Entre dos dits

Als camps Elisis, un pot jugar amb l´esvelta figura de la torre Eiffel.Des d´una certa distància, els dos dits enfront dels ulls fan reduir l´alçada de la torre a la que tenen els simples souvenir que la reprodueixen, i deixant anar una mica la imaginació, la podría aixecar, fer-la volar a l´aire i, després de jugar una estona amb ella, tornar-la obedient al seu lloc, perquè els atrafegats turistes pugin les seves escales per conquerir aquest símbol de la capital parisina.

Aquest joc de distàncies, que aviat aprenem de petits, que tant agrada per aquesta enganyosa sensació de domini de l´espai, m´atrapa quan sóc dalt d´algun turó des d´on es veu el poble. Casa meva és allí, diminuta al revol que fa la riera, i l´atrapo entre els dos dits. Ampliant una mica la distància i apropant la mà als meus ulls arreplego tot el poble,i si vogués, la comarca, fins al mar, que es vislumbra a l´horitzó, rera Collserola.

El joc porta a la metàfora, quan som més grans. I un es pregunta perquè sovint ens preocupem tant del que sura a la nostra vida ordinària, si amb un simple joc de dits ho reduim al no- res.
Com una nina rusa, però, em puc immaginar el que viatja en avió i arreplega entre dos dits aquest tros de terra que és Catalunya, amb mi a dins i tot.I més enllà, l´astronauta que resta a l´estació espacial, mirant l´esfera blava de la terra, jugant a dominar-la, com un infant, entre els dits de la seva mà.

Hotel

Estirat al llit de l´Hotel C. de Toulouse, en un fred matí de Dissabte Sant; havent passat una nit de calfreds constants; la gola rogallosa; la tos, seca, intermitent; el son, imprecís, irreal; la persiana, mig apujada,i els meus ulls albirant mig clucs el vidre mig entelat en una mitja foscor. Els sons es confonen :sembla que algú s´estigui dutxant a la dutxa de l´habitació,encara que potser és una nova ràfega de vent que porta una cortina d´aigua passatgera,freda molt freda...; les passes d´algú que passen per sobre meu; una veu em murmura a cau d´orella...quelcom en francès, i una altre veu, aquesta de dona, que contesta; i després ambdues que s´allunyen rera un cop de porta. Algú que entra: Ei, que marxem, si necessites algo...No patiu,no patiu. Vale, garçon , recupera´t. Passem més tard.Adéu, adéu, que vagi bé.

Intermitències matutines. Com l´estossegada que noto que em ve, que sona provinent de cavernes cavernoses, profundament cavernoses, i que deixen tels d´obscurs colors als cleenex hàbilment guardats sota el coixí...torno a dormir-me, en un cansament fatigós, de humil i humà sentiment.

No sé l´hora que és,però després de meditar-ho una bona estona,mig m´aixeco. El mirall de la porta em torna el reflex de la malaltía a la pal.lidesa del rostre : els ulls apagats, la barba de dos díes; els cabells, alliberats per vents inexistents; els llavis secs, i les narius enrogides. El pijama dóna una mica de dignitat al cos que s´aixeca i es mou com el d´un presoner emmanillat de mans i peus mentre s´apropa a la taula que ocupa el frontal de l´habitació, sota el vidre. Hi ha un trasto per escalfar aigua, uns sobres amb cafè, sucre i manzanilla. I galetes i xocolata que m´han deixat els meus bons amics, a més d´aigua.Sèc, després de recollir el jersei de llana i posar-me´l, i em prenc la infusió ben calenta, la mirada fixa al tou de gespa moll, al cel gris, al ciment de l´escala que porta al pis de dalt. Podría protagonitzar algun anunci per la cara que dec fer tot bevent aquest reconstituent. Inclús deixo anar algun sospir el qual si fos sentit per qualsevol veí que hi hagués rera aquestes parets de paper de fumar, podría pensar-se ves a saber què. Però en aquesta vida tot es refreda, i al cap de una estona torno a l´escalfor del llit.

Miro d´escoltar música, però l´MP3 no té pietat i a les primeres de canvi acaba la batería a mig Impossible Germany dels Wilco, just quan comença la part elèctrica. No puc carregar.Impossible, penso (je,je,je). Els bons amics han agafat el cotxe.Torno al silenci i a la mitja fosca, als quadres més o menys coloristes de les parets, al blanc nuclear desl cobrellits, al punt vermell de l´standby de la tele. La tele,no,no, de moment no. Millor dormo una mica més, que tinc son.

Cabasson 2006

La platja és una catifa de benvinguda on les ones, petites i breus, xillopejen l´aire del capvespre amb el so de l´aigua llàngida que fa respirar la sorra, esvaint al seu pas les petjades dels peus nus que s´hi emmotllen en un miratge de lentitud meditada, tossuderia marina per fer emmudir el pas de l´home.

Ha plogut lleugerament, l´aire és fresc i el so de l´aigua morint a la sorra serveix de banda sonora per retrobar-se altre cop a la fi d´un trajecte, un passeig per una carretera de segona, quasi bé un camí si no fos per la fina capa d´asfalt que el cobreix ; un camí que vagareja per alzinars i rouredes enmig de vinyers matemàticament distribuits, línees paral.leles de ceps recargolats que regalimen verds d´Abril. Abril de pluja sobtada d´un cel traidor, que esbandeix la terra, els arbres i l´aire, que es respira millor.

Tornar al cotxe, les passes fan queixar la grava sota les soles de les sabates, que es queden perplexes descobrint que a vegades no només de pols viu l´home, que en un simple vol un pot arribar més lluny del que es pensava.

