per la progressiva llargada de les nits. La sequedat és pura, mediterrània, pulmonar. Les móres ennegreixen, les baies son rojes. L´estiu perdura, indecís, com voleien indecises les ales de les papallones, sense fer soroll.

sent ( i ) ment

.

11 de Setembre, 2010

Desordre

Encenc per primer cop les curtes al tornar al vespre. En dos o tres dies els pocs minuts perduts de llum diària s´arrepleguen sobre les vuit tocades. L´aire circula, com els núvols al cel, que el van tapant. Dotze hores abans, sense ser tocades encara les vuit, ara del matí, no he abaixat els vidres del cotxe. No hi he pensat fins que he fet el gest maquinal de pujar les finestres. A la ràdio, el programa musical dels matins tornava després de fer vacances. Ja no me´n recordava. Les dues darreres setmanes sonava el Flor de Pasión ,en diferit. Música prehistòrica de finals dels cinquanta i els seixanta. També fa un temps que algun dia escolto el Preludi, de Catalunya Música, amb l´Olga no sé què de presentadora, que té una veu de senyora de seixanta anys, i en canvi, la vaig veure a una foto no fa gaire a la web, i és una noieta que deu sobrepassar la trentena justet justet. Fa temps que no escolto les notícies pel matí. Bé, ni al matí, ni a la tarda ni al vespre. Ho vaig deixar estar, ara només llegueixo el diari el cap de setmana : les sabatinas intempestivas del Morán, l´article del Trapiello, el Juliana, l´Alcoberro i la Rahola, que em fa riure una estona. I les notícies per sobre, de reüll. Poca cosa més, el Culturas de tant en tant i el Babelia del País, quan esmorzo al Viena algun Dissabte perdut. No sé perquè explico aquestes coses, a qui li pot interessar ? Potser algú que pateixi d´insomni, ves a saber. Però del que es tracta és d´escriure, avui. No sé perquè, però escriure ja em va bé ara, sigui el que sigui.

Surto a fora havent sopat. Han caigut quatre gotes, i fa aquella olor humida de quan plou lo just per embrutar-te el cotxe. No falla qüasi bé mai, Dissabte me´l vaig rentar . Els plataners del carrer tremolen lleugerament, i em quedo mirant una estona com llampegueja cap a l´est. L´olor aquesta és com premonitòria, com lo dels vidres i les llums del cotxe. Està bé perquè és diferent. El terra lleugerament xop ja fa diferent aquest Dilluns, com una ombra que he vist juganera sobre una roca, com els llamps i una trista notícia que he rebut fa una estona. Potser també algun estat d´ànim decaigut tot llegint algun blog. Això també el fa diferent.

Torno a l´ordinador cantussejant la tonada d´emisió del Flor de Pasión, pensant en si val la pena que algú llegueixi tot això. L´acabaré eliminant, tard o d´hora. El Juan de Pablos és un crack de la ràdio. Te l´escoltes més a ell que la música que posa, sembla que t´expliqui un conte o reciti Shakespeare en comptes d´explicar-te històries de cançons perdudes. Com no l´he vist mai, me l´imagino com el Charles Laughton, l´actor anglès. Deu tenir alguna cosa seva, entre cínic i falsament petulant. Però en fi, que acabo. Volia escriure sobre l´ordre de les coses, de sobre com un joc de finestres i llums semblen canviar les coses, i acabo posant una cançó de l´Adriano Celentano. Una mica psicodèlic, tot plegat. Deu ser cosa del temps, que fa moure els penells de les teulades de les cases.

La pluja, ara, torna a caure amb una mica més de força. Sempre m´ha semblat com una ovació.

Bravo, Adriano !

Retorn sense retorn

...I hola què tal i què ja s´han acabat que ràpid i com va tot i tot bé i res aquest any a casa uns dies a la muntanya i s´acaben quan ja t´hi acostumes sembla mentida quina merda però sort que hem tornat n´hi ha que no ho fan saps el Z. mort Dilluns passat...si... el càncer sembla que si... no som res quina merda què hi farem treballar si ens deixen i fer-les l´any que ve i ara què a veure fins final d´any Setembre se´ns farà llarg dia a dia ja saps si any empeny ...si...l´has vist Masquerano bon reforç res nen res un passeig passo mira tarifa nova...

He pensat en el Z. , aquesta setmana. A mitjans de Juliol va aparèixer amb una gorra calada, fent broma, com sempre. Semblava que se´n sortia.

El viatge de tornada mai és el mateix que es va fer a l´anada. La vida és vida mentre es viu i la mort no és mort fins que no arriba. Escapar-se no pot ser l´unic camí per escapar-se. Conduim fins que se´ns acaba la benzina. Hi ha més benzina de la que podràs pagar. Però viu ( fes-ho ) de totes formes.

El vídeo diu coses com aquestes de l´anterior paràgraf. M´he topat amb ell aquesta tarda. Mentre el veia, he pensat en fer vacances, i en el Z. també. Després he continuat treballant.