" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


24/3/22

Khàrkiv

 

 Extractes de la crònica de Plàcid Garcia Planas a "La Vanguardia" d'ahir, dimecres :


(...) Si la guerra, com va dir algú, és la tècnica d'introduir metall a la carn humana, l'hospital d'emergències número 4 de Khàrkiv n'és la demostració pràctica (...)

(...)" La guerra és cadascun de nosaltres" , afegeix amb el retrunyiment dels projectils de fons (...)

(...) en un imponent edifici tsarista apareix una botiga esportiva de peces d'Adidas destruïda pels míssils. Els russos han abatut els maniquins, que jeuen sota uns grans i sorprenents estalactites de gel : han rebentat algun dipòsit d'aigua i, quan ha caigut, ha quedat congelada.(...)

(...) ...al dipòsit de cadàvers hi ha tants cadàvers de civils que ja no hi ha prous bosses de plàstic. Tal qual. És obrir el porticó del carrer i veure desenes i desenes de cadàvers de civils jaient al pati, alguns en bosses i molts sense cobrir. La ciutat ha quedat molt buida, i ningú no reclama aquests cossos. Perquè els seus han fugit, perquè no saben que han mort o perquè estan sols a la vida. I els cementiris, diu la Maria, han quedat a la zona controlada pels russos.(...)

(...) Per la immensa plaça de la Llibertat, amb bombes de fons, només hi passa un jove amb patinet elèctric. (...)

(...) L'e-mail nocturn d'un amic remata aquest dilluns sense sentit. Avui, m'escriu, ha estat el dia mundial de la Poesia (...)


 Acabo de llegir la crònica diària a casa, mentre prenc el cafè en llet  cap a quarts de vuit del matí, abans de sortir cap a la feina. Admiro el saber fer del periodista, el talent i la valentia de ser allí,  preguntant-me si això no serà també literatura, perquè mai de la vida, per més que m' ho expliquin, no sabré el que és de debò una guerra. Cal haver-la passat, tal i com deien els avis. I el sentiment, com de culpa per poder esmorzar, anar a treballar, fer  la compra, dormir sota un sostre, em sobrepassa al llegir. I tantes guerres que hi han i que desconec encara. I també penso en la noia del patinet de la qual escrivia fa uns dies. Com canvia d'un patinet vist a Khàrkiv ...

Llavors és quan callo, i prefereixo no dir res. 

   

22/3/22

Trencall

 

La noia vesteix un abric llarg, elegant, de color crema ; porta una bandolera de cuir que li cau per l’esquena, sota els cabells solts que l’aire acaricia a càmera lenta, foscos, ondulats alguns a les puntes ; al coll un fulard tapant-li mitja cara a l’aire fred del matí de març i als peus, unes esportives blanques de coll alt, tancant uns pantalons foscos.

La noia circula per l’acera de l’avinguda, en patinet, com si conduís el cotxe més bonic del mon, salvant passos estrets sota ponts on alguna cara pintada amb colors vius damunt la paret d'un dels seus pilars ja potser l’enyora pocs segons abans d’haver passat. Dins el cotxe , em vaig aturant a cada semàfor i pel retrovisor, veig com s’apropa, m’avança i segueix avinguda avall, seguint el meu mateix camí però  dins passeres més lliures i vives, com si en comptes d'asfalt i ciment, sota els peus hi hagués només aire. Després soc jo qui la veu apropar-se fins avançar-la per després, veure-la allunyar-se altre cop  pel retrovisor.

Va  i ve i jo  també. En un punt obert, el cel naixent amb tons d’ampolla de vidre plena d’aigua, els plataners encara morts i el parc on fa uns dies hi havia un circ, ara més endreçat, com si fos una maqueta. Sofronia. I torna a passar i jo que la veig, aturat sense poder fer més que mirar-la, com es mira un passat, un present o un futur. Fins arribar al trencall, el definitiu, on ara sí, puc veure-li el rostre un moment ; i els cabells, la bandolera i l’abric de crema elegant, rodolant per aquell tros d’avinguda desconegut on ja s’acaba l’espai per jugar al fet i amagar. On mai hi arribo. Allí  on sempre miro de trencar, ni que sigui per instants, un altre dia gris.