(Trad.al castellà):

La playa es una alfombra de bienvenida donde las olas, pequeñas y breves, salpican el aire del atardecer con el sonido de la lánguida agua que hace respirar la arena, haciendo desaparecer a su paso las huellas de los pies desnudos que la moldean en un espejismo de lentitud meditada, tozudez marina que enmudece el paso del hombre.

Ha llovido ligeramente, el aire es fresco y el sonido del agua muriendo en la arena sirve de banda sonora para encontrarse uno con el fin de otro trayecto, un paseo por una carretera secundaria, casi un camino si no fuera por la fina capa de asfalto que la cubre; un camino que discurre perezoso entre robledales y encinares en medio de viñedos matemáticamente distribuidos,lineas paralelas de cepas retorcidas que gotean verdes de Abril. Abril de lluvia repentina en un cielo traidor, que limpia la tierra,los àrboles y el aire, que se respira mejor.

Volver al coche, los pasos sobre la grava quejosa bajo las suelas de los zapatos, que se quedan perplejas descubriendo que a veces no es sólo de polvo que vive el hombre, que en un simple paseo, a uno le parece que llega más lejos de lo que la realidad le muestra.

L´home dels ocells

Capaltard la lluna ha fet acte de presència sobre la ja tènue blavor del cel d´Sfax, a Tunísia. Sota d´ella la llarga muralla que enbolcalla la medina reb els darrers raigs de sol d´un altre día sorprenentment suau de temperatura que ens descobreix una quietud, un aire protector que convida a relaxar els sentits i deixar-se emportar per la suau brisa que recorre el camí al voltant d´aquella.

Un home seu a l´ampli passamans d´una escala de pedra que s´endinsa enmig de la muralla, les cames mortes, les mans descansant juntes enmig d´aquelles, la mirada perduda en cap lloc en concret, fixe endavant,en direcció a occident. La pedra es deixa veure a las cantonades de les amplies torres que uneixen les llargues parets adobades de color sorra, i la gent, com els cotxes que circulen a la nostra dreta, semblen tenir pressa per entrar a la medina, ben bé com si haguessin de tancar les grans portes com antigament es feia al fer-se fosc.

Llavors veig l´home que parla als ocells. És dempeus al mig d´un dels jardins descuidats, ple d´herba alta i verda que separa la fortificació del passeig adoquinat. De pell bruna, camisa crema mig arremengada als braços que resten caiguts a la seva esquena, el cap movent-se pausadament en un gir de no més de quaranta-cinc graus cap endavant, sembla olorar l´invisible element, en una solitud d´estramys límits, que és aquella que queda a la vista de tothom menys del propi interessat, absort en una contemplació que a primera ullada sembla la d´un home inofensiu, però que no hi toca gaire.

Fixant-m´hi més però, descobreixo que hi ha un grup d´ocells que semblen donar voltes a l´entorn d´ell. Em ve al cap l´enrenou eixordidor d´aquests, al voltant d´un dels arbres que hi ha al passeig per on hem passat abans. Els d´ara però, potser perquè són menys, fan menys soroll, però piulen igualment. Els llavis de l´home es mouen i el seu rostre, plàcid com el d´un sommiador, es manté aliè al món que l´envolta.

D´esquena a ell, l´home assegut al passamans sembla la seva antítesi, com si veiés el món abatut per una realitat que el domina i l´aixafa. Contemplant aquesta doble imatge em ve al cap un dels contes de Kahlil Gibran , on un dels personatges, identificat com un home realista, es troba d´esquenes al mar, i se l´escolta a través del murmuri d´un cargol marí mentre diu: “Això és la mar.És la profunda mar.És l´extensa i poderosa mar.”

Poesía àrab, penso mentre m´apresso a entrar a la medina... no fos cas que em quedi fora.

Dominó (II)

El Daniel sempre ha pensat que Sílvia és sinònim de dona rossa i d´ulls blaus.La Sílvia ho corrobora amb els seus llargs cabells que ell mira, distret mentre ella li explica la distribució dels mobles de l´habitació marcada al plànol com a dormitori principal.L´ample llit està colorejat amb un color verd- blau, una mena de to semblant als seus ulls, però que el paper no aconsegueix reflectir en la textura sabonosa de les seves pupil.les,de intensa blavor àmpliament irisada en el breu moment que aixeca la vista del plànol ple de linees rectes i cotes precisamnet acurades.

El Daniel ja no es posa nerviós com els primers cops que va haver de treballar amb ella.Sobretot després de veure, un dia per casualitat quan obria el moneder,, una foto on hi apareix un home somrient amb una nena als braços, ben igual a ella. Ha après a no perdre el fil de la conversa plena de tecnicismes, tant habituals com habitual és la manera de mirar-la a escasament vint centímetres sense que li tremoli la mà o es quedi mut incapaç d´articular paraula per una incapacitat de raonar al trobar-se davant del seu rostre.

Mentre anota les mides que li va dictant sent la seva veu fonda, de matís greu. El perfum es deixa notar qüasi imperceptible.El Daniel dibuixa l´estructura del vestidor, a mà alçada i amb els traços segurs i monòtons de sempre.La Sílvia assenteix, seriosa. No sap somriure, i quan ho intenta, sols aconsegueix quelcom forçat, més proper a la ganyota. A ell li agrada aquell intent de somriure que tant poques vegades insinua, com tambés li agraden les seves mans, de dits llargs que desplega sobre el plànol com si es tractés d´una partitura, on la música parteix dels llargs silencis que sorgeixen quan ella marxa, quan el perfum subtil encara ronda la taula, quan es mira el plànol fred i blanc d´una vivenda orfe de vida.