 ( Guardé una monedas que cambio por lunas llenas, diu la cançó ).



20/3/22

Les edats de la història (I )

 

1.

En algun moment, quan va veure aquella dona a la botiga de roba, es va adonar de l’edat que tenia ; no pas de la d’ella, és clar, sinó de la seva. Concretament, el moment va ser al girar-se d’esquenes a ell tot apreciant, quasi sense voler, la joventut tal i com la recordava quan va conèixer l’Eva.  La mirada es va centrar en el seus cabells, recollits despreocupadament en un nus provisional fet amb aquells, forts i elàstics ; en l’esquena, on un jersei balder li cobria una samarreta de tirants com si abans d’anar a aquella botiga hagués sortit del gimnàs a corre-cuita . Anava traient i posant penjadors, mirava ara una brusa, ara una samarreta; se les mirava a distància, allargant el braç, indecisa. Era una dona àgil, esvelta, una mena de dona que ell s’hauria mirat sense reserves en un temps no gaire llunyà, el just per preguntar-se, tot observant la seva figura en un dels miralls de la botiga, si encara alguna dona relativament jove  es fixaria en algú com ell.

-         ¿ Necessitava alguna cosa el senyor ? –

Va tenir un petit ensurt , no l’ havia vist pas apropar-se. El seu somriure el va sorprendre, com el fet de que ella fos una dependenta i no ho hagués copsat, tot i estar a la part de la botiga pròpia dels homes. El senyor amb el que se li havia adreçat era, d’altra banda, una cosa habitual, pròpia de senyors com ell, malgrat no es pensés mai que ho era. Els senyors es fan amb els anys i un no se n’adona així de seguida ; i menys ell, un home  que no sabia el que era una americana i menys una corbata o una dona o fills o totes aquelles coses que suposadament fan un senyor, quan possiblement i per més que no agradi a tots els senyors, la més habitual de totes sigui  l’edat. Anava a respondre-li amb un no gràcies, només miro, doncs normalment preferia mirar-se ell la roba, però li va semblar que aquella dependenta no semblava tenir el to aquest propi i generalment avorrit de la majoria de dependentes, après en un curs de formació ràpid on se segueixen unes pautes d’atenció al client.

-         Vaja, doncs sí, de fet buscava una camisa ... – es sorprengué responent-li la pregunta amb veu plena de dubtes, com si no gosés molestar-la.

-         Sí, es clar, vingui per aquí, si us plau – digué ella de seguida amb somriure natural, indicant-li el curt camí cap on eren les camises.

Mentre la seguia , en Valeri, inconscientment, repassava el seu jersei de pic blau fosc i la camisa verda jungla que portava a sota ; els texans negres – que estirà cap amunt en un acte reflex- i les sabates de cordons marrons, una mica brutes i desgastades. Ella s’aturà i es girà , a l’arribar a lloc,   els dits de la mà esquerra doblegats damunt la boca, pensarosament i concentrada, mirant precisament la roba que duia.  A ell li agradà poder fixar-se en aquell rostre momentàniament absent sense haver de tenir cap pensament de càlcul de probabilitats respecte a la possible fortuna de que li pogués agradar com quan dos desconeguts s’agraden sense cap raó aparent. Aquestes coses ja començaven a formar part del passat, també, tot i que era una impressió difícil de foragitar de la seva ment. En moments com aquell li venien al cap parelles conegudes amb diferències d’edat d'uns quinze o vint anys, que era possiblement la que hi havia entre aquella dona i ell.

-         Porta sabates de cordons, molt clàssiques. M’agraden, les seves sabates, sap perquè ?- comentà sense esperar resposta – perquè no son d’aquelles acabades en punxa. Uf ! – seguí ella – les punxes en les sabates sempre m’han semblat prepotents ... en canvi les seves son arrodonides, simpàtiques, amables, com de professor ... dispensi, no li hauria de dir tot això, és que és el meu primer dia i vostè el meu primer client, sap ? I  no voldria equivocar-me, o sigui que si m’ha de dir alguna cosa, me la diu .–

Ella no sabia encara perquè li havia deixat anar aquella tonteria de les sabates. El cert és que estava una mica nerviosa, i no pas per ser el primer dia de feina. De feines semblants a aquella n’havia tingut unes quantes . No, era més aviat aquest home, al veure’l havia pensat automàticament en un primer amor de joventut. Un amor platònic, i mai millor dit, doncs es tractava del seu professor de filosofia; un home que, si fa o no fa, tenia el mateix aire despistat del Valeri, la mateixa edat, el mateix rostre concentrat tractant d’explicar el pensament dels antics filòsofs grecs. Un rostre de trets molt marcats i harmonitzats, virils i serens, madurs. Un home que a ella i a la María, la seva millor amiga , les feia sospirar cada cop que somreia tot disculpant-se per algun oblit que resolia traient-se les ulleres i cercant-lo en un dels molt llibres que estenia damunt la seva taula. D’aquí recordà la cartera de pell on portava tots aquells llibres i quaderns, les americanes de pana, les camises a quadres i les sabates ... de cordons i de punta arrodonida. El record aflorà dins la Cris com si hagués bufat la pols del damunt d’aquell llibre de filosofia i la memòria de tot allò sorgís, neta i lluent, dins les planes on dibuixava algun cor travessat per una fletxa passatgera. En Valeri, mentrestant, s’havia enredat en una explicació que ella no escoltava, absorta com estava mirant cada arruga que es creava i s’esborrava en el seu rostre mentre la seva veu greu, de mica en mica, la feia tornar a la realitat...

-         ... i no, que li sembli un professor ja m’està bé, no m’ho havien dit mai... Però té raó amb lo de les puntes de les sabates, a mi tampoc m’agraden però no només per estètica sinó per comoditat, aquestes sabates son molt còmodes i els cordons és una cosa que em ve de petit, sap ?... perquè mai n’havia tingut  i d’ençà que em vaig comprar les primeres ja sempre més les he comprat amb cordons. I disculpi’m ara vostè si xerro massa, és que ara em sento com un conillet d’Índies- afegí esperant adoptar un to de broma, tot esperant una rialla per part d’ella. Però ella semblà tancar altre cop aquell llibre de filosofia aplicant-se a certes lliçons apreses per tornar al què havia de ser una bona dependenta, acollidora però el suficientment distant.

-         I ara ! – digué prement els llavis i alçant l’espinada, demostrant la seva alçada discretament superior a la seva.

Aquell gest semblava posar les coses – almenys per part de la Cris – al seu lloc. O així, momentàniament, li va semblar. El Valeri, ignorant totes aquestes coses impossibles d’endevinar que passen pel cap d’una dona, llavors, mirà els peus d’ella, coberts per unes esportives de taló baix.

-         Però anem a les camises, miri, pot mirar les que vulgui , tot i que per vostè... – remugà rumiadora ja més tranquil·la mentre anava passant penjadors de les barres  abans de treure fins a cinc camises que deixà sobre el mostrador.

-         Vostè mateix, aquestes les hi deixo per si n’he encertat alguna – i tornà a somriure- i ara m’aparto, que sinó no el deixo fer. Si necessita anar al provador és al fons a l’esquerra – afegí tot indicant-li amb el braç la paret del fons on es veia una petita obertura on es devia trobar amagat aquell.

Els ulls van trobar-se després, fugaços , com per assegurar-se de l’existència d’aquella certa complicitat pròpia i exclusiva que es dona de vegades entre comprador i venedor, limitada a la pròpia venda. A res més que això, pensà ella mentre cercava una altre cosa per fer. A aquella hora hi havia pocs clients, així que va començar a endreçar peces, agafant certa distància de seguretat, a l’altra banda de la botiga, on no el pogués veure. Però el cap li seguia fent males passades i, mentre plegava uns texans recordà tot d'una la paraula àpeiron, que era un concepte filosòfic que van aprendre a les primeres classes d’aquell curs, i que va acabar sent el sobrenom d’aquell professor, del qual ja no recordava el nom. L’àpeiron, allí d’ on,  segons Anaximandre, tot sorgia i tot tornava. L’il·limitat, segons deia l’Àpeiron mirant-los amb cara d’estar explicant quelcom de vital : el foc i l’aigua, la terra i el cel, el sol i la lluna, els contraris equilibrant-se, fent-se justícia en l’ordre del temps unes a altres. Generant-se i destruint-se. Com l'amor, potser. La Cris sospirà, i pensà llavors en perquè no podia presentar-se quan convingués, quan tot fos possible, com si ara, per posar un exemple, ella tingués quinze o vint anys més d'edat. Sí, és clar, avui dia això de l'edat no era un problema...potser socialment ja no tant però el fet clar era que aquell home que es mirava les camises amb aire indecís pertanyia a una generació diferent de la seva, com ho era el seu antic professor de filosofia. Si tingués l'oportunitat de conèixer-lo millor, aquell home, potser estaria disposada a fer aquell salt en el temps, i imaginar-se en aquella botiga amb vint anys de més...     

  En Valeri va veure com s’allunyava ella i la seva joventut, la ment perduda  encara  per la naturalitat d’ella, aliena a certs prejudicis que ell s’adonà que tenia a l’hora de jutjar una simple dependenta. Es girà a la taula on ella havia deixat les camises. De fet, no necessitava una camisa, sinó més aviat uns pantalons i tot i això, havia decidit d’arriscar-se, sense risc evident de res, en el fons . Es va mirar la seva camisa, la de color verd jungla. Li agradava aquella camisa. L’havia comprat un dia de rebaixes, un dia en què tampoc anava a comprar una camisa, però ja al veure-la sabia que era per a ell. Disseny senzill, bona marca, discreta i just de la seva talla. Amb la roba passa a vegades com en l’amor, reflexionà llavors, apareix la peça inesperada quan menys potser la necessites, però que et dura anys i anys. Com l’Eva. Pensava en allò mentre un tènue perfum, fresc, voleiava encara al deixar-lo sol amb les camises que li havia deixat per triar. Es mirà les camises  de cara a la resta de la botiga. La dona havia desaparegut del seu radi de visió, i això el va decebre una mica, no gaire ; preferia no pensar-hi i centrar-se en les camises : no estaven malament, i una era especialment maca, de quadres i ratlles on taronges, blaus foscs i blancs harmonitzaven sense estridència, com dins un vitrall. L’agafà , veié que era la seva talla ; mirà l'etiqueta, on hi lluïa una marca que mai havia sentit : Apyiron. Pensà que seria un bon nom per recordar-la. Llavors, lentament,  es dirigí cap al provador.




 

12/3/22

Oracle

 

La fulla, qui sap com, ha aparegut dins la bossa, al treure l’enciam acabat de collir de l’hort. És una fulla transparent; estranyament ha perdut tota la seva textura, restant només el seu esquelet, mancat de vida. La deixo sobre la taula de la cuina. Ja no plou, el sol tant sols té el temps just d’acomiadar-se traspassant-la, transformant-la en un vers, llegit fa poc : soc un vitrall ferit, un trencadís. L’ombra de la fulla s’allargassa i miro de saber què és, com si la mateixa forma de les coses travessades per un raig de sol al final de la tarda d’un dia plujós, miressin d’esbrinar les meves raons de ser.

I em sembla veure-hi la sort d’un arbre, d’un bosc, qui sap si només el traç d’una vela surant l’horitzó d’un mar imaginari. El darrer instant d’un degoteig de somnis, potser, si encara aquests fossin vius.




6/3/22

Zero absolut

 

" Tot d'una l'home s'adona que està sumit en el despropòsit, en l'incommensurable, en l'irracional ; i qualsevol cosa li sembla infinitament estranya, arbitrària, inassimilable. La mà al seu davant li sembla monstruosa. S'hauria de dir ; l'Estrany - com es diu l'Espai, el Temps, etc.

Considero aquest estat proper a l'estupor com un punt singular i inicial del coneixement. És el zero absolut del reconeixement.

( ... ) La filosofia i les arts - diguem fins el pensament en general - viuen moviments que tenen lloc entre el coneixement i el re-coneixement.

La mística és ... la música d'aquest espai .


Paul Valéry  - "Tal Qual" ( traducció d'Antoni Clapés, ed. Adesiara, 2020 )